dilluns, 15 de juny de 2015

Misteri a Montserrat

                Només ho saben les muntanyes (Cossetània, 2015) és la primera novel·la de la manresana Imma Cortina. Un debut interessant.


El plantejament genera una notable sensació d’intriga en el lector: per una banda, la trama se situa a Montserrat, i recrea un episodi real que va tenir lloc a finals del segle XVI, quan el monestir depenia de la Congregació de Sant Benet, de Valladolid, i van començar a morir tot de monjos catalans, a la infermeria, atacats per unes misterioses febres; per l’altra, tenim el Pep i la Irene, que, cadascú pels seus motius, fan un recés al monestir, l’any 2010, i, mentre purguen fantasmes personals, es fan amics i reconstrueixen l’episodi intrigant viscut en aquell indret més de quatre-cents anys enrere. L’autora es mostra capaç de connectar, amb prou solvència narrativa i una destacable combinació d’estils (més formal quan se situa al segle XVI; més informal quan explica, en primera persona, fets ambientats en l’actualitat), el passat amb el present, fins arribar al (també doble) clímax final.
                El més destacable de la novel·la de Cortina, però, no és aquesta doble trama, o la recreació, versemblant i ben documentada, d’un episodi real força desconegut (les rivalitats entre monjos observants castellans i monjos claustrals catalans a Montserrat), sinó, al meu parer, les descripcions del paisatge, sovint envoltat per un marc de pluges i tempestes (que mantenen una forta càrrega simbòlica): “la nit era glaçada, tota ella un vidre amb trencadissa d’estels”; “un cel bonyegut de núvols negres que es deixaven anar venjatius i purificadors”; “no sabia si el cel s’havia vestit de roques o les roques s’havien vestit de cel, però tot era gris”; “un retall d’ungla lluent penjava dalt del cel”; “el Cavall Bernat es dreçava coratjós desafiant la nuvolada. A la seva dreta el temps havia queixalat les roques del Tàbor i en deixava al descobert la carn oxidada”.
                Només ho saben les muntanyes, que va merèixer el premi Sebastià Juan Arbó, és el primer tempteig creatiu d’una lectora veterana, i presenta, per això, un grau de maduresa narrativa que no sempre es troba en les primeres novel·les.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juny de 2015)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada