dissabte, 31 d’agost del 2013

Banderes


                Darrerament hem pogut veure els jugadors del Barça competint amb la flamant segona equipació. Les quatre barres vermelles sobre fons groc de la senyera dominen la totalitat de la nova samarreta. Al maig es va anunciar, com a gran novetat, que aquesta temporada, i per primer cop en la història del club, els colors dominants de la vestimenta alternativa del Barça serien els de la bandera catalana i, des d’aleshores, la decisió ha despertat adhesions (s’han batut rècords des que al juny es va posar a la venda) i també algun detractor (l’inefable Tomás Roncero, per exemple, va parlar de provocació quan l’equip es va presentar a Madrid a jugar la Supercopa d’Espanya amb l’equipació quadribarrada). Les causes que han portat a utilitzar un dels símbols nacionals per guarnir els jugadors han estat, de ben segur, diverses: la catalanitat intrínseca del club, la voluntat de no girar l’esquena al procés de transició política que estem vivint, la visió comercial d’aprofitar precisament aquest moment d’omnipresència de les quatre barres...
                A mi ja m’agrada que Messi, Xavi i companyia juguin amb una senyera com a samarreta, com també m’agrada veure els carrers de molts pobles i ciutats de Catalunya amb un gran nombre d’estelades que guarneixen balcons i finestres. Ara mateix, totes aquestes manifestacions les veig com una mostra que el procés sobiranista té suport social i, per tant, va per bon camí. Però –digueu-me, si voleu, perepunyetes— tot plegat em provoca, no puc evitar-ho, un punt d’incomoditat, perquè, en el fons, penso que cal considerar l’exhibició desaforada de banderes com un símptoma de falta de normalitat. I jo, el que voldria, és viure en un país normal. Les nacions que poden viure amb plenitud, amb llibertat i, sobretot, amb normalitat la seva condició no necessiten exhibir els seus símbols a tort i a dret. Les nacions que han de recórrer a aquests símbols és perquè tenen problemes d’identitat (com és el cas, per exemple, dels EUA, on s’aglutinen, sota un mateix sostre nacional, ciutadans de procedència cultural molt diversa), o bé perquè, com en el cas de Catalunya, no gaudeixen de plena sobirania. Que el símbol té la seva força, i que, per tant, no hem pas de menystenir-lo, ho demostren les xiulades i els càntics catalanòfobs que es van sentir al Vicente Calderón, l’estadi de l’Atlètic de Madrid, i ho demostra també l’escarni que, des de la incomprensió, en fan alguns sectors espanyolistes, com per exemple quan l’incomparable bufó ressentit Albert Boadella (a qui tant vam riure les gràcies en un altre temps, perquè qüestionava el poder, i que després, com que el poder no li reia també les gràcies, s’ha posicionat al costat, justament, dels òrgans més poderosos de l’Estat) s’embolica amb una bandera independentista i ensenya el cul just per on hi ha situada l’estrella.


                Tinc l’esperança, i el desig, que en un futur no gaire llunyà els catalans podrem prescindir d’aquesta necessitat que ara tenim d’aferrar-nos als símbols que ens representen. Llavors, amb la suficiència pròpia de qui se sap lliure, despenjarem l’estelada del balcó, trobarem una carrinclonada que un equip de futbol es vesteixi amb la bandera nacional i potser tornarem a riure les gràcies a l’Albert Boadella de torn.

(Article publicat a Regió7 el dia 31 d'agost de 2013)

dissabte, 17 d’agost del 2013

Burca


                En el món de l’art, i especialment en el de la música, han proliferat de tal manera els outsiders, els enfants terribles, els excèntrics o els talents amb esperit provocador, que a hores d’ara el que costa és trobar artistes que s’avinguin a adaptar-se a les convencions marcades pels clàssics, artistes que no busquin l’originalitat irreverent, la diferència i la provocació i que, per tant, amb la petulància que acostuma a acompanyar aquesta actitud, es creguin perfectament capaços de ser originals, diferents i provocadors. La majoria, com és fàcil de suposar, no se’n surten (i aleshores cauen en el ressentiment i denuncien un entorn cultural mesquí, que no els entén). Altres, per sort, sí que ho aconsegueixen. Però són molt pocs.
                Entre els qui, pel que sembla, han aconseguit amb un cert èxit provocar, tot i que amb poca originalitat i dubtosa qualitat artística, hi ha la cantant nord-americana Stefani Joanne Angelina Germanotta, més coneguda com a Lady Gaga. La línia que separa la genialitat del ridícul és, en el món de l’art, molt prima, i de vegades aquells que en un moment determinat han estat genis cauen, de cop i volta, en la bufonada creativa més rocambolesca, com la de presentar-se a recollir un premi abillada amb un vestit de carn crua de vedella.
                La darrera excentricitat de Lady Gaga arriba en forma de cançó. No fa gaire ha difós, a través d’internet, un tema titulat Burqa on reivindica el dret de qualsevol dona a tapar-se de cap a peus. Diu coses com “I am a woman of choice” i “My veil is protection for the gorgeousness of my face” (“sóc una dona que tria” i “El meu vel és per protegir la magnificència de la meva cara”). I em semblaria la mar de bé, i fins i tot trobaria un punt de sensualitat en aquest elogi de la bellesa oculta i, per tant, del desig per allò que amb prou feines s’insinua, si tingués la certesa que els milions de dones que van pel carrer tapades de cap a peus arreu del món ho fan perquè decideixen lliurement viure amagades i reservar la seva bellesa per a un amant fidel que les respecta. Frivolitzar sobre aquest tema em sembla greu, tant per part dels qui volen veure una opció estètica en l’ús del burca, com d’aquells que pretenen integrar-lo al discurs de la por. Lady Gaga es deixa retratar amb un burca de color rosa de la mateixa manera que apareix fotografiada nua mentre fa exercicis de ioga. En el seu discurs apocalíptic, en canvi, els membres del partit xenòfob PxC alerten de la possibilitat que sota de cada burca hi hagi un terrorista islamista amb un cinturó d’explosius a punt per fer-lo esclatar prop d’una escola. Són dues cares de la mateixa moneda que, en el fons, amaguen la realitat: el que de submissió i tradició masclista arrelada representa l’ús del burca. Que el burca respon a una tradició religiosa i cultural respectable, és cert. Que és símptoma d’un tracte discriminatori cap a la dona, també.
Lady Gaga no contempla aquesta realitat, ella té la sort de posa-se i treure’s el vel quan li dóna la gana, com les turistes que baixen una estona del vaixell amb que fan un creuer per la Mediterrània, visiten la Mesquita Blava d’Istambul i, obligades a cobrir-se el cap, es fan tot de fotos, somrients, per deixar testimoni de l’anècdota d’haver anat, per una estona, amb hàbit de dona musulmana.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 17 d'agost de 2013)

dimecres, 7 d’agost del 2013

Sense opinió

                És ben curiós el que passa amb els esportistes d’elit. Deuen ser l’únic col·lectiu professional que, més enllà dels quatre tòpics sobre el joc, només opina quan li toquen la cartera. Si cal reivindicar una millora de sou, se senten maltractats i tristos i creuen, amb convicció, que mereixen més. Amb posat circumspecte, munten una roda de premsa i tenen mig país pendent de les seves paraules. Sobre qualsevol altra qüestió, no opinen. La complicitat de la premsa, en aquest sentit, és absoluta. Heu pensat mai la quantitat d’hores d’informatius de televisió en què un jugador de futbol deixa anar perles del nivell de “cal tenir respecte pel rival”, “no hi ha partits fàcils”, “sortirem a guanyar”, “al vestidor no hi ha problemes” o “la política no m’interessa”?


                És com si la nostra societat acceptés, com un fet consumat, que els esportistes són persones amb una capacitat de raciocini del tot limitada, incapaces de travar un discurs intel·ligible més enllà de les sentències absolutament previsibles al voltant de l’esport que practiquen. Així, tot sovint llegim titulars que corroboren aquesta creença. Com, per exemple, quan la nedadora de sincronitzada Ona Carbonell diu, en plural!, que “el que passa fora de l’aigua no és cosa nostra”, en referència a la destitució de l’exseleccionadora espanyola Anna Tarrés i el posterior soroll mediàtic que el cas va generar. O bé quan Leo Messi, respecte del qual s’han acabat els adjectius alhora de qualificar-lo com a futbolista, assegura, en referir-se a l’acusació de frau fiscal en què s’ha vist embolicat darrerament, que “jo no entenc res. Els assessors porten el tema i el solucionaran”, i es queda tan ample. Els esportistes són incapaços de dir el que pensen i tothom ho accepta.
                En canvi, tots sabem que els esportistes són el model en què s’emmirallen milions de joves. I si el model exhibeix, amb total impunitat i fins i tot amb un punt d’orgull, una ignorància suprema, els seus seguidors també ho fan. És per això que mai, com ara, la ignorància havia estat un mèrit. Recordo que, fa uns anys, l’inefable David Beckam declarava, amb arrogància, que mai no havia llegit un llibre. Em va caure l’ànima als peus! No pas perquè no fos lector. Conec, estimo i respecto molta gent que no llegeix, o llegeix poc. Per tant, que un desconegut confessi el seu analfabetisme m’afecta poc. El que em va preocupar va ser la petulància amb que se’n vantava. Ser ignorant s’ha convertit en una cosa guai, cool, pro...

                Per això vam agrair tant que, en el seu moment, Xavi digués que els catalans tenim el dret de ser el que vulguem ser. Però una flor no fa estiu. Per higiene col·lectiva, cal que els esportistes surtin de l’armari. No puc acceptar que realment siguin tan sabatots com ens volen fer creure.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 d'agost de 2013)

dilluns, 5 d’agost del 2013

Fantasmes a l'institut

                Ningú no mor (Onada, 2013), la darrera novel·la de l’anoienc Joan Pinyol, és una història amb pinzellades terrorífiques, amb interessants reflexions sobre la mort i amb un missatge transversal sobre la importància de no oblidar el passat.


La Mercè és una estudiant de primer de batxillerat que acaba de perdre el pare i, amb la mare, es traslladen a Masdeplors, on viu l’àvia. Arriba al seu nou institut just el curs en què estan a punt de celebrar el vint-i-cinquè aniversari i els alumnes de batxillerat preparen els treballs de recerca sobre la història del centre. A ella i a un company, el Marc, els encarreguen la part sobre els anys que van precedir la construcció de l’IES Masdeplors, vint-i-cinc anys enrere. Mentre aprofundeixen en la investigació, al llarg de l’estiu i durant el primer trimestre del curs següent, descobreixen que al darrere de les negociacions que van portar a comprar els terrenys on s’acabaria construint l’institut s’hi amaga una història fosca, amb una mort, aparentment accidental, pel mig. Durant el procés d’elaboració del treball, la Mercè i el Marc reben l’ajuda inestimable del pare d’ell –el Martí—, de l’àvia d’ella –la Maura—, i d’una mena de bruixa –la Maia—, que viu envoltada de gats i a cavall entre el món dels vius i l’inframon per on vaguen les ànimes dels que han desaparegut. La possibilitat que, un quart de segle després, la veritat aflori, fa “néixer algunes esperances en altres esferes”, les esferes del més enllà. Lluny de contribuir a fer públics els descobriments dels dos estudiants, però, la directora i el secretari de l’institut, la Mireia i el Marcel, obsessionats que tot surti rodó en la festa d’aniversari i quedar bé davant del conseller d’Ensenyament, fan tot el possible per impedir que aquests descobriments surtin a la llum, i això no agradarà gens algunes ànimes turmentades que esperaven que, per fi, es fes justícia. El lector de seguida s’adona que tots els noms propis que apareixen a la novel·la tenen la mateixa inicial: una “M” de mort.
La petjada mexicana, que trobem en altres textos de l’escriptor de Capellades i que procedeix de la influència que en la seva obra va exercir Pere Calders, hi és també present. D’una banda, en la mateixa creença que les ànimes dels difunts continuen vives (“les coses que no són físiques no es poden pas enterrar”); però també, per exemple, amb l’aparició d’una família de mexicans que, tant sí com no, volen passar la nit de Tots Sants al cementiri, on tenen enterrat l’avi, i que reconden els personatges de Gent de l’alta vall i Aquí descansa Nevares.
                Però sobretot, més enllà del món dels morts i de les influències caldersianes, rere l’aparença d’una història de fantasmes que es passegen pels passadissos, les aules i el gimnàs de l’institut de Masdeplors, Joan Pinyol ha tornat, una vegada més, a un dels seus temes recurrents i ha bastit, en realitat, un nou al·legat a favor de la recuperació de la memòria històrica. “Hi ha fets que cal denunciar abans que desapareguin tots els culpables”, s’afirma, amb contundència. I en un to més líric, més transversal, però no pas menys contundent, també llegim que “ningú no mor mentre hi hagi una persona que el recordi”.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 3 de juliol de 2013)