dilluns, 18 de juliol de 2016

La netedat dels premis

Desconfiar dels resultats d’alguns premis literaris, fins arribar a desqualificar-los, és legítim. Potser és, fins i tot, inevitable. Hi ha resultats que aixequen sospites i, de tant en tant, es destapa algun escàndol que no diu gaire a favor de la transparència. Molts encara recordem quan un jurat va decidir que el Pin i Soler havia de ser per a Les veus del Pamano i, tot seguit, van declarar-lo desert en descobrir que l’editorial ja publicitava l’excel·lent novel·la de Cabré (a la qual, val a dir, no li calia passar per aquell episodi ridícul); o Mercè Rodoreda, que, incomprensiblement, l’any 1960 no va guanyar el Joanot Martorell amb La plaça del Diamant.


És normal, doncs, que hi hagi qui recela d’alguns premis literaris. Desconfiar i desqualificar-los tots, en general i per sistema, en canvi, em sembla injust. Sovint el premi literari és l’única manera de publicar i de tenir, a més, una recompensa econòmica per una obra en la qual l’autor ha invertit mesos i esforços. És per això que molts hi concorren. Jo mateix m’he presentat a diversos premis literaris i he tingut la fortuna de guanyar-ne algun. És clar que, com que les hores i l’esforç també hi són en aquelles obres que no guanyen, potser acaba sent inevitable que la frustració desperti la desconfiança i alguns, quan s’enfronten una vegada rere l’altra a l’espera angoixant d’una trucada que mai no arriba, cauen en la temptació de pensar que tots els resultats dels certàmens estan pactats, que ja se sap qui guanyarà i que sempre guanyen els mateixos.
Puc parlar per experiència, tant per haver concorregut com per haver format part com a jurat de diversos premis literaris dels que podríem qualificar com a mitjans (dotacions respectables, editorials conegudes, difusió general). Mai he viscut res que em faci sospitar que el resultat estigués pactat. És veritat que hi ha certes pràctiques que es podrien qüestionar. Algunes editorials, per exemple, conviden els seus autors a presentar-se a algun certamen que elles publiquen i, en aquests casos, de vegades la persona de l’editorial que forma part del jurat tendeix a apostar per un original que ja coneix, però això no vol dir que aconsegueixi convèncer la resta de membres. D’altra banda, també he de dir que he fet de jurat en algun premi on el representant de l’editorial ni tan sols sabia de qui era cap dels originals presentats i, a més, s’ha mantingut en un discret segon pla durant les deliberacions, perquè no semblés que podia influir en la resta.
Per últim, no perdem de vista que la decisió d’un jurat és del tot subjectiva i fal·lible. Per tant, com li va passar a la pobra Rodoreda, per més experts que siguin els integrants, a causa de la pressa, de la superficialitat o de la vehemència d’algun dels membres es pot acabar triant una obra mediocre i descartar una obra mestra.

(Article publicat al suplement Lectua, del diar Segre, el dia 17 de juliol de 2016)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada