La castanyola mecànica

                La relació entre el feixisme i la psiquiatria té una història molt sòrdida. Si deixem de banda l’Alemanya nazi, on les atrocitats comeses superen les més salvatges perversions en tots els camps de la medicina, i ens fixem en les latituds ibèriques, un dels personatges més sinistres va ser, sens dubte, Antonio Vallejo-Nàjera. Aquest psiquiatre, catedràtic i comandant franquista, falangista i amic personal de Franco, va dedicar bona part dels seus estudis a mirar de demostrar que el marxisme és una malaltia mental. Defensava l’existència d’un “gen roig” que provocava una malaltia que afectava els “inferiors mentals” i els convertia en partidaris de la igualtat social i política. Per això, aconsellava que els “rojos” no tinguessin fills i que, si en tenien, aquest infants fossin separats dels pares, per evitar una plaga social. Les seves teories van donar cobertura “científica” a la repressió franquista, una de les accions de la qual consistia a robar nadons a dones represaliades per donar-los en adopció a famílies afectes al règim. Els fanàtics marxistes, als quals també considerava lletjos, eren, segons Vallejo-Nájera, una mena d’infrahomes malvats, mentalment inferiors, contra els quals tot estava permès. Prenent com a model la inquisició, assegurava que calia “higienitzar la raça”.

                L’any 1962, Anthony Burguess publicava A Clockwork Orange, que uns anys més tard Stanley Kubrik va portar al cinema, on s’explica la història d’un jove ultraviolent que, en un futur distòpic, és sotmès a un tractament radical de reeducació (la tècnica de Ludovic) que consisteix a subministrar-li un medicament que li produeix basca cada cop que té al davant les escenes de violència i sexe que li obliguen a veure mentre li passen, en bucle, la novena simfonia de Beethoven, amb la intenció que, a partir de llavors, associï la violència i el sexe amb el malestar físic i surti curat del tractament.

                Vaig pensar en aquestes dues referències quan fa alguns dies vaig llegir que la fiscalia denegava a Jordi Cuixart un permís per sortir setanta-dues hores de la presó. El ministeri públic va considerar que Cuixart no es mereixia el permís perquè no ha mostrat penediment i no s’ha sotmès als programes de tractament específic per rehabilitar-se. Programes que, si tenim en compte les acusacions absurdes per les quals el van condemnar, deuen consistir en un tractament per desprogramar-lo del seu independentisme i de la voluntat de continuar exercint la noviolència i la desobediència civil per ajudar a assolir un objectiu polític, l’autodeterminació, reconegut com un dels principis fonamentals dels drets humans. La pregunta que em faig és: i aquest tractament en què deu consistir? I és aleshores que penso en Vallejo-Nàjera i en la tècnica Ludovic.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de febrer de 2020)