De
totes les malalties amb un índex elevat de mortalitat, la més coneguda –perquè
és la més estesa i, per tant, la que fa més por i potser també la més
investigada— és, sens dubte, el càncer. S’hi han dedicat diverses edicions de
la Marató de TV3, se’n parla cada cop amb menys eufemismes, s’aconsegueixen tot
sovint petits avenços científics per remetre’n (o curar-ne) els efectes i, de
tant en tant, es publiquen llibres sobre l’experiència de conviure-hi. Cada cop
s’evita més de parlar d’”un mal lleig” o d’”una llarga malaltia” i es cau menys
en la cruel fantasia d’autoajuda de pretendre que només se’n surten els valents
(com si els qui moren a causa del càncer fossin uns covards i no haguessin
lluitat contra la malaltia, fins al darrer moment, amb ungles i dents). Al
capdavall, qui més qui menys ha conviscut (directament o indirectament) amb el càncer, o amb altres malalties de
diagnòstic despietat, i sap que qualsevol malalt, sigui quin sigui el desenllaç,
és un veritable heroi.
Fa
poc he llegit amb interès el llibre Flors damunt la taula (L’Albí), en què
la jove periodista Aina Font reconstrueix l’experiència de la Lluïsa
Albadalejo, una d’aquestes heroïnes que ha conviscut durant molt de temps amb la
malaltia i ha superat fins a sis càncers. L’Aina i la Lluïsa es van conèixer per
casualitat i, al llarg de diverses trobades, van parlar molt. El relat alterna
dues històries: la de la convivència de la Lluïsa amb la malaltia i la del
procés de l’Aina per escriure el llibre i com això remou la seva pròpia vida i
el record del càncer de la seva mare. Durant els darrers vint anys, la vida de
la Lluïsa ha estat un peregrinatge per consultes, hospitals, quiròfans i
centres de medicina alternativa; un periple on s’alternen l’esperança, la
desolació, la lluita, el dolor, el desànim, la felicitat i la força; una
muntanya russa similar a moltes històries que, malauradament, tots coneixem més
o menys de prop. L’Aina Font era la persona indicada per escriure el llibre. La
seva mare va ser una altra heroïna que, en aquest cas, va morir fa uns anys per
culpa del càncer i no pas sense haver lluitat amb valentia.
La capacitat de lluita i l’esperit positiu no curen la
malaltia, prou que ho sabem, perquè aquesta mena de malalties no es vencen (en
tot cas, i en el millor dels casos, se superen), però ajuden a enfrontar-s’hi.
Així, Flors damunt la taula té el
mèrit d’evitar el discurs èpic i triomfalista (aquell que donaria per fet que
qui lluita, se’n surt), però també evita el discurs derrotista de llepar-se les
ferides (el de no hi ha res a fer). Fa un exercici necessari: parlar del càncer
amb naturalitat, “ni amb por ni amb pena. Tampoc amb ràbia ni rancor”.(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de gener de 2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada