dimecres, 26 d’octubre del 2016

Política i esport

                Ha tornat a passar. És com el dia de la marmota, que es repeteix una vegada i una altra. Cada tant, un esportista de casa evita posicionar-se sobre temes relacionats amb el procés català i la sobirania nacional amb l’argument, tan suat com (a hores d’ara) ridícul, que no s’ha de barrejar l’esport amb la política. És fins i tot més patètic que aquell dels esportistes que diuen que no hi entenen, de política, com si la ignorància fos una virtut.
                Aquest cop ha estat l’admirada medallista olímpica Mireia Belmonte que, després d’assistir al partit de Champions entre el Barça i el Celtic a mitjans setembre, en una entrevista a Atresmedia, quan li van preguntar per la presència d’estelades al Camp Nou, va dir que “cadascú és lliure d’expressar-se com vulgui, però no s’ha de barrejar mai l’esport amb la política”. És una opinió que els esportistes d’elit catalans acostumen a airejar amb molta alegria, convençuts que d’aquesta manera queden al marge de qualsevol polèmica i eviten ofendre ningú. Doncs, mireu, a mi, aquesta postura m’ofèn. Perquè, fixeu-vos-hi, segons aquesta tesi l’esport i la política només es barregen quan es tracta de política catalana. Les estelades són política, però l’himne i la bandera espanyols durant el lliurament d’una medalla olímpica deuen ser simples elements decoratius. En el moment que un esportista vesteix els colors d’una selecció nacional, o participa en una competició representant un país determinat, està defensant una entitat política. ¿Quants d’aquests esportistes que proclamen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política critiquen que les seves medalles entrin en el còmput de les que ha guanyat, posem per cas, Espanya? ¿Quants renuncien a portar la rojigualda en la seva indumentària, o fins i tot a embolicar-s’hi? Esport i política són indestriables i, de fet, si hi ha una competició polititzada (on tothom competeix sota una bandera i representant un estat) són precisament els Jocs Olímpics, on participa meritòriament Mireia Belmonte.



                La hipocresia dels esportistes que es declaren al·lèrgics a la política només quan es tracta de les reivindicacions catalanistes, doncs, m’ofèn. Com m’ofèn quan es dóna per suposat que l’únic nacionalisme que existeix és el de les nacionalitats oprimides, perquè hi ha qui considera que la pertinença a una nació només és natural quan aquesta té categoria d’estat, la defensa de la unitat del qual no es considera nacionalisme. Trobaria molt més honesta i acceptable una declaració ideològicament oposada als meus sentiments, o una legítima negativa a respondre sobre aquests temes (tothom té dret a no respondre la pregunta d’un periodista), que no pas aquest intent de dir allò que creuen que no els compromet, però que en realitat els deixa ben retratats.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 d'octubre, de 2016)

dissabte, 15 d’octubre del 2016

El jovent d'avui

                Hi ha qui renega de la naturalesa dels adolescents. Hi ha qui està convençut que la generació dels joves és com una mena de versió degenerada de la generació dels adults. També dins la comunitat docent o, fins i tot, entre els qui fan de pares hi ha qui no pot evitar de caure en la formulació d’aquesta mena d’idees.
El tòpic diu que, per exemple, els joves d’avui no llegeixen. I els adults, llegeixen gaire? I aquests adults que fa trenta o quaranta anys eren adolescents, llegien? Un altre tòpic assegura que els joves són més maleducats que abans. Segur? I, en tot cas, de qui seria la culpa, si fos així?


