dijous, 25 de juny del 2015

Un film (3000 metres)

                Club Editor ha recuperat, no fa gaire, un dels llibres menys coneguts de Víctor Català (nom amb què signava l’escriptora Caterina Albert). Es tracta de la novel·la Un film (3000 metres), que va aparèixer per primer cop, per entregues, als anys 20, i que no es reeditava des de la publicació de les Obres completes de Víctor Català, l’any 1972.


                Lluny de l’argument, carregat de clarobscurs, de la imprescindible Solitud –on la Mila, condemnada a viure en una ermita allunyada del món, descobria la bellesa de l’entorn alhora que en tastava també la maldat més cruel, per acabar desafiant el propi destí—, Un film (3000 metres) és una mena de paròdia del melodrama fulletonesc decimonònic. El protagonista es diu Nonat Ventura i és un bord criat a l’hospici. Convençut que el van abandonar uns pares acomodats, després de buscar-los sense resultats, decideix per tots els mitjans viure com creu que li pertoca, se’n va a Barcelona i, apartant de davant seu tothom que li fa nosa, acaba immers en la vida delictiva fins arribar a un final inevitable i efectiu, a l’altura d’una trama on l’atzar té una presència destacada. D’acord amb el títol, el ritme de la història, així com els girs argumentals i la plasticitat de les escenes, és molt cinematogràfic. Al marge d’una gran quantitat de personatges caricaturitzats per la ploma hàbil de l’autora, així com d’una certa fascinació per la pintura d’alguns habitants del costat fosc de la societat i de la moral (prostitutes, lladres, pederastes), el retrat del protagonista ens el va descobrint com un home envejós, ambiciós, insensible i dominat per l’egoisme.
                Però és especialment en el domini virtuós del llenguatge –l’eina que, molt sovint, separa la bona literatura de la dolenta— que Víctor Català ens recorda que som davant d’una narradora monumental. L’edició de Club Editor esmena “algunes errades flagrants” de les edicions anteriors, però no sotmet l’obra “als preceptes sintàctics i lèxics contemporanis”, per no trair la riquesa verbal i expressiva d’una artista que “constitueix un cim de la literatura catalana”. Sort n’hi ha. Entre les pàgines d’Un film (3000 metres) hi descobrim una gran riquesa de vocabulari genuí, tan poc usat com expressiu (remirgolat, esbalandrada, esbardellament...), al costat de castellanismes que hem de suposar ben vius a l’època en què la novel·la va ser escrita (cochero, empleu, recado, sombrero...) i que sovint apareixen en els diàlegs, per fer-los versemblants. De la riquesa fraseològica de la novel·la se’n podria fer tot un estudi. Des d’algunes expressions que encara es poden considerar vives entre les generacions més grans: “arribar a les tres pedretes”, “quines cebes et fan coure els ulls?”, “ser més gandul que el jeure”, “quan un hom pensa senyar-se es treu els ulls”, “suquejar la llet al bec”, “tenir tallat el tel de la llengua”, “portar-ne més al cap que als peus”... Fins a d’altres que un servidor, modestament, no havia sentit mai: “rodar la mola” (rumiar, pensar), “molta fressa de boixets i poques puntes” (molt soroll per no res)... O, naturalment, les que són pròpies del català de Girona, com “fer la camalleta” (la traveta).
                Un film (3000 metres) és una oportunitat per descobrir que l’obra de Víctor Català, si bé no manté la grandesa narrativa de Solitud, la sobreviu amb dignitat.

(Article publicat a Regió7, el dia 20 de juny de 2015)

diumenge, 21 de juny del 2015

Víctor Català

L’any 1869, en una família acomodada de l’Escala, va néixer Caterina Albert. Amant dels llibres des de ben petita, es va interessar també per la pintura i l’escultura, es va deixar temptar per la poesia (durant molt temps, sota la influència del gran Maragall, es va creure poetessa, fins que va descobrir que, en realitat, l’autèntica força literària l’aconseguia a través de la prosa) i la dramatúrgia, especialment pels monòlegs d’inspiració guimeraniana. Amb el nom de Víctor Català, va acabar per convertir-se en una de les narradores més importants de la literatura catalana gràcies, sobretot, als seus Drames rurals i a la poderosa novel·la Solitud, un clàssic indiscutible de les nostres lletres. De la seva vida privada se’n sap ben poca cosa. No es va casar mai. Va viure entre L’Escala i Barcelona, però es va deixar veure molt poc. Josep Miracle, que la va biografiar l’any 1978, li atribueix un desengany amorós mai confirmat i se centra, sobretot, en fer una crònica literària de l’autora. Qui va ser, doncs, Caterina Albert? Va portar “una vida reclosa”, com afirma l’Enciclopèdia Catalana? O bé, coneixedora de quatre llengües, va viatjar per tot Europa i coneixia els barris baixos d’algunes ciutats, com asseguren altres fonts?


                Després de llegir els seus textos, un es queda amb la convicció que devia ser una dona molt interessant. Disposada a retratar els plecs més recòndits i, per tant, més autèntics de la naturalesa humana, a l’hora de crear els seus arguments es deixava seduir per les situacions extremes que viuen persones senzilles, en entorns rurals, sovint fregant el límit de la violència i la crueltat. Infidelitats, violacions, odis, abandonaments, assassinats... Per explicar-ho, a més, utilitzava un llenguatge riquíssim i autèntic, poètic i descarnat, carregat d’expressions efectives i mots precisos. Llegir Víctor Català és un plaer per als sentits. Una delícia apta, especialment, per als qui tenen la capacitat d’assaborir l’essència artística d’un bon text literari, la poeticitat de descripcions i escenes, la riquesa lingüística i la força narrativa de l’anècdota. També és, és clar, una sacsejada per a l’ànima.

                Cal celebrar, doncs, que Club Editor hagi tingut la feliç iniciativa de recuperar una de les seves novel·les més oblidades i peculiars, Un film (3000 metres), que la crítica del seu temps va desacreditar –perquè s’apartava de les modes literàries de l’època—, però que, en canvi, permet al lector actual descobrir que Víctor Català, sense allunyar-se tant com pot semblar de la seva essència literària i de la capacitat per retratar l’ànima obscura dels personatges, coneixia els baixos fons de Barcelona tant com les escarpades muntanyes pirinenques i els habitants de la ruralia interior.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de juny de 2015)

dilluns, 15 de juny del 2015

Misteri a Montserrat

                Només ho saben les muntanyes (Cossetània, 2015) és la primera novel·la de la manresana Imma Cortina. Un debut interessant.


El plantejament genera una notable sensació d’intriga en el lector: per una banda, la trama se situa a Montserrat, i recrea un episodi real que va tenir lloc a finals del segle XVI, quan el monestir depenia de la Congregació de Sant Benet, de Valladolid, i van començar a morir tot de monjos catalans, a la infermeria, atacats per unes misterioses febres; per l’altra, tenim el Pep i la Irene, que, cadascú pels seus motius, fan un recés al monestir, l’any 2010, i, mentre purguen fantasmes personals, es fan amics i reconstrueixen l’episodi intrigant viscut en aquell indret més de quatre-cents anys enrere. L’autora es mostra capaç de connectar, amb prou solvència narrativa i una destacable combinació d’estils (més formal quan se situa al segle XVI; més informal quan explica, en primera persona, fets ambientats en l’actualitat), el passat amb el present, fins arribar al (també doble) clímax final.
                El més destacable de la novel·la de Cortina, però, no és aquesta doble trama, o la recreació, versemblant i ben documentada, d’un episodi real força desconegut (les rivalitats entre monjos observants castellans i monjos claustrals catalans a Montserrat), sinó, al meu parer, les descripcions del paisatge, sovint envoltat per un marc de pluges i tempestes (que mantenen una forta càrrega simbòlica): “la nit era glaçada, tota ella un vidre amb trencadissa d’estels”; “un cel bonyegut de núvols negres que es deixaven anar venjatius i purificadors”; “no sabia si el cel s’havia vestit de roques o les roques s’havien vestit de cel, però tot era gris”; “un retall d’ungla lluent penjava dalt del cel”; “el Cavall Bernat es dreçava coratjós desafiant la nuvolada. A la seva dreta el temps havia queixalat les roques del Tàbor i en deixava al descobert la carn oxidada”.
                Només ho saben les muntanyes, que va merèixer el premi Sebastià Juan Arbó, és el primer tempteig creatiu d’una lectora veterana, i presenta, per això, un grau de maduresa narrativa que no sempre es troba en les primeres novel·les.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juny de 2015)

dimarts, 9 de juny del 2015

Dedicació

                S’acaba el curs. Un altre. Els que vam deixar de ser estudiants per dedicar-nos a la docència i, per tant, mai no hem abandonat les aules, no comptem la vida en anys. Ho fem en cursos escolars. Som una espècie humana i professional ben curiosa. A diferència dels vells roquers, que arrosseguen el mateix públic durant dècades (i, com a molt, els més afortunats apleguen dos generacions en un mateix concert), els mestres i professors ens anem fent grans, però el nostre públic continua tenint sempre la mateixa edat: són joves. I això (si més no als qui han triat la feina per vocació, que són molts més del que la gent es pensa) ens manté connectats al món en la versió més actualitzada.


                L’experiència com a alumnes i, sobretot, com a pares, modela per a cadascú una opinió determinada sobre el col·lectiu docent. Hi ha qui en parla des de la gratitud i l’admiració, i qui ho fa des del ressentiment o la decepció. I encara hi ha qui, fins i tot, gosa parlar-ne des d’una mena d’enveja mal païda i mal documentada, i assegura que els mestres treballen molt poc i a sobre tenen més vacances que ningú. Només puc entendre un argument així si parteixo de la realitat d’aquells que es pensen que tothom és com ells i delaten (de forma més o menys inconscient) com serien ells si es dediquessin al ram de l’ensenyament.
                Hi ha qui no mou ni un dit si no és a canvi d’una compensació econòmica, qui creu que l’únic que importa són els propis beneficis materials. A l’altre extrem hi ha voluntaris de tota mena, que dediquen temps i esforç a tasques altruistes a canvi de res material, convençuts que allò que fan és necessari per als altres. En tercer lloc hi ha els professionals que inverteixen en la seva feina moltes més hores de les que els demana el seu estricte horari laboral. Segur que en trobaríem en molts oficis, però jo puc parlar del meu, i puc assegurar que (salvant comptades excepcions) la majoria de professionals del guix (o, cada cop més, de la pissarra digital) que conec s’aboquen de manera abnegada a la feina. És per això que truquen o concerten entrevistes amb pares fora de l’horari escolar; que no estalvien temps en les reunions, per parlar dels seus alumnes; que els acompanyen d’excursió i passen nits fora de casa (lluny de la pròpia família) pensant en el benefici pedagògic i humà que, gràcies al seu sobreesforç, l’activitat tindrà en els nois i noies. Rebo correus electrònics dels meus companys i companyes, per parlar de feina, en cap de setmana, durant les vacances, a hores absolutament intempestives... i estic segur que, si algunes persones sabessin (com, de fet, altres ja saben) que els mestres estan dedicant aquell temps a la formació dels seus fills, potser en parlarien d’una altra manera.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de juny de 2015, i també al Pou Digital)