dimecres, 26 d’abril del 2017

Anys i sants

                No sóc dels qui cada dos per tres truquen a familiars, amics o coneguts per felicitar-los aniversaris i sants. No sóc massa de trucar per telèfon, però tampoc no és pas que em consideri una persona eixuta, és més aviat que no m’apunto aquesta mena d’efemèrides en cap agenda i, sovint, em passen per alt. Les xarxes socials, però, m’han fet canviar molt els costums, en aquest sentit. Facebook em recorda cada dia quins dels meus amics virtuals fan anys i acostumo a enviar un missatge de felicitació a aquells amb qui em sembla que hi tinc una mica més de relació i, per tant, de compromís. No pas a tots: em semblaria absurd felicitar algú amb qui amb prou feines he intercanviat mai cap paraula. Gràcies als grups de whatsapp, d’altra banda, com que sempre hi ha aquell que es recorda de totes les dates assenyalades, quan veig que comencen a felicitar un dels membres, m’hi afegeixo amb entusiasme.


                Els qui ja comencem a tenir una edat i, especialment, si hem tingut una educació tradicional, recordem que fins no fa pas tant les felicitacions es produïen potser més quan era el sant d’algú que no pas per l’aniversari. Encara més, crec que (si més no en algunes zones rurals) la meva és la primera generació que hem celebrat els aniversaris. A casa, per exemple, mai no vam celebrar que els pares fessin anys i sí, en canvi, que fos el seu sant. Entre els joves, en canvi, la tendència s’ha invertit d’una manera radical. Molta gent (joves i no tan joves) celebren l’aniversari però no pas el sant, que en alguns casos no saben ni quin dia ho haurien de fer. Segurament això es deu, en bona part, a la tendència de la nostra societat a laïcitzar la vida quotidiana, a allunyar-se dels costums lligats amb la tradició cristiana. Però em sembla que també és a causa de la globalització dels costums que es deriva del fet que, cada vegada més, abandonem els autòctons i n’incorporem de procedents del món anglosaxó.

                Un altre costum que està canviant, en l’àmbit de les felicitacions, és el d’abandonar la forma catalana “per molts anys”, que tradicionalment s’usava tant pels sants com pels aniversaris. La bona feina que en el seu moment va fer el Club Súper3 en reintroduir aquesta expressió en una cançó que servia per substituir l’habitual “cumpleaños feliz” de la nostra infantesa, està quedant en no res a les xarxes socials, on la majoria dels catalanoparlants utilitzen la forma “felicitats” o, en una traducció matussera del castellà o de l’anglès, l’abominable “feliç aniversari”. Hauríem de recordar que les interferències d’altres llengües no sempre arriben amb la substitució d’una paraula per una altra, sinó que sovint ho fan a través de camins més subtils. Si avui ensopegueu amb algun Jordi o Jordina, doncs, digueu-li “per molts anys!”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia de Sant Jordi de 2017)

dilluns, 24 d’abril del 2017

Sant Jordi

                Com sempre, el Pou del maig surt per Sant Jordi. Qui més qui menys, avui va amb una rosa a la mà i un llibre sota el braç. Jo no. El 23 d’abril és, dels 365 que té l’any, el dia amb menys probabilitats que un servidor compri un llibre. Amb això no vull pas marcar tendència ni, encara menys, llençar un missatge incendiari en contra del mercat cultural. Al contrari: em sembla fantàstic que el dia de Sant Jordi les multituds s’amunteguin sobre les parades de llibres i facin cua als taulells de les llibreries per consumir producte bibliogràfic (tant si va signat pel famoset de torn com si l’ha escrit el pelacanyes de la cantonada).  Ho trobo extraordinari. Gent que no ha trepitjat mai una llibreria s’obre pas a cops de colze entre l’allau de compradors per aconseguir un exemplar de la novel·la que, des de primera hora del matí, apunta entre els mitjans com la més venuda de la diada (i que, inevitablement, després del bombardeig mediàtic, acabarà sent la més venuda). D’altra banda, no ens hem d’esquinçar pas les vestidures en saber que bona part d’aquest llibres no se’ls llegirà ningú. L’important és que les editorials, les llibreries i (en darrer terme, ai las!) els escriptors, puguin quadrar els números i aconsegueixin publicar, vendre i produir altres llibres que, l’any vinent, molts es compraran i alguns ens llegirem. Per als qui consumim llibres tot l’any, l’espectacle de cada Sant Jordi no té preu: veure com, un dia l’any, tothom fa entusiasmat el que tu fas habitualment amb devoció militant és una meravella.



                Per això, sempre que puc, dedico una part de la diada de Sant Jordi a passejar i badar pel Passeig de Manresa. Sembla com si tothom estigués una mica més content que els altres dies. I em pregunto: si es consumissin més llibres durant l’any, seríem una mica més feliços? No n’estic segur. Crec que no. El que sí que sé del cert és que m’agradaria viure en un món on tothom comprés i (fins i tot) llegís llibres cada dia. La diada de Sant Jordi genera aquesta il·lusió i només per això ja val la pena mantenir-la.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2017, que surt per Sant Jordi)

dilluns, 10 d’abril del 2017

Crims en miniatura

            Amb més de vint-i-cinc anys de trajectòria literària (l’any 1991 va guanyar el premi Les Talúries amb Els perills de ser dona) Maria Pons s’ha anat consolidant com una veu ponentina a tenir en compte. Fins ara havia alternat la novel·la i el llibre de relats. En el seu últim llibre, però, s’atreveix amb un gènere difícil i arriscat: el microconte. A Petits crims familiars i altres microrelats (que, amb unes il·lustracions delicioses d’Helena Esteve, ha publicat Pagès en català i Milenio en castellà) hi trobem setanta-dues peces narratives petites que van des de la brevetat extrema d’una sola línia fins l’extensió màxima de mitja pàgina.


            Fa una colla d’anys, l’eslògan d’un anunci de colònia per a mascles deia que “en les distàncies curtes és quan un home se la juga”. Si ho adaptem al camp de la literatura, bé podríem dir que “en les extensions curtes és quan un escriptor se la juga”. Maria Pons, doncs, se la juga. I, si bé és inevitable que en el llibre hi trobem microrelats molt variats i de valor literari desigual, en general se’n surt bé. Perquè la brevetat és molt difícil de gestionar. És molt senzill dir alguna cosa interessant en cent o dues-centes pàgines, però en canvi és molt complicat encertar-la en unes poques ratlles. A l’autor de microrelats li cal la capacitat fabuladora del novel·lista i la intensitat expressiva del poeta, la contundència del creador d’aforismes i l’eloqüència de l’explicador d’històries. Si, com deia Julio Cortázar, la novel·la és com un combat de boxa que s’ha de guanyar per punts i el relat ho ha de fer per ko, en el cas del microrelat –podríem afegir— cal que aquest ko es produeixi en el primer assalt. La línia que separa la genialitat del ridícul és, en el cas dels microrelats, especialment fina.

            A Petits crims familiars, Maria Pons se’n surt amb bona nota i s’afegeix a una tradició que en català va conrear, amb especial fortuna, el gran Pere Calders. Pons hi parla de l’amor en molts dels seus matisos (desengany, possessió, passió... “dormien un de cul a l’altre. No volien pas despertar a tots aquells que dormien al mig”), de la feminitat (“Era l’esposa ideal, la mare abnegada, la mestressa de casa perfecta. I es va avorrir tant, que va optar per convertir-se en amant desitjada”), de la família, del temps (“el pas del temps buida les cases de gent i les omple de fantasmes”), de la mort (“Morir no és morir, sempre que algú et recordi”), de l’existència, de la vida, de la por... Uns són més poètics, altres més narratius i algun és dialogat. N’hi ha que demanen un cert esforç d’abstracció, n’hi ha que busquen la complicitat i n’hi ha que semblen acudits. El to predominant, però, és gairebé sempre la ironia, i això ajuda a fer que la lectura sigui ben plaent.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 d'abril de 2017)

diumenge, 9 d’abril del 2017

Perdre-ho tot

                El manresà Jeroni Muñoz avença en bona direcció dins del món literari. Hi ho fa amb un pas ferm. Si l’any passat debutava amb la interessant novel·la Un vestit curt..., que abordava un relat social carregat de matisos, enguany aterra a les llibreries amb El torb sobre el mar (Onada), que va merèixer el Premi Vila de Puçol i que té un punt de partida colpidor: una nit, la policia desperta l’Antoni, un vell arquitecte que va decidir abandonar la vocació per dedicar-se a la pesca, i li comuniquen que el seu fill i un dels seus néts acaben de morir en un accident. Ell i la Maria, la seva dona, ho acaben de perdre tot. L’Antoni, a partir d’aquell moment, sortirà cada nit al mar, tot sol, amb el seu palangrer, “ell, on el primer horitzó deixa de ser-ho, al bell mig de tot plegat”. Per retrobar? Per recordar? Per oblidar?


                Carregada d’imatges suggerents, amb un domini absolut del llenguatge mariner i del vocabulari dels pescadors, El torb sobre el mar va adoptant la forma d’una al·legoria on cada objecte, cada situació, pot prendre diferents lectures. El vaixell del vell mariner, el mar, l’horitzó, un portacontenidors sense càrrega amb el qual ensopega nit rere nit... cada detall pot adquirir, en un moment determinat, significats profunds.

                Muñoz, que demostra habilitat en la construcció de la història, explicada en bona part a través de silencis plens de sentit, no ha escrit una novel·la de trama trepidant. En aquesta novel·la, revestida d’una pàtina de dramatisme existencialista, hi passen més coses a dins dels personatges que no pas a fora. No és una novel·la que serveixi, simplement, per passar l’estona, sinó, sobretot, perquè el lector, mentre acompanya l’Antoni en la seva persistent recerca, acabi reflexionant sobre la vida, la mort, els records, l’oblit, l’amor, la paternitat, la solitud... I això la converteix, tot i la brevetat, en una novel·la ambiciosa: pels temes, pel llenguatge, per la força de la història, per la intensitat de les imatges o per uns personatges que, al cap d’uns dies d’haver-la acabada de llegir, encara conserves enganxats en algun plec recòndit de la memòria.

(Article publicat al Pou de la gallina, en el número d'abril de 2017)