dilluns, 14 de gener del 2019

L'Aina, la Lluïsa i el càncer

                De totes les malalties amb un índex elevat de mortalitat, la més coneguda –perquè és la més estesa i, per tant, la que fa més por i potser també la més investigada— és, sens dubte, el càncer. S’hi han dedicat diverses edicions de la Marató de TV3, se’n parla cada cop amb menys eufemismes, s’aconsegueixen tot sovint petits avenços científics per remetre’n (o curar-ne) els efectes i, de tant en tant, es publiquen llibres sobre l’experiència de conviure-hi. Cada cop s’evita més de parlar d’”un mal lleig” o d’”una llarga malaltia” i es cau menys en la cruel fantasia d’autoajuda de pretendre que només se’n surten els valents (com si els qui moren a causa del càncer fossin uns covards i no haguessin lluitat contra la malaltia, fins al darrer moment, amb ungles i dents). Al capdavall, qui més qui menys ha conviscut (directament o indirectament)  amb el càncer, o amb altres malalties de diagnòstic despietat, i sap que qualsevol malalt, sigui quin sigui el desenllaç, és un veritable heroi.


                Fa poc he llegit amb interès  el llibre Flors damunt la taula (L’Albí), en què la jove periodista Aina Font reconstrueix l’experiència de la Lluïsa Albadalejo, una d’aquestes heroïnes que ha conviscut durant molt de temps amb la malaltia i ha superat fins a sis càncers.  L’Aina i la Lluïsa es van conèixer per casualitat i, al llarg de diverses trobades, van parlar molt. El relat alterna dues històries: la de la convivència de la Lluïsa amb la malaltia i la del procés de l’Aina per escriure el llibre i com això remou la seva pròpia vida i el record del càncer de la seva mare. Durant els darrers vint anys, la vida de la Lluïsa ha estat un peregrinatge per consultes, hospitals, quiròfans i centres de medicina alternativa; un periple on s’alternen l’esperança, la desolació, la lluita, el dolor, el desànim, la felicitat i la força; una muntanya russa similar a moltes històries que, malauradament, tots coneixem més o menys de prop. L’Aina Font era la persona indicada per escriure el llibre. La seva mare va ser una altra heroïna que, en aquest cas, va morir fa uns anys per culpa del càncer i no pas sense haver lluitat amb valentia.
La capacitat de lluita i l’esperit positiu no curen la malaltia, prou que ho sabem, perquè aquesta mena de malalties no es vencen (en tot cas, i en el millor dels casos, se superen), però ajuden a enfrontar-s’hi. Així, Flors damunt la taula té el mèrit d’evitar el discurs èpic i triomfalista (aquell que donaria per fet que qui lluita, se’n surt), però també evita el discurs derrotista de llepar-se les ferides (el de no hi ha res a fer). Fa un exercici necessari: parlar del càncer amb naturalitat, “ni amb por ni amb pena. Tampoc amb ràbia ni rancor”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de gener de 2019)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada