És
possible que, per primera vegada en la història de la humanitat, en comptes de
trobar-nos amb joves que s’emmirallen en els pares (i que, un cop passada l’etapa
rebel, intenten seguir els seus passos), siguin justament els fills els qui
s’hagin convertit en model a imitar pels seus progenitors. Feu, si no, un tomb
pels comptes d’aquells a qui seguiu a Instagram. Cada vegada més, les imatges
que compartim els qui tenim més de quaranta anys s’assemblen a les que pengen
els nostres fills: fotografies amb els amics, en un concert, a punt per anar de
festa, a la platja, amb un paisatge espectacular de fons, en un restaurant,
bevent vi amb copes altes i menjant plats d’alta gastronomia, amb posat alegre
o deliberadament lànguid, amb aire desenfadat i falsament espontani... A la
projecció hipòcrita de la pròpia imatge que acostumen a representar les xarxes
a totes les edats, en el cas de molts adults s’hi ha d’afegir un important
nivell d’immaduresa.
Les
xarxes exhibeixen la imatge que volem oferir de nosaltres. Per això sempre ens
mostrem alegres, satisfets, orgullosos, elegants, amb estil, interessants...
Com si a la nostra vida no hi hagués dies grisos, àpats ensopits, moments de
profunda tristesa, paisatges monòtons i avorrits o rostres amb faccions poc
agraciades quan ens llevem cada matí. I això, que Instagram projecta des del
punt de vista estètic, Twitter ho fa en el camp intel·lectual, per tal que
qualsevol es pugui presentar com a ocurrent, lúcid i sagaç. Tothom es pot batre
amb tothom i opinar sobre qualsevol cosa. En el fons, Twitter és ple de
tertulians frustrats, comediants fracassats i poetes de pa sucat amb oli que
pretenen oferir la imatge d’opinadors brillants, còmics aguts o creadors de
bellesa a través del llenguatge.
Quan
els joves (aquests a qui ara queda bé anomenar millennials i que segurament
són menys ximples i menys superficials del que ens pensem) es van adonar que
els pares preteníem compartir els seus espais a les xarxes, van abandonar
facebook i van buscar alternatives on poguessin exhibir-se sense la supervisió
d’una generació de pares amb síndrome de Peter Pan, adults que ens pensem que
som moderns perquè pengem frases de Paolo Coelho i que ens sentim el melic del
món quan, el dia del nostre aniversari, rebem centenars de felicitacions, sense
pensar que molts ens feliciten per inèrcia (perquè els ha aparegut un missatge
que diu que avui és el nostre aniversari i ho fan amb tothom) i alguns potser
ho continuaran fent quan siguem morts. Perquè nosaltres morirem, però el nostre
perfil a la xarxa perviurà (si més no, mentre sigui tan complicat com ara
gestionar una mort digital) i sempre hi haurà algun despistat que, cada any,
ens continuarà desitjant que passem un dia molt feliç.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 de febrer de 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada