Eren
els anys setanta i vivíem en un poble, a prop de Lleida, d’unes tres-centes
cases i menys de dos-cents telèfons. Si volies fer una trucada, despenjaves
l’aparell i esperaves la veu de la telefonista. “Número?”, demanava. I tu deies
el que tenien, per exemple, a casa dels padrins (“El trenta-sis”, posem per
cas). Si vivies en un poble més petit, on no sortia a compte tenir una
centraleta i una persona atenent-la les 24 hores del dia, fins a finals dels
anys setanta vas haver de conformar-te amb un sol aparell per tot el poble,
situat en una botiga o en una casa particular. I això volia dir que, si algú
havia de parlar amb els de casa, primer havia de trucar per dir que hi tornaria
a tal hora, perquè hi hagués temps d’avisar-vos i que, a l’hora convinguda,
estiguéssiu a punt davant de l’aparell. Un segle després que Alexander Graham
Bell patentés el seu invent més conegut, doncs, no tothom tenia un telèfon a
casa. I això que l’aparell s’havia estès de seguida a les grans ciutats i aviat
va arribar, fins i tot, a zones rurals poc aïllades. A finals del segle XX, en
canvi, després que desapareguessin les centraletes i les telefonistes, ja no
quedava cap casa sense telèfon en el món occidental.
Arriba el segle XXI i, en un parell
de dècades, tots duem un telèfon privat a la butxaca. Com que, a més a més de
telèfon, és també càmera de fotografiar, calculadora, aparell de ràdio,
ordinador, targeta de crèdit, calendari, rellotge, botiga portàtil... i tantes
altres coses, som incapaços d’allunyar-nos-en i el portem sempre a sobre, com
una extensió de nosaltres mateixos. Estem tan lligats al telèfon mòbil que hem
deixat de rebre trucades al fix que teníem a casa, que, com que no s’utilitza,
molta gent ha donat de baixa. Una curiositat: algunes persones de la meva
generació (els nascuts als anys seixanta en pobles molt petits) han passat de
no tenir telèfon a casa en la seva infantesa a no tenir-ne tampoc en la
maduresa.
Tot plegat va molt de pressa. Potser
massa. Que ens haguem convertit en esclaus d’un aparell que fa vint anys ni tan
sols existia (si més no, amb les prestacions actuals) ens hauria de fer rumiar.
Com també ens hauria de fer rumiar el fet que, pel que diuen, els directius de
Syllicon Valley, on hi ha les principals empreses del sector, prefereixen que
els seus fills vagin a escoles on es treballa sense mòbil, amb llibres de
paper, lluny dels ordinadors i de l’accés permanent a internet. O, fins i tot,
ens podria fer rumiar el fet que Graham Bell, que es dedicava a fer recerca sobre
l’audició i la parla, no va poder trucar mai a la seva mare, ni a la seva dona,
perquè eren sordes, però sobretot perquè mai no va voler tenir telèfon al seu
estudi. El considerava una molèstia.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 d'agost de 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada