dissabte, 24 d’octubre de 2020

Drama rural ("La clau anglesa", d'Antoni Pladevall)

                 En les darreres quatre dècades, alguns dels millors novel·listes catalans (Jesús Moncada, Maria Barbal, Pep Coll o Antoni Pladevall) han consolidat els seus universos literaris emmarcant històries i personatges, de dimensió universal, en un entorn rural i han fet emmudir la crítica pretesament postmoderna que, ja als anys vuitanta, parlava de la “novel·la rural” (contraposant-la a la “novel·la urbana” de moda) amb un to despectiu, com si aquests escenaris retratessin un món massa petit per als selectes gustos del lector cosmopolita. Com si no es pogués aprofundir en els plecs de la naturalesa humana des de qualsevol racó del Pirineu o de la Plana osonenca.

                Darrerament han aparegut dues novel·les de dos d’aquests autors i no podem fer res més que celebrar-ho. De L’any que va caure la roca, de Pep Coll, en parlaré més endavant. Ara vull cantar les excel·lències de La clau anglesa (Univers, 2020), d’Antoni Pladevall, un drama d’ànimes turmentades, secrets i violència latent que podrien passar per intensos drames rurals com els que sortien de la ploma magistral de Víctor Català, si no fos que Pladevall, amb un domini de la llengua que talla la respiració, perfuma el text amb bones dosis d’una ironia intel·ligent i molt particular que no és tan evident en l’estil de la irreductible autora empordanesa. Pladevall sap de què parla, i de qui parla, perquè el món que retrata és el seu, aquell en què va viure la infantesa i bona part de la joventut. Pertany a la generació frontissa dels qui, havent viscut en un entorn pagès, va deixar el mas per anar a estudiar. Ningú que no ho hagi viscut és capaç de penetrar en l’ànima dels masovers, en els costums i la murrieria desconfiada dels pagesos, en les intrigues polítiques dels pobles petits. Per això els universos literaris de Pladevall, Coll, Barbal o Moncada són tan bons, perquè són autèntics. A Pladevall, a més, no li fa por la frase llarga, estirada i elegant, que executa, com l’acròbata que fa un triple salt mortal, amb una seguretat que només és a l’abast dels grans escriptors. L’arrauxada Rosa de l’Albereda o el solitari Tomàs de Bancells són presentats, com la resta de personatges, des d’un punt de vista rotundament realista, definits meticulosament a partir dels gestos i de les paraules, i participant en un seguit de situacions quotidianes que sovint voregen l’esperpent, però que mai no resulten inversemblants. La sorruderia, el tarannà desconfiat, les fidelitats ancestrals, el trasbals davant dels canvis... són presentats al lector a partir d’una xarxa de relacions humanes que van endavant i endarrere en el temps, i que amaguen un secret terrible, que no descobrirem fins al final i que està relacionat amb el títol: La clau anglesa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 d'octubre de 2020)

dijous, 15 d’octubre de 2020

El fanal està de dol

                 Des de fa més de 10 anys i fins al mes passat, aquesta pàgina l’hem compartit, sota l’epígraf de Fanal de cua, el Lluís Calderer i un servidor. Sempre m’havia fet un cert respecte, aquesta circumstància, perquè fer tàndem amb una figura de la categoria intel·lectual del Lluís és com buscar protagonisme sota l’ombra d’un gegant. Tanmateix, per mi ha estat un honor que, al llarg d’aquesta dècada, el meu nom hagi sortit al costat del seu. Però el destí ens té reservades sorpreses poc agradables i aquest mes, tot de sobte, m’he quedat sol, amb aquella buidor insondable que ens deixa la mort de persones estimades, com la que l’absència sobtada del Lluís segur que ha deixat en un nombre incomptable d’amics, lectors, exalumnes i, no cal dir-ho, familiars.


                Ara podria repassar la seva obra literària, o la seva trajectòria com a activista cultural, o la capacitat enciclopèdica per conversar sobre teatre i literatura, o la petjada que va deixar en unes quantes generacions d’alumnes de l’escola Flama, o les fermes conviccions ideològiques que defensava amb vehemència, o el rosari de xerrades i cursets que va impartir davant d’un públic incondicional, o el seu paper imprescindible en moltes de les iniciatives artístiques dutes a terme a Manresa al llarg dels darrers cinquanta anys, o el seu paper com a marmessor i curador de l’obra de Josep Junyent. Però només pretenc fer una pinzellada personal del savi humil, modest i generós, carregat de bonhomia, que era el Lluís Calderer. El seu tarannà vital, d’una frugalitat gairebé franciscana i alhora d’una sòlida ambició intel·lectual, feia que un, al seu costat, arribés a la conclusió que el millor que podia fer, quan ell es disposava a compartir un pessic de saviesa, era callar, escoltar i aprendre. I, tanmateix, agosarats com ens fa la ignorància, de vegades –mal que fos amb la boca petita— hi dèiem la nostra. Aleshores, el Lluís, lluny d’escoltar-nos amb condescendència o, encara menys, de trepitjar legítimament el nostre discurs, ens escoltava atentament, de tal manera que, per un instant, ens feia sentir intel·ligents, com si allò que dèiem tingués de debò una mica d’interès. El Lluís era un d’aquells intel·lectuals capaços d’arrossegar l’auditori amb un discurs pausat però constant, nítid i alhora profund. Amb la seva veu enèrgica i un entusiasme permanent, escampava idees fermes, coneixements inesgotables i anècdotes sucoses entre aquells que l’escoltàvem. Sempre que hi vaig parlar, vaig trobar que tenia coses interessants a dir. Però la senzillesa natural el duia a defugir qualsevol ombra d’exhibicionisme vanitós i, com a bon mestre vocacional, el mateix entusiasme que invertia en parlar el desplegava també, de manera generosa, quan t’escoltava.


              Conegut i apreciat per tothom que el coneixia, centenars de manresans i bagencs en podrien desgranar, amb nostàlgia, un gavadal de records. Jo el recordo impartint lliçons o fent conferències sobre literatura davant d’un auditori embadalit, compartint converses on les seves intervencions provocaven un silenci admirat entre els contertulians, fent aportacions impagables en reunions sobre qüestions artístiques i culturals, intervenint en presentacions de llibres, emocionat en rebre el Premi Bages de Cultura, parlant (amb els ulls lluents d’il·lusió) de la seva no fa pas massa anys estrenada condició d’avi... I el recordo sempre al costat de la Roser, companya inseparable i suport imprescindible.

La seva presència donava qualitat als actes culturals als quals assistia. Un cop, vaig sentir dir al també enyorat Josep Maria Aloy (aquest 2020, al Bages, els qui estimem les lletres ens estem quedant orfes de referents!) que assistir a un acte cultural que comptés amb la presència del Lluís Calderer era garantia que l’acte valdria la pena. A partir d’ara, es farà estrany no trobar-lo en la presentació d’un llibre, en el lliurament d’un premi, en una funció de teatre, en la inauguració d’una exposició, o pel carrer tot passejant. Es farà estrany no tornar-lo a trobar i sentir-se agombolat per un ample somriure i una encaixada ferma. I se’m farà estrany, a mi en particular, no tornar-lo a tenir al costat en aquesta pàgina que, avui, està de dol.

(Article puglicat a la secció "Fanal de cua" de la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2020)

dilluns, 5 d’octubre de 2020

Cantar en català

                 Portem unes quantes dècades intentant normalitzar el català en els diferents àmbits d’ús del territori on és llengua pròpia. Dècades d’iniciatives i campanyes per ampliar-ne la presència i l’ús social. Només cal parar l’orella, però, per adonar-se que encara som lluny de la normalitat: les interferències creixents que fan que el català cada vegada s’assembli més al castellà, la retolació anecdòtica de productes comercials en català, l’ús inexistent del català en alguns àmbits (justícia, exèrcit...), la presència testimonial en altres àmbits (premsa, televisió, youtube...), la constatació que l’actitud majoritària davant d’una conversa entre un catalanoparlant i un castellanoparlant continua sent el canvi de llengua per part del primer... Pel que fa a la música, malgrat que han aparegut intèrprets extraordinaris en tots els estils, i fins i tot un fenomen com el del rock en català als anys noranta que va aconseguir que molts joves escoltessin cançons en la seva llengua sense que això fos un acte de militància, encara és recurrent, davant d’algú que ha optat per la llengua pròpia, la pregunta: per què cantes en català? Una pregunta que, en realitat, en porta una altra d’implícita: per què no cantes en castellà? Perquè, és clar, se suposa que en la llengua de Joaquín Sabina hi ha més possibilitats de triomfar, ja que el públic potencial és més nombrós. Per aquesta regla de tres, però, als intèrprets que actuen en castellà se’ls hauria de demanar: per què no cantes en anglès? I això no  ho fa ningú. Mai. Sense fer-ne un drama, cal anar assumint que el català va pel camí de l’extinció. Caldria, per revertir la situació, una política lingüística valenta, un canvi d’hàbits a les xarxes i al carrer. I caldria, també, posar les cartes sobre la taula: el català només pot avançar si la llengua amb què està en conflicte recula. Cal abandonar la idea d’aquest bilingüisme màgic on ens diuen que tothom conviu amb harmonia, perquè no existeix: els únics bilingües som els catalanoparlants, que canviem de llengua cada dos per tres, per tal que no ho hagin de fer els que es mantenen monolingües en castellà.



                D’aquí a quatre dies ens trobarem, a la televisió espanyola (TV3 ja haurà desaparegut), amb un cas com el del Maxime, el nen rossellonès que va cantar en català al programa The Voice Kids de la televisió francesa i va arrencar el vot emocionat d’un dels membres del jurat, l’intèrpret nord-català Kendji Girac, gitano de Perpinyà, que no s’acabava de creure que algú cantés en la seva llengua. Tot molt emotiu i meritori, sí. Demostra que es pot ser català sense ser espanyol. Però una mica trist, també. Perquè si ho van permetre és perquè saben que el català ja fa temps que no representa cap amenaça a França. Com a molt, desperta la nostàlgia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de setembre de 2020)

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Abraçades

                 Hem viscut (i encara vivim) un dels períodes més estranys de la nostra vida, especialment en les setmanes de carrers buits, controls policials, compareixences d’homes uniformats, vida als balcons. La pandèmia ens ha canviat els hàbits. Ara estem obligats a complir unes normes socials que mai no ens hauríem imaginat i que, en alguns casos, potser es mantindran per sempre més. Mascareta, distància, rentat de mans. Fins i tot els somnis, han canviat. Fa poques nits, en aquell malson recurrent i angoixant en què passo vergonya en públic perquè no porto pantalons, el que no duia era la mascareta i no hi havia manera de trobar-ne una.



                Com a docent, si bé ja dominava algunes de les eines per treballar en l’entorn digital, la pandèmia m’ha obligat a utilitzar, de manera habitual i quotidiana, una eina que fins al març no havia utilitzat mai: la videoconferència. Gràcies a aplicacions com Zoom o Google.meet vam poder fer classes durant el període de confinament i tancament de centres. De reunions de professors, encara n’estem fent d’aquest tipus durant el principi de curs. No és pot negar que és pràctic: tothom va més directe al gra, costa més perdre els nervis i els alumnes xerraires queden anul·lats. Però es perd una part important de la comunicació. Fer classe davant de la pantalla de l’ordinador s’acaba convertint, sovint, en un monòleg sense retorn. A classe, davant dels alumnes, el docent desenvolupa una mena de sisè sentit que li permet detectar si el segueixen, si l’entenen, si han perdut el fil, si estan pendents d’una altra cosa... Això, en una videoconferència, desapareix. Et trobes parlant-li a una màquina, que sí, que et torna la cara dels alumnes (que, a banda de tenir el micròfon tancat, sempre que poden s’estan de connectar la càmera) en un quadradet minúscul on no aprecies els matisos de la comunicació no verbal ni, encara menys, t’adones de la sensació global de seguiment d’allò que expliques. Per això et passes l’estona utilitzant formes de comprovació del tipus: “s’entèn?”, “hi ha algun dubte?”, “d’acord?”... que habitualment tenen el silenci com a resposta.

Personalment, però, una de les novetats que més em costa d’assimilar és la manca de contacte físic. No poder encaixar la mà o fer dos petons quan coneixes algú o et trobes un vell conegut. No poder abraçar amics i companys. No poder fer un copet a l’esquena d’un alumne per mostrar-li aprovació o un pessic de camaraderia. Mai no hauria dit que m’agradava tant, tocar les persones. Potser per això, cada cop que envio un missatge o un correu a algú, m’aferro encara més a la fórmula de comiat amb què  ja tenia per costum d’acabar: “una abraçada!”. Ja que no en podem fer de físiques, fem-les virtuals.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'octubre de 2020)

diumenge, 20 de setembre de 2020

Ho faré igualment

                 El manresà Jeroni Muñoz s’acaba d’apuntar, amb èxit, al gènere criminal. Ho faré igualment (Vincle, 2020) va guanyar la primavera passada el Premi Teodor Llorente en la categoria de novel·la negra. Després d’una novel·la social i romàntica (Un vestit curt, del color de la sorra d’una platja vorejada de pins, 2016) i d’un colpidor relat introspectiu sobre la mort (El torb sobre el mar, 2017), Muñoz ofereix una història que, amb banda sonora de Nick Cave inclosa i l’ambientació en una ciutat mitjana innominada que ben bé podria ser Manresa, conté els ingredients clàssics de la narrativa policíaca: assassinats, corrupció política, prostitució, abús de poder, marginació, investigació periodística, procediments policials, depravació moral, interrogatoris, manipulació... i convida a la reflexió sobre diversos aspectes del món en què vivim, com ara la impunitat dels poderosos (instal·lats en una torre d’ivori que els fa creure impunes i on és molt fàcil corrompre’s) o la forma indigna d’esclavitud que representa la prostitució (“fer de puta no és un exercici. Jo no vull ser puta, d’acord?”, diu la Kája, un dels personatges més interessants de la novel·la). La parella de policies protagonistes (la Sia i el Leo) té recorregut i el relat manté un bon pols narratiu, que atrau l’atenció del lector. A més, Muñoz, que és advocat de formació i ofici, es mou com peix a l’aigua en l’explicació dels procediments jurídics vinculats a causes criminals. Llàstima que (sigui per les presses en publicar, per deixadesa editorial o per no veure la necessitat que cal invertir en la correcció professional dels textos que es publiquen) la novel·la tingui força errors de llengua, sobretot de lèxic i morfosintaxi, però també ortogràfics, que no poden atribuir-se a una simple badada del corrector, perquè n’hi ha que es repeteixen un cop i un altre, com per exemple l’ús del nexe “doncs” amb valor causal, que apareix, com a mínim, catorze vegades. Res, però, que no es pugui rectificar en posteriors edicions.



(Article publicat al número de setembre de 2020 de El Pou de la Gallina)

