Un poeta ambiciós (a propòsit de "Els vapors que maten", de Carles Morell)

                L’artesenc Carles Morell és un escriptor ambiciós. Amb 22 anys, ha guanyat la cinquantena edició del prestigiós Premi Amadeu Oller de poesia amb Els vapors que maten (Galerada, 2014);  en el perfil biogràfic que apareix a la solapa del llibre cita tot d’obres inèdites (dos poemaris, un llibre de contes i una novel·la) i diu que actualment està escrivint un llibre de memòries; en aquest seu debut per la porta gran, es fa avalar pels versos d’alguns dels clàssics catalans més importants del segle XX: començant pel títol, que manlleva d’un poema de Vinyoli, i passant per citacions a altres poetes d’influència simbolista, com Carles Riba, Màrius Torres, Salvat-Papasseit o Jordi Sarsanedas. És, però, en els propis versos on l’ambició de Carles Morell es desplega amb més força.

                Vint-i-quatre poemes, alguns molt breus (gairebé epigramàtics), componen el recull unitari i força hermètic amb què debuta Morell. Petits glops, tirades mitjanes i llargues glopades de poesia difícil, carregada de referències intel·lectuals i d’ambigüitats buscades, que la fan poc apta per al públic poc avesat a escodrinyar en els universos poètics menys amables. Morell s’erigeix com a poeta exigent, perfeccionista, culte, precís en el llenguatge i audaç en les imatges. Per això cal degustar a poc a poc Els vapors que maten, assaborint cada vers, cada imatge, cada paraula,... sense buscar la nitidesa o la senzillesa (sovint tan sols aparent) de poetes com Martí i Pol o Margarit. Morell parteix (per, de vegades, superar en hermetisme) de la tradició simbolista catalana que va de Carles Riba fins a Joan Vinyoli.

                Els vapors que maten (referència alcohòlicoliterària de Vinyoli, i homenatge implícit al centenari del gran poeta de Santa Coloma de Farners) comença amb un poema que ja es tota una declaració d’intencions (“Ebri de mots en camí d’aigua amarga, / tenyiré l’horitzó de mentides que em salven”) que, com diu un dels membres del jurat del Premi Amadeu Oller, Antoni Pladevall, “subratlla la impossibilitat de conèixer-se a si mateix”. A continuació, els textos es divideixen en dues parts. La primera, Interior, està formada per poemes curts i intensos, d’una gens dissimulada ambició lírica, on l’autor reflexiona sobre el pas fugisser del temps (“seguiu menjant-vos, tèrmits, / la fusta de les hores”, “tot moment és fet de cendra”) i fa una ullada introspectiva per resoldre que, al capdavall, no li interessa gaire el propi “jo”. La segona part, Exterior, està encapçalada per un significatiu epígraf que pertany a La Rambla de les Flors, de Jordi Sarsanedas, on alguns van veure un precursor del corrent poètic que, als anys seixanta, anomenaven Realisme Històric (“fins que vingui el migdia / a deixar-me ben sol en un silenci estrany / i em dugui, amb pas incert, fins a la porta del carrer”). Però són els símbols recurrents (l’aigua, el mar, les onades, el foc, la nit, la lluna...) que continuen dominant aquesta part, on sorprenen algunes imatges inquietants (“Somio la buidor”, “les mans són un imperi derrocat”), de vegades explotant la força de l’epifonema i de l’antítesi (“Sé que és el sol, l’únic culpable de les ombres”). Una manera de fer que ens fa pensar en un poeta que, als 22 anys, presenta una maduresa insòlita. Pura ambició.

(Article publicat a Regió7, el dia 17 de setembre de 2014)