dilluns, 28 d’agost del 2017

Escriure sobre llengua

Els qui fa 30 anys estudiàvem filologia catalana a Lleida (quan la UdL encara depenia de la UB) vam comptar amb un professor que ens tenia enlluernats: Josep Murgades. Exigent, arrauxat, culte, contundent, brillant, entusiasta, eloqüent... Murgades era capaç de fer que t’interessessis per un període de la literatura catalana pel qual els llibres acostumen a passar de puntetes, i per uns autors dels quals ningú no havia sentit a parlar fins aleshores.
                Tot i que professionalment s’ha dedicat a ensenyar literatura i ha estat un dels principals estudiosos del Noucentisme i, especialment, de la figura d’Eugeni d’Ors, Murgades també ha estudiat a fons l’obra i la tasca de Pompeu Fabra i és autor de nombrosos articles i assajos de caràcter sociolingüístic. L’any 1979 va ser un dels redactors del text Una nació sense Estat, un poble sense llengua?, que de seguida va adquirir un gran ressò i va passar a ser conegut com el “manifest” d’Els Marges. Allà, en un moment transcendental, amb la recuperació de poder polític i una consegüent legislació lingüística a l’horitzó, s’hi plantejava la delicada situació social del català i la necessitat d’adoptar mesures contundents si se’n volia aconseguir la plena normalització. A partir d’aleshores, molts dels textos que Murgades ha escrit sobre llengua, especialment durant els anys 80 i 90, han aprofundit en el tema d’aquell “manifest” i, en bona part, han servit per constatar el fracàs d’allò que els signants reclamaven.


                Ara, tots aquests escrits (una part dels quals ja havien estat aplegats l’any 1996 en el volum Llengua i discriminació) han estat recuperats en un llibre, Escrits sobre llengua, aparegut a la col·lecció Argent Viu, de Pagès editors, que dirigeix amb encert la Carme Vidalhuguet. En aquests assajos, Josep Murgades parla, sense embuts ni pèls a la llengua, de conflicte i substitució lingüística, de la importància de la literatura, de subordinació i domini, de colonialisme lingüístic opressiu, de tradició imperial, d’una Constitució espanyola que consagra la supremacia del castellà i d’una Llei de política lingüística que amb prou feines servia per despenalitzar l’ús del català. També hi tracta temes incòmodes, com ara la capacitat de discriminació lingüística necessària per a la integració social d’un idioma, o l’estatus que hauria de tenir la llengua catalana en una hipotètica Catalunya independent.
                Finalment, una constatació inquietant: tot i haver estat escrits fa vint o trenta anys, la majoria de les realitats que (sobre discriminació, minorització o papanatisme polític) denuncien aquests textos continuen tenint, avui, plena vigència. I això, si bé justifica la publicació d’aquest llibre magnífic, hauria de preocupar-nos.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 d'agost de 2017)

dimecres, 23 d’agost del 2017

Jocs, guerra, hipocresia

                L’any 1992 Jordi Pujol guanyava unes eleccions per majoria absoluta i el Barça vencia la Sampdoria i s’emportava de Wembley la primera copa d’Europa. Aquell any van morir Joan Fuster i Marlene Dietrich, i va néixer Miley Cirus. Però el 1992 va ser, és i serà recordat, sobretot, com l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona, un esdeveniment que va marcar la nostra joventut. Els de la meva generació (aquell any em vaig llicenciar en filologia per la flamant Universitat de Lleida) vam viure envoltats dels valors, sempre positius, que tothom atribueix a l’esperit de l’esport, ens vam enlluernar amb l’esclat del disseny, vam començar a notar les conseqüències de l’allau turística, i vam patir l’inici d’un boom de construcció (i de febre hipotecària) que no es va frenar fins a la crisi encara vigent...
L’any 1992, però, no tot eren flors i violes.
Aquest estiu que els mitjans ens han bombardejat amb el record de l’eufòria olímpica que va viure el país fa just vint-i-cinc anys (del 25 de juliol al 9 d’agost), potser també fora bo recordar que Europa no vivia pas aleshores el millor moment de la seva història, perquè als Balcans (al cor mateix del món civilitzat) es lliurava una guerra cruel que posava en evidència les febleses i les contradiccions humanes i morals d’Occident. Una guerra que va demostrar que la raça humana no havia aprés la lliçó i era capaç de repetir les maldats més atroces imaginables. Una guerra que feia reviure l’horror al bell mig de l’Europa Occidental. I, mentrestant, mentre als Balcans es practicava la neteja ètnica sistemàtica i començava el setge més llarg a una ciutat en la història militar moderna, el món mirava cap a una altra banda, concretament cap a Barcelona, on se celebraven el que havien de ser els millors Jocs de la història olímpica. Mentre als Balcans es cometien massacres, Europa (com avui amb la crisi dels refugiats) no va saber quin paper havia de jugar i les reaccions (ciutadanes, culturals i institucionals) van ser molt tèbies.



Aquest contrast entre l’entusiasme olímpic i la barbàrie de la guerra és el que viu el protagonista de l’última novel·la de Lluís-Anton Baulenas, Amics per sempre (Bromera, 2017). És la història d’un xicot a qui la guerra de Iugoslàvia ha convertit, literalment, en un gos i, de retorn a Barcelona, alienat i aïllat, es mira, estupefacte, com una alegria impostada s’ha instal·lat al rostre dels seus conciutadans davant de la imminència dels jocs. Amb una trama de thriller entre trepidant i psicològic, Amics per sempre parla amb ironia i contundència d’un tipus d’hipocresia (aquella que es basa en la passivitat davant d’una realitat incòmoda) que, al cap de vint-i-cinc anys, ara que ja no som tan joves, es manté vergonyosament intacta.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 d'agost de 2017)

divendres, 4 d’agost del 2017

CARAMBOLA (MICRORELAT)

CARAMBOLA

El bat de sol s’esclafa sobre la vinya i el pagès aixeca el càntir per tirar-se coll avall un bon raig d’aigua fresca i mitigar els efectes de la roentor canicular. El que no sap és que el veí, aquell altre pagès que vol comprar-li el tros perquè llinda amb el seu i li fa peça, ha descobert que el fill gran del qui ara beu a galet té problemes econòmics per culpa del joc i que estaria disposat a vendre-ho tot per quatre perres. Per això, fa una estona ha abocat un verí fulminant, que no deixa rastre, a dins del càntir. L’assassí, però, ignora que, just avui, l’hereu ha vingut a la vinya a donar un cop de mà a son pare i fa uns minuts, assedegat per la calor,ha fet també un bon glop d’aigua.

Quan pare i fill siguin morts, la terra passarà a la jove que, ves per on, és amant del veí des de fa anys.



(Microrelat publicat a la revista el Pou de la Gallina, en el número d'estiu de 2017)

dimarts, 1 d’agost del 2017

Parlar d'escriure

                Les circumstàncies que envolten l’escriptura de textos literaris han canviat molt en un parell de dècades. Així, la possibilitat d’escriure amb l’ordinador, a través d’un processador de textos, que permet fer tantes modificacions com calgui sobre la marxa, en comptes de fer-ho a mà o amb una màquina d’escriure és, naturalment, un dels grans avenços en el procés creatiu dels escriptors. Com també és un gran avenç que avui els escriptors puguin rebre una formació específica. És curiós, però, que, malgrat els canvis, continua havent-hi literatura bona, mediocre i dolenta. Els canvis han facilitat la tasca dels qui posen històries, sentiments o idees, negre sobre blanc, però no han millorat (ni empitjorat) la qualitat del resultat final.
                Un altre factor que envolta l’experiència creativa dels autors actuals és la possibilitat, més freqüent que mai, de tenir contacte directe amb els lectors. A través de presentacions, entrevistes, signatures i clubs de lectura, els escriptors intercanvien impressions amb aquells que han llegit (i interpretat) la seva obra. I sovint, en aquest context, apareix també la possibilitat de reflexionar sobre el mateix procés creatiu. Per què escrius? Com vas començar? Com ho fas? Quina disciplina segueixes? Quina formació has tingut? Com es crea un personatge? Com fas els diàlegs? Existeix la inspiració? Quin és el procés de documentació? De què serveixen, els premis? Què cal, per escriure una novel·la, o un poema, o una obra de teatre? Són preguntes que un escriptor ha de saber respondre si pretén interactuar amb els seus lectors. Cada escriptor, però, pot oferir respostes diferents.



És tot just aquesta mena de preguntes les que es responen (sempre des del punt de vista personal de l’autor) en el llibre De què parlo quan parlo d’escriure (Empúries, 2017), del japonès Haruki Murakami, un dels novel·listes més populars del tombant de segle. Amb la seva prosa nítida, el seu estil senzill i l’aparent ingenuïtat que amaga una reflexió sovint profunda, Murakami ofereix una lliçó magistral en la qual fa una anàlisi bastant completa de la professió d’escriure. Assegura, per exemple, que per ser novel·lista no es pot ser gaire intel·ligent (als intel·ligents no els cal donar tantes voltes per transmetre les seves idees), o que cal saber observar els detalls sense jutjar-los... i assegura que tothom pot escriure una novel·la. El que és difícil és continuar-ne escrivint i, sobretot, guanyar-s’hi la vida. És en aquest punt que, segons Murakami, per ser novel·lista cal mostrar una gran capacitat de resistència i, per tant, comptar amb una bona forma física. Com explica a bastament en el seu llibre De què parlo quan parlo de córrer (2011), ell mateix s’entrena cada dia i fa una marató cada any.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de juliol de 2017)