dissabte, 4 de gener de 2014

"División Azul"

De tots els personatges solitaris, marginats, desubicats o estrafolaris –avui en diríem friquis— que als anys setanta, quan jo era petit, hi havia al meu poble –Alpicat—, el cas més peculiar era el del Manuel del Perera. El recordo arrecerat en un banc de la plaça, aferrat a l’ampolla, malgirbat i amb un abric de color indefinit i colzes esmolats, com els indigents alcohòlics d’algunes ciutats grans. Durant molt de temps no vaig saber on dormia ni de què vivia. No molestava ningú i la gent el deixava fer sense dir-li res, en una convivència que, vist amb la perspectiva dels prejudicis actuals, resulta sorprenent. Quan, a les nits d’estiu, els veïns del meu carrer sortíem a la fresca –els grans asseguts en cadires de cul de boga i els petits al cantell de la vorera—, recordo que algun cop el Manuel se’ns havia atansat. Llavors els grans interrompien la xerrameca i la canalla deixàvem el joc en què estàvem immersos i paràvem atenció. El Manuel, a peu dret (no hauria pas gosat seure), explicava històries de temps remots que jo aleshores no entenia, o cantava cançons que mai no havia sentit... El vèiem del tot inofensiu i ens demanàvem com un alpicatí –no era pas un rodamón que hagués aterrat al poble per casualitat— podia haver acabat d’aquella manera.


Més tard vaig saber que havia format part de la famosa “División Azul”, aquella unitat d’infanteria que servia a Franco per ajudar Hitler sense intervenir oficialment en la Segona Guerra Mundial, formada per més de quaranta mil voluntaris espanyols (militars de carrera i falangistes veterans de la Guerra Civil) que es van arrenglerar al costat de l’exèrcit alemany, i que van ser enviats al Front Oriental, a Rússia, per participar en el setge de Leningrad, on prop de cinc mil van deixar la pell, tant en combat com, sobretot, a causa del fred.


He recordat el Manuel del Perera mentre llegia l’excel·lent novel·la El pou dels maquis, de Margarida Aritzeta (Cossetània, 2013), una recreació novel·lada del que el 1947 es va conèixer com “la caiguda dels Vuitanta”, que va representar el desmantellament de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, un grup de guerrillers vinculats al Partit Comunista, que preparaven el terreny per a una eventual intervenció dels Aliats que alliberés Espanya del feixisme. El pou dels maquis és una de les quatre obres finalistes del Premi Amat-Piniella d’enguany, i hi apareix, com a personatge secundari, un jove que ha tornat a Valls després d’haver format part de la “División Azul”. L’Ajuntament falangista li paga un sou modest de funcionari (lluny del tractament d’heroi que li havien promès quan el van allistar voluntari) i, trastocat i alcohòlic, diu que “ja hauria de ser mort, jo”, i que “quan penso en aquell fred i en aquell llac [l’Ilmen]... em foto a beure. No sóc prou valent per viure així”. Es veu que la memòria selectiva del govern de Franco en va ser tant, de selectiva, que fins i tot va oblidar-se d’alguns dels qui li havien estat afectes. No sé si el pobre diable del Manuel va obtenir el que es mereixia, el que està clar és que no devia obtenir el que s’esperava quan –empès pel fervor patriòtic, per l’odi contra els comunistes o, senzillament, per les ganes de viure una aventura— va agafar el tren cap a Alemanya, camí d’un infern gelat.

(Article publicat a Regió7 el dia 4 de gener de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada