Entre els llibres
destacats de la meva biblioteca personal, un dels que més estimo i que ocupa un lloc destacat
–és a dir, un dels llibres al qual necessito tornar de tant en tant—, és
l’assaig de Josep Maria Aloy titulat Et
diran que llegeixis, Bernat (L’Albí, 2010). És un llibre, per mi, de
referència, on l’autor, una de les principals autoritats en l’estudi de la
literatura catalana per a infants i joves, fa un repàs del que s’ha fet en
aquest camp durant els darrers cinquanta anys. Per allunyar-se del to de manual
acadèmic, Aloy presenta el seu cànon particular en forma de monòleg adreçat al
seu fill Bernat: “Llegeix, Bernat –li diu—, perquè no hi ha res que et pugui
ajudar tant a créixer i a ser feliç com el fet de llegir (···). T’ho dic jo que
no acostumo a enganyar mai a ningú i menys a tu. Paraula de pare!”. Quanta
humanitat que hi ha en aquestes paraules! Avui no m’he pogut estar de tornar-hi.
He passejat una estona per les pàgines del llibre, mirant de recuperar una veu,
pausada i serena, que, malauradament, ja no tornarem a sentir. Com també he
fullejat el poemari La lluna, la Bruna
(Fil d’Aram, 2014), dedicat a la seva neta, i no he pogut evitar de fer un tomb
per les més de tres-centes entrades del bloc “Mascaró de proa” (Premi Aurora
Díaz Plaja, 2013), que Josep Maria Aloy va haver d’abandonar fa encara no un
any perquè la salut ja no li permetia mantenir la regularitat desitjada.
Aloy va dedicar la
vida professional a l’educació, però la seva passió va ser sempre la literatura
i, més concretament, la literatura per a infants i joves. Va fer d’assessor de
l’editorial La Galera, va exercir de crític en diverses revistes, va publicar
un parell de contes i nombrosos assajos, va tenir cura de l’edició d’alguns
llibres de poemes de Joana Raspall, va conrear l’amistat amb els clàssics
catalans contemporanis del gènere (Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas, Emili
Teixidó i, molt especialment, Josep Vallverdú) i, a casa seva, va aplegar la
biblioteca de literatura infantil i juvenil en català més completa que
existeix. Mai no tenia un no per a ningú, quan es tractava de llibres, i no cal
dir que alguns dels qui escrivim a la Catalunya Central sempre vam tenir en ell
un referent d’auroritat que, quan calia, apadrinava els nostres projectes.
A banda d’admirar-ne
els coneixements enciclopèdics en matèria literària, la capacitat crítica i
prescriptora a l’hora de parlar de llibres –sempre amb serenitat i criteri—, o
la sensibilitat creativa, els qui l’hem conegut també el valorem com a persona,
com a home honest, com melòman incansable, com a home compromès amb el país, com a pare amatent, com a company
fidel, com a amic... un savi lúcid, entranyable i serè a qui estarem sempre agraïts i que
ens deixa, avui, una mica més orfes.
(Article publicat al diari Regió7, el dia 16 de febrer de 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada