dimarts, 27 de desembre del 2011

La Hunta




            Fa uns dies, vagarejant per la xarxa, vaig descobrir l’existència d’una curiosa iniciativa, la Hunta d’Ehcritoreh en Andalú, que ve a ser una mena de congrés o trobada bianual d’escriptors en andalús. Des de l’any 2002 se n’han fet cinc, d’aquestes juntes. Al darrere hi ha un senyor que es diu Huan Porrah (Juan Porras) i les dues primeres edicions es van celebrar a Miha (Mijas, província de Màlaga), la tercera a Campillos (també a Màlaga), la quarta a Marchena (Sevilla) i l’última, l’any 2010, a Er Paú (Padul, província de Granada). En aquestes trobades, a banda de les inevitables tertúlies al davant d’unes tapes i un bon vi, es fan lectures de textos d’autors que conreen el sistema lingüístic andalús (com les Poezíah, de Huan Migué Péreh Porrah), es convoca un Zertamen Leterario n’Andalú (que el 2010 va guanyar José María Sánchez Pérez, per La sombra de akeya kasa loka), es lliuren diplomes als establiments que retolen en andalús, es presenten llibres sobre l’andalús (com el de Tomás Gutier, Lengua andaluza. Apuntes para su gramática y diccionario) i es fan col·loquis i xerrades, on conviden erudits locals, però també forans, com el lingüísta i professor de la Universidad Autónoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera, que s’ha destacat per combatre el nacionalisme lingüístic espanyol i que va ser l’estrella convidada en la darrera edició. Les trobades acostumen a durar dos dies i al final es reparteixen els certificats corresponents. Els participants són andalusos afeccionats a la lingüística, que reivindiquen les seves particularitats dialectals (lèxiques, morfosintàctiques i fonètiques) amb voluntat de divulgar, reivindicar i, sobretot, dignificar uns trets particulars que sovint són objecte de burla o riduculització.
Furgant una mica més, vaig trobar també que hi ha una pàgina web, amb més de dos mil fans al facebook, anomenada “Identidad Andaluza” que, segons diu a la capçalera, té com a objectiu “aportar al pueblo andaluz aquello de lo que más carece, identidad, perdida por las políticas asimilistas de los sucesivos gobiernos de España desde hace 500 años”.
Es veu que a determinats sectors del nacionalisme espanyol aquestes iniciatives no els fan gota de gràcia, i això que en realitat, com es pot suposar, l’existència de la Hunta o del col·lectiu Identidad Andaluza no fa ni pessigolles a la unitat de la pàtria ibèrica. Però resulta que els mateixos nacionalistes espanyols que s’escadalitzen per aquestes innòcues manifestacions andalusistes, després, quan es passegen per Mallorca i per València, aplaudeixen com possessos el discurs que no accepta la unitat del català i, amb l’objectiu de reduir la nostra llengua a mera manifestació folklòrica, accentua fins a la caricatura les diferències locals.

(Article publicat aquest diumenge, dia de Nadal de 2011, al suplement Lectura, del diari Segre)

dilluns, 26 de desembre del 2011

Joan Soler i Pla, un secundari de primera fila



            L’historiador i periodista d’origen manresà Joan Esculies ha publicat la biografia Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys (Edicions de 1984, 2011).       Fins ara, els qui havien parlat del doctor Soler i Pla ho havien fet, generalment, amb condescendència, mostrant-lo com un personatge més aviat estrafolari. Però resulta que aquell admirador d’Arnau de Vilanova, que es movia amunt i avall per Barcelona a dalt d’un automòbil elèctric, va ser present en moments importants de la nostra història: el trobem en l’arrencada del catalanisme polític com a membre de la Unió Catalanista; va ser el principal promotor del voluntariat català durant la Gran Guerra d’Europa, tasca per la qual va rebre la distinció de Cavaller de l’Orde de la Legió d’Honor; va assistir el seu amic Àngel Guimerà en les darreres hores; va ser parlamentari, amb llibertat de vot tot i haver-se presentat a les llistes d’ERC, durant la República; era vora el llit de mort del President Macià, a qui va sentir pronuciar les seves darreres i cèlebres paraules: “pobra Catalunya”; era l’home a qui Companys, després de proclamar l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934, va abraçar i va dir: “ara no direu que no sóc catalanista!”; en el primer moment de la Guerra Civil, sense ser un home religiós, va salvar Montserrat dels incontrolats i va ajudar el bisbe Vidal i Barraquer quan estava en mans dels faistes; exiliat a Barranquilla, va freqüentar el cafè Colombia, on va coincidir amb Ramon Vinyes, i va convertir-se en un metge estimat, sobretot pels indígenes més desafavorits. Separatista irreductible, contrari a qualsevol submissió amb Madrid, Soler i Pla va admirar profundament Francesc Macià i va menysprear amb vehemència Lluís Companys, a qui considerava poc compromès amb la causa i les llibertats de Catalunya. També va conèixer Josep Irla, de qui va quedar força decebut en el moment de l’exili, per la seva actitud poc honorable en passar la frontera abans que ningú; o Josep Tarradellas, de qui desconfiava i a qui titllava de “saltataulells”. La seva ploma també va carregar, íntimament, contra altres personalitats com el ministre Marcel·lí Domingo, Eugeni d’Ors o Josep Pla. Josep Maria de Sagarra, amb qui Soler i Pla va coincidir a les tertúlies de la penya de l’Ateneu Barcelonès, va deixar escrit que “aquest doctor, famós per les seves barbes, pel seu barret ample i per uns aires d’importància que donava a les coses més planeres i trivials, era, en el fons i en la forma, un cavaller molt decent i posseïa un cor com una casa”.
            Joan Soler i Pla no tan sols era present en l’actualitat catalana, si no que la jutjava amb una severitat que poc s’imaginaven els qui poc el coneixien. Si no hagués estat per la seva grafomania, que l’impulsava a omplir, a raig, durant les seves llarges hores de vetlla, centenars de quaderns sobre qualsevol tema, el seu testimoni s’hauria perdut. Ara, gràcies a la tasca rigorosa d’Esculies, que ha espigolat en l’ingent material autobiogràfic que el doctor va acumular i n’ha extret allò més sucós, podem conèixer aquest personatge que mai no va ser protagonista directe de la història, però que va actuar de secundari, a primera línia i amb actitud crítica, en diversos episodis importants durant la primera meitat del segle XX.

(Article publicat dissabte, vigília de Nadal de 2011, al Regió7)

divendres, 23 de desembre del 2011

Visca la solidaritat!



Diuen que hauria d’estar orgullós de poder sentir-me solidari perquè, com a privilegiat treballador públic, fa un temps ja vaig contribuir a solventar la greu crisi econòmica amb més d’un 5% i una posterior congelació del meu sou. Ara que s’acosten noves retallades sembla ser que fins i tot hauria de donar gràcies (no sé si a Déu, o a l’administració, encara que m’agrada pensar que algun mèrit propi deu haver-hi) per tenir la feina assegurada i no haver d’estar sotmès a les fluctiuacions del mercat laboral. Es veu que no cal que siguem massa primmirats pensant que una part dels treballadors públics no són funcionaris de carrera i molts (substituts i interins) han perdut o perdran la feina ben aviat. Al capdavall, abans de quedar a l’atur, hauran tingut també el privilegi de contribuir a solucionar la crisi amb una part del sou que, com a treballadors públics, també els han retallat.
            Com que no vull ser rancuniós, he d’oblidar que en temps de vaques grasses, mentre als funcionaris difícilment (o mai!) se’ns apujava el sou al mateix ritme que pujava el nivell de vida i anàvem perdent, a poc a poc, poder adquisitiu, hi havia gent que, en el sector privat, es repartien beneficis substanciosos i mai, a ningú, no se li va acudir que, per solidaritat, hauria estat tot un detall incloure en el repartiment aquells que, amb un sou modest, podíem mantenir un discret nivell de vida, sense excessos. Ara, en canvi, tothom troba natural que els qui no vam rebre la solidaritat de ningú paguem contents i alegres (agraïts i tot!) els resultats de la mala gestió d’uns quants que van remenar grans sumes en el seu moment i que, com que no van saber administrar-les, o no van saber preveure el que s’avenia, o van creure que tenien la gallina dels ous d’or, no saben com sortir del forat. Per això el govern ha mantingut fins ara un exèrcit de funcionaris, per retallar-los el sou una vegada i una altra, treure’ls els privilegis i acabar amb la crisi en quatre dies. Amb l’altre, d’exèrcit, el de les pistoles, més val no posar-s’hi, perquè manté unida la pàtria, com ho fan la colla de milionaris que xuten una pilota amb una samarreta del mateix color que la sang llatina que els corre per les venes. Una colla que, quan van guanyar el mundial, van cobrar de la federació futbolística un feix d’euros que, indirectament, provenen de la mateixa caixa d’on es paga els funcionaris. Aquests valents, però, es mereixen fins l’últim cèntim, perquè la seva contribució al manteniment de al unitat sota l’oneig de la rojigualda és impagable.
Quan n’hi havia que guanyaven molts diners, els de la meva espècie teníem un sou segur, però modest. Ara que la mamella ja no raja, cal que ajudem, un cop i un altre, la vaca i hem de posar una mica de la nostra (mala) llet per abeurar un país (i un estat) que amenaça raquitisme. I ho hem de fer contents, perquè es veu que tenim a les nostres mans (als nostres sous) la solució.
Ja ho deia aquell: “la felicitat consisteix en viure per als altres sense esperar que els altres visquin per a tu”. Les retallades, doncs, vénen a ser una oportunitat per als funcionaris, perquè ens puguem sentir bé i ser més pobres, però més feliços. Ai, quin missatge nadalenc més joiós! Visca, doncs, la solidaritat!

(Reescriptura i adaptació d'un article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, fa un any i mig)

dilluns, 19 de desembre del 2011

La mà de ningú, de Vicent Usó



            El valencià Vicent Usó, dues vegades finalista del Sant Jordi i amb un corpus narratiu iteressant, acaba de publicar una peculiar novel·la negra.
            La mà de ningú (Proa, 2011) és una novel·la d’aquelles que, com se sol dir, atrapen el lector. Potser algun dels habituals del gènere trobarà que s’entreté una mica massa en els detalls superflus, en la descripció de gestos i situacions; i potser algun altre se sentirà molest per no trobar-se amb una trama linial, amb un protagonista clar i amb una mica més de sang i fetge, però el cas és que a mi em va atrapar fins a la darrera pàgina. Es tracta d’una història situada a França i protagonitzada per sis personatges: un vell pagès que fuma d’amagat i que no vol sentir dir res sobre deixar de conrear la terra; un transportista d’origen balcànic, brut i gras, que parla amb una amant imaginària; un senegalès que ven pel·lícules pels carrers de París i que no sap on passarà la nit; una okupa desarrelada i generosa que es guanya la vida fent malabars; una dona maltractada que fuig d’un passat fosc i es refugia en una gran mansió on acaben de contractar-la com a serventa; i un metge vidu que estima amb bogeria les seves dues filles petites i treballa fent un horari força intempestiu. A banda d’aquests sis protagonistes tant diferents i aparentment desconnectats, per la novel·la també es passegen altres personatges prou interessants, com un policia malcarat i arrogant que s’assembla a l’actor Jean Reno com si li fos germà bessó, o la mestressa d’un dels cellers més prestigiosos de França. Justament la clau del suspens que aconsegueix crear Vicent Usó, allò que ens té enganxats capítol rere capítol (cadascun focalitzat en un personatge), radica en descobrir quina relació tenen tots plegats amb una mà seccionada a l’altura del colze que apareix en un camí del camp en plena Normandia. I, arribats aquí –titlleu-me, si voleu, de provincià—, he de reconèixer que se m’escapa el motiu –si és que n’hi ha cap— pel qual Vicent Usó situa aquesta història a França i no en uns escenaris més propers.
            Des del principi, però, i gràcies a l’atmosfera creada per l’autor, un intueix que tot plegat amaga una realitat fosca i sordida. Mostrar aquesta realitat, encara que sigui supeditant-la a una trama de misteri i a un final sorprenent, és –i ha de ser— l’objectiu de qualsevol novel·la negra que vulgui ser digna d’aquesta etiqueta. I crec que La mà de ningú ho aconsegueix.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2011)

dimecres, 14 de desembre del 2011

Lluny de la normalitat

Entre el cúmul d’inconcrecions, silencis i ambigües manifestacions de bona voluntat que va ser el programa electoral del PP en les darreres eleccions generals –especialment en tot allò que afecta les relacions entre Catalunya i Espanya—, no es va poder amagar del tot la posició del partit de Rajoy en relació a un parell de punts: l’oposició al model d’immersió lingüísitca i el qüestionament de l’existència de televisions autonòmiques.


Pel que fa a la immersió lingüística a les escoles, no es van estar de lloar la postura del govern balear en aquest camp (Bauzà s’ha carregat la preponderància del català en el sistema educatiu de les Illes i ha eliminat les partides de foment de la llengua pròpia), ni s’han desmarcat de la promoció del Manifiesto por la Lengua Común, que vol assegurar la presència majoritària del castellà arreu dels territoris governats des de Madrid. Per més que la Societat Catalana de Pedagogia hagi fet pública una declaració en relació amb les bases científiques, pedagògiques i socials de l’escola catalana i la immersió lingüística, en qualsevol moment el flamant govern d’Espanya s’aixecarà contra el nostre model educatiu, i, una vegada més, ens tocarà defensar el poc que tenim, per no retrocedir, alhora que deixarem d’avançar els passos necessaris en el procés de normalització.
En relació als mitjans de comunicació autonòmics, que molts espanyols veuen com una despesa inútil, ja s’ha començat a actuar. Just quan esperàvem l’anunci de les primeres mesures de l’imminent govern del PP, ha estat el govern de la Generalitat que ha anunciat una retallada sensible en el pressupost de la CCMA. La mesura (de moment, una proposta) no sorprèn, perquè s’emmarca en el conjunt de retallades que s’apliquen a la sanitat, l’ensenyament, etc. Però preocupa especialment els qui aspirem a viure en català amb normalitat. Catalunya Ràdio i tv3 no han estat simples canals de ràdio i televisió, no han servit només per informar i entretenir, no han estat tan sols una eina per transmetre continguts des de la proximitat... han actuat –i actuen— com una mostra de normalitat lingüística. Gràcies al lideratge d’aquests mitjans s’ha frenat –no pas impedit!— el monopoli castellanoparlant en el terreny audiovisual a Catalunya.


Qualsevol procés de normalització lingüistica té com a objectiu aconseguir que una llengua minoritzada recuperi, en tots els àmbits d’ús, la normalitat perduda. I ara resulta que, en comptes d’avançar per aconseguir que el català s’utilitzi allà on es troba bandejat (cinema, premsa, justícia, comerç...), haurem de continuar lluitant per no perdre el que s’ha avançat en els camps educatiu i audiovisual. De moment, doncs, el vent bufa a favor dels qui pretenen reduir la llengua catalana a mera manifestació folklòrica.

(Article publicat el diumenge, 11 de desembre de 2011, al suplement Lectura del diari Segre)

dilluns, 12 de desembre del 2011

Ensenyar la llengua (a propòsit del llibre Un tast de català, d'Albert Pla Nualart)



            Albert Pla Nualart és l’actual responsable lingüístic del diari Ara, com ho va ser de l’Avui durant vint-i-cinc anys. A banda de la seva tasca com a assessor i corrector, però, ha demostrat –i demostra periòdicament— una gran habilitat com a articulista irònic i implacable quan retrata personatges públics, i alhora rigoròs, divulgatiu i amè quan tracta qüestions de llengua. Ara tenim l’oportunitat de llegir els seus articles del 2010 i el 2011 recollits en forma de llibre. Un tast de català (Columna, 2011) es pot llegir, com a mínim, de tres maneres diferents:
1-Com a eina de consulta per aclarir dubtes sobre l’ús de determinades paraules o expressions (és molt útil, en aquest sentit, l’índex de paraules i conceptes que hi ha al final).
2-Com a assaig de sociolingüística que posa al descobert els problemes dels catalans per fixar una normativa funcional per a la nostra llengua, a causa de les pors, inseguretats i complexos motivats, sovint, per la “zona grisa en què la interferència es confon amb l’evolució”. Parteix del principi (agosarat) segons el qual “per a la salut de qualsevol llengua és assenyat considerar que allò que la majoria de parlants ja diuen espontàniament és més correcte i adequat que allò que diuen que es deia. Sempre, és clar, que sigui genuí”. També denuncia la trampa que s’amaga darrere el concepte de bilingüisme i desmenteix la versió institucional que no vol reconèixer que l’ús del català retrocedeix enfront del de la veritable llengua comuna i dominant a Catalunya, que és el castellà.
3-És el dietari d’un lingüista preocupat per la salut i la funcionalitat del català. S’hi presenta un professional allunyat de la imatge del corrector-policia i defensa amb fermesa, sempre que hi hagi una justificació, la simplificació de la normativa.
            Albert Pla Nualart mostra una “manera de veure la llengua que deriva de la constant feina de mediació entre la norma i l’usuari”, i no li tremola la veu a l’hora de criticar solucions poc útils del Termcat o de l’IEC; reivindica aglutinacions com almenys, esclar, sisplau, encabat o deunidó, i castellanismes com marrano; recomana la revisió de normes, o acceptar que la situació de contacte amb el castellà és una font d’incorreccions, però també de formes com xiringuito, cel·lo o mono, que, a la llarga, agradi o no, s’hauran d’acceptar; reconeix l’esforç de lingüistes no sempre prou valorats, com Albert Jané o Josep Ruaix; també es lamenta de casos com el de l’adjectiu gran, que cada vegada es confon més amb gros i això fa que la llengua, com a sistema de comunicació, no hi perdi res, però que com a signe d’identitat tingui un problema. Potser es troba a faltar una visió més profunda de la llengua des del punt de vista dialectològic, però en general demostra un grau de coneixement excel·lent de l’objecte d’estudi, i de tant en tant ofereix curiositats etimològiques (de xiruca i guiri, per exemple), o comentaris força divertits, com quan posa al descobert la incoherècia, en castellà, d’escriure Tutankhamom en comptes de Tutanjamón.
            Estiguem d’acord o no amb algunes de les propostes més agosarades de Pla Nualart, és un consol constatar que Joan Solà no ens ha deixat del tot orfes, perquè hi ha qui, amb els peus a terra, es mostra hereu del vessant més divulgatiu d’aquell mestre.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 10 de desembre de 2011)

dilluns, 5 de desembre del 2011

Va de retro, Catalunya!


            Si una cosa ha unit sempre les forces polítiques espanyoles, de qualsevol signe ideològic, és l’anticatalanisme. O, dit d’una altra manera, l’oposició radical (de vegades, visceral!) a qualsevol expressió de catalanitat que qüestioni la unitat indissoluble d’Espanya.
            Sempre que a Madrid (o a Badajoz, o a Lleó...) han cregut que el catalanisme (de qui s’han mostrat amics quan els ha convingut) adquiria tics secessionistes, les forces majoritàries espanyoles, de forma no pas deliberada, han coincidit plenament en el seu discurs ranci i imperialista.
            Llegiu, si no, el monumental primer volum (i suposo que, a causa de la mort de l’autor, acabarà sent l’únic) de les memòries de Josep Benet, De l’esperança a la desfeta 1920-1939 (Edicions 62, 2008). Benet transcriu la famosa frase pronunciada pel dretà José Calvo Sotelo el 1936, poc abans del seu assassinat: “entre una España roja y una de rota, prefiero la primera, que sería más pasajera”; i la posa de bracet amb una altra, també força coneguda, escrita per l’esquerrà Manuel Azaña el 1937: “es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años”.
            El mateix Azaña, i en el mateix quadern, anotava un comentari que li havia sentit a Juan Negrín, president socialista del govern republicà durant la guerra civil: “si estas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco”. Més endavant, és el ministre basc Zugazagoitia qui, crític, cita paraules de Negrín: “No hay más que una nación: ¡España!”, i encara: “Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones (···) cedería el paso a Franco”.
            Res no ha canviat. Molts espanyols (de la dreta i de l’esquerra) prefereixen que mani la versió més radical del contrincant abans que veure trencat el que resta d’aquell imperi que tant feia enorgullir un dels meus mestres de l’escola “nacional”, el darrer a qui vaig veure utilitzar el regle com a eina pedagògica de primer ordre i a qui més d’un cop vaig sentir recitar, cofoi, que en el territori on regnaven els Reis Catòlics mai no es ponia el sol.
            I això ens sorprèn? El que fan els espanyols és el que faria qualsevol estat europeu civilitzat: vetllar per la unitat territorial. El que potser hauria de sorprendre és que els catalans, després de tants anys, encara anem pel món mirant de fer pedagogia del nostre fet diferencial, intentant vendre unes peculiaritats que a Espanya mai no seran compreses ni respectades (més enllà de ser considerades una singularitat floklòrica i regional) si no és amb un estat propi al darrere.

 
            Llegiu el llibre de Josep Benet i descobrireu, entre moltes altres coses explicades amb rigor i claredat, que el difícil encaix dels catalans a Espanya no és una cosa d’ara.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, a principis de 2009)

dimarts, 29 de novembre del 2011

Passar-les putes



           Quan un escriu una novel·la ambientada en una època passada (sigui l’antiga Roma, la Barcelona medieval o les guerres carlines), tothom reconeix l’esforç de documentació que ha hagut de fer per recrear uns costums, personatges i escenaris que no poden entrar en contradicció amb el que recull la historiografia; en canvi, quan el marc dels esdeveniments de ficció és l’actualitat, aquest reconeixement gairebé no existeix. És com si sobre el món que ens envolta ja ho sabéssim tot. En canvi, partint de la meva (humil i mosdesta, però real) experiència com a narrador, puc dir que sovint he hagut de documentar-me sobre aspectes del nostre voltant amb tant o més rigor i intensitat que quan he hagut de buscar informació sobre com es vivia a l’època dels bandolers, al segle XVII.
            Em vaig interesar per les ambigüitats legals que envolten el món de la prostitució arran de la redacció de la meva novel·la Sota la pell (Proa, 2010), perquè un dels personatges protagonistes és una jove polonesa que arriba a Catalunya i es veu obligada a exercir-hi l’ofici més antic del món.
            Des del 1995, a l’Estat espanyol, la prostitució és legal, però no té marc normatiu. El debat sobre com regular el fenomen rebrota de tant en tant, però no s’arriba mai a consensuar cap norma que sigui mínimament efectiva. Alguna cosa deu tenir-hi a veure el fet que, com a negoci, la prostitució mogui a l’Estat més de 18.000 milions d’euros anuals, tingui en nòmina (és una manera de dir) 300.000 dones i compti amb uns 3.600 clubs. A Catalunya només hi ha un decret d’Interior, de l’any 2002, que regula les característiques que han de tenir els locals on es practiquen (oferir-los no és legal, però practicar-los sí) serveis sexuals remunerats. Segons la llei, doncs, la prostitució no existeix, i quan s’actua contra determinades xarxes es fa sota l’empara de lleis com la d’estrangeria o de protecció als menors.
Entre les dues posicions extremes, la reguladora (que defensa que la prostitució existirà sigui com sigui i que, per tant, cal una normativa per regular-ne l’exercici), i l’abolicionista (que parteix del pressupòsit que la prostitució és una forma d’esclavitud i, per tant, no és pot acceptar de cap de les maneres), hi ha tot de postures intermèdies que fins ara no han permès, en la majoria de països, avançar ni un pas cap a enlloc. Entre els regulacionistes hi trobem els empresaris del sector (agrupats en l’entitat ANELA: “Asociación nacional de empresarios de locales de alterne”, que voldrien acabar amb la competència que els suposen les noies que hi ha a les carreteres o als carrers), i entre els abolicionistes les diverses entitats en defensa dels drets de la dona o d’ajuda a les dones que volen deixar la prostitució (com APRAMP: “Associación para la prevención, reinserción y atención de la mujer prostituida”). Els usuaris, com és de suposar, no tenen cap associació reconeguda i no s’han manifestat.
La realitat legal de casa nostra en aquesta matèria ens porta a circumstàncies tan vergonyoses com el resultat del macrojudici que fa poc es va instruir contra una xarxa romanesa de proxenetes, desmantellada al 2006, que explotava dones a Barcelona: els 45 acusats han estat pràcticament absolts, perquè tot el pes de l’acusació partia del testimoni d’unes víctimes amenaçades, dependents i desconfiades.
Potser que els qui han de dictar les lleis comencin a mirar-se d’una vegada què està passant allà on sí que s’ha fet algun pas; així, veuran que, a l’altre extrem del conegut cas d’Holanda, que ha acabat convertint el centre d’Amsterdam en una mena de parc temàtic sobre la prostitució, hi ha el de Suècia, que parteix del principi que cap explotació econòmica no pot basar-se en l’explotació de persones com si es tractés d’una mercaderia, considera que la nostra societat ja ha acceptat la llibertat sexual i, en conseqüència, tracta la prostitució com una forma de violència contra la dona. Un exemple a seguir?

(Versió completa de l'article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de novembre de 2011)

diumenge, 27 de novembre del 2011

Immersió lingüística: present (i futur?)



            La Societat Catalana de Pedagogia (SCP), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, ha fet pública una declaració en relació amb les bases científiques, pedagògiques i socials de l’escola catalana i la immersió lingüística. La declaració, el redactat final de la qual es va aprovar el 19 d’octubre, és una defensa legítima i aferrissada del model. En primer lloc, destaca l’existència, entre els catalans, d’un pensament pedagògic propi, que es remunta a Ramon Llull i arriba fins als nostres dies, i remarca la importància de l’escola com a eina per promoure les actituds favorables a la convivència i a la cohesió social. A continuació, defensa les virtuts del fet que el català sigui (per ampli consens) la llengua vehicular a les escoles, i recorda que aquest sistema ha estat avalat per estudis de nombrosos experts, autòctons i forans. Assegura que la immersió no és, en cap cas, una estratègia de substitució, i que garanteix el coneixement de les llengües oficials: català i castellà, la qual cosa queda demostrada amb els resultats globals al final de l’escolarització obligatòria. La declaració de la SCP relaciona la defensa de la immersió amb el dret fonamental dels pobles a decidir el propi model educatiu, i també amb el dret a la no-discriminació ni separació per raons de diversitat lingüística. Per tot això, conclou que “el model d’escola catalana i l’ensenyament de llengües que practica garanteix l’aprenentatge de les llengües oficials a tots els joves ciutadans de Catalunya”.
            Ho he dit altres vegades: mentre haguem d’esmerçar temps i esforços a defensar la immersió lingüística (els beneficis de la qual, a hores d’ara, ja no haurien de discutir-se), deixarem d’avançar un pas (potser imprescindible) cap a la plena normalització del català, llengua radicalment minoritzada en molts àmbits d’ús a casa nostra (cinema, televisió, premsa, justícia...). Rere els arguments tendenciosos emparats en la llibertat d’oportunitats i d’elecció, s’amaga una voluntat clara de reduir la llengua catalana a mera manifestació folklòrica i, a la llarga, de fer-la desaparèixer.


            El proper govern d’Espanya, fruit dels resultats electorals del passat diumenge, haurà de desenvolupar un programa ple d’ambigüitats i inconcrecions que molts van qualificar, durant la campanya, de moderat. Però, per més moderat que sigui el govern del PP, sabem positivament que combatrà el sistema d’immersió lingüística. Ho sabem, encara que no ho diguessin explícitament durant la campanya, perquè ja han lloat la postura del govern balear en aquest camp (Bauzà s’ha carregat la preponderància del català en el sistema educatiu de les Illes i ha eliminat les partides de foment de la llengua pròpia), i perquè el partit de Mariano Rajoy és un dels promotors del Manifiesto por la Lengua Común, com de tantes altres iniciatives destinades a assegurar la presència majoritària del castellà arreu dels territoris governats des de Madrid. Així, doncs, ja ens podem preparar per defensar una vegada i una altra el poc que tenim, per dedicar esforços a no retrocedir... i mentrestant, si no som capaços de reaccionar i prendre la iniciativa, continuarem estancats, sense avançar en el procés tan necessari de normalització lingüística.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 26 de novembre de 2011)

dimecres, 23 de novembre del 2011

L'esport com a mirall


De vegades sembla que estiguem vivint sota el principi, o la consigna, de la facilitat, del mínim esforç, del si puc aconseguir el mateix sense suar, per què hauria d'esforçar-me... Aquest principi, que de vegades pot servir per al dia a dia, l'utilitzen també –i de quina manera!— aquells que haurien de defugir-lo perquè la seva feina consisteix, justament, a mostrar com en són, de bons i de virtuosos, en allò que fan, la qual cosa només s’aconsegueix en situacions extremes i davant d’autèntiques dificultats.
            És el cas dels equips de futbol, que s’alegren quan els toquen rivals fàcils per jugar en una eliminatòria i, en canvi, tremolen quan s’han d’enfrontar a un equip de la seva pròpia (teòrica) categoria. La lògica m’inclina a pensar que hauria de ser al revés: si són bons, han d’alegrar-se que el rival també ho sigui. Només així la victòria té algun mèrit. ¿Quin orgull es pot sentir, davant d’una victòria fàcil? ¿No s’adonen que aleshores, davant d’un equip suposadament inferior, i per més que s’omplin la boca dient que tot rival és respectable, la derrota encara els posa més en evidència?
            És, però, la cultura de guanyar a qualsevol preu. El que importa és el que aconseguim, no pas com ens ho fem per arribar-hi. La finalitat ho és tot. Aquell equip amb el qual s’enfronten, més que no pas un rival amb qui mesurar les forces, és sovint vist com un enemic a abatre. Si no m’equivoco, la tan poc esportiva com cèlebre frase “a l’enemic, ni aigua!” la va dir un entrenador de futbol quan el seu massatgista es disposava a atendre un jugador de l’altre equip.
            Tot això seria pura anècdota si no fos perquè l’esport té un pes social molt gran entre nosaltres. L’actitud dels esportistes, a dins i a fora del camp –o de la pista, o del circuit— s’escampa als quatre vents gràcies a l’omnipresència televisiva i es converteix en un model per a joves. Insultar, faltar al respecte, aplaudir la murrieria, encoratjar la mala educació, riure les gràcies a segons quina mena de gent, protestar per tot... i fer-ho perquè l’important és guanyar a qualsevol preu és el pa de cada dia en el món de la competició esportiva i, per efecte mirall, en la nostra vida quotidiana, en el nostre tracte amb els veïns, amb els amics, amb els familiars.
            Celebro el foment institucional que es fa de l’exercici físic i m’agrada, de tant en tant, fer el badoc quan televisen un partit del Barça, però detesto haver de ser testimoni, ara i adés, d’escenes on persones adultes es comporten com nens malcriats, que són aquells nens que, acostumats a aconseguir sempre el que volen (hagi estat quin hagi estat el seu comportament), protesten amb vehemència el dia que se’ls nega alguna cosa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'any 2009)

dimarts, 15 de novembre del 2011

Nacionalismes



            No fa gaire vaig tenir ocasió d’assistir a una xerrada de Juan Carlos Moreno Cabrera, professor de la Universidad Autónoma de Madrid, sobre el nacionalisme lingüístic. Cabrera és un reconegut lingüista que des de fa temps es distingeix per fer un discurs (ple d’arguments sòlids i contrastats) que va a la contra del que pensen la majoria dels seus conterranis. Potser per això s’ha fet tan popular a Catalunya, on tot sovint prodiga les seves virtuts de comunicador. Si teniu ocasió d’escoltar-lo, us recomano que no en perdeu l’oportunitat. Si no, sempre podeu llegir el seu llibre titulat precisament El nacionalismo lingüístico (Península).
El professor Cabrera s’ha marcat com a objectiu posar en evidència el nacionalisme espanyol, i denunciar, des del sentit comú, l’etnocidi sistemàtic que aquest nacionalisme practica envers les nacions i cultures com la catalana, la vasca i la gallega. Segons Cabrera, la base que sustenta el nacionalisme lingüístic espanyol és la idea (emparada en la Constitució, que parla d’unitats indissolubles) que a una nació li correspon una sola llengua. A partir d’aquí, es dedica a demostrar l’existència d’un nacionalisme d’Estat, molt més agressiu que qualsevol altre, que no es veu a ell mateix com a nacionalisme perquè, des del seu punt de vista, no hi ha més nació que l’espanyola. També defensa el concepte legítim de llengua pròpia i inverteix bona part de les seves intervencions a destapar les males intencions de fons dels qui defensen les virtuts de la “llengua comuna” enfront de les anomenades “llengües autonòmiques”. La seva conclusió és que l’únic nacionalisme excloent que actua en aquestes latituds és l’espanyol, que és l’únic que practica (des de fa segles) el monolingüisme agressiu. Cabrera assegura que dir que hi ha llengües més importants d’altres no té fonament lingüístic, només ideològic; perquè una llengua és més o menys important per al que la utilitza, i ningú té dret a dir que la seva és més important que la d’un altre.
No és cap secret que a Espanya, quan es parla de nacionalisme sempre s’associa als territoris que reivindiquen un major o menor grau de sobirania (sobretot País Basc, Galícia i Catalunya), i resulta estimulant que sigui un professor de la UAM qui desemmascari el més ferotge dels nacionalismes ibèrics. Moreno, però, confessa que d’aquest tema només n’acostuma a parlar quan el conviden a la perifèria peninsular. I això no hauria de ser així, perquè tan poc normal és que no s’entengui el seu discurs a Madrid, com el fet que els catalans, per sentir-nos segurs, necessitem que un madrileny ens recordi que tenim dret de ser allò que nosaltres vulguem i que l’estatus que hagi de tenir la llengua catalana a Catalunya només el pot decidir el poble català.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de novembre de 2011)

dilluns, 14 de novembre del 2011

Llenguatge publicitari en campanya



            Recordo haver sentit que Adolfo Suárez va guanyar les eleccions espanyoles de l’any 1977 en part gràcies a la seva bona planta. Diuen que un percentatge gens menyspreable de l’electorat femení, indiferent a qualsevol programa ideològic, es va rendir als encants físics d’aquell exfalangista que acabaria convertit en un dels personatges claus de la Transició democràtica espanyola.
            No hi ha dubte que, tant o més que les virtuts atorgades per la natura, en la imatge pública dels líders polítics hi té molt a veure la feina dels assessors d’imatge, dels publicistes o, fins i tot, dels fotógrafs a qui n’encomanen la projecció. I això, en campanya, es nota especialment. I encara més en època de desconfiança generalitzada. Fixem-nos, si no, en els cartells que aquests dies pengen dels fanals o empastifem els murs dels nostres pobles i ciutats. Com que en aquestes eleccions espanyoles no hi concorre cap candidat amb l’atractiu físic que en altre temps s’havia atribuït a Suárez, González o Zapatero, suposo que els equips encarregats de tenir cura de la imatge dels candidats han hagut de fer un sobreesforç. Res no queda a l’atzar. Josep Antoni Duran i Lleida apareix al costat d’Artur Mas en un primeríssim primer pla, de perfil, tots dos amb la mirada perduda en l’horitzó, seriosos, com qui observa el futur, en una posada en escena de to messiànic, amb senyera al fons, pròpia d’un cartell soviètic, com herois disposats a encapçalar una gran gesta èpica i patriòtica. Mariano Rajoy, sobre un fons inevitablement blau, és presentat amb posat afable, somrient però no pas eufòric, mirant lleugerament cap al costat com si ja fos l’amo de la situació. Joan Cuscubiela i Alfred Bosch miren directament la càmera i, per tant, el votant potencial; tots dos, retratats –com Rajoy— en un pla mig curt, van sense corbata; el republicà, que somriu fins a ensenyar les dents, potser per mostrar la cara afable i positiva de l’independentisme); l’ecosocialista, per la seva banda, que amb prou feines esbossa un lleu somriure, està mig cobert per un eslògan (de lletres verdes, per descomptat) amb regust de reivindicació contestatària (“...i a sobre hem de callar?”) que és una clara picada d’ullet als joves descontents. A Carme Chacon, que mostra les genives en una bona rialla a través d’una imatge presa de perfil, en moviment, mentre dóna la mà a algú, la veiem en acuradíssim blanc i negre, fórmula que, curiosament, ha passat de servir per retratar el passat gris i caspós del franquisme, a ser un símbol de modernitat progressista. Tots fan cara d’honestos, de persones disposades a servir la causa que defensen; de la mateixa manera que els gelats dels anuncis a les revistes tenen sempre una aparença deliciosa o els cotxes dels espots televisius són sempre resplendents i conduïts per homes amb cara d’haver triomfat.
            El codi de la publicitat –tot un llenguatge de mirades, gestos i colors— entra en joc durant la campanya electoral. Entre tanta fesomia aflable es fa difícil distingir, però, en quin cas ens volen vendre menys fum i, per tant, quin és el producte que ens convé més de compar-votar.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 12 de novembre de 2011)

divendres, 11 de novembre del 2011

No ho llegiu



            A Bartleby y compañía, Enrique Vila-mats ens acostava, l’any 2000, a l’univers apassionant de la “literatura del No”, la d’aquells escriptors que s’inhibeixen davant la feina i opten per no escriure. Fa un temps, però, va aparèixer en català (traduït per David Clusellas) Un assaig de Pierre Bayard, Com parlar dels llibres que no hem llegit, sobre el que podríem anomenar els Bartlebys de la lectura.
            Tot i que s’anuncia com un llibre d’humor irreverent o com un manual d’estratègies sobre com sortir-se’n en situacions on cal parlar de llibres dels quals només coneixem el que n’hem sentit a dir o que, com a molt, hem fullejat, Com parlar dels llibres que no hem llegit és, en realitat, un assaig sobre els hàbits de lectura de la nostra societat.
            I parteix d’una premissa força descoratjadora: com que és impossible abastar, ni de bon tros, tot el que es publica, qualsevol lector és també, per força, un no lector.
            M’ha sorprès que es doni per suposat que la gent tenim por de passar per ignorants. Conec poc la societat francesa i, per tant, evitaré emetre cap judici sobre la versemblança d’un tal supòsit en el context de l’autor. Però sí que conec la nostra, de societat, i em veig legitimat per afirmar que aquí, en general, la pròpia ignorància no és tan sols una realitat que no es vol amagar sinó que, fins i tot, sovint s’exhibeix com si fos un mèrit. Ras i curt: ningú s’avergonyeix de no llegir i hi ha qui fins i tot en fa ostentació. Aquí no és cap tabú confessar que no es llegeix, perquè la veneració de la literatura no tan sols és una raresa, sinó que segons com es considera símptoma d’antipàtica pedanteria. El llibre de Bayard, doncs, dibuixa una societat hipòcrita que, almenys en les nostres latituds, no sé si és prou real.
            Tot i l’aparença d’obra irreverent, i malgrat la ironia manifesta que destil·la, a Com parlar dels llibres que no hem llegit, Bayard, professor de literatura i psicoanalista, hi aboca denses dosis de pensament, amb una prosa que barreja (potser per parodiar-los) el comentari literari i el tractat científic.
            De fet, ara m’adono que per dir tot el que he dit fins ara no m’hauria calgut llegir el llibre (no he dit res que no es dedueixi del títol o aparegui a la contracoberta) i, per tant, de moment encara no he traït l’essència de la tesi de l’autor, que diu que no cal llegir-se un llibre per parlar-ne.
            Però sí que me l’he llegit, i he constatat la irònica paradoxa que inclou: l’autor ens dóna consells alhora de parlar de llibres no llegits, desmitifica aquesta pràctica, la promou i enumera situacions en què pot produir-se, però sempre, en cadascun dels seus capítols, ho fa a partir de referències a altres llibres que, si no ha llegit, com a mínim demostra que coneix prou bé.

(Article publicat al suplement lectura, del diari Segre, l'any 2009)

dimecres, 9 de novembre del 2011

Papers de diari, de Tomàs Arias


             Tomàs Arias és un berguedà que es defineix com a poeta, narrador, músic i projectista. Ha publicat un parell de llibres de poemes (Romanços, Odi sobre tela), un de relats (Per a nois i paranoies) i ha col·laborat com a clarinetista en el primer disc d’Ivette Nadal, Guerres dolcíssimes. És un d’aquells artistes eclèctics, outsiders que sobreviuen en el món ingrat de les lletres, i que, de tant en tant, un descobreix mig per casualitat, mig per recomanació. En aquest cas, i per la meva part, el descobriment de Tomàs Arias ha estat gràcies a un llibret titulat Papers de diari (L’Albí, 2010), que recull un grapat d’articles que aquest autor de Guardiola va publicar durant els anys 2007, 2008 i 2009 al diari Avui, al Periòdic d’Andorra i, sobretot, al diari gratuït Berguedà Actual.
            En els articles de Tomàs Arias hi he descobert un bon escriptor, punyent i desacomplexat, franc i independent, amb brots de lucidesa d’aquells que sovint es troben a faltar a les seccions d’opinió de la premsa periòdica d’abast nacional. Són articles incisius, personals, esmolats, irònics, sarcàstics, àcids, irreverents, descarats, que poques vegades es limiten a tocar temes circumstancials, i estan escrits amb un llenguatge vivíssim, que no evita el mot gruixut ni la pinzellada col·loquial. De vegades recorda l’estil i el tarannà de l’inclassificable, iconoclasta i discutit Salvador Sostres, per bé que Tomàs Arias no cau en el posat aristocràtitzant i reaccionari que tant agradava a qui va ser el columnista més polèmic de l’Avui. Així, a les pàgines de Papers de diari hi podem trobar des de curioses anàlisis literàries (una comparació, posem per cas, entre els estils de vida i d’escriptura de Truman Capote i Josep Pla), fins a reflexions sobre el mal o la mentida, o crítiques als poetes que no distingeixen entre “parlar del jo” i “parlar de mi”, o a l’església catòlica, o als creadors que volen ser originals i no saben que tot està dit, o als presentadors de llibres que es cenyeixen a la llagoteria, o a la monogàmia antinatural...
             Finalment, he trobat curiós que, per emmarcar el recull, hagi triat un títol tan neutre com Papers de diari, quan al llarg del llibre queda demostrada l’habilitat de Tomàs Arias per jugar amb les paraules en el títol dels articles: “Prohoms febles”, “Anem a beure”, “Amor platúnic”, “Alcohòlics, apostòlics i romàntics”... Un autor per descobrir.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de novembre de 2011)

dimecres, 2 de novembre del 2011

Nacionalisme lingüístic


            La sala d’actes del Centre Cultural del Casino, a Manresa, plena de gom a gom de gent disposada a escoltar un lingüista convidat per Òmnium Bages. Això passava el passat divendres, 21 d’octubre. I és que dues característiques feien de la xerrada un esdeveniment insòlit: en primer lloc, el tema (el nacionalisme lingüístic espanyol); i en segon lloc, el conferenciant (Juan Carlos Moreno Cabrera, professor de la Universidad Autónoma de Madrid).
            Cabrera és un reconegut lingüista, autor de diversos llibres, entre els quals El nacionalismo lingüístico (Península), que des de fa temps es distingeix per fer un discurs (ple d’arguments sòlids i contrastats) que va a la contra del que pensen la majoria dels seus conterranis. S’ha marcat com a objectiu posar en evidència el nacionalisme espanyol (que coneix bé, perquè hi ha conviscut tota la vida), i denunciar, des del sentit comú, l’etnocidi sistemàtic que aquest nacionalisme practica envers les nacions i cultures peninsulars que no són l’espanyola, com a mínim des del segle XVIII. Segons Cabrera, la base que sustenta el nacionalisme lingüístic espanyol és la idea (emparada legalment en l’article segon de la Constitució, segons el qual la unitat d’Espanya és indissoluble) que a una nació li correspon una sola llengua. A partir d’aquí, amb un ampli desplegament documental i una gran capacitat comunicativa, el professor Cabrera es va dedicar a demostrar l’existència d’un nacionalisme d’Estat, molt més agressiu que qualsevol altre, que no es veu a ell mateix com a nacionalisme perquè, des del seu punt de vista, no hi ha més nació que l’espanyola. També va defensar el concepte legítim de llengua pròpia i va dedicar bona part de la seva intervenció a destapar les males intencions de fons dels qui defensen les virtuts de la “llengua comuna” (estatal) enfront de les anomenades “llengües autonòmiques”. La seva conclusió va ser que l’únic nacionalisme excloent que actua en aquestes latituds és l’espanyol, que és l’únic que practica (des de fa segles!) el monolingüisme agressiu i està emparat per una base legal que es pot interpretar des de posicions ideològiques clarament etnocides. Segons els defensors d’aquesta ideologia, les llengües que no són la “comuna” no tenen territori, i el seu ús ha de dependre de la voluntat dels ciutadans; però en canvi tenen molt clar quins són els límits territorials de la “llengua comuna”. Cabrera va assegurar que dir que hi ha llengües més importants que d’altres no té fonament lingüístic, només ideològic.
L’ovació, al final de l’acte, va ser llarga, calorosa i merescuda. El públic va acabar complagut després de sentir com un madrileny manifestava que els catalans tenim dret de ser allò que nosaltres vulguem, que l’estatus que hagi de tenir la llengua catalana a Catalunya només el pot decidir el poble català. I és en la necessitat que tenim de sentir-ho dir a un madrileny on trobo l’únic aspecte que grinyola en tot plegat, perquè penso que retrata la inseguretat endèmica dels catalans, que no en tenim prou amb les nostres pròpies conviccions per avançar cap a un futur de llibertat, i necessitem sentir-les en algú de fora, la qual cosa no deixa de ser un símptona (un més!) de falta de normalitat.

(Article publicat el dia 1 de novembre al diari Regió/)

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Precampanya permanent



            Ja se sap que, dels sistemes d’organització política, la democràcia és el menys imperfecte. Se sap també, però, que es troba lluny de la perfecció absoluta i sense matisos. ¿Per què, si no, hi hauria tanta gent que demana una democràcia “real”? Winston Churchill, sempre brillant en les seves al·locucions i discursos, deia el 1947 que “la democràcia és la pitjor forma de govern, a excepció de totes les altres formes que s’han provat fins al moment”. Per mostrar les febleses del sufragi universal sovint es recorda que Hitler, un dels governants més cruels de la història, va ser un mandatari elegit pels alemanys de forma democràtica.
            A les portes d’una nova i repetitiva campanya electoral (qui ho diria que, oficialment, la campanya encara no ha començat?), se’m fa evident que en aquestes latituds i en aquesta època que ens ha tocat viure portem mesos (anys!) de precampanya permanent, i aquesta és una de les perversions més pernicioses de la nostra democràcia. I se’m fa també evident que, si bé és imprescindible, per al bon funcionament del joc democràtic, que els partits polítics tinguin un espai per presentar el seu programa als ciutadans, la precampanya permanent (amb declaracions enverinades, contradeclaracions a la defensiva, picabaralles inútils i espolsament de responsabilitats) només serveix per empobrir la imatge dels polítics (fins i tot d’aquells que s’hi dediquen amb honestedat), per ajornar decisions, per desqualificar el rival sense matisos, per evitar d’aprofundir en un discurs massa superficial, per escampar demagògia i, sobretot, per esquivar actuacions sovint molt necessàries. I val a dir que del ball de cites inútils (desafortunades o simpàtiques, inòcues o coents) que, a falta d’altra feina per fer, ens regalen els polítics a tota hora, no se n’escapa cap partit.
            Si com a mínim les campanyes fossin imaginatives. Si almenys els discursos no tinguessin com a receptor immediat els que ja estan convençuts d’antuvi... Seria interessant, per exemple, veure què passaria si els candidats s’intercanviessin l’auditori. ¿Us imagineu que Mariano Rajoy es presenta en un míting socialista disposat a defensar el seu programa, que Rubalcaba parla en un de CiU sobre perquè l’haurien de votar, que Duran i Lleida ho fa en un míting d’ERC intentant convèncer l’auditori que la independència no és la millor via i Alfred Bosch davant de simpatitzants del PP mirant de dur-los al seu terreny?
            Un dia d’aquests comença la campanya de les eleccions al govern de Madrid. Les eleccions són d’aquí a tres setmanes. Guanyi qui guanyi, però, l’endemà mateix, governants i opositors, partits petits i partits grans, començaran a dissenyar la propera campanya, s’iniciarà una nova precampanya i, mentrestant, el més calent es quedarà a l’aigüera.

(Article publicat el dia 30 d'octubre de 2011, al suplement Lectura, del diari Segre)

diumenge, 23 d’octubre del 2011

La invenció de l'adolescència



            És aquella etapa de la vida en què els nois es tornen muts i mengen com llimes i les noies més assenyades, en un moment de nervis, esclaten a riure per coses que no fan cap gràcia o s’ofenen per comentaris innocents. Els adolescents, éssers contradictoris per definició, són capaços de córrer durant dues hores rere una pilota sense despentinar-se i, en canvi, al·legar un cansament mortal quan arriba l’hora de caminar cent metres en una excursió escolar o familiar. Volen ser grans i tastar els avantatges de la vida adulta, però no renuncien a determinats jocs infantils. A ells els canvia la veu d’una forma sobtada i comencen a deixar anar galls estrepitosos. A elles se’ls defineixen les corbes i els creixen els pits. Tots vesteixen seguint uns mateixos patrons i asseguren que és el seu estil particular. Busquen la seguretat que en realitat no tenen.
            Pobrets. Han de prendre decisions importants (algunes de les quals els marcaran de per vida) i això coincideix amb l’època en què tenen més dubtes. Tot plegat provoca canvis d’humor sobtats i un permanent recel davant l’autoritat. Passen de l’amor a l’odi amb una facilitat inversemblant. Qualsevol element desestabilitzador (un desengany amorós, una negativa imprevista...) pot desencadenar en el seu estat d’ànim una explosió hormonal difícil de preveure.
            Pobrets? I si tots plegats recordéssim que l’adolescència és un invent occidental dels darrers cinquanta anys? Abans, una persona passava d’infant a adult sense transició, de l’escola al món laboral directament, dels pantalons curts als pantalons llargs, de no tenir cap responsabilitat a tenir-les totes. I a bona part del món encara funciona així.
            Hem passat d’un model de societat que no contemplava l’existència dels adolescents a un altre en què l’adolescent és pràcticament el centre de l’univers, en què l’adolescència s’ha convertit en una etapa de la vida cada cop més llarga. Tant, que corre el risc de ser tractada per la gerontologia. Avui dia no és difícil trobar pares que imiten la manera de parlar dels fills, i diuen coses com “no em ratllis!”, “com mola!” o “s’ho ha currat una passada”; pares que juguen amb la Play Stations i vesteixen amb els pantalons a mig cul.
            La síndrome de Peter Pan dura fins més enllà dels quaranta i es tracta de posposar sine die el més important dels conflictes de l’adolescència: l’adquisició de responsabilitats.
            Està clar que, de ser responsables, n’haurien d’aprendre a l’institut, oi? Que per alguna cosa mantenim aquesta colla de funcionaris queixosos que només pensen a fer vacances. El mínim que poden fer és aguantar els nostres fills malcriats. Perquè, ja se sap, la feina dels pares és consentir i la dels professors, educar... O no anava així?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'any 2009)

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Negres ganduls i dones planes


            Fa un parell de setmanes llegíem que un ciutadà d’origen congolès, resident a Bélgica, Mbutu Mondongo Bienvenu, ha cursat una demanda perquè la societat que gestiona els drets dels còmics d’Hergé, protagonitzats pel famós reporter Tintín, retiri de les llibreries l’àlbum Tintín al Congo, perquè difon plantejaments fonamentats en la idea de la superioritat racial. Els negres hi són caricaturitzats com a ganduls i sapastres. Tintín al Congo és, doncs, un còmic amb connotacions racistes.


            La posició del senyor Mondongo em sembla respectable, però un xic desmesurada, i crec que servirà, sobretot, per donar publicitat a un dels àlbums més mediocres i desconeguts de la sèrie Tintín. Cal tenir en compte que parlem d’una historieta de fa vuitanta anys, una època en la qual, en molts països occidentals, els negres eren vistos com a éssers exòtics, i en què als Estats Units, per exemple, estaven encara lluny d’aconseguir la igualtat de drets amb la resta de ciutadans. Em sembla desmesurat com m’ho semblaria, també, que s’interposés una demanda contra les pel·lícules de Tarzan que protagonitzava Johnny Weissmuller, on sovint els negres eren elements decoratius que deien “Sí Buana” i que de tant en tant servien, tan sols, per mostrar la perillositat d’una travessa per la selva en caure per un penyassegat.


            Com si es tractés de documents antropològics, les pel·lícules de Tarzan o els àlbums de Tintín mostren, des de la ficció, una visió del món pròpia dels anys trenta i quaranta. I no és per enorgullir-se’n. Si avui a ningú amb dos dits de front no li passa pel cap mostrar els nadius africans estereotipats com a ridículs sapastres, servidors submissos o ganduls impenitents és perquè el món occidental ha evolucionat, ha fet un pas endavant, i ens n’hem de felicitar. Però d’aquí a prohibir l’exhibició pública de la visió que en mostrava el món pretesament civilitzat a través de la ficció del còmic, de la literatura o del cinema... què voleu que us digui? En l’art del segle XX també hi podríem rastrejar altres dinàmiques que avui poden resultar vexatòries. Pensem, per exemple, en el model femení retratat per bona part del cinema d’aquella època: la dona s’hi mostra submissa, plana, sempre atenta amb el marit, parapetada a la cuina i amb els fills al seu càrrec. I aquest és el model que es pot trobar en alguns bons films de George Cukor o Frank Capra. Tot i una aparent pàtina de feminisme, moltes comèdies queien en alguns dels estereotips masclistes més tronats. Hauríem de prohibir-les? Per què? Si després un s’adona que molts d’aquests estereotips es mantenen inalterats en pel·lícules i sèries de televisió realitzades en l’actualitat i ningú no aixeca el crit al cel.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge 16 d'octubre de 2011)

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Pasqual Farràs i les coses



A l’època del zàping, la velocitat i la impaciència, llegir una novel·la com El vigilant i les coses (Edicions de 1984), del solsoní Pasqual Farràs, és anar contracorrent, gairebé una provocació. La novel·la de Farràs no té una acció trepidant, ni una estructura de plantejament, nus i desenllaç, ni pràcticament diàlegs, ni cap clímax massa marcat... És a dir que no se li pot atribuir cap de les característiques de la literatura de comercial. En canvi, El vigilant i les coses és un relat cuinat a foc lent (l’autor va publicar-la al cap de deu anys de la seva primera novel·la, La mort del fabulador), escrit amb una prosa impecable i elegant (en alguns moment superba), que agafa com a referència els grans narradors europeus d’entreguerres (Kafka, Musil, Joyce), i que conté, segurament, una de les anàlisis del comportament i de la naturalesa humans més subtils i profundes que un lector pugui trobar en la literatura catalana de les darreres dècades.
            El protagonista, August, fa de vigilant nocturn en uns magatzems i es dedica a observar objectivament, sense cap finalitat concreta, tot el que passa al seu voltant. És una mena de Bartleby desmotivat, escèptic, obsessiu, poc sociable, que evita implicar-se en res. La xerrameca l’atabala. “Ell no era pas un home sol. Ell era, o maldava per ser, un home independent, un home deslligat de les exigències externes més immediates, un home descompromès”. Al voltant de la seva existència passiva, però, succeeixen coses greus, que se’ns mostren de biaix, des de la perspectiva abúlica del protagonista, perquè la novel·la, tot i que està escrita en tercera persona, focalitza el discurs en la ment d’August, que viu en un món de “coses” abstractes i, de tant en tant, fa una ullada a les “coses” concretes (“La pulsió contemplativa d’August sempre se solia acabar imposant a la possibilitat d’actuar”).
En la primera meitat del llibre seguim August per la ciutat on viu, durant un cap de setmana, des que plega de la feina dissabte al matí fins que hi torna dilluns al vespre. Tot el que fa és anar al Cafè Central, a la fira, a casa seva, a casa d’una antiga amiga que ha desaparegut i al funeral d’un noi a qui només havia conegut de vista. Al llarg d’aquest periple tan aparentment insuls, però, assistim a una meticulosa dissecció de la psicologia del personatge. La segona part és més dinàmica: una peculiar relació amb l’encarregada d’un gimnàs, les tertúlies del Cafè Central, una relació furtiva amb una dona casada i unes curioses aspiracions laborals. En realitat, El vigilant i les coses narra el que podríem dir-ne una aventura introspectiva, l’aventura d’un home a la recerca d’ell mateix. I també podríem veure-hi la metàfora de l’escriptor: “Hi havia el món de veritat, el món de fora, el món de les coses, i la gent que hi intervenia necessàriament, cadascú amb el seu paper ben après. I en una altra esfera que només de tant en tant es creuava amb aquella altra, hi havia el vigilant August, perspicaç observador sense paper, un figurant anònim enmig de la gran mascarada”.
Tinc la sensació d’haver llegit un llibre ambiciós, gens anecdòtic, intemporal. És per això que m’ha vingut de gust parlar-ne tot i haver-se publicat fa un parell d’anys.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 15 d'octubre de 2011)