“La llengua no té ossos, però en
trenca de molt grossos” és una expressió que sempre havia sentit a casa i que
evidencia com de perilloses poden ser les paraules quan s’utilitzen per atacar
algú. Al mateix temps, però, les paraules són també la millor eina per
defensar-se. Quan, en la darrera dècada del segle XIX, Jacint Verdaguer va
patir, per part de persones poderoses que li havien estat properes, una ferotge
campanya de desprestigi que el volia fer passar per boig i mantenir-lo aïllat
al santuari de la Gleva, va publicar una sèrie d’articles a la premsa barcelonina
que després van ser recollits al llibre En
defensa pròpia, on donava la seva versió dels fets, denunciava la
persecució i n’analitzava les causes i les conseqüències. El títol del recull verdaguerià
hauria encaixat també en l’autobiografia que acaba de publicar Woody Allen (Apropos of nothing, que fa uns mesos va aparèixer en castellà i que acaba de sortir en català amb el títol A propòsit de no res). Tot i que fa un repàs
(sovint amb una simple pinzellada) de bona part de la seva filmografia, i
presenta un recorregut detallat dels seus inicis en el món de la comèdia, la
part central i més extensa del llibre la dedica a explicar la seva relació amb
Soon-Yi, la seva dona, a dibuixar la personalitat recargolada de Mia Farrow, de
qui va ser parella durant tretze anys, i a defensar-se d’una rocambolesca
acusació de pedofília. Una acusació que (en el marc del moviment #MeToo) li ha valgut un veritable
linxament mediàtic i el menyspreu, els darrers anys, d’una part important del
món cinematogràfic als EUA (productores que es neguen a distribuir les seves
pel·lícules, actors i actrius que han lamentat haver treballat amb ell...),
però que, com ell mateix s’esforça a recordar, no han estat mai provades i sí,
en canvi, desmentides. Si bé l’objectiu del llibre és aquesta part, he de
confessar que l’he llegit perquè m’interessen les pel·lícules d’Allen i, per
tant, el que més m’ha fet xalar són les primeres 200 pàgines, on, amb la ironia
esmolada que li coneixem de les seves comèdies (hi ha fragments on es fa
inevitable sentir la veu de Joan Pera com si fos el narrador), descriu els
orígens familiars i els inicis en el món de l’espectacle, com a escriptor
d’acudits, monologuista i, més endavant, autor de teatre, fins que (“després de
molt d’esforç, una mica de talent, molta sort i l’ajuda d’algunes persones”) va
començar a fer cinema i es va convertir en un artista íntegre, que no ha deixat
mai que ningú interfereixi en el seu procés creatiu, i que es defineix ell
mateix com a inquiet, temorós, sempre amb els nervis de punta, perdent la
compostura, misantrop, claustrofòbic, aïllat, amargat i carregat d’un
pessimisme implacable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada