dissabte, 29 de setembre del 2012

Els 40 d'Òmnium Bages



                La nit passada (28 de setembre de 2012) ha tingut lloc un sopar per commemorar els quaranta anys de presència d’Òmnium Cultural al Bages amb més de 150 participants. Qui els ho havia de dir, fa just mig segle, als senyors Carulla, Millet, Cendrós, Riera i Vallbé, prohoms barcelonins amb ganes de recuperar una cultura catalana penosament malmesa per la llarga nit franquista, quan es van trobar, amb l’aval de l’abat Escarré –que n’inauguraria la seu del Palau Dalmases l’any 1963—, per fundar l’entitat, que al cap de tant de temps –i després d’haver passat etapes ben diverses— Òmnium Cultural no tan sols hauria guanyat socis, presència territorial i influència civil, sinó que s’hauria adaptat als nous temps fins a convertir-se en l’entitat social més important de les que, en aquesta part del segle XXI, tenen com a objectiu la defensa de la llengua, la cultura i el país? Molt hi ha tingut a veure, en aquest procés modernitzador, la figura de la darrera presidenta nacional, Muriel Casals, que amb el seu to suau i el seu discurs precís i contundent s’ha guanyat la simpatia de la societat civil catalana, fins i tot la d’alguns sectors que fins fa poc encara arrufaven el nas quan sentien parlar d’una entitat que, en algun moment, s’havia associat a l’expressió més rància del catalanisme. Avui, Òmnium és una entitat forta, dinàmica i compromesa; té més de 25.000 socis i passa per un moment dolç, essent un actiu inqüestionable en molts dels esdeveniments que darrerament són notícia.
                L’actual presidenta també hi era, ahir, a la Sala Petita del teatre Kursaal, a Manresa, per intervenir en aquesta celebració del quarantè aniversari d’una de les 24 seus territorials que l’entitat té repartides pel país: la del Bages. Un breu i intens documental, amb el testimoni dels presidents que hi han passat des del 1972, però també amb presència de les noves generacions de socis, va recordar la intensa activitat d’Òmnium a la comarca.
                I qui els ho havia de dir, als fundadors i als primers socis de la seu bagenca (Lletjós, Sitges, Camprubí, Badia, etc...), que 40 anys més tard, en un teatre Kursaal recuperat, se’ls retria un homenatge i que la delegació s’hauria convertit en una de les entitats culturals més actives de la Catalunya Central? Avui, Òmnium Bages és al darrere de presentacions de llibres, premis literaris, recitals, cicles de conferències, cursos d’història, exposicions, projectes per afavorir la cohesió social, etc... Col·labora amb l’Assemblea Nacional de Catalunya i amb Manresa per al Independència en l’organització d’actes per promoure el dret a decidir. L’any vinent  serà l’entitat que coordinarà els actes de les festes de la Llum, i ha impulsat una iniciativa destinada a modificar sensiblement la fesomia cultural de la ciutat: el conjunt escultòric dedicat a Amat-Piniella, obra de Ramon Oms i pagat per subscripció popular, que es vol inaugurar davant la biblioteca del Casino el 2013, any en què es commemora el centenari del naixement de l’escriptor manresà més important del segle XX.
                Òmnium és una entitat que (a Manresa, al Bages i a Catalunya) les circumstàncies han situat en una posició crucial, i que, paradoxalment, essent avui més necessària que mai, aspira a no ser-ne gens en un futur proper.

(Article publicat a Regió7 el 29 de setembre de 2012)

dimecres, 19 de setembre del 2012

La mala educació



                Es troben, cara a cara, dues parelles conegudes que caminen per la vorera en sentit oposat. Se saluden i, com que fa dies que no coincideixen, s’aturen a parlar. Una de les parelles empeny un cotxet amb una criatura a dins i els altres en fan els pertinents elogis, amb els pertinents escarafalls, i ocupen tot l’ample de la vorera. Com que s’hi estan una estona –que si el nen fa tanta bondat, que si el que li costa és acabar-se tot el biberó, que si naps, que si cols—, i la vorera és força concorreguda, acaben formant un col·lapse de dimensions considerables: els altres vianants han de baixar a la calçada per poder passar i, quan vénen cotxes, tot s’atura, amb la qual cosa acaba havent-hi un tap enorme en les dues direccions. En cap moment, però, ni una parella ni l’altra s’hi han fixat ni, encara menys, s’han plantejat la possibilitat d’enretirar-se deu metres més enllà, on la vorera es fa més ampla i no provocarien cap problema de fluïdesa peatonal. No s’ho han plantejat perquè cap dels quatre no pensa que al món conviuen amb altres éssers de la mateixa espècie.
                En un vagó de tren, sona el mòbil a una dona, que el despenja i es posa a explicar-li a algú, amb tots els detalls –fins i tot els més íntims i escabrosos—, la baralla que va tenir no fa gaire amb un paio amb qui és fàcil deduir que, fins fa poc, mantenia allò que en diuen una relació sentimental. Al cap de cinc minuts, tots els passatgers que viatgen en el mateix vagó saben, entre d’altres coses, que aquell “malparit” coronava el front de la pobra dona amb dues banyes i que, a més, s’estimava més anar al bar amb els amics que no pas estar amb ella. Al seu costat, una senyora ha hagut de deixar la lectura del llibre que tenia a les mans, no pas perquè l’interessi gens ni mica el culebrot de la veïna, sinó perquè, amb els crits, concentrar-se li ha acabat per resultar impossible.
                A la terrassa d’un bar, un divendres a la nit, a les dues de la matinada, una colla de gent –no necessàriament jove— xerra animadament. S’ho passen bé i, com que l’endemà no treballen, no els ve d’una hora. En cap moment no els ha passat pel cap considerar que fer soroll, a aquelles hores, en plena via pública, pot molestar ningú, però –ves per on!— tampoc no se’ls acudiria mai d’anar just a sota de casa seva a fer xivarri. A pocs metres, alguns veïns intenten agafar el son des de fa estona.
                Un d’aquests dies, començat el curs escolar, les parelles que han col·lapsat la vorera, la noia del telèfon mòbil i els clients del bar que manté oberta la terrassa fins a la matinada, passaran per davant d’un institut, es trobaran amb una allau d’adolescents baladrers que criden, s’empenyen, s’insulten i interrompen el pas... i se sorprendran que el jovent sigui tan mal educat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de setembre de 2012, i posteriorment a El Pou Digital)

diumenge, 16 de setembre del 2012

Independència!



                Abans de l’èxit incontestable de la manifestació del passat 11 de setembre a Barcelona ja hi havia algun polític que, preveient una resposta massiva a la convocatòria de l’Assemblea Nacional Catalana –i adonant-se, doncs, que no podia quedar al marge d’un esdeveniment que, aquesta vegada sí, podia acabar sent històric—, s’escarrassava a justificar les pretensions de l’acte segons els propis interessos partidistes. Una actitud que diu molt del nivell moral i personal d’alguns dels nostres dirigents. Duran Lleida, per exemple, aterrit davant la possibilitat de no sortir en una foto que potser algun dia serà transcendent, deia, una setmana abans, que aniria a la manifestació perquè “ja no és independentista”, i feia ostentació, una vegada més, d’aquesta capacitat dels polítics per interpretar-ho tot des d’una òptica interessada. Per la seva banda, el líder del PSC, Pere Navarro, va arribar a dir, quan faltaven uns dies per a l’esdeveniment, que l’èxit previsible del sarau que es presentava com a sobiranista seria, en realitat, una mostra del descontentament de la societat davant la situació de crisi i retallades que pateix. L’allau de penjaments que va venir-me al cap quan vaig sentir que Navarro –amb el seu to permanent de líder desubicat que no alça la veu per no molestar— o Duran Lleida –com si acabés de rebre una revelació divina— procuraven reinterpretar una consigna inequívoca (no oblidem que el lema de la convocatòria era: “Catalunya, nou estat d’Europa”), no el podria pas reproduir ara públicament, perquè tinc prou capacitat de contenció verbal per estalviar-me maldecaps jurídics. Que no ens estranyi, doncs, si ara tothom vol apuntar-se la victòria, si tota aquesta colla de polítics que modulen el discurs segons com es desenvolupa el curs dels esdeveniments intenten ara liderar la massa popular que dimarts es va manifestar pels carrers de Barcelona.
                Per altra banda, després d’haver assistit a la concentració massiva, amb el precedent de la que ja ens va convocar el 10 de juliol de 2010, un no pot deixar de ser una mica escèptic. L’ombra del desencís i del desconcert que es van viure durant els mesos posteriors a la manifestació de 2010 plana per damunt de l’èxit d’aquesta convocatòria. Aquest cop, però, la multitud no mostrava cap ambigüitat. Si el crit de “som una nació” i el dret de decidir (consignes més o menys còmodes per a gent de sensibilitats polítiques força diverses) van unir més d’un milió de persones fa dos anys, aquesta vegada el missatge era ben clar i es va cridar amb una unanimitat sense fissures. Pels carrers de Barcelona, per la Gran Via fins i el Passeig de Gràcia, per la plaça d’Urquinaona i per la Via Laietana, pel Passeig d’Isabel II, pel parc de la Ciutadella i fins davant mateix del Parlament... el clam no es prestava a interpretacions equívoques. Mai, abans, un acte independentista havia tingut, ni de bon tros, una acollida similar. Un milió i mig de persones (segons dades de la guàrdia urbana i la Conselleria d’Interior), de diferents tendències ideològiques, d’estracció social diversa i no tots nascuts sota el paraigua de la mateixa cultura, ens vam unir per fer un mateix crit: “in-inde-independència!”

(Article publicat a Regió7 el dia 15 de setembre de 2012)

dimecres, 12 de setembre del 2012

Carn a la brasa



                No sóc massa de platja, la veritat. El mar m’agrada més a l’hivern que no pas a l’estiu i, si he de banyar-m’hi, prefereixo una cala solitària (o, fins i tot, un racó abrupte, sense sorra) que no pas l’esplanada interminable, esquitxada de xiringuitos i parades de patins aquàtics, on la sorra es barreja amb tovalloles estampades, hamaques de ratlles, neveres portàtils i para-sols llampants; on la ferum de protector solar fereix la pituïtària amb la mateixa intensitat que l’olor de crispetes quan vas al cinema; on, en fi, centenars –milers!— de cossos d’una humanitat amorfa s’estiren –ara panxa enlaire, ara de bocaterrosa— exposats als rajos solars amb la finalitat de torrar-se com llagostins a la planxa. Per tant, sempre que puc evito d’assistir a un tal espectacle, que –tret que me’l miri amb ulls d’antropòleg— em resulta més aviat desolador. El que passa és que per complaure la filla –no fos cas que li creéssim alguna mena de trauma infantil i, de gran, ens refregués per la cara que de petita no la dúiem a la platja, com tothom—, la dona i jo cada estiu claudiquem i passem un parell de cops per l’experiència demolidora de carregar el cotxe amb tot l’atrezzo necessari; posar rumb cap a la costa; pagar una picossada per deixar el vehicle en un aparcament descobert; plantar el para-sol i estirar les tovalloles, enmig de la multitud; fer un capbussó reparador tot esquivant meduses; suar la cansalada, ajaguts a dins del cercle d’ombra, mentre nens enjogassats t’esquitxen de sorra; i tornar a casa amb el cos cobert d’una crosta de sorra i sal que costa déu i ajut d’arrencar.
                De tot plegat, però, potser el que més em costa de pair és la visió dantesca –infernal!— de tota aquella quantitat de cossos mig amuntegats, entomant la roentor solar. La bellesa d’un cos nu, que tants artistes s’han escarrassat a mostrar-nos d’una manera sublim a través de la pintura i l’escultura des de fa mil·lennis, es veu de cop i volta qüestionada per la realitat de tones de carn flonja socarrada, de pelleringues antieròtiques, de postures desmanegades... Ja sé que queda més progre fer-se el naturalista i reivindicar la llibertat de no haver d’estar sotmès a l’esclavatge de la moda ni a cap mena de carcassa artificial. Però, què voleu que us digui? Entre les meves conviccions inamovibles, n’hi ha una que valoro especialment: la dignitat de les persones és sagrada. Sovint, miro d’imaginar-me aquells homes i dones vestits com deuen anar normalment quan són a casa, o a la feina, o quan surten de festa, o quan van al súper a comprar... i no puc deixar de pensar que la majoria dels humans, quan anem vestits, guanyem, tant des del punt de vista estètic com pel que fa a la dignitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 2 de setembre de 2012)

diumenge, 9 de setembre del 2012

Voluntat de servei (Rafael Tasis)



Després de llegir Diari íntim (Acontravent), el recull de textos autobiogràfics, fins ara inèdits, de Rafael Tasis, un té la sensació d’haver llegit una obra d’un interès literari més aviat escàs, però que, en canvi, contribueix a divulgar la personalitat d’un dels homes imprescindibles de la nostra cultura.
                Gràcies a Diari íntim assistim als maldecaps adolescents de Rafael Tasis, que als setze anys, amb una llengua vacil·lant, somiava amb esdevenir un escriptor famós, es deixava portar per la sensualitat que li despertava la visió de la bellesa femenina i era víctima dels habituals turments inconformistes de l’adolescència (“Tinc dies tan profundament irats i amargats, que em trec l’ànima plena de fel... Ira contra mi, contra el món, contra l’estupidesa de les convencions...”). És interessant, doncs, conèixer els flirtejos juvenils de Rafael Tasis, les lectures que feia de forma compulsiva, la precocitat amb què va començar a publicar... i, més endavant, les impressions sobre els primers dies de la guerra, sobre l’assassinat del seu amic Josep Maria Planes (en parla a l’entrada del 10 d’agost del trenta-sis, quan totes les fonts situen el fet el dia 24), sobre la fugida cap a l’exili francès o sobre l’alliberament de París. En els primers capítols d’una autobiografia que va quedar incompleta la força literària hi és més gran, però s’atura després d’explicar els orígens familiars i algunes impressions de la infantesa.
                De formació autodidacta i amb una ambició considerable, Tasis va començar a publicar relats infantils i articles periodístics. Més tard, i especialment després de la guerra, les circumstàncies el van portar a escriure amb voluntat de servei, i va publicar novel·les que retrataven la seva generació (Tres), va ser el pioner del gènere policíac en la nostra llengua (La Bíblia valenciana), va estrenar peces teatrals (La maleta) i va contribuir a omplir algun forat historiogràfic (Pere el Cerimoniós i els seus fills).

(Article publicat a El Pou de la Gallina, en el número de setembre de 2012)

dissabte, 8 de setembre del 2012

Escriure en català




Hi ha una pregunta que a qualsevol escriptor que exerceix la seva activitat en la llengua de Llull segur que li han fet algun cop (o tot sovint): per què escrius en català? Haver de justificar per què escrius en la pròpia llengua, o en la llengua pròpia del territori on vius, és un símptoma inequívoc de falta de normalitat. A ningú no se li acudiria demanar a Javier Marías perquè escriu en castellà, a Andrea Camilleri perquè ho fa en italià o a Paul Auster perquè utilitza l’anglès... ni tan sols ningú es planteja perquè el Stieg Larsson va escriure la trilogia Millennium en suec, una llengua que amb prou feines té més parlants que la nostra. Tots aquests autors usen un codi avalat per un –o més d’un— Estat. En canvi, la pregunta es repeteix, un cop i un altre, als nostres escriptors: per què escrius en català? I porta implícita una altra pregunta, potser encara més perversa: per què no ho fas en castellà? És més, dubto que mai li hagin demanat al gran autor barceloní Enrique Vila-Matas per què ha escrit els seus llibres en la llengua de Cervantes.
La situació d’anormalitat i –diguin el que diguin!— de minorització en què viu la llengua catalana (que ha de conviure amb una altra de molt més poderosa) fa que sigui habitual que, segons dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura del 2011 en relació al consum de llibres a Catalunya, els catalanoparlants llegeixin indiscriminadament en català i en castellà, mentre que els castellanoparlants ho facin gairebé exclusivament en la llengua que acostumen a parlar. I és també un símptoma d’anormalitat –i, en aquest cas, també de mediocritat— que, de tant en tant, hi hagi algun escriptor que –convençut que en català mai no obtindrà l’èxit que es mereix i atribuint el relatiu ressò dels seus llibres a la migradesa i la ignorància dels lectors autòctons— opti per canviar de llengua. Mai no sabrem què hauria passat si Kafka hagués redactat les seves obres en txec, en comptes de fer-ho en alemany, però sí que tenim constància que, per exemple, les novel·les de Jaume Cabré (traduïdes a diversos idiomes, des de l’Hongarès fins a l’Eslovè, passant pel francès, el noruec o, especialment, l’alemany) es venen com xurros en molts països europeus.


Haver de justificar-se per utilitzar la pròpia llengua és, per tant, un peatge (més o menys humiliant) que només hem de pagar aquells que escrivim en una llengua minoritzada i, per això mateix, amenaçada. Escriure en català (o en gallec, o en basc, o en occità, o en finès) no hauria de ser cap acte d’heroïcitat ni de resistencialisme, com no ho és fer-ho en francès, en anglès, o en espanyol, sinó un acte de normalitat. De tanta normalitat com seria no haver de muntar una setmana –encara tan necessària— dedicada, específicament, al llibre en català.

(Article publicat a Regió7 el dia 8 de setembre de 2012)

