dilluns, 18 de juliol del 2016

La netedat dels premis

Desconfiar dels resultats d’alguns premis literaris, fins arribar a desqualificar-los, és legítim. Potser és, fins i tot, inevitable. Hi ha resultats que aixequen sospites i, de tant en tant, es destapa algun escàndol que no diu gaire a favor de la transparència. Molts encara recordem quan un jurat va decidir que el Pin i Soler havia de ser per a Les veus del Pamano i, tot seguit, van declarar-lo desert en descobrir que l’editorial ja publicitava l’excel·lent novel·la de Cabré (a la qual, val a dir, no li calia passar per aquell episodi ridícul); o Mercè Rodoreda, que, incomprensiblement, l’any 1960 no va guanyar el Joanot Martorell amb La plaça del Diamant.


És normal, doncs, que hi hagi qui recela d’alguns premis literaris. Desconfiar i desqualificar-los tots, en general i per sistema, en canvi, em sembla injust. Sovint el premi literari és l’única manera de publicar i de tenir, a més, una recompensa econòmica per una obra en la qual l’autor ha invertit mesos i esforços. És per això que molts hi concorren. Jo mateix m’he presentat a diversos premis literaris i he tingut la fortuna de guanyar-ne algun. És clar que, com que les hores i l’esforç també hi són en aquelles obres que no guanyen, potser acaba sent inevitable que la frustració desperti la desconfiança i alguns, quan s’enfronten una vegada rere l’altra a l’espera angoixant d’una trucada que mai no arriba, cauen en la temptació de pensar que tots els resultats dels certàmens estan pactats, que ja se sap qui guanyarà i que sempre guanyen els mateixos.
Puc parlar per experiència, tant per haver concorregut com per haver format part com a jurat de diversos premis literaris dels que podríem qualificar com a mitjans (dotacions respectables, editorials conegudes, difusió general). Mai he viscut res que em faci sospitar que el resultat estigués pactat. És veritat que hi ha certes pràctiques que es podrien qüestionar. Algunes editorials, per exemple, conviden els seus autors a presentar-se a algun certamen que elles publiquen i, en aquests casos, de vegades la persona de l’editorial que forma part del jurat tendeix a apostar per un original que ja coneix, però això no vol dir que aconsegueixi convèncer la resta de membres. D’altra banda, també he de dir que he fet de jurat en algun premi on el representant de l’editorial ni tan sols sabia de qui era cap dels originals presentats i, a més, s’ha mantingut en un discret segon pla durant les deliberacions, perquè no semblés que podia influir en la resta.
Per últim, no perdem de vista que la decisió d’un jurat és del tot subjectiva i fal·lible. Per tant, com li va passar a la pobra Rodoreda, per més experts que siguin els integrants, a causa de la pressa, de la superficialitat o de la vehemència d’algun dels membres es pot acabar triant una obra mediocre i descartar una obra mestra.

(Article publicat al suplement Lectua, del diar Segre, el dia 17 de juliol de 2016)

dilluns, 11 de juliol del 2016

Cinema, literatura

                El manresà Manuel Quinto té, com a mínim, dues grans passions (i diria que per aquest ordre): el cinema i la literatura. És inevitable, doncs, que els seus textos literaris, sovint, estiguin construïts en simbiosi (temàtica i tècnica) amb el llenguatge cinematogràfic. I això és el que passa als tretze relats de Pantalla (Edicions Saldonar, 2015). Hi ha ofici, al darrere d’aquest recull, i també hi ha moltes pel·lícules vistes i revisitades i molts llibres llegits i rellegits.


                També hi ha un cant a la vida i a un món desaparegut, el dels cinemes de barri, amb el seu ambient decadent, l’olor d’ambientador i vellut polsegós, els personatges entranyables que hi treballaven... La saviesa cinematogràfica de Quinto (tant pel que fa a la història del cinema com a art, com del cinema en tant que fenomen social) es fa palesa a cada pàgina. Així, entre altres històries, assistim al moment en què Méliès va descobrir que “el cinema no era imatge sinó imaginació”; acompanyem un nen que descobreix paral·lelismes entre els cowboys de l’Oest americà i la vida dels maquis; ens estremim amb la història d’adulteri entre un home solitari una taquillera maltractada, que recorda les històries, sovint portades al cinema, de James M Cain; seguim Mastroiani i Fellini per Roma, en un relat carregat de màgia; veiem com un home deixa desemparada la família quan fuig amb una femme fattale; sentim un Groucho Marx vell, però lúcid i agut, que parla de literatura; assistim a una història de gàngsters que tornen del passat; ens trobem amb una peculiar escena manresana, en què un xicot i la seva amiga irlandesa, l’any 1964, ensopeguen amb Orson Wells, que aleshores rodava Campanades a mitjanit al castell de Cardona. I, encara, amb Manresa com a escenari, Quinto recrea una història d’amor que recorda Tu i jo, el clàssic romàntic amb Deborah Kerr i GaryGrant, on l’Empire State és substituït pel retaule del Sant Esperit de la Seu; o el peculiar Niño de la Renfe, un torero sapastre, de quan a Manresa es feien toros, a tocar del Passeig.
                Pantalla és un llibre que es fa llegir, amb unes històries ben narrades, plenes de lirisme, nostàlgia i ironia,on la literatura i el cinema clàssic es fan un homenatge mutu.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'estiu de 2016)

dilluns, 4 de juliol del 2016

Aprendre a escriure

                L’Escola d’Escriptura de Lleida, aquesta iniciativa engegada amb èxit per la Núria Serrate, em va convidar, al maig, a un dels “Parem taula” que organitzaven al restaurant Romeu. Durant el sopar, en companyia de la Montse Sanjuan i l’Eduard Batlle, envoltats per una vintena de lectors i escriptors potencials, vam comentar algunes qüestions relacionades amb la tasca creativa. Una de les preguntes semblava obligada: a escriure, se’n pot aprendre? Ben mirat, però, trobo que la qüestió demana una resposta més complexa que una simple afirmació.


D’entrada, cal distingir entre escriure i crear textos literaris. D’escriure no en sap tothom, però en pot saber qualsevol que aprengui les quatre normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques i sàpiga confegir frases amb sentit. Com he dit, no tothom en sap, o no tothom sap fer-ho bé, però tothom en pot aprendre. Per crear textos literaris també cal saber escriure, és clar, i cal dominar algunes habilitats tècniques relacionades amb la creació de textos. I aquí la valuosa tasca de l’Escola d’Escriptura és indiscutible. Però, a més, per crear textos literaris (sobretot, si es vol que tinguin algun valor artístic) cal que l’autor posseeixi (com a mínim) quatre qualitats. Quatre qualitats que difícilment es poden adquirir en la seva totalitat i amb la metodologia clàssica d’aprenentatge. Quatre qualitats que, en tot cas, més que no pas ensenyar, es poden estimular: talent, intuïció, imaginació i, molt especialment, sensibilitat.


Amb això, però, no n’hi ha prou. També cal ser un lector devot. No m’imagino un escriptor a qui no agradi llegir (fins i tot més que no pas escriure), com no m’imagino un compositor a qui no apassioni la música. Els bons llibres només són bons si estan ben escrits. Al capdavall, les històries i els poemes són, primer de tot, paraules. És a través de les paraules que un bon escriptor és capaç de transmetre sentiments i de provocar emocions en els lectors. Perquè un bon narrador no és només aquell que té imaginació; ni un bon poeta és només aquell que té molta sensibilitat. Un bon escriptor és, sobretot, aquell que sap utilitzar les paraules per transmetre allò que ha imaginat, o allò que sent. I els qui millor ens serviran de model, si volem escriure, són aquells que ho han fet abans que nosaltres, i ho han fet bé.

Finalment, també cal tenir alguna cosa a dir. Mai no he entès allò del pànic al full en blanc. Crec que si el full queda blanc (com passa sovint), és perquè no tinc res a dir. Quan tingui alguna cosa interessant per explicar, ja l’ompliré. I, mentrestant, puc continuar llegint allò que han escrit els qui tenien coses a dir, i és molt possible que, tot llegint, em vinguin ganes de dir-hi la meva i em posi a escriure.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge 3 de juliol de 2016)