Drames i tragèdies

                Una de les polèmiques d’aquest estiu a les xarxes ha estat la de l’estrena d’una sèrie pretesament bilingüe a TV3. L’allau de crítiques derivades del fet que una TV pública que té com a objectiu contribuir a la normalització del català en el món audiovisual opti per emetre part del contingut en castellà ha estat notable. També, però, han aparegut arguments que en justifiquen l’emissió. El principal argument és que la sèrie reflecteix el que passa al carrer i, per tant, aposta pel realisme. I sí, és cert, mostra una realitat on, no ens enganyem, els únics bilingües són els catalanoparlants. El que cal plantejar-se és si aquesta ha de ser la funció de TV3. L’emissió de Drama, com a fenomen aïllat, no ocasionarà un mal irreparable a una llengua minoritzada que sobreviu com pot en companyia d’una llengua poderosa. L’ús social del català té molts fronts que li van en contra. El que cal és veure aquest producte televisiu com un símptoma (un de tants) d’una situació sociolingüística força greu i cada cop més acceptada com a natural. Es tracta de l’acceptació d’un marc mental que fa perillar la supervivència del català. Tothom ho sap, que als carrers del país s’hi senten de forma habitual les dues llengües (com s’hi sent, amb força freqüència, l’àrab). I tothom sap, també, que l’actitud més corrent és la del canvi de llengua per part del catalanoparlant, perquè el castellanoparlant acostuma a mantenir-se monolingüe. En general, qui més defensa el bilingüisme és qui menys el practica. El català és vist com la llengua d’una part, mentre que el castellà es presenta com la llengua “comuna”. El català és percebut i mostrat com a prescindible, irrellevant. I tothom sap (o hauria de saber) que hi ha molts àmbits on el català és inexistent o testimonial (premsa, jutjats, cinema, youtube...) i que la principal raó que TV3 existeixi és, justament, per compensar l’oferta audiovisual majoritàriament en castellà. Les dues eines normalitzadores més importants que ha impulsat l’administració pública en els darrers quaranta anys són la immersió lingüística i TV3. No és casualitat que siguin tot just aquestes les principals dianes de determinades ideologies que, cada dos per tres, demanen l’eliminació de l’una i el tancament de l’altra. Si no existís la immersió lingüística perdríem una de les principals plataformes integradores del país, i si TV3 no fa la seva funció com a eina de normalització lingüística, la seva existència perd bona part del sentit. I això ho haurien de tenir present a la CCMA quan es plantegen quins continguts han d’emetre. La situació del català als mitjans, amb una oferta molt més gran en castellà i sèries suposadament bilingües, és un drama. La situació sociolingüística que reflecteixen és, de fet, una tragèdia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de juliol de 2020)