dissabte, 31 d’agost de 2013

Banderes


                Darrerament hem pogut veure els jugadors del Barça competint amb la flamant segona equipació. Les quatre barres vermelles sobre fons groc de la senyera dominen la totalitat de la nova samarreta. Al maig es va anunciar, com a gran novetat, que aquesta temporada, i per primer cop en la història del club, els colors dominants de la vestimenta alternativa del Barça serien els de la bandera catalana i, des d’aleshores, la decisió ha despertat adhesions (s’han batut rècords des que al juny es va posar a la venda) i també algun detractor (l’inefable Tomás Roncero, per exemple, va parlar de provocació quan l’equip es va presentar a Madrid a jugar la Supercopa d’Espanya amb l’equipació quadribarrada). Les causes que han portat a utilitzar un dels símbols nacionals per guarnir els jugadors han estat, de ben segur, diverses: la catalanitat intrínseca del club, la voluntat de no girar l’esquena al procés de transició política que estem vivint, la visió comercial d’aprofitar precisament aquest moment d’omnipresència de les quatre barres...
                A mi ja m’agrada que Messi, Xavi i companyia juguin amb una senyera com a samarreta, com també m’agrada veure els carrers de molts pobles i ciutats de Catalunya amb un gran nombre d’estelades que guarneixen balcons i finestres. Ara mateix, totes aquestes manifestacions les veig com una mostra que el procés sobiranista té suport social i, per tant, va per bon camí. Però –digueu-me, si voleu, perepunyetes— tot plegat em provoca, no puc evitar-ho, un punt d’incomoditat, perquè, en el fons, penso que cal considerar l’exhibició desaforada de banderes com un símptoma de falta de normalitat. I jo, el que voldria, és viure en un país normal. Les nacions que poden viure amb plenitud, amb llibertat i, sobretot, amb normalitat la seva condició no necessiten exhibir els seus símbols a tort i a dret. Les nacions que han de recórrer a aquests símbols és perquè tenen problemes d’identitat (com és el cas, per exemple, dels EUA, on s’aglutinen, sota un mateix sostre nacional, ciutadans de procedència cultural molt diversa), o bé perquè, com en el cas de Catalunya, no gaudeixen de plena sobirania. Que el símbol té la seva força, i que, per tant, no hem pas de menystenir-lo, ho demostren les xiulades i els càntics catalanòfobs que es van sentir al Vicente Calderón, l’estadi de l’Atlètic de Madrid, i ho demostra també l’escarni que, des de la incomprensió, en fan alguns sectors espanyolistes, com per exemple quan l’incomparable bufó ressentit Albert Boadella (a qui tant vam riure les gràcies en un altre temps, perquè qüestionava el poder, i que després, com que el poder no li reia també les gràcies, s’ha posicionat al costat, justament, dels òrgans més poderosos de l’Estat) s’embolica amb una bandera independentista i ensenya el cul just per on hi ha situada l’estrella.


                Tinc l’esperança, i el desig, que en un futur no gaire llunyà els catalans podrem prescindir d’aquesta necessitat que ara tenim d’aferrar-nos als símbols que ens representen. Llavors, amb la suficiència pròpia de qui se sap lliure, despenjarem l’estelada del balcó, trobarem una carrinclonada que un equip de futbol es vesteixi amb la bandera nacional i potser tornarem a riure les gràcies a l’Albert Boadella de torn.

(Article publicat a Regió7 el dia 31 d'agost de 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada