dimecres, 12 de juny de 2013

Les guerres del pare, una novel·la de Pere Rovira



 
                Pere Rovira, un dels poetes més reconeguts de la literatura catalana de les darreres dècades, sorprenia fa uns quants anys públic i crítica amb una novel·la, L’amor boig (Proa, 2007), que amb una prosa impecable narrava, des de diferents punts de vista, una història sobre la passió amorosa.
                Al cap de sis anys, i després de publicar, el 2011, un excel·lent poemari (Contra la mort), Rovira torna amb un nou artefacte narratiu que jo trobo encara millor que l’anterior: Les guerres del pare (Proa, 2013). El lector percep, a cada pàgina, la comoditat amb què l’autor es mou per aquest gènere en què de vegades als poetes els costa trobar una veu prou personal que sí que aconsegueixen a través de la poesia. De principi a fi, Rovira desplega una capacitat extraordinària com a narrador d’històries. Les guerres del pare és una autobiografia novel·lada i té dos protagonistes centrals, un pare i un fill. El pare, el Baster, és un home excepcional (honest, franc, irònic, intel·ligent, lliure, “humil, sense rebaixar-se, i digne, sense enfilar-se”) que acompanya el fill en el transcendental trajecte que va des de la infantesa (l’escola franquista i els jocs a les vies del tren) fins a l’adolescència (amb el descobriment de l’atracció femenina). A la primera meitat de la novel·la, assistim als orígens i la joventut del Baster i als primers passos per la vida del seu fill, que és qui ho narra. A la segona meitat, sota el títol de “La guerra dels metges”, es recrea l’ambient del Florida, un espai de diversió enmig d’un poble dominat per la mesquinesa i dividit en dos bàndols irreconciliables, amb el rerefons de com la corrupció urbanística va arribar als pobles de la costa als anys seixanta.
                Carregada de tendresa i ironia, Les guerres del pare és una novel·la sobre el pas del temps (“som perquè fugim”) i la voluntat de viure en llibertat. “He guanyat la meva guerra de no tenir amos, de creure en el que vull”, diu el Baster des de la vellesa, mentre evoca la seva joventut. Les guerres del pare és tota una lliçó de vida.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juny de 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada