dissabte, 29 de desembre del 2012

(A)NORMALITZACIÓ



                Fa una vintena d’anys, en plena eufòria olímpica, els implicats en la Planificació lingüística treien les primeres conclusions sobre el procés de normalització del català que s’havia ideat als anys setanta i aplicat als vuitanta. Com no podia ser d’altra manera, es valorava positivament l’aplicació del model escolar d’immersió lingüística o la progressiva implantació dels mitjans de comunicació públics en català. També es lamentava, però, la poca incidència de la llengua catalana en determinats àmbits d’ús (cinema, justícia, premsa escrita,...) i la poca sintonia que, a la llarga, s’albirava en relació a un Estat que no creia en la igualtat lingüística i que, sempre que podia, interpretava de manera restrictiva, a favor del castellà, el marc constitucional i estatutari del plurilingüisme espanyol. Hi havia la sensació que el model havia estat útil fins aleshores, però que s’havia esgotat i que, per tant, calia buscar noves polítiques que afavorissin la plena normalització del català. L’aleshores subdirector general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Isidor Marí, va publicar un llibre molt interessant, Un horitzó per a la llengua (Empúries, 1992), on reflexionava sobre tot això i defensava algunes bases per a un nou model de planificació lingüística que havia d’establir, entre altres coses, “un projecte integrat a les principals transformacions de la societat”, “una coordinació creixent entre tots els territoris de llengua catalana”, “un estatus igualitari en el marc estatal” o “una comunitat lingüística plenament reconeguda a Europa i arreu del món”.
Vint anys després, resulta molt trist constatar que som on érem. No és tan sols que no s’hagi avançat. És que, en realitat, en molts aspectes, s’ha reculat. I més que es recularà encara si lleis com la LOMCE (Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa), impulsada pel ministre Wert i que pretén carregar-se el sistema d’immersió lingüística, tiren endavant.
En tot això m’hi ha fet pensar la recuperació (no institucional) d’una icona de les primeres campanyes normalitzadores que tenien com a protagonista la Norma, una nena inofensiva que ens anava recordant que “El català és cosa de tots”, amb la qual cosa s’abocava tota la responsabilitat de la supervivència de la llengua en la bona voluntat dels parlants. Ara, la Norma, més combativa, ha canviat aquell missatge per un defensiu “No ens toqueu el català”. Són els signes del temps, perquè els darrers vint anys, en comptes d’avançar cap a la plena normalització del català, com demanaven els entesos, els esforços s’han hagut de dedicar, com ara fa la Norma, a defensar els àmbits d’ús on el català havia aconseguit penetrar durant els anys vuitanta.
Hi va haver un temps que molta gent estava convençuda que llengua i nació eren conceptes que es podien reivindicar per separat. Un podia defensar l’ús normal de la llengua pròpia des de la pretensió de pertinença a un estat espanyol plurilingüe que en garantiria la dignitat. Encara n’hi ha que hi creuen, però avui aquesta posició desperta escepticisme, perquè l’Estat (mani qui mani) ha demostrat que no té cap intenció de defensar la igualtat lingüística. De fet, qui més ha identificat llengua i nació han estat, precisament, els qui s’oposaven al nacionalisme català.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 29 de desembre de 2012)

divendres, 14 de desembre del 2012

Triar



                En la campanya electoral que va precedir les eleccions del passat 25 de novembre els partits van abocar-se, com no podia ser d’altra manera, a defensar o combatre –segons el perfil ideològic de cadascun— el dret a decidir dels catalans. A una banda, els independentistes de sempre (ERC, SI o la CUP), la fins ara poc definida ICV-EUA i la nova CiU liderada per un Artur Mas que interpretava el paper de guia; a l’altra, naturalment, els partits fonamentats en la tradició espanyolista més rància (PP, C’s o PxC); i al mig, el PSC, defensor del miraculosament recuperat concepte ambigu de federalisme.
                Cal reconèixer que argumentar en contra del dret a decidir no ha de ser fàcil. De fet, com a idea general és objectivament impossible, si no és que un s’agafa a l’autoritarisme més retrògrad i antidemocràtic. Per això, els qui s’han afilerat en aquesta opció, després d’omplir-se la boca amb la paraula democràcia, han hagut de fer autèntiques filigranes dialèctiques per combatre, sense caure en el ridícul espantós de les contradiccions flagrants, la legitimitat d’un poble a escollir el seu futur. D’entrada, argüeixen que els catalans no som un poble sobirà, que la nostra sobirania només pot existir integrada a la de tots els espanyols i que, per tant, l’única manera que tenim per decidir canviar el nostre destí és fer-ho amb el vistiplau de tots els altres pobles de l’Estat (que mai no tindrem). En aquest sentit, la Constitució els avala i l’argument que esgrimeixen s’aferra a la llei com una paparra. Una altra cosa és si anar contra la voluntat de la majoria de catalans (demostrada fa quinze dies a les urnes), a més de legal, es pot considerar també legítim.
                L’altre argument en què han coincidit les forces defensores de la unitat d’Espanya, i també bona part del PSC, és de caire més aviat sentimental: com es pot obligar aquells catalans que també se senten espanyols a triar entre una i altra pàtria? Diuen que això seria com, per a un nen, haver d’escollir entre viure amb un o amb l’altre dels progenitors. Es lamenten de les conseqüències que per a la seva identitat dual tindria una possible ruptura. I sí, no hi ha dubte que el trencament seria difícil de pair per a molts catalans. Però, per a quants? És evident que aquests, als quals s’ha de reconèixer el mateix dret de catalanitat que als altres (però no pas més), no s’han plantejat en cap moment que tenen una bona colla de conciutadans que mai no hem pogut triar què volem ser. Quants volem viure en un Estat propi? Una minoria o una majoria? Només ho podrem saber si se’ns pregunta, i de moment no està permès fer-ho, no fos cas que els catalans amb ganes de continuar sent espanyols (una majoria o una minoria?) es veiessin en el tràngol d’haver de triar entre el papa i la mama.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de desembre de 2012)

dimecres, 12 de desembre del 2012

Joan Sales



                El passat 19 de novembre va fer cent anys que va néixer l’editor i escriptor Joan Sales, una de les personalitats més influents de la literatura catalana del segle XX. Com a editor va fer possible, en part des de l’exili, la publicació d’algunes de les obres cabdals de la nostra literatura. Gràcies a ell van publicar-se les Poesies, de Màrius Torres o, més endavant, en l’extraordinària col·lecció “El club dels novel·listes”, de Club Editor, les novel·les de Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda. A ell devem, per exemple, que La plaça del Diamant es tituli així, i no Colometa, com havia imaginat inicialment l’autora.
Com a escriptor, Joan Sales ha passat a la història gràcies a la imprescindible Incerta glòria, una d’aquelles obres que donen prestigi a una literatura. Des de la seva primera edició, l’any 1956, Incerta glòria, una monumental novel·la de novel·les, es va anar ampliant fins a la versió definitiva de 1971, que encara evolucionaria en edicions posteriors. És potser la més destacada de les novel·les que retraten la Guerra Civil des del punt de vista del bàndol republicà, i no s’està de remarcar la responsabilitat, en la derrota, dels defensors violents de l’anarquisme, en nom del qual es van cometre autèntiques atrocitats que van propiciar la defecció republicana de milers de catalans. Incerta glòria té una profunditat filosòfica i moral que li donen una gran solidesa. Sales va saber descriure l’horror de la rereguarda i va saber crear uns personatges de carn i ossos (Lluís, Trini, Cruells, Soleràs) que, passats els anys, mantenen intacta la força perquè, més enllà de la circumstància que viuen, són universals.
Joan Sales ha compartit centenari, aquest 2012, amb dos altres grans escriptors catalans del segle XX, Tísner i Calders. El 2013 serà el torn d’Espriu, la transcendència del qual esperem que no faci massa ombra al manresà Joaquim Amat-Piniella, que també mereix un any sonat.

(Article publicat al Pou de la gallina, desembre de 2012)

dissabte, 8 de desembre del 2012

El berguedà incommensurable



                He dedicat diverses Lletres de batalla a comentar (i, sovint, reivindicar) l’obra de Jordi Cussà, un dels escriptors més potents de la literatura catalana i, sense cap mena de dubte, el més destacable dels qui embrutem pàgines en aquest racó de món que alguns hem convingut a anomenar Catalunya Central. Malgrat el que pugui semblar, mai no he buscat la hipèrbole quan he qualificat Cussà d’escriptor immens, de monstre narrador, d’animal literari, d’escriptor de raça, de virtuós de la narració, de berguedà amb un talent desbordant i desbordat... Podríem afegir-hi, encara, els qualificatius de poeta incisiu, traductor nítid o dramaturg mordaç, i encara ens quedaríem curts. Si no us ho creieu, o si ho trobeu exagerat, només us cal fer la prova: agafeu Cavalls salvatges (la seva primera novel·la, on ofereix un testimoni escruixidor, a tall de testament literari, del pas per la corda fluixa de l’heroïna), o La serp (que transgredeix gèneres mentre explica la història d’una nissaga d’arquitectes d’Empúries que arrenca fa dos mil cinc-cents anys i arriba fins al segon segle de la nostra era), o L’alfil sacrificat (on reflexiona sobre l’ús lícit de la violència), o El noi de Sarajevo (que se situa a la guerra dels Balcans per, en el fons, parlar de les guerres fratricides en general), o La novel·la de les ànimes (una curiosa i original incursió en el gènere fantàstic), o A reveure, Espanya! (una novel·la més oportuna que oportunista, amb respostes molt interessants sobre possibles coordenades per arribar a la independència), o qualsevol dels seus monumentals reculls de narracions (les històries d’amor de Contes d’onada i de tornada i els universals relats patumaires de Contes del Bé i del Mal). En qualsevol pàgina de qualsevol dels seus llibres hi trobareu una demostració del seu talent, del seu estil brillant, de la seva prosa plena de sinceritat, de la seva ficció sempre molt pròxima a la realitat recognoscible, del seu pessimisme esperançat; hi descobrireu uns personatges sòlids i complexos, sempre enamoradissos i sovint crepusculars, sotmesos sense remei a la força inevitable de l’atzar.
                Aquests dies em sento orgullós de tenir d’amic aquest berguedà incommensurable, de posat bonhomiós i verb àgil, a qui demà els seus conciutadans lliuraran un merescut Premi de Cultura Ciutat de Berga. Fins ara Jordi Cussà havia recollit premis literaris destacats, com el Fiter i Rossell o El Lector de l’Odissea. Demà, però, el premi és un reconeixement al conjunt de la seva trajectòria.
                Darrere el seu posat d’aventurer desmanegat, darrere el núvol de fum de tabac que els últims anys ha substituït la fumarada sorollosa dels Salts de Plens de la Patum, darrere la sornegueria berguedana que gasta amb generositat, a tort i a dret, darrere aquella veu que esquerda les partícules de l’aire quan encara no ha passat del coll, hi ha un paio entranyable i sensible, i un escriptor de primeríssima fila. De vegades, l’amic i l’escriptor coincideixen; com quan, l’endemà d’un sopar arran de la presentació manresana dels seus Contes del Bé i del Mal, t’envia un relat que recrea la vetllada on, amb la dosi justa de camuflatge, reconeixes tots els personatges i les seves reflexions.
                Jordi Cussà: per molts anys!

(Article publicat a Regió7 el dia 8 de desembre de 2012)

divendres, 30 de novembre del 2012

Espectres atònits i ombres errants




            La tardor de 1975, mentre els mitjans de comunicació parlaven del “fet biològic inevitable”, eufemisme que estalviava dir que Franco estava agonitzant, qui més qui menys especulava sobre l’existència de marcians que s’acostaven a la terra amb platets voladors, o sobre la imminent aparició als quioscos de revistes amb dones despullades; qui més qui menys opinava que Franco havia fet coses molt bones i coses molt dolentes, que Walt Disney estava congelat a l’espera d’un remei contra el càncer, que la llibertat era una cosa i el llibertinatge una altra, i que no era el mateix l’erotisme que la pornografia. La fòrmica s’havia imposat en la fabricació de mobles; les parets de les cases es cobrien de paper pintat; el Lute entrava i sortia de la presó; i l’Elena Francis, des de l’aparell de ràdio, donava solucions a tota mena de problemes que tinguessin les mestresses de casa. La grisor recorria el país mentre la gent comprava els primers televisors en color.
            Aquest ambient, ple de contrastos, és el marc per on es belluguen els personatges de Les ombres errants (La Magrana, 2012), de Ferran Sáez Mateu. L’autor de la Granja d’Escarp ens ofereix, amb una gran capacitat per administrar la informació argumental, amb una prosa carregada d’ironia intel·ligent i de lirisme subliminar, i amb un enorme desplegament de recursos narratius –narració en primera i tercera persona, en passat i en present, flashbacks, anticipacions, etc.—, les peces esbarriades d’un trencaclosques que el lector ha d’anar component: dos germans que no s’han vist des de fa més de 30 anys, un misteriós capellà belga, una gossa morta sota les rodes d’un camió, un home tatuat que reapareix al cap dels anys, l’habitació rònega d’un hostal de Lleida, un escriptor prestigiós amb ganes de parlar, un futur ionqui que té una germana feixista, una maleta plena de diners, un activista d’extrema esquerra enamorat de la música de Bach (que segurament és el personatge més aconseguit i més interessant del llibre), el segrest d’un exmilitar franquista, una carta escrita en una barreja de llengües, un arsenal arribat d’Algèria via Marsella... Tot plegat conforma un complex però assumible entramat d’històries creuades, en què el veritable protagonista (com a la pel·lícula Rebeca) és possible que no arribi a sortir.
Les ombres errants és un lúcid cop d’ull al nostre passat recent. En l’ambient contradictori de la tardor de 1975, tan ben recreat a la novel·la de Ferran Sáez Mateu, “la gent preferia interpretar els fets que admetre’ls tal com eren, en la seva inanitat decebedora”, i la memòria “tornava quan ja no era el moment de fer-ho, deixant un rastre tenebrós d’espectres atònits i d’ombres errants”.

(Article aparegut al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de novembre de 2012, i posteriorment a El Pou Digital)

dissabte, 24 de novembre del 2012

Jornada de reflexió


            Hi ha països occidentals, com ara els Estats Units d’Amèrica, on no existeix això que aquí sembla tan sagrat i que anomenem la “jornada de reflexió”, aquell dia en què els partits polítics ja no poden fer publicitat dels seus programes. Fa poc vam veure com Obama i Romney feien campanya fins al mateix dia de les eleccions, a peu d’urna. “Hem d’aconseguir un grapat de vots”, clamava el president de la nació més poderosa del planeta a un grup de voluntaris entusiastes, com si els animés a participar en la recollida de fons en una marató solidària per combatre la fam al món. Sobta que en aquest nostre peculiar racó del continent europeu, on la improvisació sembla que de vegades s’hagi elevat a la categoria de mètode, es respecti amb tants d’escrúpols l’acte íntim de reflexionar.



            Se suposa, doncs, que avui els catalans hauríem de reservar una estona (tampoc no és qüestió de posar-s’hi tot el sant dia) a fer allò que el diccionari defineix com “tornar (sobre una cosa pensada) considerant-la detingudament, aprofundint-la”. L’acte de reflexionar, per tant, implica haver-hi pensat abans i, en el cas d’una reflexió preelectoral ha de significar, per força, que qualsevol ciutadà responsable amb dret a vot ha d’haver seguit la campanya, ha d’haver llegit els diaris, s’ha d’haver interessat pel programa dels partits i s’ha d’haver empassat el debat televisiu per, tal dia com avui, fer balanç i decidir a quin candidat o a quin partit dóna confiança amb el seu vot.
            En realitat, però, ja se sap que més de la meitat de la població té clar qui votarà abans que comenci la campanya. Per tant, com ja passa, de fet, amb tot el bombardeig mediàtic associat a qualsevol cita electoral, la jornada de reflexió està pensada exclusivament per als indecisos (que just el dia abans de les eleccions deuen representar ja un percentatge ínfim del total de votants). Si tenim en compte, doncs, que en aquest país els partits polítics centren les seves campanyes electorals en fomentar el descrèdit cap al rival, criticar-ne els defectes i buscar-li els draps bruts després de conèixer l’última enquesta i calcular quants punts cal esgarrapar-li, més que no pas en exposar el propi programa, defensar-lo i mirar de convèncer l’electorat que és millor que qualsevol altre (tan bo, de fet, que no cal atacar els altres programes per donar-li rellevància, perquè té valor en ell mateix), un arriba a pensar que els indecisos deuen assistir a l’espectacle democràtic com qui fa d’espectador en un reallity televisiu, intentant decidir quin és el concursant que cal salvar i quin altre cal fer fora.
            És cert que als Estats Units són veritables campions en l’art de fer virulentes campanyes de descrèdit, de gratar la crosta del rival fins que surt sang, d’investigar-li el passat fins a trobar-li qualsevol misèria. Segurament, de fet, els caps de campanya dels nostres partits han importat el model americà i ja fa temps que l’estan seguint a l’hora de dissenyar estratègies. Però com a mínim allà s’estan d’amagar el circ sota una pàtina de falsa seriositat i s’estalvien, per exemple, la jornada de reflexió, que, d’altra banda, tan útil podria ser després d’una campanya realment seriosa.

(Article aparegut a Regió7 el dia 24 de novembre de 2012)

dijous, 22 de novembre del 2012

Sánchez Piñol




                Sempre m’he declarat admirador de la prosa d’Albert Sánchez Piñol. Des que li vaig llegir La pell freda l’he seguit amb devoció i el considero un dels escriptors catalans més interessants. Pandora al Congo em va semblar una novel·la excel·lent i vaig trobar molt intel·ligents els contes de Tretze tristos tràngols. Fins ara, les seves novel·les acostumaven a estar protagonitzades per homes anglesos o irlandesos que vivien aventures extraordinàries en diverses parts del món: des d’illes de difícil localització fins a l’Àfrica negra. Doncs resulta que ara, quan per primera vegada –en la seva darrera novel·la, titulada Victus— situa la part central de la trama a Catalunya, amb el rerefons de la guerra de successió i el setge de Barcelona de 1714, Albert Sánchez Piñol es passa al castellà.
                Diu que li va sortir així, que en català no avançava. Els camins de la creació són veritablement inescrutables i jo no sóc ningú per posar en dubte la paraula de l’autor, però em seria més fàcil d’entendre qualsevol altre argument per justificar la tria de llengua, com per exemple que potser en castellà li serà més senzill accedir al mercat internacional, amb una novel·la que de catalana ja hi té la temàtica. Encara que, per altra banda, si hi ha un autor català que té obertes les portes a ser traduït és justament Albert Sánchez Piñol, que amb La pell freda va fer forat en moltes llengües. Quin embolic. És ben bé que hi ha coses que només passen en aquesta part del món.
                En una entrevista li vaig llegir que s’ha fet el propòsit de completar una sèrie, de potser fins a 12 novel·les, on Martí Zuviría, el protagonista de Victus, recorrerà la història del segle XVIII.  Si això és cert, i té intenció de continuar escrivint-la en castellà, serà una llàstima per a la literatura catalana, que perdrà una de les seves veus més interessants. És clar que, en la mateixa entrevista, assegurava que ja té venuts els drets de Victus per al cinema, que amb 10 o 20 milions d’euros pot sortir una cosa digna, i que de la seva pròxima novel·la (encara no acabada, i que completarà la trilogia sobre diferents formes de monstres) segur que se’n farà una pel·lícula. Ironia? Caldrà esperar per veure-ho.

(Article publicat en el número de novembre de 2012 del Pou de la gallina)

dilluns, 19 de novembre del 2012

Patates pernicioses


                Segur que teniu coneguts que han deixat de fumar o, fins i tot, és molt possible que hagueu viscut el calvari en primera persona. Per combatre l’ansietat que provoca l’abandó de la nicotina, molts exfumadors es llancen a la ingesta compulsiva de xiclets, fruits secs, galetes o patates fregides. Doncs, bé, ara resulta que el remei pot resultar tant o més nociu que la malaltia. Perquè es veu que hi ha molts aliments –com les patates fregides, les patates xips, les galetes, el cafè o els cereals d’esmorzar— que porten acrilamida, una substància química que es forma en fregir, rostir, torrar o fornejar aliments rics en carbohidrats.


Un estudi internacional recent, dirigit pel Centre d’Investigació en Epidemiologia Ambiental (CREAL), realitzat a Dinamarca, Anglaterra, Grècia, Noruega i l’estat espanyol, sobre una població de 1100 dones embarassades i els seus nadons, conclou que consumir en excés aliments amb un alt contingut d’acrilamida per part de les dones “en estat”, provoca en el nadó una disminució del pes en néixer i una reducció de la circumferència del cap. Per tant, les dones que, durant l’embaràs, s’atipen de Filipinos i Doritos mentre es prenen un tallat, tindran fills esquifits i amb un recipient més petit per encabir la massa cerebral. Segons un dels científics que ha estat al capdavant de l’estudi, “l'efecte estimat de l'alt nivell d'exposició a l'acrilamida sobre el pes d'un nadó en néixer és comparable a l'efecte advers conegut del tabaquisme”. Ja m’imagino, doncs, que a partir d’ara, quan veurem una embarassada queixalant una galeta la mirarem de reüll i, posant-hi cara de desaprovació, farem que no amb el cap; o quan anirem a cine i veurem una senyora de ventre inflat mirant-se la pel·lícula mentre va deglutint una bossa de ganxitos, l’assenyalarem amb dit acusador.
Com ha passat amb les campanyes antitabac, els principals perjudicats (o, en aquest cas, perjudicades) d’una previsible campanya antipatates fregides poden ser les consumidores ocasionals, és a dir, la dona a qui –tot i estar embarassada— un dia a la setmana té el caprici de prendre’s un cafè amb llet i una canya amb cabell d’àngel per esmorzar. Cal avisar-la que, si esmorza en públic, es pot veure tractada de criminal per part d’algun d’aquests policies de la salut que molts porten a dins.
Una vegada més, en aquesta societat postmoderna on sembla que a cada cantonada descobrim la sopa d’all, apareix un estudi que demostra que els excessos són dolents o, dit d’una altra manera, allò que les padrines han sabut sempre: que “totes les masses fan mal”. Enhorabona! Només un apunt: a veure quan començaran a fer-se públics estudis que demostrin que els consums moderats no són perjudicials i que, fins i tot, poden ser bons, si més no per a la salut mental.

(Article aparegut al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de novembre de 2012; i també al Pou Digital)

dilluns, 12 de novembre del 2012

Amic i Amat



               L’any Amat-Piniella escalfa motors. El 2013 en farà cent que va néixer aquest escriptor manresà, imprescindible dins del panorama de la novel·la catalana de postguerra i representant d’aquella generació d’escriptors que Joan Fuster qualificava de “sacrificada” i que, com Salvador Espriu o Pere Calders, havien començat a publicar abans de la Guerra Civil.
De la considerable llista d’activitats que les persones i entitats de la comissió organitzadora del centenari estan preparant per homenatjar i donar la màxima projecció a la figura i, sobretot, a l’obra de Joaquim Amat-Piniella durant l’any del centenari, hi ha exposicions, premis literaris, projectes pedagògics, reedició de textos o jornades universitàries. Hi ha també, però, una iniciativa, engegada per Òmnium Bages, que es diferencia de totes les altres perquè té un objectiu que sobrepassa el límit cronològic de l’efemèride: es vol dotar la ciutat de Manresa d’una presència física permanent de l’escriptor. Es pretén que, més enllà del centenari, la ciutat mantingui la imatge de Joaquim Amat-Piniella, com una icona comparable a La Ben Plantada, de la plaça Bonavista, o l’arxiconeguda A l’ombra, de la Plana de l’Om. Es tracta, és clar, de la campanya “Amat-Piniella al Casino” que, per si algú encara no ho sap, vol aconseguir pagar per subscripció popular un conjunt escultòric que s’ubicarà davant d’un dels espais de la ciutat que l’autor va immortalitzar en la primera novel·la que va publicar, El Casino dels senyors. L’obra, en la qual l’escultor Ramon Oms (autor, precisament, de A l’ombra) ja fa temps que està treballant, presenta un Amat-Piniella de mida real, assegut, amb un braç reposant sobre una taula circular i l’altre recolzat a la barana metàl·lica que hi ha davant del Centre Cultural del Casino. I, com si entretingués l’estona vagarosa observant la vida ciutadana, l’Amat-Piniella de bronze –com als anys trenta devia fer-ho el jove Amat-Piniella de carn i ossos— mirarà cap al Passeig.


