dimecres, 22 de gener del 2014

Mossèn Ballarín, concentrat

                A un personatge com Josep Maria Ballarín (capellà i escriptor molt popular, que mai no ha defugit de dir les coses pel seu nom i s’ha mantingut fidel a uns ferms principis religiosos, culturals, lingüístics i morals) li escau, com una sotana feta a mida, el llibre que ha confegit Jaume Huch. Mossèn Ballarín per ell mateix (Pòrtic, 2013) és una síntesi concentrada, en petites dosis, del conjunt de la seva obra, i vol compensar l’absència d’una autobiografia que, pel que sembla, no arribarem a llegir mai. Les més de mil cinc-centes cites que componen el llibre formen un retrat extraordinari de Josep Maria Ballarín. Hi trobem el religiós, l’escriptor, el pensador i, sobretot, l’home (“Amb la pau que em dóna la pobresa, les engego pel broc gros. Sóc un capellà estrafolari. Em trobaria més a pler a la taverna que no m’hi trobo a la sagristia”).


Ballarín apareix com un mestre de la frase aguda, a mig camí del pensament precís, l’estirabot lúcid, l’anàlisi brillant i la reflexió esmolada. Sovint contraposa el sentit comú a la saviesa petulant d’alguns pensadors bufanúvols. Així, carrega contra científics i filòsofs (especialment Sartre), però també contra teòlegs i falsos cristians. La presència de la fe plana per tot el llibre, que no està pas mancat de descripcions de gran bellesa literària (“Una plaça de debò ha de fer olor de pa fresc de fleca i de fusta nova serrada de fusteria, les dues olors més belles del món. Déu meu, l’olor dels oficis!”). La figura de mossèn Ballarín se’ns presenta des dels seus orígens familiars (on destaca la mare, que veiem en l’extraordinària foto de la coberta), la vocació (“Tot bitxo es feia capellà, frare o monja. No cal pas una anàlisi sociològica per entendre-ho”), i absorbeix el lector amb una tirallonga de reflexions, sentències, aforismes i estirabots sobre la vida (que “no és com te la donen, sinó com te la prens”), el món (“No em preocupa l’evolucionisme per saber si venim del mico. Em preocupa per saber si anem cap al mico”), l’home (“Venim de pagesos i voldríem un pegadet de vinya, però venim de nòmades i voldríem anar terres enllà”), Déu (“Déu no es demostra ni es raona, s’endevina”), el cel (que deu ser “com un partit de futbol en el qual el Barça fa un gol al Reial Madrid cada minut”), l’Església (“La nostra Església d’avui fa massa soroll de tancar portes”), els sants (“Pobre, Sant Francesc és el sant més actual a totes les èpoques”), el país (“Aquest és un país de gent calmosa i peu segur, on de tant en tant surt un tractor. Ronca, arrenca i no hi ha qui el pari”), la història (“Tot ve de Carlemany”), la civilització (“A Grècia hi ha les fonts de tots els rius d’Europa”), o els catalans (que, “fins no fa gaire, naixíem amb els retrats dels avis a la cambra dels pares”).
Però, és clar, com diu mossèn Ballarín, “Un article no és una exposició doctrinal, és una llambregada”. Per tant, qui vulgui conèixer millor l’autor haurà de llegir l’autoretrat confeccionat per Jaume Huch que, molt probablement, servirà d’invitació a descobrir o redescobrir el conjunt de l’obra de qui va ser capellà de Santa Maria de Queralt durant dècades (“Encara estic meravellat, he vist el món des de molt amunt. Però sóc home, el meu món és arran de terra”).

(Article publicat a Regió7, el dia vint-i-u de gener de 2014)

dimarts, 21 de gener del 2014

Memòria i oblit



A cada poble en devia haver tres o quatre. Avui en diríem friquis i segur que algun imbècil els gravaria amb el telèfon mòbil, en situacions ridícules o compromeses, per penjar les imatges al Youtube. El meu record, però, és dels anys setanta. A Alpicat encara no s’ensumava l’explosió immobiliària que havia de canviar definitivament, dues dècades més tard, la fesomia urbana i humana. En general, aquests personatges vivien al llindar de la marginalitat i en la més rigorosa solitud. Recordo el Peret del Sagall, un dement de tarannà variable, en general prou pacífic, a qui, de tant en tant –amb el temps, el seu trastorn bipolar es devia accentuar—, agafaven rampells imprevisibles. Passava la major part de l’any ingressat en un sanatori per a malalts mentals i als estius atemoria la imaginació dels xiquets amb un esguard alienat els efectes del qual, pobre home, no devia pas imaginar. Sovint parlava sol o s’adreçava al primer que trobava per assegurar-li que coneixia les eminències més distingides, de ministres i reis cap amunt. Els diumenges, a missa segona, recitava una versió sui generis del parenostre, amb convicció devota i una veu tan potent que garratibava els escolans. Recordo també el Peret del Coronel, gorra i bigoti, afable i divertit fins que s’encenia com un misto quan la canalla el burxava mentre anava cap a l’hort. I tinc ben present la imatge del Pepito del Motxilla, pacífic, tartamut i sord com una campana, que, sense treure’s la pipa de la boca –era clavat al Popeye!—, mantenia acalorades converses amb el Kojak, un petaner menut i nerviós de qui no se separava mai, i amb el qual, fins i tot, arribava a compartir un gelat.
De tota la galeria de personatges peculiars que hi havia al poble, però, el qui més recordo era el Manuel del Perera, que es passava les hores arrupit en un banc de la plaça i aferrat a una botella, mentre gesticulava i regalava soliloquis a l’aire. Compartia els espais amb la gent del poble –alguns li devien ser parents— en una tolerància mútua que, vist des de l’actualitat, resulta sorprenent. Al cap dels anys vaig saber que era un veterà de la División Azul (aquella unitat d’infanteria que va servir a Franco per ajudar Hitler sense participar oficialment en la guerra mundial), que havia sobreviscut al fred del front de Rússia i, derrotat i alcohòlic, havia tornat al poble. Per mi, aquell pobre diable ha estat sempre la prova que el règim franquista, durant la postguerra, no es va limitar a menysprear, perseguir, anorrear i oblidar els derrotats que havien defensat la causa republicana, que militaven en el comunisme o que flirtejaven amb els ideals llibertaris. Franco també va oblidar –o condemnar a la marginalitat— alguns dels qui hi havien compartit ideals.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de gener de 2014, i també al Pou Digital)

diumenge, 12 de gener del 2014

Finalistes del Premi Amat-Piniella (I)

            Quatre són les obres finalistes del Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany, que s’atorgarà el dia 19 de febrer.


            Les guerres del pare (Proa, 2013), de Pere Rovira, és una novel·la escrita amb una prosa nítida i de gran plasticitat, on l’autor explica la història del Baster (personatge extraordinari, honest i intel·ligent, d’una força moral incontestable, i sobre el qual recau bona part del pes del relat) i del seu fill (versió infantil del mateix autor). Un pare i un fill que, envoltats de personatges divertits, entranyables i emotius, no es conformen amb la misèria i s’hi enfronten amb orgull. Com quan escriu poesia, Rovira ha buscat en la pròpia experiència la matèria literària per construir la seva obra i ofereix un peculiar testimoni, novel·lat, de la pròpia infantesa. Rovira no ha escrit la novel·la decorativa que algú podria preveure en un poeta. Les guerres del pare, un impressionant homenatge al passat i a l’etapa d’aprenentatge, manté, de cap a cap, la solidesa narrativa pròpia d’un narrador consolidat.


           La nit de Vàlia (Proa, 2013), de Monika Zgustova, és també una novel·la amb referents reals. Una novel·la russa, escrita en català, que recrea la història autèntica de Valentina Grigòrievna, una dona que va ser empresonada en un camp de concentració siberià durant uns anys, i la vida dura de després, amb la seva filla, a la qual recupera en sortir. Misèria, superació i amor es combinen en aquesta novel·la que ens fa conèixer el paper de les dones al gulag de l’antiga Unió Soviètica. La nit de Vàlia, que en bona part es pot adscriure al subgènere narratiu anomenat concentracionari, carrega durament contra la crueltat, la burocràcia i la injustícia del règim stalinista, i ens mostra la persona enfront de les situacions més extremes (“La meva existència transcorria al camp; la veritable vida, dins meu”). Amb un estil on intervenen diferents veus narratives i un relat explicat, per tant, des de perspectives diferents, La nit de Vàlia conté, rere el dramatisme de la majoria de les seves pàgines, una intensa història d’amor.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de gener de 2014)

dimarts, 7 de gener del 2014

Preguntes per al 2014

                Fa pocs dies que ha arrencat un any carregat d’expectatives. És un bon moment, doncs, per demanar-nos com anirà el 2014. Proposo que, amb aquella il·lusió neguitosa amb què la canalla s’enfronta a la nit de reis, ens fem una sèrie de (dobles) preguntes i, si s’escau, formulem desitjos de cara als temps que s’acosten. Som-hi:
Voleu que, quan aneu pel món i us identifiqueu com a catalans, la gent reconegui el vostre origen? En cas afirmatiu, preferiríeu no haver de parlar del Barça com a signe d’identitat si no és estrictament necessari?
Teniu la senyera estelada penjada al balcó? En cas afirmatiu, us agradaria despenjar-la perquè ja no cal reivindicar el que sigui que reivindica tenir-la penjada i que sigui estelada?
                Voleu que la selecció catalana de futbol jugui més d’un partit l’any? En cas afirmatiu, voleu que participi en competicions oficials?
                Voleu deixar de ser tractats de nazis pel fet de defensar el model d’immersió lingüística a les escoles? En cas afirmatiu, us agradaria que algú prengués mesures legals contra els qui fins ara us hi han tractat?
                Creieu que 13TV i Intereconomía tergiversen, per a la seva audiència, la realitat quotidiana de Catalunya? En cas afirmatiu, creieu que ho fan deliberadament?
                Esteu tips de sentir com els esportistes catalans diuen que l’esport i la política no s’han de barrejar, mentre ells competeixen en nom d’Espanya? En cas afirmatiu, voldríeu que diguessin el mateix, però competint en nom de Catalunya?
                Creieu en el dret dels pobles a decidir el seu futur? En cas afirmatiu, penseu que Catalunya és un poble amb aquest dret?
                Voleu que els catalans que estan a favor de la unitat d’Espanya puguin votar contra la independència? En cas afirmatiu, us agradaria que ells manifestessin la mateixa consideració en relació als independentistes?
                Creieu que, quan una llei no recull el desig o el sentiment d’un poble, cal canviar-la (com tantes se n’han canviat al llarg de la història, des de la llei de la selva)? En cas afirmatiu, penseu que si, tot i així, no es canvia, és legítim desobeir-la?
                Voleu que el 2014 tingui transcendència en la història de Catalunya? En cas afirmatiu, us agradaria que fos pel resultat d’una consulta en què poguessin votar tots els catalans?
                Voleu anar de vacances a Ítaca (no pas a l’illa real, sinó a la il·lusió que canten els poetes i que han aprofitat, com a símbol, esportistes i polítics)? En cas afirmatiu, us agradaria quedar-vos-hi?



                Si heu contestat doble “sí” en al majoria de preguntes, deveu tenir pocs dubtes sobre què votareu el nou de novembre!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, la vigília de Reis de 2014, i també a El Pou Digital)

dissabte, 4 de gener del 2014

"División Azul"

De tots els personatges solitaris, marginats, desubicats o estrafolaris –avui en diríem friquis— que als anys setanta, quan jo era petit, hi havia al meu poble –Alpicat—, el cas més peculiar era el del Manuel del Perera. El recordo arrecerat en un banc de la plaça, aferrat a l’ampolla, malgirbat i amb un abric de color indefinit i colzes esmolats, com els indigents alcohòlics d’algunes ciutats grans. Durant molt de temps no vaig saber on dormia ni de què vivia. No molestava ningú i la gent el deixava fer sense dir-li res, en una convivència que, vist amb la perspectiva dels prejudicis actuals, resulta sorprenent. Quan, a les nits d’estiu, els veïns del meu carrer sortíem a la fresca –els grans asseguts en cadires de cul de boga i els petits al cantell de la vorera—, recordo que algun cop el Manuel se’ns havia atansat. Llavors els grans interrompien la xerrameca i la canalla deixàvem el joc en què estàvem immersos i paràvem atenció. El Manuel, a peu dret (no hauria pas gosat seure), explicava històries de temps remots que jo aleshores no entenia, o cantava cançons que mai no havia sentit... El vèiem del tot inofensiu i ens demanàvem com un alpicatí –no era pas un rodamón que hagués aterrat al poble per casualitat— podia haver acabat d’aquella manera.


Més tard vaig saber que havia format part de la famosa “División Azul”, aquella unitat d’infanteria que servia a Franco per ajudar Hitler sense intervenir oficialment en la Segona Guerra Mundial, formada per més de quaranta mil voluntaris espanyols (militars de carrera i falangistes veterans de la Guerra Civil) que es van arrenglerar al costat de l’exèrcit alemany, i que van ser enviats al Front Oriental, a Rússia, per participar en el setge de Leningrad, on prop de cinc mil van deixar la pell, tant en combat com, sobretot, a causa del fred.


He recordat el Manuel del Perera mentre llegia l’excel·lent novel·la El pou dels maquis, de Margarida Aritzeta (Cossetània, 2013), una recreació novel·lada del que el 1947 es va conèixer com “la caiguda dels Vuitanta”, que va representar el desmantellament de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, un grup de guerrillers vinculats al Partit Comunista, que preparaven el terreny per a una eventual intervenció dels Aliats que alliberés Espanya del feixisme. El pou dels maquis és una de les quatre obres finalistes del Premi Amat-Piniella d’enguany, i hi apareix, com a personatge secundari, un jove que ha tornat a Valls després d’haver format part de la “División Azul”. L’Ajuntament falangista li paga un sou modest de funcionari (lluny del tractament d’heroi que li havien promès quan el van allistar voluntari) i, trastocat i alcohòlic, diu que “ja hauria de ser mort, jo”, i que “quan penso en aquell fred i en aquell llac [l’Ilmen]... em foto a beure. No sóc prou valent per viure així”. Es veu que la memòria selectiva del govern de Franco en va ser tant, de selectiva, que fins i tot va oblidar-se d’alguns dels qui li havien estat afectes. No sé si el pobre diable del Manuel va obtenir el que es mereixia, el que està clar és que no devia obtenir el que s’esperava quan –empès pel fervor patriòtic, per l’odi contra els comunistes o, senzillament, per les ganes de viure una aventura— va agafar el tren cap a Alemanya, camí d’un infern gelat.

(Article publicat a Regió7 el dia 4 de gener de 2014)