Àngel de la guarda

                Roma, la pel·lícula del mexicà Alfonso Cuarón distribuïda per Netflix i que la crítica elogia de manera unànime és, efectivament, una obra de gran bellesa visual. No és apta per als amants dels audiovisuals trepidants on els plans i les seqüències canvien a cada moment i el protagonista viu permanentment al límit. Arrenca, això sí, sensacions profundes en l’espectador sensible que sigui capaç de gaudir amb una història pausada i senzilla. Els cinèfils lamentaran que no s’hagi distribuït amb normalitat per les sales comercials (no hi ha res com una pantalla gran i la foscor per gaudir d’una obra hipnòtica com aquesta), però agrairan que Netflix (la plataforma nord-americana de continguts online) hagi produït aquesta meravella i, per tant, faci callar tots aquells que auguren el final del cinema d’autor i de qualitat amb la popularització de les plataformes digitals.

La protagonista de Roma és la Cleo, una minyona indígena (inspirada en la que hi havia a casa del director quan era petit i interpretada, amb tanta naturalitat que sembla que no estigui interpretant, per Yalitza Aparicio) que treballa per a una família benestant del barri de Roma, a Ciutat de Mèxic. Té cura de les feines de la llar i dels quatre fills del matrimoni. Dos fets, però, alteren la quotidianitat: la Cleo es queda embarassada i el marit de la família per a la qual treballa abandona la llar. Una mestressa desesperada, la minyona resignada i una pobra padrina que fa el que pot es queden, juntes, per tirar endavant sense homes i evitar que la família s’esmicoli. I és en aquest context de màxima fragilitat, quan sembla que tot s’enfonsa, que la Cleo (la discreta i silenciosa minyona que fins aleshores ha passat com una figurant, gairebé invisible, per les vides dels seus amos) s’erigeix com un autèntic àngel protector, especialment dels fills, però també de la mare. L’eterna secundària es converteix, aquí, en la protagonista que manté la serenitat enmig d’un batibull d’emocions, perquè la vida, amb ella, no és gens amable ni justa.

Roma reivindica l’èpica de la senzillesa i, sense oferir una trama complexa i carregada de girs argumentals, sí que compta amb detalls de forta càrrega simbòlica que colpeixen la retina de l’espectador (el cotxe que amb prou feines entra en el garatge, les ones xucladores del mar, els avions que travessen el cel o les cagades del gos a qui no passeja mai ningú), moments de gran intensitat dramàtica (el part, l’abraçada familiar a la platja) o, fins i tot, d’una certa grandiositat (la manifestació d’estudiants que acaba amb una matança per part de grups paramilitars). Una història on és tan important allò que s’explica com la manera d’explicar-ho.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de gener de 2019)

L'Aina, la Lluïsa i el càncer

                De totes les malalties amb un índex elevat de mortalitat, la més coneguda –perquè és la més estesa i, per tant, la que fa més por i potser també la més investigada— és, sens dubte, el càncer. S’hi han dedicat diverses edicions de la Marató de TV3, se’n parla cada cop amb menys eufemismes, s’aconsegueixen tot sovint petits avenços científics per remetre’n (o curar-ne) els efectes i, de tant en tant, es publiquen llibres sobre l’experiència de conviure-hi. Cada cop s’evita més de parlar d’”un mal lleig” o d’”una llarga malaltia” i es cau menys en la cruel fantasia d’autoajuda de pretendre que només se’n surten els valents (com si els qui moren a causa del càncer fossin uns covards i no haguessin lluitat contra la malaltia, fins al darrer moment, amb ungles i dents). Al capdavall, qui més qui menys ha conviscut (directament o indirectament)  amb el càncer, o amb altres malalties de diagnòstic despietat, i sap que qualsevol malalt, sigui quin sigui el desenllaç, és un veritable heroi.

                Fa poc he llegit amb interès  el llibre Flors damunt la taula (L’Albí), en què la jove periodista Aina Font reconstrueix l’experiència de la Lluïsa Albadalejo, una d’aquestes heroïnes que ha conviscut durant molt de temps amb la malaltia i ha superat fins a sis càncers.  L’Aina i la Lluïsa es van conèixer per casualitat i, al llarg de diverses trobades, van parlar molt. El relat alterna dues històries: la de la convivència de la Lluïsa amb la malaltia i la del procés de l’Aina per escriure el llibre i com això remou la seva pròpia vida i el record del càncer de la seva mare. Durant els darrers vint anys, la vida de la Lluïsa ha estat un peregrinatge per consultes, hospitals, quiròfans i centres de medicina alternativa; un periple on s’alternen l’esperança, la desolació, la lluita, el dolor, el desànim, la felicitat i la força; una muntanya russa similar a moltes històries que, malauradament, tots coneixem més o menys de prop. L’Aina Font era la persona indicada per escriure el llibre. La seva mare va ser una altra heroïna que, en aquest cas, va morir fa uns anys per culpa del càncer i no pas sense haver lluitat amb valentia.

La capacitat de lluita i l’esperit positiu no curen la malaltia, prou que ho sabem, perquè aquesta mena de malalties no es vencen (en tot cas, i en el millor dels casos, se superen), però ajuden a enfrontar-s’hi. Així, Flors damunt la taula té el mèrit d’evitar el discurs èpic i triomfalista (aquell que donaria per fet que qui lluita, se’n surt), però també evita el discurs derrotista de llepar-se les ferides (el de no hi ha res a fer). Fa un exercici necessari: parlar del càncer amb naturalitat, “ni amb por ni amb pena. Tampoc amb ràbia ni rancor”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de gener de 2019)

Amat-Piniella, 2019

                Quatre novel·les opten a endur-se el Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany. La presentació dels finalistes serà el 16 de gener a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino, el veredicte es farà públic el 19 de febrer i aquesta vegada, per primer cop des que s’atorga a obra publicada, comptarà amb una dotació econòmica de 2000€ per al guanyador.