Humilitat

                 Entre les qualitats humanes que més caldria apreciar i que, en canvi, menys es valoren en aquesta societat depredadora on la norma són les sentències categòriques (“jo tinc raó i la resta s’equivoquen”) hi ha la humilitat. El diccionari diu que és humil aquell “que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant dels altres”. En un món depressiu que necessita el constant bombardeig de missatges d’autoestima i autoafirmació, doncs, convidar a la pràctica de la humilitat sembla poc aconsellable. És clar que no proposo pas posar en valor la humiliació, que és al que pot abocar un excés d’humilitat. El que reivindico és aquella humilitat que connecta amb la senzillesa, la modèstia, la discreció... i la contraposa a l’altivesa. No fa gaire, en una llibreria que freqüento sovint, vaig sentir per casualitat la conversa entre un client i el llibreter, que també fa d’editor.  El primer afirmava que té escrites pàgines memorables i que escriu molt bé; de fet, sense ruboritzar-se, assegurava que ho fa millor que la majoria dels autors consolidats i que, per tant, seria una ximpleria deixar-se perdre l’oportunitat de publicar els seus textos, que n’hi portaria una mostra perquè els valorés. Potser és veritat que aquell senyor és un veritable fenomen literari i resulta que d’aquí a un temps el veurem convertit en un dels grans noms de les nostres lletres. Però deixeu-me que ho dubti. Si fos així, possiblement hauria trobat altres vies per publicar alguna de les seves genialitats. Els qui ens movem en el món de la lletra impresa (editors, llibreters, autors, professors de literatura...) sovint som interpel·lats per algú que ha escrit un llibre i vol el parer d’un “expert”. Tots aquests autors inèdits demanen el mateix: sinceritat. Però en realitat no la volen. El que busquen és aprovació i ovació. Es presenten amb una aparent humilitat, tot pidolant una opinió clara i franca. Però l’experiència ens diu que si la sinceritat passa per una valoració negativa més val estalviar-la, tret que ja ens vagi bé que aquell que ens demanava claredat i franquesa ens giri la cara amb menyspreu o ens digui obertament que no en tenim ni idea (que, d’altra banda, potser és cert). Les editorials tenen fórmules per rebutjar originals amb elegància (“és una bona obra, però no encaixa en la nostra línia editorial”), perquè cap autor no vol sentir com li trinxem allò que considera una obra mestra. Confesso que he de tenir molta confiança amb algú (i, tot i així, anar amb peus de plom) per fer-li notar algun defecte en el que ha escrit. És molt més pràctic, sobretot si volem continuar saludant l’autor, limitar-se (humilment) a esquivar la resposta o, com a molt, desgranar les virtuts del text. Dels defectes ja se n’encarregarà el pas del temps.



(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de setembre de 2020)

dijous, 3 de setembre de 2020

Palla per als rucs

 

                Una de les paradoxes més xocants d’aquesta societat hiperventilada i postmoderna és el fet que, en una època en la qual, des del món acadèmic, més es valora l’especialització del coneixement, més altaveus socials tenen aquells que opinen sobre qualsevol tema: tertulians, tuitaires i xarlatans en general. Alguns n’han fet un ofici. Són persones que aprofiten la tribuna pública per parlar, amb seguretat i amb to d’expert , sobre política, sobre història, sobre llengua o sobre la gestió d’una pandèmia. Sempre han existit. Són els voltors del safareig vestit de seriositat. Són els totòlegs (terme que, segons Josep Murgades, “serviria per designar, amb un deix inequívocament irònic, la persona que passa per saber de tot i capaç, en conseqüència, de pronunciar-se absolutament sobre tot”). Fins fa uns anys, podíem sentir-los a la barra del bar, al banc de la plaça o a la sobretaula d’un dinar familiar. Ara, en canvi, alimenten el seu ego a base de proclamar sentències a la ràdio, a la televisió, en una columna al diari o des de les xarxes socials. N’hi ha que, fins i tot, es permeten la frivolitat de criticar que algun expert envaeixi un camp en el qual no és especialista (darrerament, per exemple, més d’un tertulià totòleg s’ha posat les mans al cap quan un científic ha donat el seu parer sobre la gestió política de la crisi sanitària derivada de la COVID). Els mitjans els dediquen hores cada dia i les xarxes (que permeten que qualsevol mortal amb accés a internet es converteixi en un totòleg) en multipliquen el nombre. Bocamolls de mena, argumenten sobre qualsevol qüestió amb una seguretat que posa la pell de gallina. Parlen de “la gent” com si ells no en formessin part, deixen anar tòpics de la totologia com “fer-se trampes al solitari”, “tot és política”o “engegar-se un tret al peu” i pontifiquen sobre conceptes com “democràcia” o “llibertat”. Difícilment es posen d’acord els uns amb els altres, perquè cadascun defensa amb vehemència una postura monolítica (la seva veritat) i, sovint, el seu paper es basa més en la forma que en el fons, en la capacitat per mantenir el desacord que en la voluntat de buscar sintonia. La seva existència i, sobretot, el ressò que aconsegueixen, són un recordatori de fins a quin punt la humanitat és capaç d’aferrar-se a la banalitat i elevar la ximpleria a la categoria de dogma. Resulta més fàcil seguir el xarlatà que el veritable expert, perquè l’explicació de l’expert és avorrida, no sempre pot ser prou categòrica i no està revestida d’espectacle mediàtic. De tota aquesta parafernàlia verbal buida, a casa, fa anys havia sentit a dir que era “palla per als rucs”, és a dir, menjar per entretenir la gana, sense aliment. Al capdavall, la saviesa popular sempre té una sentència per posar cadascú al seu lloc.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 d'agost de 2020)

dimarts, 25 d’agost de 2020

RING, RING... BRR, BRR...

 

                Eren els anys setanta i vivíem en un poble, a prop de Lleida, d’unes tres-centes cases i menys de dos-cents telèfons. Si volies fer una trucada, despenjaves l’aparell i esperaves la veu de la telefonista. “Número?”, demanava. I tu deies el que tenien, per exemple, a casa dels padrins (“El trenta-sis”, posem per cas). Si vivies en un poble més petit, on no sortia a compte tenir una centraleta i una persona atenent-la les 24 hores del dia, fins a finals dels anys setanta vas haver de conformar-te amb un sol aparell per tot el poble, situat en una botiga o en una casa particular. I això volia dir que, si algú havia de parlar amb els de casa, primer havia de trucar per dir que hi tornaria a tal hora, perquè hi hagués temps d’avisar-vos i que, a l’hora convinguda, estiguéssiu a punt davant de l’aparell. Un segle després que Alexander Graham Bell patentés el seu invent més conegut, doncs, no tothom tenia un telèfon a casa. I això que l’aparell s’havia estès de seguida a les grans ciutats i aviat va arribar, fins i tot, a zones rurals poc aïllades. A finals del segle XX, en canvi, després que desapareguessin les centraletes i les telefonistes, ja no quedava cap casa sense telèfon en el món occidental.

Arriba el segle XXI i, en un parell de dècades, tots duem un telèfon privat a la butxaca. Com que, a més a més de telèfon, és també càmera de fotografiar, calculadora, aparell de ràdio, ordinador, targeta de crèdit, calendari, rellotge, botiga portàtil... i tantes altres coses, som incapaços d’allunyar-nos-en i el portem sempre a sobre, com una extensió de nosaltres mateixos. Estem tan lligats al telèfon mòbil que hem deixat de rebre trucades al fix que teníem a casa, que, com que no s’utilitza, molta gent ha donat de baixa. Una curiositat: algunes persones de la meva generació (els nascuts als anys seixanta en pobles molt petits) han passat de no tenir telèfon a casa en la seva infantesa a no tenir-ne tampoc en la maduresa.


Tot plegat va molt de pressa. Potser massa. Que ens haguem convertit en esclaus d’un aparell que fa vint anys ni tan sols existia (si més no, amb les prestacions actuals) ens hauria de fer rumiar. Com també ens hauria de fer rumiar el fet que, pel que diuen, els directius de Syllicon Valley, on hi ha les principals empreses del sector, prefereixen que els seus fills vagin a escoles on es treballa sense mòbil, amb llibres de paper, lluny dels ordinadors i de l’accés permanent a internet. O, fins i tot, ens podria fer rumiar el fet que Graham Bell, que es dedicava a fer recerca sobre l’audició i la parla, no va poder trucar mai a la seva mare, ni a la seva dona, perquè eren sordes, però sobretot perquè mai no va voler tenir telèfon al seu estudi. El considerava una molèstia.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 d'agost de 2020)

dimecres, 5 d’agost de 2020

Drames i tragèdies

                Una de les polèmiques d’aquest estiu a les xarxes ha estat la de l’estrena d’una sèrie pretesament bilingüe a TV3. L’allau de crítiques derivades del fet que una TV pública que té com a objectiu contribuir a la normalització del català en el món audiovisual opti per emetre part del contingut en castellà ha estat notable. També, però, han aparegut arguments que en justifiquen l’emissió. El principal argument és que la sèrie reflecteix el que passa al carrer i, per tant, aposta pel realisme. I sí, és cert, mostra una realitat on, no ens enganyem, els únics bilingües són els catalanoparlants. El que cal plantejar-se és si aquesta ha de ser la funció de TV3. L’emissió de Drama, com a fenomen aïllat, no ocasionarà un mal irreparable a una llengua minoritzada que sobreviu com pot en companyia d’una llengua poderosa. L’ús social del català té molts fronts que li van en contra. El que cal és veure aquest producte televisiu com un símptoma (un de tants) d’una situació sociolingüística força greu i cada cop més acceptada com a natural. Es tracta de l’acceptació d’un marc mental que fa perillar la supervivència del català. Tothom ho sap, que als carrers del país s’hi senten de forma habitual les dues llengües (com s’hi sent, amb força freqüència, l’àrab). I tothom sap, també, que l’actitud més corrent és la del canvi de llengua per part del catalanoparlant, perquè el castellanoparlant acostuma a mantenir-se monolingüe. En general, qui més defensa el bilingüisme és qui menys el practica. El català és vist com la llengua d’una part, mentre que el castellà es presenta com la llengua “comuna”. El català és percebut i mostrat com a prescindible, irrellevant. I tothom sap (o hauria de saber) que hi ha molts àmbits on el català és inexistent o testimonial (premsa, jutjats, cinema, youtube...) i que la principal raó que TV3 existeixi és, justament, per compensar l’oferta audiovisual majoritàriament en castellà. Les dues eines normalitzadores més importants que ha impulsat l’administració pública en els darrers quaranta anys són la immersió lingüística i TV3. No és casualitat que siguin tot just aquestes les principals dianes de determinades ideologies que, cada dos per tres, demanen l’eliminació de l’una i el tancament de l’altra. Si no existís la immersió lingüística perdríem una de les principals plataformes integradores del país, i si TV3 no fa la seva funció com a eina de normalització lingüística, la seva existència perd bona part del sentit. I això ho haurien de tenir present a la CCMA quan es plantegen quins continguts han d’emetre. La situació del català als mitjans, amb una oferta molt més gran en castellà i sèries suposadament bilingües, és un drama. La situació sociolingüística que reflecteixen és, de fet, una tragèdia.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de juliol de 2020)

dilluns, 20 de juliol de 2020

Woody Allen es defensa


                “La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos” és una expressió que sempre havia sentit a casa i que evidencia com de perilloses poden ser les paraules quan s’utilitzen per atacar algú. Al mateix temps, però, les paraules són també la millor eina per defensar-se. Quan, en la darrera dècada del segle XIX, Jacint Verdaguer va patir, per part de persones poderoses que li havien estat properes, una ferotge campanya de desprestigi que el volia fer passar per boig i mantenir-lo aïllat al santuari de la Gleva, va publicar una sèrie d’articles a la premsa barcelonina que després van ser recollits al llibre En defensa pròpia, on donava la seva versió dels fets, denunciava la persecució i n’analitzava les causes i les conseqüències. El títol del recull verdaguerià hauria encaixat també en l’autobiografia que acaba de publicar Woody Allen (Apropos of nothing, que fa uns mesos va aparèixer en castellà i que acaba de sortir en català amb el títol A propòsit de no res). Tot i que fa un repàs (sovint amb una simple pinzellada) de bona part de la seva filmografia, i presenta un recorregut detallat dels seus inicis en el món de la comèdia, la part central i més extensa del llibre la dedica a explicar la seva relació amb Soon-Yi, la seva dona, a dibuixar la personalitat recargolada de Mia Farrow, de qui va ser parella durant tretze anys, i a defensar-se d’una rocambolesca acusació de pedofília. Una acusació que (en el marc del moviment #MeToo) li ha valgut un veritable linxament mediàtic i el menyspreu, els darrers anys, d’una part important del món cinematogràfic als EUA (productores que es neguen a distribuir les seves pel·lícules, actors i actrius que han lamentat haver treballat amb ell...), però que, com ell mateix s’esforça a recordar, no han estat mai provades i sí, en canvi, desmentides. Si bé l’objectiu del llibre és aquesta part, he de confessar que l’he llegit perquè m’interessen les pel·lícules d’Allen i, per tant, el que més m’ha fet xalar són les primeres 200 pàgines, on, amb la ironia esmolada que li coneixem de les seves comèdies (hi ha fragments on es fa inevitable sentir la veu de Joan Pera com si fos el narrador), descriu els orígens familiars i els inicis en el món de l’espectacle, com a escriptor d’acudits, monologuista i, més endavant, autor de teatre, fins que (“després de molt d’esforç, una mica de talent, molta sort i l’ajuda d’algunes persones”) va començar a fer cinema i es va convertir en un artista íntegre, que no ha deixat mai que ningú interfereixi en el seu procés creatiu, i que es defineix ell mateix com a inquiet, temorós, sempre amb els nervis de punta, perdent la compostura, misantrop, claustrofòbic, aïllat, amargat i carregat d’un pessimisme implacable.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de juliol de 2020)

dimarts, 7 de juliol de 2020

Verdaguer, entre l'infern i la glòria

Jacint Verdaguer, el poeta més important de la Renaixença literària catalana, és un dels grans escriptors de la literatura universal. Durant molts anys, però, especialment a la segona meitat del segle XX, va despertar suspicàcies entre l’elit intel·lectual i les capelletes literàries del país. Si bé qualsevol mortal amb sensibilitat literària sempre ha estat capaç d’apreciar el valor de la seva obra (des de la poesia d’inspiració popular, fins als monumentals poemes èpics, passant pels cants imbuïts de sentiment religiós), se l’associava a la parafernàlia jocfloralesca carrinclona, al conservadorisme de missa diària i, fins i tot, a l’espanyolisme institucional (que, no podent obviar la dimensió artística i popular de Mossèn Cinto, el va haver d’assimilar com una mena de figura folklòrica i fins i tot va estampar el seu rostre als bitllets de 500 pessetes). En les darreres dècades, potser sobretot a partir del centenari de la seva mort, en canvi, l’obra del poeta de Folgueroles ha estat reivindicada per artistes d’avantguarda, gens suspectes de cursileria o adotzenament, com Perejaume o Enric Casassas. La Fundació Jacint Verdaguer i la Societat Verdaguer, composta per un exèrcit d’estudiosos solvents, apassionats del poeta, han fet (i continuen fent) un esforç titànic d’estudi i difusió de la seva obra, editant l’Obra completa, amb anotacions, estudis preliminars i documentació relacionada amb cada volum. S’han dut a terme nombrosos muntatges teatrals al voltant de l’autor de L’Atlàntida. S’han editat audiovisuals de tot tipus, des dels més convencionals per difondre’n l’obra, fins a documentals de viatges com el que es va estrenar fa poc a TV3 sobre l’ascens que l’any 1882 el poeta va fer a la Maleïda (l’Aneto). Fins i tot, el grup musical Obeses, encapçalat per la personalitat artística imprevisible de l’osonenc Arnau Tordera, l’any 2016 va estrenar ni més ni menys que una òpera rock (Verdaguer, ombres i maduixes), basada en la vida del folguerolenc universal. La figura apassionant del capellà poeta, del qual pot interessar l’obra, però també la vida, ha protagonitzat o aparegut en novel·les d’Isabel Clara-Simó (El Mossèn, 1994), Pep Coll (Per les valls on es pon el sol, 2002), Andreu Carranza (El poeta del poble, 2015), Daniel Palomeras (Fills de la terra dura, 2020) o Àlvar Valls (Entre l’infern i la glòria, 2020). Aquesta darrera és, des de tots els punts de vista, una novel·la excel·lent.

                Totes les ciutats i pobles catalans tenen carrers dedicats a Verdaguer. A la seva la memòria s’han erigit estàtues i monuments, com el que hi ha a la plaça de Folgueroles, o l’escultura situada vora el santuari de la Mare de Déu del Mont, o la columna que, a Barcelona, es troba en la cruïlla entre la Diagonal i el passeig de Sant Joan. La novel·la Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984, 2020), d’Àlvar Valls, és també un veritable monument (en aquest cas, literari) dedicat a la figura de Mossèn Cinto.





La novel·la arrenca amb el record d’un moment de dubte (“Per què... Senyor?”) després de la mort d’una nena acabada de néixer a bord del vapor Guipúzcoa, i tot seguit ens trobem amb Verdaguer, malalt terminal, a Vil·la Joana, el 24 de maig de 1902. A partir d’aquí, Valls construeix, amb paciència i ambició encomiables, una trama que fa un repàs biogràfic a la trajectòria vital, religiosa i literària de Verdaguer, a la vegada que recrea, paral·lelament i amb tota la precisió possible, els últims divuit dies en la vida del poeta, en un mas de Vallvidrera, postrat al llit i envoltat d’amics i parents que conspiren per aconseguir quedar-se amb l’administració del seu llegat. En les més de 1000 pàgines de la novel·la, Àlvar Valls completa una biografia molt ben documentada i extensa del protagonista i, alhora, capta i aprofundeix en la complexitat i les contradiccions del personatge, en les circumstàncies que el van portar a escriure joies com Canigó, Flors del Calvari o En defensa pròpia. Sap retratar l’ànima del capellà, del poeta, de l’home, del geni. Perquè Verdaguer és un personatge complex i tant la seva vida com la seva poesia reflecteixen una forta personalitat, una ànima torturada i un cor carregat d’amor cap als més febles i desafavorits. A la novel·la d’Àlvar Valls hi ha una trama plena d’intrigues, passió, interessos, traïcions... i, naturalment, molta poesia. Hi ha un repàs biogràfic complet i molt ben documentat. Hi ha el retrat fidel i creïble d’una època que va de les guerres carlines a les picabaralles entre lligaires i republicans. Les descripcions, els diàlegs, les escenes i la llengua transporten el lector a la segona meitat del segle XIX. I, per si no n’hi hagués prou, hi ha també un excel·lent treball de llenguatge (molt ben analitzat per Narcís Iglésias en un article a Vilaweb) que és també monumental. A banda d’una prosa literària de primera divisió, les varietats lingüístiques (socials i geogràfiques) del català de l’època són dibuixades amb total versemblança en aquesta novel·la.

                Entre l’infern i la glòria es pot llegir, doncs, com una completa biografia novel·lada que acostarà el lector a la figura i a l’obra de Jacint Verdaguer, però també com una novel·la històrica molt ben documentada, o com una novel·la de personatge amb una trama que no està exempta de tensió narrativa, i que pot interessar tant els verdaguerians de pedra picada com els lectors ocasionals interessats per la bona literatura.

(Aquest text inclou el contingut de de dos articles, un de publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de juny de 2020, i un altre de publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de juliol de 2020)

dimarts, 23 de juny de 2020

El castellà a Catalunya

                “!Fernando de Antequera, contigo empezó todo!” Aquesta exclamació carregada d’ironia la llegim a El castellà, la llengua del costat (Pòrtic, 2020), d’Enric Gomà, un llibre que té com a objectiu “aportar una mica de llum sobre la presència del castellà a Catalunya durant cinc segles. De l’any 1410 a l’any 1870”. I sí, efectivament, la història del castellà a Catalunya s’inicia amb el nomenament d’un rei nascut a Medina del Campo com a successor de Martí l’Humà (mort sense aclarir qui havia de succeir-lo) i la posterior sentència del Compromís de Casp, una farsa que va resoldre’s a favor del regent de Castella Ferran d’Antequera, de la dinastia dels Trastámara, i va bandejar el candidat a priori més ben posicionat, el compte Jaume d’Urgell, l’únic descendent legítim del casal de Barcelona. Després de Ferran I, els seus fills Alfons IV i Joan II van normalitzar el castellà com a llengua cortesana a la Corona d’Aragó .





                Tot i el to desenfadat i divertit del llibre (aquí i allà, Gomà va col·locant “diàlegs inventats, situacions imaginades, acudits, estirabots” per oferir una lectura amena), El castellà, la llengua del costat és un assaig rigorós i ben documentat, indispensable per entendre que si bé, avui, el castellà és una llengua que parlen milions de catalans i ha esdevingut impensable que un catalanoparlant no sàpiga castellà, això no sempre ha estat així. Durant els quatre segles de què s’ocupa l’assaig, el castellà va ser, com diu el títol, “la llengua del costat”: la llengua de la noblesa i, més endavant, de l’alta burgesia; “la llengua de la tropa”, és a dir, un idioma militar, sobretot a partir de 1640; la llengua dels funcionaris quan havien de tractar amb la cort i l’estat; la llengua d’algunes institucions eclesiàstiques i educatives, com la Inquisició o la Companyia de Jesús; la llengua de moltes cançons i, a partir del segle XVI, de la majoria de funcions teatrals; la llengua de l’escola, que es va anar castellanitzant fins a l’estocada definitiva de la Llei Moyano que, el 1857, dictava l’escolarització obligatòria en castellà a tota Espanya; la llengua del món literari i editorial, des que el català comença a bandejar-se a finals del segle XV, fins que, a finals del XIX, es recupera per a la literatura culta; i, especialment a mitjan segle XIX, la llengua associada al progrés econòmic i social vinculat al projecte modernitzador i industrial d’Espanya. Però el castellà no va ser mai, fins al segle XX, una llengua parlada a Catalunya més enllà de situacions circumstancials i puntuals. No va ser, durant tots aquests segles, una llengua d’ús quotidià. I no pas perquè els catalans s’aferressin a la llengua pròpia amb esperit patriòtic, sinó perquè la gran majoria no en sabien cap altra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de juny de 2020)

dimecres, 17 de juny de 2020

Situar-se

                Qualsevol text narratiu et situa en l’espai i en el temps. En general, les lectures et transporten a universos llunyans, que poden ser èpoques passades, futures, o d’un present que no és el de la teva vida quotidiana; i a paisatges més o menys exòtics i desconeguts. De tant en tant, però, en una lectura hi reconeixes situacions, indrets o moments idèntics o semblants als que has viscut o estàs vivint. Si el que tens entre mans és una bona obra narrativa, el grau de proximitat temporal o espacial no tindrà gaire importància, perquè allò que de veritat ens absorbeix d’una novel·la és la capacitat del narrador per mostrar-nos la naturalesa dels personatges, que no té res a veure ni amb el moment ni amb el lloc on viuen. Per exemple, podem sentir més propera una dama decimonònica com Madame Bovary (que, en mans de Flaubert, aconsegueix captar tot el nostre interès i li reconeixem els plecs de l’ànima), que no pas un personatge mal construït i sense ànima per més que visqui i es mogui per escenaris molt semblants als nostres.



                No tota la prosa literària és narrativa de ficció. Hi ha grans llibres de memòries (les de Josep Maria de Sagarra, per exemple), o dietaris (com El quadern gris, de Josep Pla) que són veritables monuments literaris i que, igualment, també ens situen en un temps i un espai però el que ens interessa és, sobretot, el personatge i la seva naturalesa.

                Darrerament m’he trobat amb dues lectures, però, que més enllà del valor literari innegable que tenen, m’han situat en el propi passat i m’han fet conscient (en una dimensió fins ara desconeguda per mi) del pas del temps. Són dos llibres que, sense caure en la nostàlgia, retraten una època, la dels que vam ser infants als anys 70 i joves als 80. Batre records (Fonoll, 2020), d’Anna Sáez Mateu, és un bellíssim recull dels articles que l’autora publica al diari Segre, cada divendres, sota l’epígraf de “El retrovisor”. Memòria vintage (Empúries, 2020), de Vicenç Pagès Jordà, és un diccionari molt personal que retrata el món dels darrers baby-boomers. És curiós observar que, tant en un llibre com en l’altre, s’hi parla, per exemple, de Blade Runner, de tribus urbanes, del destape, dels dos rombes o de l’estètica de Tino Casal. Un retrat generacional que et situa en un temps i un espai que, si coincideix amb el que has viscut, fa una mica de vertigen.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2020)

dimecres, 10 de juny de 2020

La realitat irreal

                Tothom tancat a casa, sense poder-ne sortir més que per realitzar activitats concretes i per un temps limitat. Estat d’alarma. Controls i identificacions policials per vigilar que es compleixin les normes i el confinament. Carrers deserts. Obligació de mantenir-se a distància els uns dels altres. Privació de llibertats, individuals i col·lectives. Compareixences governamentals periòdiques, amb representants militars fent balanç de la situació. Pors: al contagi d’un virus desconegut, al col·lapse econòmic, a les conseqüències de saltar-se la norma... És el que hem viscut els darrers mesos, i és, em sembla, entre les vivències de la nostra generació, la que més s’assembla a una ficció distòpica. Mai com en aquests mesos de confinament havíem tingut una sensació tan nítida d’estar vivint a dins d’un relat de Ray Bradbury, de qui, precisament, enguany se celebra el centenari del naixement. A Farenheit 451, Bradbury va recrear una societat futura on els bombers es dediquen a cremar llibres, que estan prohibits, i el govern manté la població anestesiada a base de fake news i d’entreteniment banal, mentre un petit grup de resistents memoritza obres literàries importants per tal de preservar-ne el testimoni. A Cròniques marcianes va imaginar la vida al planeta Mart, on els marcians (si bé tenen els ulls grocs, sis dits a cada mà i es comuniquen a través de la telepatia) viuen situacions semblants a les dels terrícoles que colonitzen el planeta. A L’home il·lustrat (que ha sortit fa poc en català, en traducció de Martí Sales, a l’editorial Males Herbes) mostra, una vegada més, que la ciència-ficció i la fantasia es poden utilitzar, al capdavall, amb el mateix objectiu que té qualsevol bona obra literària: per mostrar els conflictes humans universals. Per més viatges espacials i situacions distòpiques en què estiguin immersos, els personatges de Bradbury s’enamoren, dubten, s’enfaden, són infeliços en els seus matrimonis, se senten gelosos o esperen neguitosos el correu.


Així, com quan llegim els contes i novel·les de Bradbury, aquests darrers mesos hem descobert que, per més irreal o estrany que sigui l’entorn, la realitat íntima (la que ens fa humans) es manté intacta: ens enamorem, ens barallem, envegem els èxits del veí, odiem profundament la diferència, ens deixem endur pels instints, esquivem els compromisos, ens sedueix el poder... En el més profund de nosaltres mateixos no ha canviat gran cosa. Com a molt, la situació ha modificat la nostra percepció del món. Ara bé: qui ens havia de dir, quan va començar l’any, que el 2020 el viuríem immersos en aquesta realitat estranya, irreal, on les abraçades estan prohibides i les sortides de casa supervisades per les autoritats?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 de maig de 2020)

dilluns, 25 de maig de 2020

No tinc temps de llegir


                Segur que ho heu sentit a dir moltes vegades: “No llegeixo perquè no tinc temps”. Si aquesta afirmació fos realment formulada des de la sinceritat amb un mateix i tothom pogués disposar, de cop i volta, del temps que no tenia –o no trobava—, el percentatge de lectors augmentaria de manera exponencial i llibreters, editors, autors i biblioteques es fregarien les mans. Doncs resulta que el temps ha aparegut. De sobte, ens hem vist obligats a quedar-nos a casa i hem hagut de deixar de fer moltes coses que abans ens tenien ocupats o entretinguts per poder dir que no ens quedava temps per dedicar a la lletra impresa. I aleshores, és clar, han aparegut noves excuses. La més popular: “No sé què tinc, però aquests dies, tancat a casa, m’és impossible concentrar-me per llegir”. Vaja! És el que passa en una societat contradictòria com la nostra, on tothom reconeix els beneficis de la lectura, però ben pocs experimenten la pràctica lectora. Hipocresia? Mandra? Conflicte d’interessos? El cas és que els humans (confinats o desconfinats) tenim prioritats. És normal que sigui així, perquè les hores passen volant i hem de seleccionar com les invertim. I llegir, en l’escala de coses que volem fer, ocupa sovint una posició prou reculada per no arribar-hi mai. En fi, que, qui realment vol llegir, qui té la lectura literària com una pràctica vital, com una necessitat, troba temps per fer-ho, perquè prioritza aquesta activitat per davant de, per exemple, mirar una sèrie, cuinar, fer esport o, fins i tot, dormir. La majoria, però, no troba mai el moment d’agafar un llibre. I què? No s’acaba pas el món, no ens enganyem. Els lectors no som pas éssers més feliços que la resta. El fet de tenir accés a un coneixement més profund de la naturalesa humana (què és del que tracta la bona literatura) no ens converteix, necessàriament, en bones persones. No som més rics, per descomptat, ni adquirim més habilitats pràctiques. Qui no llegeix, al capdavall, podria dir que no ho fa perquè l’avorreix o perquè no li interessa. I no hauria de canviar res. El fet, però, que estigui tan estesa l’excusa de “no tinc temps de llegir”, indica que algun benefici se li reconeix a la lectura, quan qui no la practica s’ha d’inventar excuses de mal pagador. El cas és que ara, amb les hores vagaroses del confinament, aquesta colla del “no llegeixo perquè no tinc temps” (salvant, suposo, algunes excepcions) han quedat en evidència. Com a societat llegim poc. Potser (i tant debò m’equivoqués) cada vegada menys. Tot sembla indicar que d’aquí a un temps la lectura literària haurà passat a ser una font residual i exòtica de plaer i coneixement, una pràctica anecdòtica oposada a allò que (pel que es veu) importa de veritat: la utilitat i el benefici material.



(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de maig de 2020)

dijous, 21 de maig de 2020

Joves veus centrals


                No sé si en som prou conscients, però algunes de les joves veus més interessants de la narrativa catalana actual són de la Catalunya central. I en vull destacar un parell de qui he descobert l’obra no fa massa (com no pot ser d’una altra manera, tenint en compte que publiquen des de fa poc temps). Tots dos han escrit i publicat poesia, però on excel·leix la seva literatura, des del meu punt de vista, és en les seves darreres novel·les.


                Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996), va guanyar el Premi Documenta amb La mort lenta (L’altra editorial, 2019), una novel·la intensa i reflexiva, que retrata l’experiència d’uns joves que “han entès que arriba un dia que tens la sensació d’haver-ho vist tot, d’haver-ho conegut tot, d’haver viscut tot el que es pot viure”. Al capdavall, descobrim que es pot ser jove i estar cansat de viure, que es pot ser jove i entrar en l’etapa de la mort lenta: “la mort de tot allò que no és matèria”, la mort, en fi, d’aquells que “de la seva ínfima existència, l’únic que els queda viu és precisament el cos”.


                Irene Solà (Malla, 1990), va endur-se el Premi Anagrama amb Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019), una novel·la coral, polièdrica, on sentim la veu de personatges humans, però també d’elements naturals (com la pluja), vegetals (els bolets), animals (un cabirol, un os, una gossa) o, fins i tot, metafísics (fantasmes). Una trama d’aire tràgic, carregada d’elements que provenen del folklore tradicional pirinenc, narrada amb un llenguatge lluminós. És una història i és també moltes històries i, alhora, és alguna cosa que va més enllà de qualsevol història: la muntanya.
                Tant La mort lenta com Canto jo i la muntanya balla són novel·les d’un interès literari inqüestionable, i tenen alguns trets estilístics comuns. Per dir-ne un parell: la narració fragmentada, en forma de mosaic o l’ús reiterat de l’anàfora i el polisíndeton, que recorda l’estil rodoredià. No sé fins a quin punt poden ser trets generacionals, però seria interessant contrastar-ho amb altres obres de joves narradors catalans.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2020)

dijous, 14 de maig de 2020

Jo també soc "vintage"


                “Els reis m’han portat una BH”, “Aquest quatre-llaunes és una carraca”, “Aquestes filumines tenen més ratlles que el Cinexin”, “Si no hi ha graciosa, porteu-me litines”, “Ahir en vam veure una d’Andrés Pajares que només tenia un rombe però Déu n’hi do el que ensenyaven”. Si heu entès què volen dir les afirmacions anteriors, és que, com jo, sou vintages. Són exemples extrets del llibre Memòria vintage (Empúries, 2020), de Vicenç Pagès Jordà, un diccionari que recull 400 conceptes vinculats als anys 70, 80 i 90. No hi espereu un desplegament frívol de nostàlgia inofensiva. Pagès Jordà ha realitzat un interessant exercici de memòria generacional, “una barreja d’espeleologia, de notaria, de crítica cultural, d’evocació, d’assaig, de microhistòria i d’autobiografia”. Sense cap intenció de vindicar (ni, encara menys, enyorar) el passat, fa una reconstrucció personal del paisatge infantil i juvenil dels darrers baby-boomers, els nascuts als anys 60. “La nostra intenció no és celebrar la nostàlgia –diu—, ni tampoc revisitar el passat amb ira, sinó assajar una aproximació multiforme a uns anys que han contribuït a convertir-nos en el que som”. Les entrades estan escrites amb una prosa carregada d’ironia –imprescindible quan es mira pel retrovisor— i l’autor s’expressa en una primera persona del plural que tant serveix per assenyalar que es tracta d’una tria particular com per permetre que el lector s’hi identifiqui. Personalment, podria subscriure fil per randa la majoria de les entrades del diccionari (casset, escai, EGB, fardar, Hanna-Barbera, hortera, Made in Japan, pijama, nunxaku, Mortadelo i Filemón, Ridley Scott, Uf, va dir ell, walkman...), n’hi ha unes quantes, és clar, que no em representen (Arsenal, Cienciologia, drugstore del Passeig de Gràcia, Lola Gaos, marcelino, meta...) i, naturalment, no hi són algunes de les que formarien part de la meva memòria vintage particular (heavy metal, tros, botifarra, vespino, escala en Hi-Fi, quintos, Big Ben...). El llibre no és una curiositat autocomplaent perquè els baby-boomers puguem rememorar la nostra joventut i presumir d’haver viscut la millor època possible. Sempre des d’un punt de vista personal, amb moltes referències culturals, algunes entrades tenen un to divulgatiu o històric (Beatles, Canet Rock, censura), d’altres presenten un punt de vista filològic o sociolingüístic (cardar, flipar, ficar, fotre, punyeta, repera, rovell, titola, xava), n’hi ha que són un breu assaig reflexiu (atles, centre, fardar, final, comunista, generació Tap) i n’hi ha que gairebé es poden llegir com un document antropològic (paper, mili, quinqui, tribu urbana). És el nostre paisatge vintage, un concepte que designa allò que, “sense arribar a ser una antigalla, ha envellit prou bé”, com nosaltres.




(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de maig de 2020)

diumenge, 10 de maig de 2020

La marca Pep Garcia

                Una de les virtuts que més admiro del columnista d’un diari és l’eloqüència, la capacitat de dir coses (trivials o profundes) amb claredat, gràcia i espontaneïtat creativa. De vegades, en una columna d’opinió, m’interessa tant o més el “com es diu” que el “què es diu”. No tothom té aquesta capacitat. El Pep Garcia, que signa una columna fixa cada diumenge a Regió7, sí que la té. I no és pas l’única virtut de què pot presumir. Una altra: saber dotar els seus textos d’una mirada pròpia, molt aguda, i un estil personal, carregat d’ironia, que va molt més enllà de l’efecte còmic. I com que l’article dominical del Pep és dels que –per mi— valen la pena, ara ens ofereix l’oportunitat de llegir-ne, sense la pressa o la superficialitat amb què sovint fullegem el diari, un recull de 117 en forma de llibre: No recordo haver escrit res de tot això (Parcir, 2020).


                Recollir articles permet desafiar la vida efímera que acostuma a tenir allò que es publica en un diari. I permet, també, valorar el conjunt, fer-ne balanç, mirar-lo amb perspectiva. Així, després d’haver fet una repassada als textos de No recordo haver escrit res de tot això, un es veu amb cor d’aventurar tot de trets que defineixen, en general, la prosa periodística del Pep Garcia, la seva marca particular. Apuntem-ne alguns: confecció de títols llargs, de vegades amb paraules entre parèntesis, que acostumen a marcar el to del que vindrà a continuació; tendència a la frase curta i contundent, expressiva i clara; domini de la ironia, l’humor, la sornegueria... sovint contrapuntats amb una bona dosi de mala llet o una pinzellada amarga; ús de la primera persona i el present d’indicatiu, com si el lector assistís, en temps real, a la creació de l’article, que sembla que es vagi escrivint al mateix temps que passa allò que s’hi explica; reflexió (més o menys) profunda a partir d’una anècdota, pròpia o d’altri, quotidiana. I, naturalment, la varietat temàtica: entre els articles recollits a No recordo haver escrit res de tot això hi ha records i homenatges a persones desaparegudes, visió crítica de temes locals, reivindicació de valors com la igualtat, crònica manresana, opinió política (municipal, nacional i internacional), convivència amb l’Alzheimer, retrat costumista, repàs d’esdeveniments socials i culturals o, fins i tot, alguna frivolitat més o menys jocosa, com la peculiar relació íntima que s’atribueix amb el rei emèrit. Malgrat l’aparença circumstancial de molts articles (que comencen parlant, per exemple, del Nadal, de les vacances, d’una trobada casual, de prendre’s un tallat o del Black Friday) acostuma a haver-hi una reflexió interessant que va més enllà. L’anècdota és, gairebé sempre, l’excusa per abordar un tema de pes, encara que sigui mig de casualitat, com qui no vol la cosa i amb un to desenfadat.
                És un llibre molt recomanable. Si ja coneixeu els articles del Pep Garcia (cosa gairebé segura si freqüenteu les pàgines de Regió7), tindreu l’ocasió, fins a 117 vegades seguides, de recuperar-los sense haver d’esperar l’altre diumenge per llegir el següent. Si no els coneixíeu, descobrireu l’obra d’un dels columnistes més aguts i brillants de la Catalunya Central.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 9 de maig de 2020)

divendres, 8 de maig de 2020

Fuster i Rabés


                Confesso que, malgrat mantenir-hi algunes coincidències professionals, ideològiques i d’origen geogràfic, desconeixia completament la trajectòria de Ramon Fuster i Rabés, una de les figures més importants de la pedagogia catalana durant el franquisme. Ramon Fuster i Rabés. Biografia del mestre (Pagès, 2020), l’extensa, completa i documentada biografia que n’acaba de publicar el manresà Genís Sinca, l’ha tornat a l’actualitat i m’ha permès descobrir la dimensió humana i la vàlua professional del fundador de l’escola Tagore, un dels pocs centres que, als anys cinquanta, va apostar per l’educació activa i, sempre que va poder, per la llengua catalana. La figura de Fuster (pedagog, cristià i catalanista, compromès amb les tres causes), però, va més enllà: home d’acció, va ser un dels principals impulsors de la revista Cavall Fort, va estar directament implicat en el naixement del diari Avui, va dirigir l’Escola de Jardineres Educadores (mestres del que avui en diríem educació infantil) i va ser degà del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats de Catalunya, que va democratitzar, desburocratitzar i catalanitzar.


                Sinca en parla amb la passió habitual que dedica als personatges que biografia. Amb rigor documental (fruit d’espigolar textos del mateix Fuster, però també de personalitats com Marta Mata, Montserrat Roig, Joan Triadú o Albert Balcells) i aprofitant la llarga llista de testimonis que recorden el mestre i activista en les seves diferents etapes (des de la filla Maria, fins a antics alumnes de Fuster, com Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca Junyent o Ernest Maragall, passant per amics o col·legues com Espar Ticó, Jordi Pujol o Albert Jané), Sinca ha confeccionat un llibre que recorre, de manera exhaustiva i gens farragosa, la trajectòria professional i l’evolució vital del pedagog, que el 1965 va publicar un petit volum titulat L’educació, problema social, una anàlisi aguda i reveladora de la situació de l’ensenyament a l’època, que, entroncant amb les idees avançades de l’Escola Nova republicana, aposta per una educació que no sigui un simple ensinistrament, sinó una porta a la reflexió activa i crítica.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2020)

dimecres, 29 d’abril de 2020

Ni oblit ni perdó

És possible que la justícia, a Espanya, sigui realment imparcial davant de casos de manual on hi ha un delicte clar, una pena corresponent establerta en el codi penal i un tribunal capaç de jutjar-ho sense vincles ideològics, ni morals, ni empàtics amb cap de les parts. És possible. Però si no es donen tots aquests factors alhora, l’experiència demostra que la imparcialitat no hi és, especialment quan les parts mantenen posicions ideològicament allunyades. I quan això passa, no costa gaire comprovar per quina tendència ideològica acostuma a mostrar les seves simpaties (en forma de sentència) la justícia espanyola. Ho hem vist amb el judici del procés (condemna desproporcionada per a independentistes que van organitzar un referèndum). Ho hem vist en el judici als joves d’Altsasu (condemna desproporcionada per a desafectes que, en un bar, van barallar-se amb guàrdia civils fora de servei). I ho vam veure, però amb un resultat invers, amb la condescendència amb què van ser tractats els neonazis que van assaltar la Fundació Blanquerna (suspensió de penes de presó als condemnats) i, sobretot, fa vint-i-cinc anys, en el judici contra cinc joves d’ideologia feixista per l’assassinat de Guillem Agulló (llibertat o comdemna suau per a simpatitzants i militants de la ultradreta).


                Han passat vint-i-set anys, des que una colla de xicots vinculats a l’agrupació neonazi Acción Radical van reconèixer Guillem Agulló (antifeixista, antiracista i independentista a qui tenien vist de Burjassot) a l’autobús que els duia a Montanejos, on, al cap d’uns dies, en un carreró, el van apallissar i li van clavar una navalla al cor. La novel·la Guillem (Amsterdam, 2020), de Núria Cadenes, reconstrueix la història de l’assassinat, les reaccions i el judici on (gràcies a una estratègia de defensa manipuladora i la complicitat del diari Las Provincias) es va intentar criminalitzar la víctima i, en canvi, la ultradreta nazi va quedar del tot impune. És una novel·la documental, un mosaic que combina narració, testimonis, retalls de premsa, informes policials... Un format literari original que presenta la veritat amb cruesa, tal com raja, i que absorbeix el lector amb una trama que, tot i conèixer d’antuvi el desenllaç, colpeix en el més profund de les entranyes. L’objectiu és denunciar la impunitat amb què actuava (i actua) l’extrema dreta a casa nostra, amb la complicitat de la policia i d’alguns mitjans, però també retrata la lluita antifeixista, de la qual la mort de Guillem ha esdevingut un símbol. El resultat, a més, demostra que una bona obra literària (amb potència argumental, narració valenta i estil arriscat) no ha d’estar renyida amb el compromís i la denúncia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 d'abril de 2020)

dissabte, 18 d’abril de 2020

Records batuts

                “La memòria funciona amb la complexa simplicitat d’una matrioxca”. Per això, per més que tinguem la sensació que els records s’acaben, sempre n’apareixen de nous al darrere dels que hem encetat. L’Anna Sàez ja fa més de vuit anys que va obrint matrioxques, cada divendres, a la contraportada del Segre, sota l’epígraf de “El retrovisor”. Un article setmanal que barreja lirisme, ironia, referències generacionals i reflexió intel·ligent a partir records propis o de testimonis a qui l’autora ha conegut.
                Acaba d’aparèixer (i ja era hora!) un recull amb una seixantena llarga d’aquests textos. El títol és d’una eloqüència deliciosa: Batre records (Fonoll, 2020). Té quatre parts. La primera, aplega mirades personals a episodis i personatges de la Guerra Civil, de la II Guerra Mundial, supervivents de Mauthausen... Històries tristes, de perdedors, de misèria, de guerra i de postguerra... Històries petites i humanes, vistes per algú que no ho ha viscut, però ho ha sentit explicar en primera persona, perquè “quan jo era petita, la majoria de la gent gran havia nascut al segle XIX”. La segona part recull records propis, de la infantesa als anys 70, al poble, explicats sense nostàlgia, però amb una forta càrrega lírica i humana. Per als que som de la mateixa generació, moltes de les referències tenen la força d’una magdalena proustiana. És un retorn al paradís rural de la infantesa, amb estufa al mig de la classe, menjador formal, pel·lícules de dos rombes... de quan “el món encara estava perfectament endreçat” i dominava “l’estètica del Duralex i la fòrmica”. La tercera part recupera escenes dels anys 80, quan la infantesa ja havia quedat enrere. Hi surten, per exemple, “els guardians de la migdiada”, vells que passaven l’estiu a l’entrada “en una cadira de bova, sense més distracció que una pala de matar mosques de color estrident”; o l’estrena de Raíces, que acaba desembocant en una reflexió sobre l’esclavitud en l’actualitat; o la projecció de Blade Runner al Bahia, que va coincidir amb la riuada del 1982; o les tribus urbanes als pobles, on “estar al dia sense internet i sense més món recorregut que la ruta de festes majors no era fàcil”. L’últim bloc és una passejada per la vida d’artistes històrics (Enric Granados, Ricard Vinyes o les dones de la Generació del 27), personalitats recents (la primera i l’última classe de Pere Rovira, el retorn a Lleida d’Àngel Jové) i personatges anònims (com la cupletista de la Fuliola o el Robinson de la Mitjana).


“Cada article em sembla l’últim que seré capaç de fer”, diu Anna Sáez, en el pròleg. Però els records no s’acaben, s’acumulen i, per a fortuna dels lectors, es recullen en llibres bellíssims com aquest. Poques ratlles després, reconeix que “se m’acabarà abans el temps que les idees”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 d'abril de 2020)

dilluns, 6 d’abril de 2020

Entrevistar escriptors


                Saber fer una bona entrevista demana perspicàcia periodística, però també, si es vol fer bé, una important preparació, que pot representar moltes hores de feina, especialment en el cas de les entrevistes a escriptors, en les quals cal que l’entrevistador conegui (i tingui fresca) l’obra de l’entrevistat, com en el conjunt de les Deu entrevistes (Comanegra, 2019), que, publicades inicialment a l’Avui i a Lletra de canvi entre 1985 i 1991, acaba de recuperar Julià Guillamon. Com que no són entrevistes de circumstàncies, els textos de Guillamon mantenen un missatge actual, com els propis entrevistats, autors que als anys 80, amb una carrera literària o musical consolidada, parlen del que van fer o van viure durant els anys 60 i 70, la qual cosa ofereix una doble perspectiva al lector actual. Així, trobem un Pere Calders que ofereix reflexions incisives sobre els elements absurds que omplen la vida quotidiana, els peatges del progrés o els valors del conte per davant de la novel·la; un Jaume Sisa que, al costat d’afirmacions que potser han quedat superades (“Catalunya és un país que no existeix, i es veu obligat a segregar una literatura de resistència”), diu coses tan eloqüents com que Joan Brossa és “com el Frank Zappa de la poesia catalana”; un Jorge Luís Borges que “trena les frases amb una precisió absoluta, com si escrivís” i afirma, per exemple, que publiquem “per no passar-nos la vida corregint-ne els esborranys”; un Quim Monzó que, ja en aquell moment, desmunta “els elements del mite que s’ha creat al seu voltant”, i deixa anar veritats universals com que “la literatura és una cosa i la realitat una altra i no té cap sentit afirmar que la realitat sempre supera la ficció, perquè és com dir que el pernil sempre supera el salmó”; un Giorgio Bassani que reflexiona sobre la relació entre experiència viscuda i obra literària; una Maria Aurèlia Capmany que desvincula la tasca creativa dels objectius revolucionaris; un Terenci Moix que exhibeix moltes de les contradiccions que el definien; un Joan de Sagarra que rememora l’època de la Gauche Divine; un Pau Riba que es declara “especialista en símbols”; i un Robert Coover que afirma que “la realitat d’avui en dia pren sentit a la nostra identitat”.


                Com diu Guillamon al pròleg, aquesta mena d’entrevistes han desaparegut del panorama periodístic (avui només es parla amb un escriptor quan acaba de publicar un llibre o li han donat un premi i la conversa gira al voltant d’aquesta circumstància), i això fa que alguns dels grans autors de les últimes dècades siguin poc coneguts o valorats. Guillamon reivindica les entrevistes “postmodernes”, aquelles en què l’entrevistador projecta el que li interessa, sense tenir com a prioritat l’actualitat ni la voluntat panoràmica.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de març de 2020)