dissabte, 30 de novembre del 2013

Majories i minories

Sembla ser que, després de la pujada lògica que va seguir la mobilització de l’11 de setembre, hi ha cert interès a refredar l’embranzida independentista, a retornar els esperits dubtosos i les ànimes indecises a les aigües manses d’una suposada moderació. Una posició moderada que passaria per assumir que l’únic canvi a què podem aspirar els catalans no passa per conformar-se amb l’estretor de mires de qui ens administra ni per alliberar-se’n radicalment, sinó per una tercera via que, al capdavall, no seria gran cosa més –de fet, tampoc ningú ho ha concretat— que la paradeta autonòmica que ja tenim. Això sí: canviant-li el nom.



Els qui s’escarrassen, amb tota legitimitat, a vendre les virtuts d’aquesta via intermèdia (ja sigui per plantejar l’articulació d’un estat federal o, simplement, per millorar el finançament), no sé fins a quin punt són conscients que el que ells proposen no és gran cosa més que el que ja constava a la proposta d’Estatut que l’any 2006 va sortir de Catalunya i que de seguida, malgrat les promeses de respecte, va ser retallat, esmenat i escapçat en algunes qüestions clau quan va arribar a Madrid i després de passar pel Tribunal Constitucional. La tercera via, de la qual ara tothom parla (alguns, com si acabessin de descobrir la sopa d’all), era aquell Estatut de Miravet que, amb tota probabilitat, una àmplia majoria de catalans hauria acceptat si hagués pogut desenvolupar-se plenament. A hores d’ara, sorprèn que encara hi hagi qui es pensa (amb tot el dret de pensar-ho, només faltaria!) que les aspiracions sobiranistes dels catalans s’apaivagarien amb un altre peix al cove o amb un nou plat de llenties.

Tot sigui per la bona convivència, diuen. Tot sigui per evitar l’anomenat xoc de trens. Com si fins ara a Catalunya tothom hagués combregat amb una mateixa roda de molí, com si fins ara els independentistes no haguessin existit i, per tant, no haguessin hagut de callar sabent-se minoria. O potser és que, acostumats a callar, haurien de continuar fent-ho ara que, com apunten totes les enquestes, són majoria? Quina mena de pau social és aquesta que, per existir, ha de mantenir callada la majoria de la població? Com és que, quan l’equilibri de forces estava invertit, ningú no parlava de xoc de trens ni de posar bastons a les rodes de la convivència? Què fa pensar que abans els catalans no estàvem dividits? És clar, que estàvem dividits. Però la divisió, en un sistema democràtic, no té perquè alterar la convivència. Si abans els uns acceptaven, amb més o menys desgana, l’Espanya unida i indivisible, perquè els altres eren més, semblaria lògic que ara fossin els altres, que són menys, els qui acceptessin la voluntat d’una majoria popular... No era això, la democràcia?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, al dia 24 de novembre de 2013, i també al Pou Digital)

diumenge, 24 de novembre del 2013

Novel·la (històrica?)

            La setmana de l’onze al setze de novembre, a l’esplèndida sala Moragues del flamant Born Centre Cultural de Barcelona, va tenir lloc la primera edició de les jornades divulgatives “Barcelona Novel·la Històrica”, un seguit de conferències, col·loquis i activitats diverses al voltant d’aquest gènere narratiu que atrau els lectors des del segle XIX i que els últims anys (a Catalunya, com arreu) està vivint un moment dolç.



            Com no podia ser d’altra manera –tenint en compte el procés que viu el país, la proximitat del tricentenari i el marc on es desenvolupaven les jornades— l’edició d’enguany ha estat marcada per les obres de ficció que s’han creat al voltant dels fets del setge de Barcelona el 1714. Part del protagonisme el van aclaparar escriptors que han recreat aquell moment, com Alfred Bosch i, sobretot, Albert Sànchez Piñol. Al llarg de la setmana, van passar per l’escenari de la sala Moragues historiadors com José Enrique Ruiz-Domènec, Josep Maria Solé i Sabaté o Agustí Alcoberro i, especialment, un gran nombre d’autors que han conreat el gènere històric: Maria Carme Roca, Coia Valls, Lluís Anton Baulenas, Lindsey Davis (a qui es va atorgar el premi internacional Barcino), Jordi Sierra i Fabra, Santi Baró, Martí Gironell, Jordi Molist, Carles Terès, Francesc Miralles, Jordi Mata o un servidor, que, al costat de José Luís Serrano i Alfonso S. Palomares, el divendres 15 de novembre vam fer de teloners a la superestrella en què, gràcies a Victus, s’ha convertit Albert Sànchez Piñol, que va intervenir en una taula rodona on l’acompanyaven el conseller Mascarell i el diputat David Fernàndez.
            A Palomares, a Serrano i a mi ens va tocar debatre sobre la pertinència d’afegir l’etiqueta “històrica” al substantiu “novel·la”, i he de confessar que el debat va ser força enriquidor. L’etiqueta és un embolcall que pot ajudar el lector que va a la llibreria amb unes expectatives; però, en el fons, siguin del gènere que siguin, les novel·les tracten dels grans temes universals: l’amor, la mort, les lluites de poder, etc. D’altra banda, quina novel·la no és, o no pot ser llegida, com a històrica, si, en el fons, en qualsevol text narratiu hi trobem un document sobre un moment de la història, encara que sigui l’actual? Potser la primera gran novel·la històrica de la nostra literatura va ser Tirant lo Blanc, que recreava el setge de Rodes i la invasió de l’imperi grec per part dels turcs, i que, a més, també podria ser considerada com una novel·la eròtica, de costums, militar... i que, en aquest sentit, com va assenyalar Vargas Llosa, podria qualificar-se de novel·la total.
Si hagués de quedar-me amb una conclusió, però, em quedaria amb la reflexió que el valor literari d’una novel·la no depèn del gènere al qual pertany: hi ha novel·les de gènere (històriques, policíaques, de terror, de ciència-ficció...) amb un gran força literària (Memòries d’Adrià, Fahrenheit 461, El falcó maltès,...), i d’altres d’una gran mediocritat (gran part de la producció d’Agatha Christie); de la mateixa manera que hi ha bones i males novel·les entre aquelles en què s’evita cap etiqueta de gènere i s’aplica l’adjectiu de “literàries”. Sovint, és l’excés de pretensions literàries de l’autor el que fa caure una novel·la en el ridícul.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 23 de novembre de 2013)

dilluns, 18 de novembre del 2013

Parlar del temps (a partir de la lectura de "La marinada sempre arriba", de Lluís Foix)

                “A la ciutat es parla del temps als ascensors. Als pobles se’n parla sempre i cada dia”. Aquesta afirmació tan encertada –al costat de moltes altres, que poden arribar a fer saltar la llagrimeta a més d’un lleidatà nostàlgic del passat camperol— l’he llegit en el minuciós retaule de la vida rural segarrenca durant la postguerra titulat  La marinada sempre arriba (Columna, 2013), del periodista Lluís Foix, que, fill d’una humil família de pagesos, va viure a Rocafort de Vallbona fins als setze o disset anys i que, en aquest llibre i amb una prosa deliciosa, ofereix un mosaic de records al voltant del món de la seva infantesa, la seva  –com, al capdavall, la de tots— autèntica pàtria.


                És cert. A qualsevol poble ponentí, i sobretot entre els pagesos o els qui ho han estat, les converses sobre el temps no sempre són banals. De fet, no ho són gairebé mai. Tots els qui ens hem criat en un entorn rural on de la clemència o inclemència climatològica depenia, per a una part important dels veïns, poder recollir el fruit de l’esforç (físic i econòmic) de tot un any; els qui hem vist com una pedregada deixava trinxades les pomes, les peres i els préssecs de tot un terme, poc abans de la collita; els qui hem patit en veure com les temperatures descendien per sota dels quatre graus davall de zero en una nit de primavera i, l’endemà, hem esberlat una pera incipient per, desolats, trobar-li el cor negre i sense vida; els qui hem menat el tractor per entre un tou espès i opac de boira a l’hivern, o sota un bat de sol roent al bell mig de la canícula; els qui hem estat testimonis de com la manca de pluges assecava els sembrats, o com l’excés d’aigua els ofegava i aplanava les espigues; tots els qui, en fi, hem viscut –com Lluís Foix— la infantesa en la ruralia lleidatana, no podem parlar del temps climatològic sense dotar el nostre discurs amb una pàtina de transcendència.
                Des que, fa una colla d’anys, els passos professionals em van dur a viure a la Catalunya central, i, per tant, vaig deixar Alpicat –per bé que amb un retorn periòdic, més o menys quinzenal—, les converses telefòniques amb els de casa mai no s’acaben sense haver repassat la climatologia d’un lloc i de l’altre. Que si aquí plou i, en canvi, allà bufa el vent; que si avui no hem vist el sol en tot el matí, però cap al migdia ha acabat traient el cap rere la broma; que si el fred no és normal tan avançada com està la primavera... És un tipus de conversa amb més afecte que contingut, és cert, de parlar per sentir-se la veu, però vull pensar que també conserva un pessic del pòsit antropològic del món que em va veure créixer.
                Quan coincideixo amb algú a l’ascensor, en canvi, no sé mai què dir.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de novembre de 2013, i també al Pou Digital)

dimecres, 13 de novembre del 2013

Activisme literari a Manresa

Se sap que Josep Maria Planes, jove intel·ligentíssim i esperit inquiet que va ser assassinat l’any 1936 per haver dit les coses pel seu nom, ironitzava sovint sobre el tarannà excessivament discret i poc ambiciós (en matèria cultural i política) dels manresans. Va anar a viure molt aviat a Barcelona –el rovell de l’ou d’aquella Catalunya republicana il·lusionant—, i és possible que no acabés d’entendre que alguns amics seus, com Joaquim Amat-Piniella, es quedessin a Manresa i renunciessin a les oportunitats que oferia el Cap i Casal.


El cas, però, és que a Manresa, durant aquells anys, existia una activitat cultural considerable i els joves intel·lectuals tenien ganes de modernitat. En revistes i diaris com Ara, El Dia, L’Om o Ciutat, per exemple, Amat-Piniella, Ferran Planes, Joan Baptista Claret o Josep Martí Farreras parlaven de jazz, de política, de cinema, de teatre i, fins i tot, publicaven textos avantguardistes. És l’època en què Evarist Basiana formava part del grup Art Nou i Anselm Corrons promovia la Mostra d’Artistes Manresans. Darrerament, les efemèrides ens han portat a recordar les figures de Josep Maria Planes i, sobretot, Joaquim Amat-Piniella, i s’ha reivindicat el paper actiu que van tenir durant el període republicà. Si hi ha, però, un escriptor que va retratar Manresa amb una mirada lúcida, fresca i carregada d’ironia va ser el joier Vicenç Prat a Un llibre verd (il·lustrat, justament, per Anselm Corrons).

Avui, encara en plena eufòria per l’èxit del festival Tocats de lletra, amb els actes de l’any Amat-Piniella per concloure i amb la Nit de Santa Llúcia a la vista (això per no parlar d’iniciatives com, per exemple, la segona edició del projecte que reunirà prop d’una quarantena de narradors de la Catalunya central a primers d’any), Manresa és, com aleshores –i malgrat les estretors econòmiques del moment—, una ciutat amb una vida literària que es pot qualificar, com a mínim, de notable. Així i tot, segur que trobaríem més d’un manresà que, davant d’aquesta reivindicació que no amaga un pessic de cofoisme, no podria evitar-nos una mirada condescendent.

(Article publicat al número de novembre de 2013 de la revista El pou de la gallina)

diumenge, 10 de novembre del 2013

"La clau de volta"


                L’any del centenari de Joaquim Amat-Piniella ha servit per reivindicar la figura d’aquest escriptor manresà, però sobretot per recuperar la seva obra, més enllà de la seva novel·la més coneguda, K.L.Reich. Gràcies a la iniciativa de la modesta editorial mallorquina Ensiola s’han reeditat novel·les que feia mig segle que estaven descatalogades, i han aparegut un parell d’obres que restaven inèdites: un recull de relats, Retaule en gris (Bromera), del qual ja em vaig ocupar fa un temps; i la novel·la La clau de volta (Club Editor), que ha sortit fa molt poc i a la qual vull dedicar aquesta “Lletra de batalla”.
                Si K.L.Reich és el testimoni de l’home compromès que, després d’haver viscut l’horror concentracionari, es veu amb el deure de denunciar-lo al món, La clau de volta, en canvi, és la història de l’home que fuig de la realitat, un bevedor que ha dimitit de qualsevol compromís i responsabilitat moral. Són dues novel·les, doncs, molt diferents, gairebé oposades, i tanmateix estan escrites, totes dues, pel mateix autor, un Joaquim Amat-Piniella a qui, al capdavall, totes dues novel·les defineixen. Perquè Amat-Piniella va ser l’home compromès que denunciava l’infern nazi, i va ser també l’home decebut que, al cap dels anys, es va tancar en ell mateix, desenganyat, fins a deixar d’escriure. Amat-Piniella va ser l’home que va sobreviure a cinc anys d’ignominiosa reclusió en un camp d’extermini, i va ser també l’home que, a la Barcelona del franquisme, no va recuperar mai més del tot la llibertat.
                La clau de volta, que devia ser escrita entre 1959 i 1963, exhibeix, un cop més, el pessimisme gris que recorre bona part de les pàgines omplertes per Amat-Piniella durant els anys cinquanta i seixanta, i amplia, potser amb més ofici que mai, la galeria de personatges grisos, avorrits del món, solitaris, perdedors, irresponsables i bevedors que trobem en altres novel·les de l’autor, com Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) o La ribera deserta (1966), i també en molts relats de Retaule en gris (2013) escrits, segurament, als anys cinquanta. La clau de volta aporta, potser, el més desencantat de tots els personatges d’Amat, el Julià, un jove burgès, fracassat i turmentat, que es passa les nits als bars, entre gent de mal viure (“necessitat d’anar d’un bar a l’altre, sense parar, com per una condemna bíblica. Asseure’s davant d’una rastellera d’ampolles com davant d’un mur de lamentacions, i viure cara endins, gràcies a l’alcohol, una vida més acolorida que la que li oferia la serenitat”), fins que un accident ho canvia tot. Ben pocs personatges se salven de caure, poc o molt, en la mesquinesa i, després de tot, potser el qui exhibeix una major integritat moral és, justament, el més cínic, el Julià, que fuig a la recerca de la llibertat i afronta l’acceptació de la pròpia solitud amb un missatge d’esperança, adonant-se “que la immensa solitud que l’envoltava i el profund silenci regnant havien aconseguit encalmar-li l’esperit”. Al capdavall, tanta desolació es veu compensada per una ombra d’optimisme (“si la vida no tingués un sentit o altre, si el món fos únicament un femer, no ens hi aferraríem així”) que propicia que no s’abandoni del tot la recerca d’”una clau de volta que faci robusta la construcció que és cadascú”.

(Article publicat a Regió7, el dia 9 de novembre de 2013)