                Si bé prop de 200 persones ja han col·laborat amb aquest projecte i la campanya, que s’ha fet extensiva al teixit associatiu i empresarial de la comarca, ha rebut donacions importants d’algunes empreses bagenques, encara queda camí per córrer o, el que és el mateix, encara falten fons que cal recaptar. Per això, el proper divendres, dia 16 de novembre, el teatre Kursaal acollirà el concert Amics d’Amat. Artistes en suport a la campanya Amat-Piniella al Casino, en el qual participen, de manera desinteressada, un notable conjunt de músics, actors i ballarins del Bages. El cartell inclou des d’intèrprets consolidats com Manel Camp, Mireia Pintó o Santi Arisa, fins a grups incipients com Bob&El Lladre, diverses escoles de dansa, esbarts i corals. Unir tota aquesta colla d’artistes a l’entorn de la figura d’un escriptor és un fet insòlit, i un orgull per una ciutat que vol estar a l’altura del que Amat-Piniella –autor de K.L.Reich, una de les novel·les europees cabdals de temàtica concentracionària— representa. Ara només cal que la ciutadania (de Manresa, però també del seu entorn) continuï adherint-se a la campanya i que divendres vinent el Kursaal pugui penjar el cartell de localitats exhaurides. Una cita, doncs, del tot imprescindible.

(Article publicat a Regió7 el dia 10 de novembre de 2012)

divendres, 2 de novembre del 2012

Wert, m'has descobert



            Sóc docent. Ensenyo llengua catalana i literatura en una fàbrica d’independentistes (és a dir, en un institut de secundària) i, naturalment, com a bon professor que exerceix la seva activitat en aquesta Catalunya secessionista, i com a bon funcionari del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, faig del proselitisme i de l’adoctrinament ideològic les meves armes pedagògiques principals. Jo, i tots els meus companys i companyes, independentistes radicals, tenim com a objectiu professional formar noves fornades de nois i noies impregnats de patriotisme. Llàstima que el ministre espanyol José Ignacio Wert, que ha demostrat una perspicàcia fora de mida, se n’hagi adonat i hagi destapat, per a la llum pública, la nostra missió secreta. Resulta que se’ns ha vist el llautó i, és clar, ara caldrà engegar un procés per “espanyolitzar els alumnes catalans”.
            Perquè quan entrem a classe, els docents d’aquest país obliguem els nostres alumnes a aixecar-se i, amb la mà dreta sobre el cor, cantar Els Segadors amb sentiment patriòtic. Pobre del que ho faci amb desgana, que ja pot donar l’assignatura per suspesa. Si a algun li cau la llagrimeta mentre canta, en canvi, té un punt positiu assegurat. A les nostres escoles només s’ensenya –i, quan cal, s’inventa— la història de l’única nació que ens interessa, que és la catalana. Tothom coneix amb detall les gestes de Guifré el Pilós, Jaume I i Rafael de Casanovas; les figures de Macià i Companys són devotament venerades. En canvi, el nom d’Espanya està prohibit, i si algun descarat gosa pronunciar-lo, el castiguem de cara a la paret, amb un diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans a cada mà, i l’obliguem a aprendre’s de memòria, fil per randa, el text de les Homilies d’Organyà, en català antic. Això per no parlar dels turments físics que infligim als qui tenen l’atreviment, o la descurança, de mostrar la més petita simpatia cap a qualsevol cosa que faci olor d’unionista. No us vulgueu imaginar què fem quan un alumne es manifesta seguidor del Reial Madrid. A les nostres escoles i instituts només hi ha un equip de futbol oficial, que és el Barça; per bé que tolerem els alumnes que manifesten cert afecte cap a l’Espanyol, el València o el Mallorca, que al capdavall representen també una part del territori nacional.
            És per això que no conec cap adolescent que sàpiga parlar cap llengua que no sigui el català, que no renegui de La Roja com del mateix dimoni, que no dugui una estelada immensa a la carpeta, que no s’inflami d’emoció quan sent el Cant de la Senyera, que no balli sardanes a l’hora del pati –mentre es menja un entrepà, sucat amb tomata, de fuet de Vic—, i que no faci pintades a les parets a favor de la independència dels Països Catalans.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el darrer cap de setmana d'octubre de 2012, i també a El Pou Digital)

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Gràcies, senyor ministre




Benvolgut senyor ministre,
Li he de confessar que, fins fa poc, ni tan sols sentia per vostè cap simpatia. Més aviat tot el contrari. Però des que li vaig sentir dir que les escoles catalanes fomentaven l’independentisme, i que, en conseqüència, calia espanyolitzar (encara al·lucino que fos exactament aquest, “espanyolitzar”, el verb que va fer servir!) els alumnes catalans, vostè s’ha convertit en un dels meus ídols.
                Fins aquell moment sempre havia cregut que vostè era tan sols un home més de fermes conviccions espanyolistes; un madrileny arrelat a la cultura castellana que, com la majoria dels seus conciutadans, mai no havia entès ni acceptat (ni havia volgut entendre ni acceptar) la diversitat cultural, lingüística i històrica d’un estat que sempre ha tingut, no ens enganyem, vocació de centralista; un habitual de les tertúlies castisses i ferotges de la caverna mediàtica; en fi, un ministre conseqüent del Partit Popular. Però des que va subratllar que no s’havia equivocat, i que ratificava, al peu de la lletra, les paraules dites, vaig saber que, en realitat, vostè és un dels nostres. No sé qui el deu haver infiltrat en el govern de Mariano Rajoy, no tinc ni idea de com ha arribat a ocupar el càrrec que ocupa, però ara sé que la seva missió és mantenir –i, si pot ser, augmentar— l’afecció independentista que, com una taca d’oli, s’estén per Catalunya.
                Com s’explica, si no, que faci unes declaracions com aquestes –que segurament, com a efecte col·lateral, fan assentir, amb l’entrecella corrugada, milions d’espanyols— i es quedi tan ample? Vostè sap –com ho sap tothom a Catalunya— que l’ensenyament a casa nostra té moltes virtuts i alguns defectes, però que si a alguna cosa no es dedica és a l’aplicació d’una pedagogia basada en el proselitisme i l’adoctrinament ideològic. Per tant, si ho va dir, vostè que és una persona intel·ligent (i que coneix des de dins com reaccionen les masses perquè va treballar molts anys en el món dels sondejos d’opinió), va ser per encendre els ànims de tots els catalans, que coneixem, com vostè, la realitat de les nostres escoles.
                L’altre dia, repassava amb la meva filla –que fa sisè de primària en una escola pública i catalana de Manresa— un tema de geografia sobre el qual s’havia d’examinar l’endemà. El títol era “Espanya: el medi físic”, i s’hi parlava del relleu (la Meseta, els sistemes muntanyosos que envolten la Meseta i les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir); de les costes mediterrània, atlàntica i cantàbrica; dels rius que desemboquen en els diferents mars peninsulars; del clima i la vegetació mediterrània (bona part de Catalunya, Balears, Andalusia i l’interior de la península), d’alta muntanya (com els Pirineus o la serralada Penibètica), atlàntica (Galícia, Cantàbria) o subtropical (Illes Canàries); dels parcs nacionals dels Picos d’Europa o de Doñana; etc. I vaig pensar que vostè (ministre d’Educació, Cultura i Esports), per força havia de saber que això forma part del temari que s’ensenya (per decret) a les escoles catalanes. I va ser aleshores que vaig acabar d’entendre la seva subtil estratègia.
                Gràcies, doncs, senyor ministre. Espero que continuï en aquesta línia a fi d’assolir l’objectiu que ––ja no en tinc cap dubte— ens és comú.

(Article publicat a Regió7 el dia 27 d'octubre de 2012)

dimecres, 17 d’octubre del 2012

I la llengua?



               Des que, el passat onze de setembre, als catalans se’ns va eixamplar l’horitzó, la desinhibició ha fet que ens plantegem, a cada pas, com serà el món l’endemà d’aconseguir l’objectiu que aquell dia, com a poble, vam manifestar que volíem marcar-nos. S’ha especulat sobre la permanència dins la Unió Europea, el futur de les pensions, si ens caldrà un exèrcit i, fins i tot, en quina lliga jugarà el Barça. En canvi, s’han alçat poques veus sobre què passarà amb llengua. És cert que hi ha unanimitat a considerar, com no podria ser d’altra manera, que la Catalunya independent continuaria sent, com a mínim, bilingüe. Precisament, si alguna cosa va quedar clara en la multitudinària manifestació és que la febrada sobiranista no és a causa d’un conflicte entre castellans i catalans. Entre els manifestants no hi vam veure una massa monolingüe catalanoparlant, sinó que hi sovintejaven, també, les converses en castellà.
                En una Catalunya independent el català no ho tindria fàcil perquè sí. Continuaria sent una llengua minoritzada convivint amb una altra de molt més poderosa; ningú no canviaria de llengua per decret –només faltaria!— i el costum d’adreçar-se als castellanoparlants (majoritàriament monolingües) en castellà per part dels catalanoparlants (majoritàriament bilingües) es mantindria intacte; milers d’adolescents continuarien acabant l’escolarització obligatòria sense haver pronunciat un sol mot en català; les joguines s’anunciarien en castellà a TV3, perquè tothom sap que els infants d’aquest país no tenen cap dificultat a l’hora d’entendre aquella llengua; diaris i revistes continuarien sortint en castellà i la televisió hi seguiria emetent de forma majoritària... Ara bé, en una Catalunya independent es podrien dissenyar polítiques de normalització per al català (o l’aranès) sense haver d’esperar el vistiplau de cap òrgan polític i jurídic superior (que no voldria dir fer el que es volgués, perquè tindríem els nostres propis òrgans polítics i jurídics que haurien de regular el nou estat i garantir la vitalitat de les llengües oficials). Qualsevol procés de normalització lingüística té com a objectiu aconseguir que una llengua minoritzada recuperi, en tots els àmbits d’ús, la normalitat perduda. Fins ara, l’objectiu del centralisme espanyol ha estat reduir la llengua catalana a simple manifestació folklòrica. En una Catalunya independent nosaltres sols decidiríem, per exemple, si la immersió lingüística és un bon sistema integrador, o si ens cal una corporació mediàtica pagada amb diner públic... El català (també!) seria necessari, guanyaria valor social i, fins i tot, podríem ser nosaltres –sense esperar lliçons de ningú— els qui acabéssim defensant les virtuts del bilingüisme i, posats a fer, les d’una societat políglota.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 d'octubre de 2012, i també a El Pou Digital)

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Contra Espanya vivíem millor



                Fins fa quatre dies, els actes de marcat perfil sobiranista eren tan esquifits que no s’hi podia anar d’incògnit. Tothom es coneixia, perquè sempre hi eren –hi érem!— els mateixos. Ara, en canvi, sembla ser que l’independentisme ha passat a ser una opció ben vista i les sortides de l’armari de la indefinició són un degoteig constant. La literatura (assaig, però també novel·la) sobre la transició democràtica ha estat profusa, i em demano com serà la que es generarà a partir del moment actual, al voltant d’allò que alguns anomenen “transició nacional”.
                L’onada independentista que viu Catalunya ha descol·locat molta gent i, en primer lloc, els independentistes de tota la vida: militants i simpatitzants de partits polítics, moviments municipals, grups i plataformes que flirtegen (o festegen descaradament) amb la idea del secessionisme. La febrada favorable a la independència que hi ha a Catalunya ha estat tan sobtada que un té la sensació que ha agafat els partits que defensaven des de sempre aquesta postura ideològica una mica despistats. Potser és que tenien tan coll avall que defensaven una postura política minoritària que ara, quan han vist envaïda la seva parcel·la per centenars de milers de sobrevinguts que assumeixen com a propi l’ideal sobiranista, no han sabut estar a l’altura d’una societat que els demanava que s’unissin. De cara a les properes eleccions, la primera conseqüència d’aquesta falta d’acord serà que una part dels qui esperaven una coalició, desenganyats, es decantaran pel vot útil a l’únic partit gran que, sense provenir d’una tradició política clarament favorable a l’estat propi, ha fet un gran gir ideològic en aquest sentit i que, a més, té molts números per guanyar les eleccions. És el que recomana Reagrupament. Si a tot això hi afegim el fet inqüestionable que el President Mas ha anat acumulant simpaties amb la intel·ligent jugada mediàtica de presentar-se, davant dels catalans, com una mena d’heroi nacional, valent i segur, barreja equilibrada del seny de Prat de la Riba i de la rauxa de Francesc Macià, no hi ha dubte que, davant de les picabaralles dels partits de base independentista, molts votants que mai no ho havien fet aquest cop li donaran suport. Ara mateix, si hem de fer cas del clam de l’11 de setembre, la prioritat, per a molts catalans, és assolir l’estat propi dins la Unió Europea, i segur que molts votants tradicionals de l’independentisme pensen que si cal arribar-hi amb una majoria de centre-dreta, doncs, mira, què hi farem, ja canviarem el govern un cop tinguem la independència al sac.
                L’independentisme ha perdut els complexos, genera il·lusió i va camí d’esdevenir un corrent majoritari; i això ha agafat descol·locats molts dels qui tradicionalment el defensaven des de posicions que mai no havien tingut prou suport. Ves que d’aquí a uns anys, quan ja siguem independents, algun d’aquests que ara es tiren els plats pel cap, mogut per la nostàlgia, recordant aquella mítica expressió que deia que “contra Franco vivíem millor” i que parodiava els nostàlgics franquistes ridiculitzant la nostàlgia antifranquista, no acabi escrivint, en algun futur assaig sobre aquesta nova “transició”, alguna cosa semblant a “contra Espanya vivíem millor”.

(Article publicat a Regió7 el dia 13 d'octubre de 2012)

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Falcó




                Una moto, un entrepà d’hamburguesa, un cotxe antic, una papallona o diverses peces de calçat (vambes, botes o sabates de taló),… Els objectes adquireixen una nova dimensió sota el filtre cromàtic de Joaquim Falcó. L’exposició que es pot veure al Casino fins al 28 d’octubre és d’aquelles que cap manresà amb un mínim de sensibilitat per l’art i la cultura no hauria de deixar passar. Per què? Doncs perquè fa 8 anys que Falcó no exposava a la seva ciutat (i mai no ho havia fet en una sala municipal); i perquè és un representant destacat de la seva generació, i de vegades sembla que el fet de ser de casa sigui un impediment per valorar la qualitat de la seva obra; i perquè els seus quadres impacten amb facilitat i és aconsellable, fins i tot, deixar-se caure per l’exposició amb tota la família.
                La Sala gran del Centre Cultural del Casino, presidida per un quadrilàter que vol simbolitzar la lluita del pintor davant del quadre, el combat diari al qual s’ha d’enfrontar l’artista, compta amb una desena de quadres de gran format que no són més que un tast –però quin tast!— del conjunt de l’obra del manresà. A banda i banda, els dos únics quadres amb figures humanes: l’ombra negra d’un pintor que, en plena activitat, contrasta amb els colors d’allò que pinta; i dos púgils que s’esbatussen dalt d’un ring, una demostració de força i dinamisme que, a diferència de la resta d’obra exposada, utilitza només el blanc i el negre.
                Els documents audiovisuals que complementen l’exposició (un de Núria i Dani Sala i un altre de Núria Oliveras), més que no pas a entendre els quadres (que, de fet, no necessiten cap explicació), ajuden a comprendre el procés creatiu de Joaquim Falcó, la manera de fer, les influències rebudes i, en definitiva, alguns detalls del seu combat quotidià.

(Publicat a El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2012)

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Trama i Escriptura



                Fins a l’11 de novembre, a les sales d’exposicions del Consell Comarcal del Solsonès, a Solsona, els dissabtes, els diumenges i la resta de dies festius es pot visitar l’exposició Trama i Escriptura, de la menorquina Margarida Piera Vinent. El muntatge, acurat fins al darrer detall, encaixa a la perfecció en el marc gòtic on s’exposa, potser perquè totes les obres han estat creades entre el 2010 i el 2012, pensant precisament en aquest espai. El visitant és acompanyat, en tot moment, per multitud de cites literàries (cal tenir present que Piera és llicenciada en Filologia Catalana i en Belles Arts) que van des de Sant Agustí fins a Virginia Woolf, passant per Víctor Català, Josep Palau i Fabre o Juan Eduardo Cirlot. La literatura dialoga amb un llenguatge plàstic que, al mateix temps, s’articula a partir dels signes de l’escriptura, perquè parteix de l’exploració de la grafia.
L’artista, a través de cinc sèries que vinculen les arts plàstiques i el llenguatge gràfic, construeix i dóna forma a veritables poemes visuals que, en el fons, cerquen l’essència que tot creador té l’objectiu de mostrar en el buit de la pàgina –o de la tela, o de la làmina— en blanc. En les dues primeres sèries (“Trama i escriptura” i “Un espai que és una pàgina”) centenars de tires estampades amb procediments tradicionals com la litografia, la xilografia o el linòleum, s’entrecreuen formant trames que fins i tot, en alguns casos, juguen amb les pròpies ombres. La tercera sèrie (“Llibre d’hores”) està formada per 24 peces úniques gravades amb punta seca i aiguatinta. I en el cas de les dues darreres sèries (“Habitacions”, la que parteix d’uns referents literaris més concrets, i “Una trama de tinta negra”) la tècnica utilitzada és l’estampa digital glicée.
                De ben segur que un crític acreditat podria fer-ne una valoració tècnica molt més precisa i seria capaç de relacionar les obres de Margarida Piera amb el conjunt de les tendències contemporànies de l’art. Un servidor, en canvi, s’ha de limitar, modestament, a provar de transmetre les impressions subjectives –i, per tant, filtrades per la pròpia sensibilitat— que li produeix l’exposició. I aquestes impressions són bones. Després de repassar les obres exposades, un té la sensació que l’autora –l’artista— no pretén transmetre cap missatge diàfan sobre res en concret, sinó senzillament presentar una mostra de la sensibilitat íntima amb què la seva ànima creadora –i creativa— és capaç d’omplir l’abisme que és una pàgina en blanc. Com diu el solsoní Pasqual Farràs en el pròleg del llibret que acompanya l’exposició: “Hi ha un espai que és una pàgina. No hi ha res, però hi cap tot, perquè el buit es dimensiona, creix, es transforma, atret per imatges que són correspondències”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'últim dia de setembre de 2012; i a El Pou Digital, el primer dia d'octubre)

dissabte, 29 de setembre del 2012

Els 40 d'Òmnium Bages



                La nit passada (28 de setembre de 2012) ha tingut lloc un sopar per commemorar els quaranta anys de presència d’Òmnium Cultural al Bages amb més de 150 participants. Qui els ho havia de dir, fa just mig segle, als senyors Carulla, Millet, Cendrós, Riera i Vallbé, prohoms barcelonins amb ganes de recuperar una cultura catalana penosament malmesa per la llarga nit franquista, quan es van trobar, amb l’aval de l’abat Escarré –que n’inauguraria la seu del Palau Dalmases l’any 1963—, per fundar l’entitat, que al cap de tant de temps –i després d’haver passat etapes ben diverses— Òmnium Cultural no tan sols hauria guanyat socis, presència territorial i influència civil, sinó que s’hauria adaptat als nous temps fins a convertir-se en l’entitat social més important de les que, en aquesta part del segle XXI, tenen com a objectiu la defensa de la llengua, la cultura i el país? Molt hi ha tingut a veure, en aquest procés modernitzador, la figura de la darrera presidenta nacional, Muriel Casals, que amb el seu to suau i el seu discurs precís i contundent s’ha guanyat la simpatia de la societat civil catalana, fins i tot la d’alguns sectors que fins fa poc encara arrufaven el nas quan sentien parlar d’una entitat que, en algun moment, s’havia associat a l’expressió més rància del catalanisme. Avui, Òmnium és una entitat forta, dinàmica i compromesa; té més de 25.000 socis i passa per un moment dolç, essent un actiu inqüestionable en molts dels esdeveniments que darrerament són notícia.
                L’actual presidenta també hi era, ahir, a la Sala Petita del teatre Kursaal, a Manresa, per intervenir en aquesta celebració del quarantè aniversari d’una de les 24 seus territorials que l’entitat té repartides pel país: la del Bages. Un breu i intens documental, amb el testimoni dels presidents que hi han passat des del 1972, però també amb presència de les noves generacions de socis, va recordar la intensa activitat d’Òmnium a la comarca.
                I qui els ho havia de dir, als fundadors i als primers socis de la seu bagenca (Lletjós, Sitges, Camprubí, Badia, etc...), que 40 anys més tard, en un teatre Kursaal recuperat, se’ls retria un homenatge i que la delegació s’hauria convertit en una de les entitats culturals més actives de la Catalunya Central? Avui, Òmnium Bages és al darrere de presentacions de llibres, premis literaris, recitals, cicles de conferències, cursos d’història, exposicions, projectes per afavorir la cohesió social, etc... Col·labora amb l’Assemblea Nacional de Catalunya i amb Manresa per al Independència en l’organització d’actes per promoure el dret a decidir. L’any vinent  serà l’entitat que coordinarà els actes de les festes de la Llum, i ha impulsat una iniciativa destinada a modificar sensiblement la fesomia cultural de la ciutat: el conjunt escultòric dedicat a Amat-Piniella, obra de Ramon Oms i pagat per subscripció popular, que es vol inaugurar davant la biblioteca del Casino el 2013, any en què es commemora el centenari del naixement de l’escriptor manresà més important del segle XX.
                Òmnium és una entitat que (a Manresa, al Bages i a Catalunya) les circumstàncies han situat en una posició crucial, i que, paradoxalment, essent avui més necessària que mai, aspira a no ser-ne gens en un futur proper.

(Article publicat a Regió7 el 29 de setembre de 2012)

dimecres, 19 de setembre del 2012

La mala educació



                Es troben, cara a cara, dues parelles conegudes que caminen per la vorera en sentit oposat. Se saluden i, com que fa dies que no coincideixen, s’aturen a parlar. Una de les parelles empeny un cotxet amb una criatura a dins i els altres en fan els pertinents elogis, amb els pertinents escarafalls, i ocupen tot l’ample de la vorera. Com que s’hi estan una estona –que si el nen fa tanta bondat, que si el que li costa és acabar-se tot el biberó, que si naps, que si cols—, i la vorera és força concorreguda, acaben formant un col·lapse de dimensions considerables: els altres vianants han de baixar a la calçada per poder passar i, quan vénen cotxes, tot s’atura, amb la qual cosa acaba havent-hi un tap enorme en les dues direccions. En cap moment, però, ni una parella ni l’altra s’hi han fixat ni, encara menys, s’han plantejat la possibilitat d’enretirar-se deu metres més enllà, on la vorera es fa més ampla i no provocarien cap problema de fluïdesa peatonal. No s’ho han plantejat perquè cap dels quatre no pensa que al món conviuen amb altres éssers de la mateixa espècie.
                En un vagó de tren, sona el mòbil a una dona, que el despenja i es posa a explicar-li a algú, amb tots els detalls –fins i tot els més íntims i escabrosos—, la baralla que va tenir no fa gaire amb un paio amb qui és fàcil deduir que, fins fa poc, mantenia allò que en diuen una relació sentimental. Al cap de cinc minuts, tots els passatgers que viatgen en el mateix vagó saben, entre d’altres coses, que aquell “malparit” coronava el front de la pobra dona amb dues banyes i que, a més, s’estimava més anar al bar amb els amics que no pas estar amb ella. Al seu costat, una senyora ha hagut de deixar la lectura del llibre que tenia a les mans, no pas perquè l’interessi gens ni mica el culebrot de la veïna, sinó perquè, amb els crits, concentrar-se li ha acabat per resultar impossible.
                A la terrassa d’un bar, un divendres a la nit, a les dues de la matinada, una colla de gent –no necessàriament jove— xerra animadament. S’ho passen bé i, com que l’endemà no treballen, no els ve d’una hora. En cap moment no els ha passat pel cap considerar que fer soroll, a aquelles hores, en plena via pública, pot molestar ningú, però –ves per on!— tampoc no se’ls acudiria mai d’anar just a sota de casa seva a fer xivarri. A pocs metres, alguns veïns intenten agafar el son des de fa estona.
                Un d’aquests dies, començat el curs escolar, les parelles que han col·lapsat la vorera, la noia del telèfon mòbil i els clients del bar que manté oberta la terrassa fins a la matinada, passaran per davant d’un institut, es trobaran amb una allau d’adolescents baladrers que criden, s’empenyen, s’insulten i interrompen el pas... i se sorprendran que el jovent sigui tan mal educat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de setembre de 2012, i posteriorment a El Pou Digital)

diumenge, 16 de setembre del 2012

Independència!



                Abans de l’èxit incontestable de la manifestació del passat 11 de setembre a Barcelona ja hi havia algun polític que, preveient una resposta massiva a la convocatòria de l’Assemblea Nacional Catalana –i adonant-se, doncs, que no podia quedar al marge d’un esdeveniment que, aquesta vegada sí, podia acabar sent històric—, s’escarrassava a justificar les pretensions de l’acte segons els propis interessos partidistes. Una actitud que diu molt del nivell moral i personal d’alguns dels nostres dirigents. Duran Lleida, per exemple, aterrit davant la possibilitat de no sortir en una foto que potser algun dia serà transcendent, deia, una setmana abans, que aniria a la manifestació perquè “ja no és independentista”, i feia ostentació, una vegada més, d’aquesta capacitat dels polítics per interpretar-ho tot des d’una òptica interessada. Per la seva banda, el líder del PSC, Pere Navarro, va arribar a dir, quan faltaven uns dies per a l’esdeveniment, que l’èxit previsible del sarau que es presentava com a sobiranista seria, en realitat, una mostra del descontentament de la societat davant la situació de crisi i retallades que pateix. L’allau de penjaments que va venir-me al cap quan vaig sentir que Navarro –amb el seu to permanent de líder desubicat que no alça la veu per no molestar— o Duran Lleida –com si acabés de rebre una revelació divina— procuraven reinterpretar una consigna inequívoca (no oblidem que el lema de la convocatòria era: “Catalunya, nou estat d’Europa”), no el podria pas reproduir ara públicament, perquè tinc prou capacitat de contenció verbal per estalviar-me maldecaps jurídics. Que no ens estranyi, doncs, si ara tothom vol apuntar-se la victòria, si tota aquesta colla de polítics que modulen el discurs segons com es desenvolupa el curs dels esdeveniments intenten ara liderar la massa popular que dimarts es va manifestar pels carrers de Barcelona.
                Per altra banda, després d’haver assistit a la concentració massiva, amb el precedent de la que ja ens va convocar el 10 de juliol de 2010, un no pot deixar de ser una mica escèptic. L’ombra del desencís i del desconcert que es van viure durant els mesos posteriors a la manifestació de 2010 plana per damunt de l’èxit d’aquesta convocatòria. Aquest cop, però, la multitud no mostrava cap ambigüitat. Si el crit de “som una nació” i el dret de decidir (consignes més o menys còmodes per a gent de sensibilitats polítiques força diverses) van unir més d’un milió de persones fa dos anys, aquesta vegada el missatge era ben clar i es va cridar amb una unanimitat sense fissures. Pels carrers de Barcelona, per la Gran Via fins i el Passeig de Gràcia, per la plaça d’Urquinaona i per la Via Laietana, pel Passeig d’Isabel II, pel parc de la Ciutadella i fins davant mateix del Parlament... el clam no es prestava a interpretacions equívoques. Mai, abans, un acte independentista havia tingut, ni de bon tros, una acollida similar. Un milió i mig de persones (segons dades de la guàrdia urbana i la Conselleria d’Interior), de diferents tendències ideològiques, d’estracció social diversa i no tots nascuts sota el paraigua de la mateixa cultura, ens vam unir per fer un mateix crit: “in-inde-independència!”

(Article publicat a Regió7 el dia 15 de setembre de 2012)

dimecres, 12 de setembre del 2012

Carn a la brasa



                No sóc massa de platja, la veritat. El mar m’agrada més a l’hivern que no pas a l’estiu i, si he de banyar-m’hi, prefereixo una cala solitària (o, fins i tot, un racó abrupte, sense sorra) que no pas l’esplanada interminable, esquitxada de xiringuitos i parades de patins aquàtics, on la sorra es barreja amb tovalloles estampades, hamaques de ratlles, neveres portàtils i para-sols llampants; on la ferum de protector solar fereix la pituïtària amb la mateixa intensitat que l’olor de crispetes quan vas al cinema; on, en fi, centenars –milers!— de cossos d’una humanitat amorfa s’estiren –ara panxa enlaire, ara de bocaterrosa— exposats als rajos solars amb la finalitat de torrar-se com llagostins a la planxa. Per tant, sempre que puc evito d’assistir a un tal espectacle, que –tret que me’l miri amb ulls d’antropòleg— em resulta més aviat desolador. El que passa és que per complaure la filla –no fos cas que li creéssim alguna mena de trauma infantil i, de gran, ens refregués per la cara que de petita no la dúiem a la platja, com tothom—, la dona i jo cada estiu claudiquem i passem un parell de cops per l’experiència demolidora de carregar el cotxe amb tot l’atrezzo necessari; posar rumb cap a la costa; pagar una picossada per deixar el vehicle en un aparcament descobert; plantar el para-sol i estirar les tovalloles, enmig de la multitud; fer un capbussó reparador tot esquivant meduses; suar la cansalada, ajaguts a dins del cercle d’ombra, mentre nens enjogassats t’esquitxen de sorra; i tornar a casa amb el cos cobert d’una crosta de sorra i sal que costa déu i ajut d’arrencar.
                De tot plegat, però, potser el que més em costa de pair és la visió dantesca –infernal!— de tota aquella quantitat de cossos mig amuntegats, entomant la roentor solar. La bellesa d’un cos nu, que tants artistes s’han escarrassat a mostrar-nos d’una manera sublim a través de la pintura i l’escultura des de fa mil·lennis, es veu de cop i volta qüestionada per la realitat de tones de carn flonja socarrada, de pelleringues antieròtiques, de postures desmanegades... Ja sé que queda més progre fer-se el naturalista i reivindicar la llibertat de no haver d’estar sotmès a l’esclavatge de la moda ni a cap mena de carcassa artificial. Però, què voleu que us digui? Entre les meves conviccions inamovibles, n’hi ha una que valoro especialment: la dignitat de les persones és sagrada. Sovint, miro d’imaginar-me aquells homes i dones vestits com deuen anar normalment quan són a casa, o a la feina, o quan surten de festa, o quan van al súper a comprar... i no puc deixar de pensar que la majoria dels humans, quan anem vestits, guanyem, tant des del punt de vista estètic com pel que fa a la dignitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 2 de setembre de 2012)

diumenge, 9 de setembre del 2012

Voluntat de servei (Rafael Tasis)



