dilluns, 26 de febrer del 2018

Aglutinació


                Els qui seguim l’obra de Joan Jordi Miralles (quatre novel·les, dues obres de teatre, un recull de relats i alguns contes dispersos en volums col·lectius) celebrem que hagi aparegut Aglutinació (Edicions 62, 2018), la seva última novel·la, mereixedora del Premi Joanot Martorell. Els qui ja hem llegit l’autor, trepitjarem territori conegut. Hi trobarem les sensacions contradictòries a què ja ens té acostumats (repulsió i atracció malsana, esperança i desesperació, diversió i angoixa) i, per damunt de tot, la confirmació que som davant d’un narrador sòlid. Per a qui no hagi llegit mai res de Joan Jordi Miralles, en canvi, Aglutinació pot ser una excel·lent manera de començar a llegir-lo, descobrir que no és un autor convencional i comprovar que és impossible restar indiferent davant la seva narrativa talentosa, desbordant i extremada. Aglutinació és Miralles en estat pur. Contundent i vibrant. Provocatiu i angoixant. Directe i aclaparador. Esborronador i plaent. Capaç, una vegada més, de sacsejar les entranyes del lector.


                Escrita en una segona persona torbadora, que des de la primera ratlla implica i interpel·la el lector, el qual es veu obligat a posar-se en la pell d’un protagonista cap a qui no necessàriament hauria de sentir empatia, Aglutinació explica la història d’un home jove que, fugint d’una experiència traumàtica de la qual amb prou feines se’ns en dona alguna pista, i amb un fort sentiment de culpa, aterra a Londres on, després d’algunes peripècies més o menys degradants, acaba per treballar de conserge en un hotel. En el seu periple autodestructiu, el protagonista viurà situacions ben peculiars (violència, borratxeres, assassinats, trios sexuals, reunions d’una mena de secta que creu que Jesucrist arribarà en una nau espacial,...) tot esperant una resolució que potser el portarà a una certa pau interior (a ell i, de retruc, al lector). És una fugida endavant, d’algú que evita deliberadament trobar respostes, que brega per mantenir-se indiferent, impassible, però que no pot evitar el plor de tant en tant. De fons, un Londres retratat amb cruesa, gris i abúlic (“metròpoli impietosa fins i tot quan reposa, on l’únic lligam entre les persones i les coses (···) és l’ànim de supervivència”), i el plantejament de “com és possible sentir-se sol en una metròpoli tan exorbitant”, en la qual “et sents fora de lloc i fora de temps”, que és el que potser busca el protagonista, i és potser també el busques tu, com a lector, atret per l’espurneig de llum que surt del forat del pany d’una porta on no pots evitar d’entaforar l’ull per comprovar què hi ha a l’altra banda, bo i sabent que no seran flors i violes, sinó escenes desconcertants, pertorbadores, i situacions que poden remoure els plecs més recòndits de les pròpies conviccions.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de febrer de 2018)

dijous, 15 de febrer del 2018

Llengua i versemblança


                El dia 22 de febrer es farà el lliurament del divuitè Premi Joaquim Amat-Piniella. Les quatre obres finalistes d’enguany (Argelagues, de Gemma Ruiz; Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona; La sorra vermella, de JN Santaeulàlia; i L’últim passatge de Walter Benjamin, d’Enric Umbert) compten totes amb elements singulars que en justificarien la tria. Gemma Ruiz aposta per un llenguatge vivíssim a l’hora recórrer la història de tres generacions de dones de la seva pròpia família; Santaeulàlia juga amb el temps per presentar el periple d’uns perdedors que, en la immediata postguerra, volen recuperar la filla robada d’un d’ells; Solsona compon un trencaclosques coral, amb una sorprenent multiplicitat de veus, per reconstruir les circumstàncies d’un assassinat enmig d’una vall pirinenca en plena transformació; i Enric Umbert ofereix un relat carregat de prosa poètica al voltant dels últims dies de la vida del filòsof Walter Benjamin.





                Un dels elements que criden l’atenció, especialment en dues de les novel·les (la de Solsona i la de Santaeulàlia) és la quantitat de text en castellà que inclouen. La voluntat de donar veu a una gran varietat de personatges i, sobretot, la recerca de la versemblança narrativa, fan que en aquestes novel·les s’esdevingui un fet que difícilment podem trobar en cap altra literatura: un bon percentatge del text està escrit en una llengua diferent de la resta. És una pràctica habitual en la nostra literatura. La conclusió a què un arriba és que el preu que ha de pagar en alguns moments la narrativa catalana per resultar versemblant és un preu lingüístic. Només ho constato: és un preu alt. Vivim en una comunitat teòricament bilingüe on, en realitat, el bilingüisme el practiquen, sobretot, els parlants d’una de les dues llengües. Quan alguns escriptors de casa nostra han escrit novel·les en castellà (Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Vázquez Montalbán...), per més que hagin dibuixat uns personatges que ens hem d’imaginar parlant de forma natural en català, no han tingut cap mena d’escrúpol alhora de reduir aquesta llengua a alguna pinzellada purament decorativa. I ningú no els ha acusat de falta de versemblança. Tot plegat representa una lliçó més de sociolingüística que no pas de literatura. Cal pensar-hi.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de febrer de 2018)

dilluns, 12 de febrer del 2018

Qualitat de la llengua

Allò que posa en perill la supervivència de la llengua catalana –no em cansaré de repetir-ho: el català està en perill, per més que de vegades hi hagi qui, interessat a fer-lo desaparèixer, el presenti com una amenaça—, és la quantitat minvant de persones que la utilitzen de manera quotidiana, que percentualment és cada cop menor, però també, i no pas en segon terme, la qualitat amb que s’hi expressen, tot sovint, molts parlants que encara la utilitzen, alguns dels quals (periodistes, per exemple) la tenen com a eina bàsica per desenvolupar la seva professió. La supervivència del català perilla per la quantitat (nombre de parlants), però també per la qualitat (salut filològica). Una llengua que cada vegada (a causa de la contaminació lèxica, sintàctica i fonètica) s’assembla més a l’altra amb què conviu, no té el futur assegurat, ni de bon tros.
Entre les interferències que, provinents del castellà, el català va assimilant a poc a poc però amb la constància d’una gota malaia, les més perilloses són les que afecten la morfologia i la sintaxi. Deixar de dir una paraula i substituir-la per una altra és relativament fàcil (fa quaranta anys tots dèiem “bussón”, “acera”, “sello” o “césped” i al cap d’un temps, després d’algunes classes i amb l’aparició de mitjans de comunicació en català, tots vam passar a dir “bústia”, “vorera”, “segell” i “gespa”), però ja m’explicareu com podem canviar la tendència de dir que una cosa “fa olor a...” (o, fins i tot, “olora a...”), en comptes de “fa olor de...”; o bé com podem aconseguir que en català es deixin de “donar” abraçades i petons, o de “tirar” pets, i es comencin a “fer” abraçades, petons i pets d’una vegada; o bé com aquells que cada vegada més sovint “es cauen”, comencin a “caure” i prou. Fa uns dies, en una classe de batxillerat on la majoria són catalanoparlants, només a dos alumnes els va grinyolar la frase: “Com tinc son, em quedaré al llit”. La frase “Els macarrons estan bons” no va grinyolar a ningú!

(Imatge del setmanari El Temps, 28-5-2017)

El filòleg Pau Vidal, en l’assaig El bilingüisme mata (2015), diu que “La llengua es degrada com més va més, fins al punt que es podria donar la paradoxa que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat (o sigui de parlants) sinó de llengua”. Vidal posa el lector davant d’un mirall on no es pot esquivar una realitat de conflicte lingüístic que quantitativament juga contra el català, ni el retrocés qualitatiu del qual ningú (ni els professionals dels mitjans de comunicació, que treballen amb la llengua) s’escapa. I això podria passar fins i tot en el cas que Catalunya fos un estat independent. Pensem-hi.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de febrer de 2018)