diumenge, 28 de setembre de 2014

Abans de morir...

                Des de finals de juny, la vintena de metres del mur situat a la cantonada entre el Passeig de Pere III i el carrer Primer de Maig de Manresa, el que hi ha entre la xurreria Alba i el quiosc-cafeteria Tòtem, està decorat amb els missatges que tot de persones anònimes van deixant en completar una frase que comença “Abans de morir vull...”. Deixant de banda que, amb el temps, la cosa ha anat degenerant, potser és agosarat afirmar que llegint el mur un es pugui fer una idea de quins són els desitjos de la societat. Francament, m’ha semblat que (per la lletra, pel to i, sobretot, pel tipus de desitjos) una part molt alta dels missatges són d’adolescents o, si més no, gent força jove. Els qui voldrien ser feliços –així, sense concretar res més— guanyen per majoria, però n’hi ha molts que es conformen amb un viatge o amb un intercanvi de fluids corporals. Durant l’estiu, en van parlar el Pep Garcia (en aquest diari) i l’Anna Vilajosana (al Pou Digital). Van explicar d’on surt la iniciativa i van lloar el projecte.


                Sense menystenir-lo, permeteu que em mostri un xic escèptic amb el resultat. A mi, sincerament, m’agradaria més veure un mur on, més que no pas la gent jove, escrivissin desitjos aquells a qui el temps que queda per viure és objectivament inferior al temps viscut. És a dir, persones grans, que són les úniques amb prou perspectiva per revelar-nos allò que realment val la pena. Demanar desitjos quan un té tot el temps del món al davant és molt fàcil, i és normal que l’autor es deixi dur per l’ímpetu de l’edat i acabi fent peticions d’una frivolitat tan bàsica que, sovint, acostumen a limitar-se a la satisfacció fisiològica més primària. Fer-ho, en canvi, quan sabem que el futur –i, per tant, el temps per acomplir els desitjos— se’ns escapa de les mans, porta a peticions (o, més aviat, lamentacions) més profundes i sinceres.
                La infermera australiana Bronnie Ware va treballar, durant una colla d’anys, fent cures pal·liatives a gent que havia decidit morir a casa. Hi va conviure entre tres i dotze setmanes, les últimes en la vida dels pacients. Ware va comprovar que, en aquelles circumstàncies, l’escala de valors que mantenim al llarg dels anys canvia de forma sensible abans de fer el darrer badall. Segurament, si féssim completar la frase “Abans de morir vull...” a persones a qui queden poques setmanes de vida, apareixerien missatges com “haver estat fidel a mi mateix, i no a allò que els altres esperaven de mi”, o bé “haver tingut temps lliure per dedicar a aquells a qui estimo”, o bé “haver expressat els meus sentiments amb honestedat”, o bé “haver conservat els bons amics”, o bé “haver-me permès ser feliç”. Són missatges més de balanç que d’esperança, i hem de suposar que allò que hi apareix és el que realment pot donar sentit a l’existència. Allò que és cabdal durant una etapa de la nostra vida, passa a tenir una importància molt relativa quan arriba l’hora de passar comptes.

Està molt bé marcar-se objectius, per arrauxats que siguin. Però, no ens enganyem: a les portes de la mort, ningú no es lamenta de no haver guanyat un premi Nobel, no haver viatjat a l’altre cap de món, no haver-se tatuat el cul, haver follat poc o no haver-ho fet amb segons qui.

(Article publicat a Regió7 el dia 27 de setembre de 2014)

dijous, 18 de setembre de 2014

Un poeta ambiciós (a propòsit de "Els vapors que maten", de Carles Morell)

                L’artesenc Carles Morell és un escriptor ambiciós. Amb 22 anys, ha guanyat la cinquantena edició del prestigiós Premi Amadeu Oller de poesia amb Els vapors que maten (Galerada, 2014);  en el perfil biogràfic que apareix a la solapa del llibre cita tot d’obres inèdites (dos poemaris, un llibre de contes i una novel·la) i diu que actualment està escrivint un llibre de memòries; en aquest seu debut per la porta gran, es fa avalar pels versos d’alguns dels clàssics catalans més importants del segle XX: començant pel títol, que manlleva d’un poema de Vinyoli, i passant per citacions a altres poetes d’influència simbolista, com Carles Riba, Màrius Torres, Salvat-Papasseit o Jordi Sarsanedas. És, però, en els propis versos on l’ambició de Carles Morell es desplega amb més força.


                Vint-i-quatre poemes, alguns molt breus (gairebé epigramàtics), componen el recull unitari i força hermètic amb què debuta Morell. Petits glops, tirades mitjanes i llargues glopades de poesia difícil, carregada de referències intel·lectuals i d’ambigüitats buscades, que la fan poc apta per al públic poc avesat a escodrinyar en els universos poètics menys amables. Morell s’erigeix com a poeta exigent, perfeccionista, culte, precís en el llenguatge i audaç en les imatges. Per això cal degustar a poc a poc Els vapors que maten, assaborint cada vers, cada imatge, cada paraula,... sense buscar la nitidesa o la senzillesa (sovint tan sols aparent) de poetes com Martí i Pol o Margarit. Morell parteix (per, de vegades, superar en hermetisme) de la tradició simbolista catalana que va de Carles Riba fins a Joan Vinyoli.

                Els vapors que maten (referència alcohòlicoliterària de Vinyoli, i homenatge implícit al centenari del gran poeta de Santa Coloma de Farners) comença amb un poema que ja es tota una declaració d’intencions (“Ebri de mots en camí d’aigua amarga, / tenyiré l’horitzó de mentides que em salven”) que, com diu un dels membres del jurat del Premi Amadeu Oller, Antoni Pladevall, “subratlla la impossibilitat de conèixer-se a si mateix”. A continuació, els textos es divideixen en dues parts. La primera, Interior, està formada per poemes curts i intensos, d’una gens dissimulada ambició lírica, on l’autor reflexiona sobre el pas fugisser del temps (“seguiu menjant-vos, tèrmits, / la fusta de les hores”, “tot moment és fet de cendra”) i fa una ullada introspectiva per resoldre que, al capdavall, no li interessa gaire el propi “jo”. La segona part, Exterior, està encapçalada per un significatiu epígraf que pertany a La Rambla de les Flors, de Jordi Sarsanedas, on alguns van veure un precursor del corrent poètic que, als anys seixanta, anomenaven Realisme Històric (“fins que vingui el migdia / a deixar-me ben sol en un silenci estrany / i em dugui, amb pas incert, fins a la porta del carrer”). Però són els símbols recurrents (l’aigua, el mar, les onades, el foc, la nit, la lluna...) que continuen dominant aquesta part, on sorprenen algunes imatges inquietants (“Somio la buidor”, “les mans són un imperi derrocat”), de vegades explotant la força de l’epifonema i de l’antítesi (“Sé que és el sol, l’únic culpable de les ombres”). Una manera de fer que ens fa pensar en un poeta que, als 22 anys, presenta una maduresa insòlita. Pura ambició.

(Article publicat a Regió7, el dia 17 de setembre de 2014)

dimarts, 16 de setembre de 2014

Paraules dites

                La plaça de Jemaa el Fna, a Marràqueix, és tot un espectacle. De dia, només els turistes s’atreveixen a desafiar la calor i es converteixen en l’objectiu dels encantadors de serps que, a canvi d’una propina desmesurada, intenten caçar-los perquè es facin una foto amb un rèptil sobre les espatlles; o dels venedors de suc de taronja acabada d’esprémer, que s’esgargamellen perquè triïn la seva parada; o de les dones que fan tatuatges amb henna, que mostren els seus catàlegs i anuncien preus irrisoris que ni tan sols s’acosten al que, arribada l’hora, demanaran. De nit, la plaça es transforma i es converteix en una experiència per als sentits. Els marroquins surten de les ombres i s’agrupen en rotllanes. Uns piquen de mans al voltant de músics o malabaristes ambulants; uns altres, reconcentrats, intenten pescar botelles de refresc amb una canya d’on penja una corda amb una anella al capdavall; n’hi ha que s’amunteguen sobre venedors de roba que proclamen el que imagino preus de saldo, per regatejar, encara, uns dirhams; molts, sopen en rudimentàries parades de menjar on es poden degustar des de tagins de pollastre fins a caragols bullits. Però entre tot el paisatge humà que, cada nit, omple Jemaa el Fna, em quedo amb els contadors d’històries. No entenc un borrall del que diuen, però per l’expressió bocabadada de l’auditori dedueixo que desgranen relats divertits, i pel desplegament entusiasta de registres vocals i gestuals dels explicadors, m’adono, fascinat, de fins a quin punt les paraules dites encara són un espectacle que atrau multitud de badocs en algunes parts del món. Al Marroc, la narrativa oral conserva la màgia que m’imagino havia tingut entre nosaltres fa molts anys.



                M’acosto a una rotllana. Una setantena d’homes i xiquets (i un parell o tres de dones) s’amunteguen al voltant d’un jove que desplega tota la seva habilitat verbal i no verbal per mantenir la concurrència atenta, amb l’objectiu que, acabada d’explicar la història, tothom deixi algun dirham dins la gorra que hi ha a terra, al seu costat. No me’n puc estar. Ja que no puc assaborir el significat de les paraules, sento la necessitat d’endur-me, si més no, la imatge del moment. Trec la càmera i, aixecant-la per sobre de la multitud, immortalitzo el relataire. El xicot, però, em descobreix. Diu alguna cosa que, per com riu tothom, deu ser un acudit sobre mi i, immediatament, recull la gorra de terra i me l’allarga. Mort de vergonya, trec una moneda de deu dirhams i la diposito dins de la gorra, mentre el xicot continua, clarament, divertint la concurrència a costa meva. A hores d’ara ja he après que els marracxins, negociants i enredaires de mena, sempre estan a punt per fer-te esquitxar els diners, i per això intento portar sempre xavalla a la butxaca.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de setembre de 2014, i també al Pou Digital)

dijous, 11 de setembre de 2014

Les llavors del silenci, d'Àlvar Caixal

            Aquest estiu he ensopegat amb una novel·la força peculiar. Per l’argument, hom podria interpretar que es tracta d’un text de caràcter històric: guerra civil, Brigades internacionals, lluita contra l’oblit, recuperació de la memòria... I, en canvi, pel to, des del principi el lector s’adona que és davant d’un relat intimista, d’una força lírica incontestable. Les llavors del silenci, d’Àlvar Caixal, que l’any passat va guanyar el prestigiós Premi Sant Joan, és una d’aquelles novel·les que s’ambienten en una època convulsa per, en realitat, retratar la convulsió interna dels personatges. S’aparta, també, de la narració linial clàssica habitual en la novel·la història i se situa en diferents plans temporals i espacials. Hi ha dues històries paral·leles que acaben coincidint. D’una banda, s’explica la història d’uns brigadistes britànics que van venir al lluitar per la llibertat l’any 1936, i sobretot les cartes que un d’ells va escriure a la seva estimada abans de desaparèixer, l’any 1938, al front d’Aragó. De l’altra, la llavor que van sembrar aquells homes i dones durant la Guerra no aflora fins al cap de gairebé setanta anys, on alguns personatges, anglesos i catalans, faran descobriments que canviaran les seves vides. El personatge amb una dimensió més profunda és l’Alfred, un home marcat pel caràcter ambigu i hipòcrita del seu pare mort (“L’Alfred s’avergonyia del seu pare, primer perquè havia estat un vencedor sense raó, després perquè al final havia triat ser un vençut sense memòria”), que, ja gran i guiat per la intuïció, viatja l’any 2002 fins a Shipton-under-Wychwood, al sud-oest d’Anglaterra, per trobar-se, sense tenir-ne plena consciència, amb els seus propis orígens i la seva pròpia essència. Però també té molta força el personatge de Madeleine, d’una profunda tristesa.


            Les llavors del silenci tracta de l’oblit, de la memòria, del passat, de la maldat, de l’amor i de les arrels; de com, sense saber-ho, podem arribar a heretar culpes i deutes. Amb un estil que es manifesta a cavall entre el realisme líric i la fantasia carregada d’imatges oníriques, Àlvar Caixal ha bastit una obra on els detalls, sovint paisatgístics, prenen una gran importància (“la senyor Tavistock es va posar bé les ulleres amb muntura de pasta, però va mirar per damunt dels vidres gruixuts, cosa que l’obligava a abaixar el cap i semblar més rabassuda del que realment era”, “el sol tot just era una promesa de llum incipient, una claror tènue i badoca que jeia al darrere dels núvols que s’estenien per llevant”, “El vent que baixava de les muntanyes escampava per la vall olors de falgueres i de mel, perfums de flors salvatges, essències velles que es fusionaven, un punt agosarades, amb la flaire tendra de les magnòlies del jardí”).
            Tot i l’argument carregat de pinzellades detectivesques, doncs, no es tracta d’una novel·la per passar les estones vagaroses de l’estiu sinó que més aviat l’aconsellaria per a una lectura atenta de tardor.

(Una versió més curta d'aquest article va ser publicada a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2014)

dilluns, 1 de setembre de 2014

La notícia de l'estiu

                Hem passat un estiu atípic. Ni ha acabat d’arribar la calor canicular, ni l’actualitat semblava voler desenganxar-se de la transcendència informativa per entrar en la clàssica letargia periodística estival. El final del juliol va ser especialment fèrtil. Avions de passatgers que s’estavellaven, o que eren abatuts; la cruenta revifada del conflicte al Pròxim Orient; la trobada entre Rajoy i Mas per escenificar el xoc de sobiranies; el manifest d’una colla d’intel·lectuals nacionalistes espanyols en contra del procés sobiranista; i, sobretot, la confessió de Jordi Pujol reconeixent que ha tingut diners en situació irregular, a Andorra, durant més de trenta anys.
                Quan semblava que no tindríem estiu, el primer dia d’agost va arribar la notícia que ho capgirava tot. Una d’aquelles bombes plenes d’aire, amb tanta pretensió com buidor de contingut. Com no podia ser d’una altra manera, la notícia de l’estiu va aparèixer a la secció d’esports. Els periodistes especialitzats en informació esportiva ja hi estan acostumats, a omplir pàgines o minuts quan no hi ha res a dir. I si l’agost és un desert des del punt de vista informatiu, imaginem què passa en el terreny esportiu, en una època de l’any en què no hi ha competicions de pràcticament res. Just el darrer dia de juliol, apareixien, en una entrevista al diari As, unes declaracions del President de la Lliga de Futbol Professional, Javier Tebas: “Si Catalunya s’independitza, el Barça no podrà jugar la lliga”.


                Suposo que, en tractar-se d’algú que no deu acceptar el qualificatiu de “nacionalista”, no es pot considerar que, en aquest cas, es barregi esport i política (ja sabem que això només passa quan en parlem aquí); i suposo, també, que el senyor Tebas es pensava que, l’endemà mateix de les seves originals declaracions, els catalans, desesperats i penedint-nos de la nostra bogeria, després de desestimar el suïcidi col·lectiu, acabaríem abandonant les desafiants aspiracions sobiranistes. El que potser no sap el senyor Tebas, com també ignoren molts espanyols, és que a Catalunya aquest debat ja fa temps que l’hem superat, i no es devia esperar la poca repercussió que el seu testimoni va tenir més enllà de la de la caverna. Aquí tothom sap que, si mai Catalunya és independent, el Barça podrà jugar on li doni la gana. I, en realitat, els primers interessats en retenir el Barça (i l’Espanyol) en la mateixa lliga on juga ara, seran els senyors de la LFP. Perquè, si Catalunya fos independent i el Barça decidís jugar, posem per cas, en la lliga francesa (on segurament l’acollirien amb els braços oberts, com fan amb el Mònaco), qui tindria un problema seria la lliga espanyola, que perdria, de manera significativa, interès esportiu i econòmic.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 d'agost de 2014)