Després de llegir Diari íntim (Acontravent), el recull de textos autobiogràfics, fins ara inèdits, de Rafael Tasis, un té la sensació d’haver llegit una obra d’un interès literari més aviat escàs, però que, en canvi, contribueix a divulgar la personalitat d’un dels homes imprescindibles de la nostra cultura.
                Gràcies a Diari íntim assistim als maldecaps adolescents de Rafael Tasis, que als setze anys, amb una llengua vacil·lant, somiava amb esdevenir un escriptor famós, es deixava portar per la sensualitat que li despertava la visió de la bellesa femenina i era víctima dels habituals turments inconformistes de l’adolescència (“Tinc dies tan profundament irats i amargats, que em trec l’ànima plena de fel... Ira contra mi, contra el món, contra l’estupidesa de les convencions...”). És interessant, doncs, conèixer els flirtejos juvenils de Rafael Tasis, les lectures que feia de forma compulsiva, la precocitat amb què va començar a publicar... i, més endavant, les impressions sobre els primers dies de la guerra, sobre l’assassinat del seu amic Josep Maria Planes (en parla a l’entrada del 10 d’agost del trenta-sis, quan totes les fonts situen el fet el dia 24), sobre la fugida cap a l’exili francès o sobre l’alliberament de París. En els primers capítols d’una autobiografia que va quedar incompleta la força literària hi és més gran, però s’atura després d’explicar els orígens familiars i algunes impressions de la infantesa.
                De formació autodidacta i amb una ambició considerable, Tasis va començar a publicar relats infantils i articles periodístics. Més tard, i especialment després de la guerra, les circumstàncies el van portar a escriure amb voluntat de servei, i va publicar novel·les que retrataven la seva generació (Tres), va ser el pioner del gènere policíac en la nostra llengua (La Bíblia valenciana), va estrenar peces teatrals (La maleta) i va contribuir a omplir algun forat historiogràfic (Pere el Cerimoniós i els seus fills).

(Article publicat a El Pou de la Gallina, en el número de setembre de 2012)

dissabte, 8 de setembre del 2012

Escriure en català




Hi ha una pregunta que a qualsevol escriptor que exerceix la seva activitat en la llengua de Llull segur que li han fet algun cop (o tot sovint): per què escrius en català? Haver de justificar per què escrius en la pròpia llengua, o en la llengua pròpia del territori on vius, és un símptoma inequívoc de falta de normalitat. A ningú no se li acudiria demanar a Javier Marías perquè escriu en castellà, a Andrea Camilleri perquè ho fa en italià o a Paul Auster perquè utilitza l’anglès... ni tan sols ningú es planteja perquè el Stieg Larsson va escriure la trilogia Millennium en suec, una llengua que amb prou feines té més parlants que la nostra. Tots aquests autors usen un codi avalat per un –o més d’un— Estat. En canvi, la pregunta es repeteix, un cop i un altre, als nostres escriptors: per què escrius en català? I porta implícita una altra pregunta, potser encara més perversa: per què no ho fas en castellà? És més, dubto que mai li hagin demanat al gran autor barceloní Enrique Vila-Matas per què ha escrit els seus llibres en la llengua de Cervantes.
La situació d’anormalitat i –diguin el que diguin!— de minorització en què viu la llengua catalana (que ha de conviure amb una altra de molt més poderosa) fa que sigui habitual que, segons dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura del 2011 en relació al consum de llibres a Catalunya, els catalanoparlants llegeixin indiscriminadament en català i en castellà, mentre que els castellanoparlants ho facin gairebé exclusivament en la llengua que acostumen a parlar. I és també un símptoma d’anormalitat –i, en aquest cas, també de mediocritat— que, de tant en tant, hi hagi algun escriptor que –convençut que en català mai no obtindrà l’èxit que es mereix i atribuint el relatiu ressò dels seus llibres a la migradesa i la ignorància dels lectors autòctons— opti per canviar de llengua. Mai no sabrem què hauria passat si Kafka hagués redactat les seves obres en txec, en comptes de fer-ho en alemany, però sí que tenim constància que, per exemple, les novel·les de Jaume Cabré (traduïdes a diversos idiomes, des de l’Hongarès fins a l’Eslovè, passant pel francès, el noruec o, especialment, l’alemany) es venen com xurros en molts països europeus.


Haver de justificar-se per utilitzar la pròpia llengua és, per tant, un peatge (més o menys humiliant) que només hem de pagar aquells que escrivim en una llengua minoritzada i, per això mateix, amenaçada. Escriure en català (o en gallec, o en basc, o en occità, o en finès) no hauria de ser cap acte d’heroïcitat ni de resistencialisme, com no ho és fer-ho en francès, en anglès, o en espanyol, sinó un acte de normalitat. De tanta normalitat com seria no haver de muntar una setmana –encara tan necessària— dedicada, específicament, al llibre en català.

(Article publicat a Regió7 el dia 8 de setembre de 2012)

divendres, 7 de setembre del 2012

Tot comença a Casp



                Hi ha qui sosté que alguns dels mals que patim els catalans tenen els seus orígens fa, ni més ni menys –i exactament!—, sis-cents anys. El rei Pere III el Cerimoniós, tan recordat a Manresa perquè va impulsar i afavorir la construcció de la sèquia, va tenir dos fills i tots dos van tenir oportunitat de portar la corona. L’un, Joan I, conegut com el Caçador, va començar el seu regnat després de la mort del pare, el 1387, però va morir en circumstàncies poc clares, sense descendència masculina, el 1396, i va ser succeït pel seu germà Martí I, l’Humà. El cas, però, és que Martí l’Humà també va deixar el món l’any 1410 sense haver fet testament i sense aclarir qui havia de succeir-lo –Martí el Jove, el seu únic fill, havia perdut la vida a Sardenya, poc abans—, per això la seva indecisió va desfermar un llarg període de discòrdies entre els súbdits.
                El compte Jaume d’Urgell era el candidat més clar a la successió, perquè era l’únic descendent legítim per via masculina del casal de Barcelona i perquè ja exercia de lloctinent i governador general, càrrecs que tradicionalment ostentava l’hereu de la Corona. Poc s’imaginava en un primer moment, al costat dels seus partidaris, que els esdeveniments acabarien prenent un caire tan advers als seus propòsits i per això va decidir esperar pacíficament que els parlaments el reconeguessin. No va comptar amb la campanya de desprestigi que li estaven preparant . L’infant castellà Ferran d’Antequera (un altre candidat) s’havia anat perfilant cada cop més com un rival a tenir present i els seus adeptes, en un principi en aparença inexistents, van començar a aflorar. Al darrere de la trama antiurgellista hi havia el papa Luna, l’octogenari Benet XIII, que, desesperat, movia els fils des de Peníscola perquè la situació l’afavorís personalment en la resolució del Cisma de l’Església. Es resistia a renunciar al papat. S’havia mantingut ferm quan, el 1395, França, Castella i Anglaterra havien proposat la dimissió dels dos papes, el de Roma i el d’Avinyó, per posar fi a la divisió. Durant un temps, tan sols va rebre el suport polític de Martí l’Humà. Des de Peníscola, va destinar esforços a conservar l’adhesió d’Aragó i Castella, que mantingué gràcies a l’hàbil mediació en el procés successori de Martí I, que acabaria amb l’entronització final de l’infant i regent castellà Ferran de Trastàmara, l’heroi d’Antequera.
                Així, el Compromís de Casp (1412), del qual enguany se’n commemora el sisè centenari, malgrat haver estat presentat com un judici equànime sobre quin dels candidats mereixia per justícia la Corona, fou, al capdavall, un simple tràmit per acabar proclamant rei l’infant castellà. La majoria dels nou compromissaris eren homes vinculats al papa Luna.
                La reacció del comte d’Urgell va arribar tard. Es va queixar de fraus, maquinacions i arbitrarietats en contra d’ell, però tothom se li va girar d’esquena. La seva rebel·lió va acabar amb la desfeta del Castell Formós, a Balaguer, i l’empresonament del comte fins a la fi dels seus dies.
                El Compromís de Casp, que va ser més una conseqüència que no pas una causa de res, va acabar amb la dinastia pròpia en un moment de decadència social, econòmica i política dels catalans. El nét de Ferran d’Antequera, Ferran II, estava destinat a unir el seu regne definitivament amb el de Castella en casar-se amb la infanta Isabel i integrar aquella unió desequilibrada coneguda com els Reis Catòlics. Encara hi som...

(Una versió d'aquest article es va publicar al dominical Lectura, del diari Segre, l'agost de 2012, i posteriorment, de forma íntegra, a El Pou Digital)