dijous, 27 de juny del 2013

Aquí a Lleide



Quan parles amb accent lleidatà, en un dialecte del català més semblant a allò que mai ningú no en dirà LAPAO (si no és per fotre-se’n dels qui s’han inventat aquesta denominació malintencionada) que no pas al xava de segons quins barris de Barcelona, de tant en tant et trobes amb la situació ridícula d’haver de suportar com algú es vol fer el graciós i prova d’imitar-te fent acabar amb “e” tancada els mots femenins que s’escriuen amb una “a” final i que (com “dona”, “taula”, “cervesa” o “bruixa”) a la part del nord-occidental propera a Lleida pronunciem amb una “e” ben oberta que, per al graciós de torn que es creu el súmmum de l’eloqüència, és impossible d’imitar.


Sempre m’ha superat l’actitud condescendent que molts parlants del català central mantenen cap als qui parlem altres dialectes. És l’actitud pròpia dels qui troben simpàtiques i divertides (per folklòriques) les maneres de parlar la llengua pròpia diferents de la seva, sempre donant per suposat que la seva varietat (el català central) és la forma “normal” de parlar català. Són els mateixos que, per exemple, es creuen els reis del mambo lingüístic perquè diuen “ses Illes” quan volen anomenar les Balears i Pitiüses.
No fa gaire, arran de la ridícula polèmica sobre el LAPAO (aquest intent d’anomenar el català de la Franja com a “Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental”, per evitar de dir-ne català), vam poder sentir com el senyor Enric Millo (parlamentari del Partit Popular de Catalunya) es desmarcava dels seus companys aragonesos de partit i reconeixia (en un gest de generositat sense precedents) que a la Franja parlen català i no pas cap cosa que hagi d’anomenar-se de cap altra manera. Va dir que allò és català, sense cap mena de dubte, tot i que –i cito de memòria— “el parlen una mica diferent de com ho fem aquí”. Què volia dir, amb “aquí”? Barcelona? El barri d’Horta? El Vallès Occidental, d’on el senyor Millo és originari? Girona, on va fer de Delegat Territorial del Departament de Treball de la Generalitat quan militava a Unió? Diria més aviat que es referia al Principat de Catalunya. El senyor Millo va caure en un error habitual que no és pas patrimoni dels militants populars, sinó que hi acostumen a caure homes i dones de qualsevol condició i ideologia. És l’error de no comptar que hi ha zones del Principat on s’utilitzen modalitats del català molt més properes a dialectes propis d’altres àrees administratives que no pas al català central, de no comptar que a La Granja d’Escarp es parla el català d’una manera molt semblant a com ho fan a Fraga, que a Ivars de Noguera el parlen pràcticament com a Castellonroi, o que el parlar de Tortosa s’assembla més al de Vinarós que no pas al de Santa Coloma de Farners.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de juny de 2013, i també al Pou Digital)

dimarts, 25 de juny del 2013

Aprofitar la fama



Hi ha, com a mínim, dos classes de famosos. D’una banda, aquells que obtenen la fama com una conseqüència dels seus mèrits artístics, esportius o professionals. D’altra banda, les darreres dècades ha proliferat una nova classe de famosos, apareguda sobretot amb la complicitat de determinades revistes sensacionalistes i de programes de televisió: són famosos que busquen la fama com un objectiu en ella mateixa, com si ser famós fos un ofici que consisteix a cobrar per exhibir en públic determinades intimitats que habitualment són exclusives de la vida privada. En fi, que hi ha famosos com els bagencs Valentí Fuster, Pep Guardiola o Natxo Tarrés, que s’han mantingut a la palestra de l’actualitat gràcies a mèrits mèdics, esportius i musicals respectivament; i famosos com, per exemple, Belén Esteban, que es va casar amb un torero famós i, a partir d’aleshores, ha fet dels afers sentimentals i familiars privats el seu modus vivendi.




A mig camí, hi ha també aquelles persones que han accedit a la fama després de participar en un programa de televisió dels que busquen potenciar les capacitats artístiques dels concursants. I em sembla que no exagero si dic que, fins ara, la quota bagenca de fama televisiva l’aclaparava la surienca Beth Rodergas, que va participar en el festival d’Eurovisió després de quedar finalista en un d’aquests programes, Operación Triunfo. Durant el seu pas per aquest concurs, la Beth va demostrar una notable capacitat artística i va protagonitzar una il·lustrativa polèmica sobre l’ús del català (quan parlava, per telèfon, amb la família) a Televisión Española. També es va convertir, de forma col·lateral, en una de les artistes que van incorporar les rastes al sistema i a la moda, manllevant-ne l’exclusivitat als moviments anomenats “alternatius”.
Més enllà d’Operación Triunfo, del pas per Eurovisió i de l’explosió de fama que tot plegat li va representar (recordo l’impacte de veure la seva foto a la portada de les revistes del cor), Beth Rodergas ha sabut mantenir una carrera artística notable i, el que té més mèrit, s’ha desvinculat de la caspa i el sensacionalisme a què sovint s’aferren els qui han saltat a la fama gràcies a un moment televisiu estel·lar. Ha publicat un parell de discos força interessants (en anglès i en català), ha presentat programes a TV3 i ha aparegut en diverses sèries i obres de teatre. Dissabte vinent, a més, pujarà a l’escenari del camp del Barça per demostrar el seu compromís amb la llibertat i el dret a decidir dels catalans.
Un cas semblant podria ser, algun dia, el de la Raquel Martín, àlies Raky, la manresana que ha participat en la catorzena edició de Gran Hermano.
Tant la Beth com la Raky han saltat a la fama gràcies a la televisió. La Beth, per la seva banda, ha estat capaç d’evolucionar cap a un model artístic propi i ens ha fet oblidar que un dia, a Riga, va pujar a un escenari per cantar una cançó horrible titulada Dime en representació d’Espanya. Caldrà veure, en canvi, si el futur professional de la Raky passa per aprofitar-se del seu pas per Gran Hermano; si es dedica a esprémer la cua fulgurant del seu moment televisiu i viu de passejar-se, com a convidada, en festes discotequeres; o bé si aprofita l’empenta de la fama per dissenyar-se el futur amb dignitat.

(Article publicat a Regió7 el dia 22 de juny de 2013)

dissabte, 22 de juny del 2013

"L'Èlia va de bòlit", al Regió7

Ahir, 21 de juny, el Regió7 publicava la notícia sobre el meu útlim llibre: L'Èlia va de bòlit:

Enllaç a la notícia de Regió7


                                                        


dimecres, 12 de juny del 2013

Les guerres del pare, una novel·la de Pere Rovira



 
                Pere Rovira, un dels poetes més reconeguts de la literatura catalana de les darreres dècades, sorprenia fa uns quants anys públic i crítica amb una novel·la, L’amor boig (Proa, 2007), que amb una prosa impecable narrava, des de diferents punts de vista, una història sobre la passió amorosa.
                Al cap de sis anys, i després de publicar, el 2011, un excel·lent poemari (Contra la mort), Rovira torna amb un nou artefacte narratiu que jo trobo encara millor que l’anterior: Les guerres del pare (Proa, 2013). El lector percep, a cada pàgina, la comoditat amb què l’autor es mou per aquest gènere en què de vegades als poetes els costa trobar una veu prou personal que sí que aconsegueixen a través de la poesia. De principi a fi, Rovira desplega una capacitat extraordinària com a narrador d’històries. Les guerres del pare és una autobiografia novel·lada i té dos protagonistes centrals, un pare i un fill. El pare, el Baster, és un home excepcional (honest, franc, irònic, intel·ligent, lliure, “humil, sense rebaixar-se, i digne, sense enfilar-se”) que acompanya el fill en el transcendental trajecte que va des de la infantesa (l’escola franquista i els jocs a les vies del tren) fins a l’adolescència (amb el descobriment de l’atracció femenina). A la primera meitat de la novel·la, assistim als orígens i la joventut del Baster i als primers passos per la vida del seu fill, que és qui ho narra. A la segona meitat, sota el títol de “La guerra dels metges”, es recrea l’ambient del Florida, un espai de diversió enmig d’un poble dominat per la mesquinesa i dividit en dos bàndols irreconciliables, amb el rerefons de com la corrupció urbanística va arribar als pobles de la costa als anys seixanta.
                Carregada de tendresa i ironia, Les guerres del pare és una novel·la sobre el pas del temps (“som perquè fugim”) i la voluntat de viure en llibertat. “He guanyat la meva guerra de no tenir amos, de creure en el que vull”, diu el Baster des de la vellesa, mentre evoca la seva joventut. Les guerres del pare és tota una lliçó de vida.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juny de 2013)

dilluns, 10 de juny del 2013

Les hores de Pere Rovira



Acabo de llegir l’última novel·la de Pere Rovira, Les guerres del pare (Proa, 2013), i he de confessar que, arribat a la darrera pàgina, m’han vingut ganes d’aixecar-me i dedicar una llarga i sonora ovació a l’autor. És una novel·la que val la pena!


Com quan escriu poesia, Rovira ha buscat la matèria primera literària en la pròpia experiència viscuda. S’ha desplaçat fins a la seva pàtria infantil i ens ha regalat un peculiar llibre de memòries que, en forma de novel·la, retrata la infantesa del protagonista innominat, que creix durant els anys cinquanta, i del seu pare, el Baster, que deixa la joventut enrere al mateix temps que el seu fill es fa gran. Rovira no ha escrit la novel·la decorativa que algú podria preveure en un poeta. Les guerres del pare manté, de cap a cap, la solidesa narrativa pròpia d’un narrador consolidat. És cert que hi ha profundes reflexions sobre el pas del temps, sobre la llibertat i sobre la vida en general, però sempre integrades en la vivesa d’un relat que flueix amb una empenta admirable, sense decaure gens ni mica. Un relat, cuinat a foc lent, per on, a banda dels dos protagonistes, desfilen un seguit de personatges de la més variada condició (el quixotesc Panotxa, l’abrandat Joanet Cantó, l’elegant jugador de cartes Josep Ramon Foix o el caporal de la guàrdia civil de Riba-seca, entre molts altres), i amb qui els protagonistes viuen situacions que, tot sovint, es mouen a cavall entre la tendresa i l’humor. L’autor confessa, a través del narrador, que “no he volgut que en aquest llibre hi hagués verí, el qual, al capdavall, només explica de la vida el ressentiment o la debilitat disfressada de fortalesa; he procurat seguir en això l’exemple del Baster, que va saber envellir cap a la comprensió, si calia, dels assumptes pitjors”.
Les guerres del pare també és la història de com la corrupció urbanística va arribar als pobles de la costa i com això va canviar la relació entre els habitants, com va enfrontar-los entre si i com, en el cas de Riba-seca (nom darrere el qual s’amaga la Vila-seca de Rovira), amb l’excusa de qui preferia un metge i qui se n’estimava més un altre, va dividir el poble en “chamacos” i “patacons”, dos bàndols (qui sap si latents) que a partir d’aleshores esdevenen irreconciliables. Perquè Riba-seca toca el mar a Soliu (és a dir, Salou), una “llarguíssima platja que havia d’acabar sent la riquesa i la ruïna del poblat”.
Pere Rovira ha bastit un impressionant homenatge al passat, a un pare honest i a l’etapa d’aprenentatge d’un nen de la postguerra. I ho ha fet gràcies al poder evocador de la paraula i al filtre sempre eficaç de la ironia. Al capdavall, “les hores són úniques, rares, si han estat nostres”, i un Rovira honest comparteix les seves amb el lector.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, i també a El Pou Digital)