Si hi ha una veritat científicament inqüestionable és que la naturalesa humana no canvia, i menys en unes poques generacions. Sempre hi ha hagut adolescents rebels i carregats d’inseguretats i de dubtes, que desafien l’autoritat i experimenten tan com poden amb allò que tenen a l’abast. El que ha canviat és potser la manera de tractar-los i, per descomptat, el món que els envolta. Una altra dada objectiva és que les generacions grans sempre han considerat maleducats els joves. Sòcrates deia, fa més de dos mil anys, que els joves de la seva època faltaven al respecte a pares i mestres. Si això fos cert, si els adults sempre haguessin tingut raó i, per tant, la generació posterior fos pitjor que l’anterior, al cap d’un parell de mil·lennis aquesta tendència hauria portat a un grau de degeneració que faria impossible la convivència. Potser sí que la canalla d’avui desafien amb més facilitat els adults que no pas la canalla de fa quaranta anys, però fa quaranta anys la canalla maltractava els animals o es barallava a cops de pedra amb molta més naturalitat que la d’avui. I això no fa que els uns siguin, en essència, millor ni pitjor que els altres.
Per sort o per desgràcia, la vida m’ha portat a conviure diàriament amb aquests éssers que, entre els 12 i els 17 anys, no saben si són nens o adults, es tornen reservats perquè se senten insegurs, recelen de l’autoritat i passen de l’amor a l’odi com si res. Com sap qualsevol professor de secundària i com bé saben, també, la major part dels pares que s’hi troben, la convivència amb els adolescents no és fàcil. I els faríem un flac favor si confonguéssim el fet d’entendre’ls amb el fet de justificar-los. Però no podem oblidar que, al capdavall, són el futur. D’aquí a uns quants anys governaran el món, i es queixaran de la poca educació i la manca d’hàbits dels seus fills. Nosaltres, llavors, ja no hi serem. És una roda que no para i d’aquí a dos mil anys, en podeu estar segurs, hi haurà qui dirà –amb la supèrbia que sovint gastem els adults— que el jovent és intractable, que la cosa ha degenerat fins a un nivell insostenible i que abans tot era d’una altra manera, és a dir millor.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 d'octubre de 2016)

divendres, 7 d’octubre del 2016

La Franja

                A finals de juliol, una representació significativa del col·lectiu Narradors Centrals –JoanPinyol, Jordi Estrada, Pila Duocastella, Imma Cortina, Josep Maria Solà i un servidor— vam viatjar fins a Vallderroures per assistir a una trobada d’escriptors de les que, de tant en tant, organitza el llibreter Octavio Serret a la capital del Matarranya. En Serret és molt més que un simple llibreter. Per la seva botiga desfilen complaguts, cada cap de setmana, la flor i la nata del món literari i és al darrere de múltiples iniciatives absolutament insòlites tenint en compte la densitat demogràfica de la seva comarca. De fet, la hiperactivitat de l’Octavio i la seva ambició l’han portat a obrir local a Barcelona: Els 4 Gats del Serret. A la trobada del juliol hi havia, a banda dels Centrals, representació d’autors ebrencs i també representants del Moviment Franjolí, que defensa l’ús del català a la Franja.




                La Franja és encara un espai desconegut per a la majoria de catalans. Es tracta d’un conjunt de territoris, força desconnectats entre ells (entre Tamarit, Fraga o Vallderroures hi ha be poca relació i pèssimes comunicacions), que administrativament pertanyen a l’Aragó. Allà el català, que hi és la llengua pròpia i la que es parla en la majoria de famílies, viu en una situació molt propera a la diglòssia: tot i ser la llengua majoritàriament parlada, a les escoles amb prou feines s’hi ensenya i no té un reconeixement oficial simbòlic. Alguna cosa deu estar passant, però, quan hi ha qui, amb actitud reaccionària, renega de la catalanitat d’aquell territori i reivindica la seva llengua com a “chapurriao” (que és la denominació popular del famós LAPAO), com reclama una pintada tot just a l’entrada de Vallderroures. I alguna cosa vull pensar que hi tenen a veure els escriptors d’aquell territori, amb el gran i malaguanyat Jesús Moncada al capdavant, que pensava en “la teranyina artificial de fronteres administratives que cobreix (···) la Franja –de ponent per a Catalunya, oriental des de la perspectiva aragonesa—, i en qui les empra i manipula ara i adés amb histèria inquisitorial per falsejar allò que constitueix les nostres identitats, començant per la llengua”.

(Article publicat a  la revista El Pou de la Gallina, en el número d'octubre de 2016)