dilluns, 26 de març del 2018

Un llaç groc

                Passeges amb un llaç groc a la solapa, o al pit, per qualsevol indret del país (posem que és Lleida, Manresa o Vic). Vols mostrar la solidaritat amb les persones que, privades de llibertat d’una forma que consideres arbitrària i completament injusta, no poden passejar més que pel patí d’una presó i, encara, no pas quan volen. Vols protestar per una situació que no t’hauries imaginat haver de viure quaranta anys després de mort l’infame dictador. Vols mostrar el teu desacord amb el que consideres un autèntic despropòsit judicial i un atemptat contra la llibertat de pensament i d’expressió. Passeges i, aquí i allà, ensopegues amb altres homínids que també duen un llaç groc a la solapa, o al pit, i amb algun d’ells, a qui no coneixes de res, fins i tot intercanvies una mirada de complicitat.


La majoria dels qui passegen en sentit contrari, sense llaç, resten indiferents a la teva presència. Han assimilat que molts dels seus veïns volen mantenir viu el record constant que en aquest país hi ha gent empresonada per motius polítics. Segur que molts, encara que no duguin llaç, veuen el teu amb simpatia. A alguns els deu ser igual. Altres, en canvi, t’adrecen una mirada carregada de ressentiment incòmode. No se senten a gust amb un govern que va de bracet amb un aparell judicial capaç d’engarjolar conciutadans per haver intentat implementar el mandat dels electors o per haver mobilitzat la ciutadania a favor d’una causa legítima, però com que consideren que el mandat popular que volien implementar els uns, o la causa que defensaven els altres, és a les antípodes del seu posicionament ideològic, mantenen un silenci carregós i una mirada que no pot dissimular una espurna d’irritació. Preferirien que no duguessis el llaç, perquè així no haurien de recordar en quina mena de món viuen.
                Passeges amb el llaç groc a la solapa, o al pit, o amb una bufanda o un mocador groc al voltant del coll, i tard o d’hora et trobes amb algú que no en té prou amb adreçar-te una mirada rabiosa i ofesa, que no en té prou amb comunicar a través dels gestos el disgust que li provoca la teva solidaritat, la teva protesta, el teu desacord... i no pot evitar fer un comentari en contra de les teves idees i cridar un visca a la pàtria que ell o ella considera que també ha de ser la teva, tant si t’agrada com si no, perquè és la que figura al teu document d’identitat.
                Passeges i somrius, perquè saps que tens raó, que la defensa de la llibertat és una causa justa. I que si alguns s’irriten és perquè anem bé. Però el teu somriure és trist, perquè voldries poder passejar sense cap llaç groc, sense mirades còmplices ni mirades ressentides, sense haver de sentir els comentaris cruels de qui es creu defensor d’una causa que considera, no pas diferent, sinó superior a la que tu defenses.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de març de 2018)

dilluns, 19 de març del 2018

Cardós, anys 60

Si fa tres anys el guardó va recaure en els Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll, amb la reconstrucció d’un fet criminal ocorregut al Pallars durant el franquisme, enguany el Premi Joaquim Amat-Piniella ha anat a parar a mans de Ramon Solsona, una de les veus consolidades de la narrativa catalana actual, que l’ha guanyat amb una novel·la excel·lent que també se situa en un entorn pallarès i en l’època fosca de la dictadura: Allò que va passar a Cardós (Proa, 2016). Solsona, de la mateixa generació que Coll, no és autor d’una obra excessivament prolífica, però sí força sòlida. Ha publicat un parell de volums de relats i mitja dotzena de novel·les. Amb L’home de la maleta (Proa, 2011) va obtenir el prestigiós Premi Sant Jordi i un gran èxit de públic.


Allò que va passar a Cardós és una novel·la coral, escrita amb una barreja de realisme costumista, fina ironia i recreació històrica, que retrata, amb una gran varietat de registres, una vall del Pirineu trasbalsada per la construcció de pantans i galeries subterrànies, on l’assassinat d’un guàrdia civil, l’hivern de 1965, en ple franquisme, ho remou tot. És una novel·la calidoscòpica. Monòlegs, diàlegs esmolats, relats periodístics, confessions, records... Periodistes locals o sensacionalistes, enginyers, activistes, capellans, topògrafs, delineants, botigueres, escolans, guàrdies civils, gent del poble, contrabandistes, serventes, geòlegs, cantants...  Cada capítol és una peça del trencaclosques absorbent que xucla el lector fins a la darrera pàgina.
La novel·la de Solsona no explica tan sols allò que passa als personatges (variats i diversos) que es passegen per les seves pàgines a partir de l’assassinat d’un guàrdia civil, sinó també el que va passar a la vall durant els anys 60, quan la societat i l’orografia es van veure radicalment transformades a causa de les grans obres hidroelèctriques i els forasters que hi van anar a treballar. És el relat d’un crim que ho lliga tot, però sobretot és la història de la gent dels pobles ancestrals de la vall, i la història dels andalusos qui hi arribaven en autocars a la recerca d’una vida millor.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2018)

dilluns, 12 de març del 2018

Vençuts i humiliats?

                En qualsevol mena de conflicte (bèl·lic, polític, personal...), quan un dels bàndols considera que ha guanyat, sovint intenta (i, sovint, aconsegueix) la humiliació de l’adversari o enemic, que, derrotat, ha d’aguantar actuacions innecessàries i arbitràries, exercides amb superioritat per part del vencedor. De vegades, aquestes actuacions no tenen pràcticament cap altre objectiu que, justament, el de la humiliació.
                Tinc la sensació que l’aplicació de l’article 155 de la Constitució va per aquí. Si no, ¿com s’explica que des d’un govern format per un partit amb quatre diputats al Parlament de Catalunya, però que es considera vencedor en el conflicte contra les aspiracions sobiranistes, es vulgui aprofitar el fet de tenir la paella pel mànec per acabar, per exemple, amb el model d’escola catalana?


                Fa unes setmanes, el ministeri d’Educació espanyol (que, amb el 155, és qui remena les cireres del que hauria de ser la conselleria d’Ensenyament) va  manifestar la seva intenció d’incloure una casella en els formularis de preinscripció escolar de cara al curs vinent perquè les famílies puguin escollir si volen que els seus fills rebin les classes en castellà. La mesura hauria estat valorada a instàncies de Societat Civil Catalana i d’un sindicat de professors (AMES) que no té seu ni delegats. Això, naturalment, seria una manera d’acabar amb el català com a llengua vehicular dels centres educatius, que (tot i ser un recurs de mínima supervivència) sempre els ha fet molta ràbia. És possible que l’estratègia no tingui realment com a objectiu acabar amb la immersió lingüística i que consisteixi a amenaçar per enèsima vegada amb la pèrdua del model per aconseguir, finalment, que ens resignem al retorn a l’autonomisme. I, si aquest és l’objectiu, és possible que els surti bé. Perquè, de moment, el que han aconseguit és que, una vegada més, ens conformem a defensar un model que aporta beneficis (lingüístics i socials) contrastats, en comptes d’avançar cap a la consolidació del procés de normalització de la llengua catalana. També és possible que el govern del PP impulsi la mesura per recuperar terreny polític davant de Ciutadans, que ha fet sempre bandera d’aquesta qüestió. Al capdavall, l’objectiu final d’uns i altres és arraconar la llengua catalana en l’únic àmbit on, de moment, encara té un paper preferent, i això que s’ha demostrat que la immersió és una eina d’integració i cohesió, i que en cap cas va en detriment del coneixement del castellà al final de l’etapa educativa.
                Una vegada més, doncs, hem hagut de sortir a defensar el model educatiu vigent. Que ho haguem de fer cada dos per tres en comptes de dedicar esforços a avançar en la normalització d’altres àmbits, ben mirat, ja és una victòria per part dels qui el posen en dubte.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de març de 2018)

dissabte, 10 de març del 2018

Jordi Cussà i el coneixement

El Ciclop és l’ull que tot ho veu, que tot ho sap: el que ha passat, el que passa i el que passarà. És l’omnisciència que pot mostrar tots els matisos dels humans. El cosmos i el caos. “A més d’una aparença monstruosa i una força colossal, els ciclops, com tothom sap, tenen el do de veure el futur perquè són d’origen diví”. El Ciclop és el coneixement. I el coneixement és l’esperança de la humanitat.


L’última novel·la de Jordi Cussà, El Ciclop (L’Albí, 2018), enllaça amb la segona que va publicar, La serp (Columna, 2001). Es poden llegir per separat, de forma independent, però el conjunt manté l’esperit del que en podríem dir una “novel·la total”, un d’aquells reptes que només poden intentar els grans escriptors. Entre les dues obres Cussà relata el fluir de la humanitat a través de gairebé dos mil·lennis, com “una mena de mosaic sense aturador ni concert on hi ha peces de totes mides, de tots colors, de qualsevol forma i textura, a totes les rajoles”.
He comentat algun cop que els llibres de relats de Jordi Cussà (Contes d’onada i de tornada, Contes del bé i del mal) es poden llegir com a novel·les i, curiosament (o no tant), algunes de les seves novel·les (com Cavalls salvatges o Formentera lady) poden llegir-se com un recull de relats. El Ciclop comença al segle IV i acaba al segle XIII. Arrenca a Badalona, on tornarà després de recórrer Alexandria, Constantinoble, l’Atlàntic, el Mediterrani, Venècia, Córdoba o el Berguedà. Al llarg del camí, ens farà conèixer homes i dones de condició molt variada: nobles, pobres, esclaus, mariners, reis, prínceps, pagesos... i, de tant en tant, algun personatge real, com Hipàtia d’Alexandria o el mateix trobador Guillem (de Berguedà, naturalment). Una galeria de personatges que, com els citats, sovint es mouen pels marges de les convencions, i que encarnen tota mena de virtuts, de defectes i de passions.


Això sí, l’autor exhibeix, sense complexos, una especial debilitat pels personatges femenins, que acostumen a mostrar-se sensibles, forts, resolutius i entranyables, per bé que també acostumen a sortir força malparats del seu pas per la història. I és que “qualsevol dona, per bona i sana que sigui, pot tenir per fill, per marit, per pare o per veí, un monstre abominable, fruit d’una arrel molt més profunda que l’úter: l’arrel profunda que converteix les criatures racionals en animals salvatges”. A El Ciclop hi ha aventures (viatges transoceànics, descobriment de tresors, conspiracions, assassinats...), reflexions intel·ligents, poesia, filosofia... i, sobretot, passions humanes (amor, desig, enveja, cobdícia...) portades a l’extrem amb aire clàssic o, com a mínim, shakespearià. I tots els personatges que apareixen a El Ciclop (si més no, la vintena de narradors que hi desfilen al llarg dels mil anys que abasta la trama) estan connectats per vincles de sang i, sobretot, per la voluntat de transmetre el llegat ancestral del coneixement a través de la història.
Perquè El Ciclop va molt més enllà de les aventures que viuen aquests personatges. Cussà torna a mostrar la força abassegadora de la seva prosa sòlida, absorbent, lírica, corprenedora... en un cant al pensament lliure, al desig de llibertat i al coneixement com a únic (i utòpic?) mitjà per aconseguir-la.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 10 de març de 2018)