                Els anys de la serp (Proa, 2017), de Joan Rendé, és una novel·la de gran força literària que ha passat inexplicablement desapercebuda per les llibreries. És la història de la Consuelo, que de petita emigra, amb els pares, d’Andalusia al Pirineu. A partir del punt de vista de diferents personatges, Rendé fa un retrat del xoc cultural que suposa el moviment migratori i, sobretot, de la protagonista i les penalitats que li toca viure.

                Jo soc aquell que va matar franco (Proa, 2018), de Joan-Lluís Lluís, guanyadora del Premi Sant Jordi, és, en canvi, una de les novel·les que més ressò van tenir l’any passat. El relat ucrònic que demostra, a banda d’una amor incondicional per la llengua, una gran capacitat fabuladora, planteja la història d’una mena de filòleg solsoní que fuig de la guerra, un heroi humil que, després d’haver patit un suposat bombardeig franquista sobre el camp d’Argelers, decideix matar franquistes i s’incorpora al maquis. Què hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats i hagués atacat la Catalunya Nord?

                El camí de les aigües (Amsterdam, 2017), de Carme Martí, és un ambiciós recorregut pel segle XX i un sincer homenatge a les dones treballadores. Des de l’actualitat, la Laura, que viu un moment emocional convuls, es refugia en les visites a l’àvia Maria Badia, cuinera, que repassa receptes i moments viscuts. Història, gastronomia i coratge s’entrellacen al llarg de les pàgines d’aquesta història rigorosament documentada.

                Retorn (Columna, 2017), de Carles Casajuana, recrea la visita que, l’any 1970, va fer Josep Carner a Catalunya després de trenta anys a l’exili. Amb una narrativa nítida i efectiva, Casajuana retrata l’ambient polític i literari de la Barcelona de finals del franquisme (lluites estudiantils, capelletes literàries...) al mateix temps que el jove protagonista, de bona família, descobreix la grandesa de la poesia al costat d’un Josep Carner malalt i decrèpit.

(Article publicat al Pou de la gallina, en el número de gener de 2019)

Culpables de què

                Ara diuen que els catalans (si més no, els qui defensem el dret a decidir democràticament el futur del nostre poble) som els culpables que l’extrema dreta filofeixista s’hagi despertat a Espanya. Es veu que mentre no reclamàvem la nostra sobirania, a Espanya no n’hi havia, de feixisme, o que, en tot cas, estava adormit.

                Mira que som toca-campanes! Com se’ns acut de reclamar un dret legítim i democràtic si això fa despertar la bèstia! Som uns irresponsables! Només pel fet de saber que la major part dels catalans estem a favor del dret a decidir, ja ens pensem que podem reclamar-ne l’exercici! On vas a parar! Som una colla de barruts perillosos! Es veu que ara, per culpa nostra, l’extrema dreta menys acomplexada ha entrat al Parlament andalús i amenaça d’entrar al Congrés de Madrid. Fins i tot podria entrar al Parlament de Catalunya. I tot per culpa del procés sobiranista que vam engegar els catalans fa alguns anys. Perquè, és clar, si haguéssim continuat callant no hauríem obligat els pobres ultradretans a fer-se malveure per aquests carrers de déu. Tan bé que estàvem, calladets, renunciant a unes aspiracions que sabíem minoritàries, per ara, en canvi, quan hem vist que podien ser majoritàries, tenir la insolent gosadia de fer sentir la nostra veu i molestar aquells que vivien tan còmodament instal·lats en una zona de confort on tot el que els va bé és inqüestionable, indivisible, inviolable... Què ens hem cregut? Per culpa nostra la intel·lectualitat benpensant i el progressisme espanyol de tradició antifranquista se senten incòmodes. Per culpa nostra han de fer front (o donar la raó) als qui proposen l’expulsió dels immigrants, als qui desitgen la suspensió de les autonomies, als qui enyoren aquell règim dictatorial en què hi havia un partit únic articulat al voltant d’un corpus ideològic  anomenat Movimiento Nacional. Ser progre, a Espanya, ja no és tan txupiguai, per culpa nostra.

@PensamentGrafic

                Els carrers no ho sé, però la culpa sempre serà nostra. Si ens atonyinen, és perquè provoquem, o perquè ens posem al mig. Si la ultradreta guanya vots, és perquè una suposada minoria de catalans no hem callat com fèiem sempre i hem gosat reclamar el dret de saber si resulta que som una majoria. Si volguéssim fer com els eslovens i aplicar, unilateralment, el resultat d’un referèndum, la culpa seria nostra si després Espanya es comportés com ho va fer la gran Sèrbia. Si ens piquen, si ens empresonen o, fins i tot, si ens maten, serà sempre culpa nostra. Mai, és clar, no serà culpa del que pica, empresona o està disposat a matar. Per què? Molt senzill: el que pica, empresona i amenaça té de la seva banda la maquinària judicial, l’exèrcit, la majoria de mitjans de comunicació i, naturalment, el poder d’un estat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de desembre de 2018)