divendres, 7 de setembre del 2012

Tot comença a Casp



                Hi ha qui sosté que alguns dels mals que patim els catalans tenen els seus orígens fa, ni més ni menys –i exactament!—, sis-cents anys. El rei Pere III el Cerimoniós, tan recordat a Manresa perquè va impulsar i afavorir la construcció de la sèquia, va tenir dos fills i tots dos van tenir oportunitat de portar la corona. L’un, Joan I, conegut com el Caçador, va començar el seu regnat després de la mort del pare, el 1387, però va morir en circumstàncies poc clares, sense descendència masculina, el 1396, i va ser succeït pel seu germà Martí I, l’Humà. El cas, però, és que Martí l’Humà també va deixar el món l’any 1410 sense haver fet testament i sense aclarir qui havia de succeir-lo –Martí el Jove, el seu únic fill, havia perdut la vida a Sardenya, poc abans—, per això la seva indecisió va desfermar un llarg període de discòrdies entre els súbdits.
                El compte Jaume d’Urgell era el candidat més clar a la successió, perquè era l’únic descendent legítim per via masculina del casal de Barcelona i perquè ja exercia de lloctinent i governador general, càrrecs que tradicionalment ostentava l’hereu de la Corona. Poc s’imaginava en un primer moment, al costat dels seus partidaris, que els esdeveniments acabarien prenent un caire tan advers als seus propòsits i per això va decidir esperar pacíficament que els parlaments el reconeguessin. No va comptar amb la campanya de desprestigi que li estaven preparant . L’infant castellà Ferran d’Antequera (un altre candidat) s’havia anat perfilant cada cop més com un rival a tenir present i els seus adeptes, en un principi en aparença inexistents, van començar a aflorar. Al darrere de la trama antiurgellista hi havia el papa Luna, l’octogenari Benet XIII, que, desesperat, movia els fils des de Peníscola perquè la situació l’afavorís personalment en la resolució del Cisma de l’Església. Es resistia a renunciar al papat. S’havia mantingut ferm quan, el 1395, França, Castella i Anglaterra havien proposat la dimissió dels dos papes, el de Roma i el d’Avinyó, per posar fi a la divisió. Durant un temps, tan sols va rebre el suport polític de Martí l’Humà. Des de Peníscola, va destinar esforços a conservar l’adhesió d’Aragó i Castella, que mantingué gràcies a l’hàbil mediació en el procés successori de Martí I, que acabaria amb l’entronització final de l’infant i regent castellà Ferran de Trastàmara, l’heroi d’Antequera.
                Així, el Compromís de Casp (1412), del qual enguany se’n commemora el sisè centenari, malgrat haver estat presentat com un judici equànime sobre quin dels candidats mereixia per justícia la Corona, fou, al capdavall, un simple tràmit per acabar proclamant rei l’infant castellà. La majoria dels nou compromissaris eren homes vinculats al papa Luna.
                La reacció del comte d’Urgell va arribar tard. Es va queixar de fraus, maquinacions i arbitrarietats en contra d’ell, però tothom se li va girar d’esquena. La seva rebel·lió va acabar amb la desfeta del Castell Formós, a Balaguer, i l’empresonament del comte fins a la fi dels seus dies.
                El Compromís de Casp, que va ser més una conseqüència que no pas una causa de res, va acabar amb la dinastia pròpia en un moment de decadència social, econòmica i política dels catalans. El nét de Ferran d’Antequera, Ferran II, estava destinat a unir el seu regne definitivament amb el de Castella en casar-se amb la infanta Isabel i integrar aquella unió desequilibrada coneguda com els Reis Catòlics. Encara hi som...

(Una versió d'aquest article es va publicar al dominical Lectura, del diari Segre, l'agost de 2012, i posteriorment, de forma íntegra, a El Pou Digital)

dilluns, 3 de setembre del 2012

L'escola segons Luri



               A la pel·lícula To Sir, with Love (que aquí es va traduir amb el títol infame i efectista de Rebelión en las aulas, 1967), Sidney Poitier fa el paper d’un jove enginyer que, mentre no troba la feina que vol, exerceix de professor a l’institut d’un suburbi londinenc, amb un grup d’alumnes conflictius i impertinents que, al capdavall, li faran descobrir la seva veritable vocació. En un moment de la pel·lícula, quan Poitier comenta a un professor experimentat que el curs següent ja no serà al centre, perquè li han ofert feina com a enginyer, aquell li diu que d’enginyer en pot fer qualsevol, en canvi de bons mestres, capaços de bregar amb una classe d’adolescents i sortir-ne victoriosos, n’hi ha ben pocs. I és que, com insisteix sempre a dir Gregorio Luri –gran escèptic de les panacees metodològiques en pedagogia—, el mestre és més important que el mètode. Una bona metodologia aplicada per un professor dolent està condemnada al fracàs, de la mateixa manera que un bon professor aconseguirà resultats com a mínim acceptables si confia en el seu mètode, sigui quin sigui. Aquesta tesi, que Luri ja defensava a L’escola contra el món (La Campana, 2008), la repeteix en el seu nou assaig sobre pedagogia: Per una educació republicana (Barcino, 2012), que ha estat una de les lectures més profitoses que he fet aquest estiu.
                Luri parla sense embuts de molts dels defectes del nostre sistema educatiu que, al seu parer (recolzat sovint per la bibliografia), han provocat que els alumnes catalans obtinguin uns resultats inferiors als que hauríem d’aspirar com a país. L’autor no defuig la polèmica, i qüestiona la ingenuïtat amb què l’educació, sovint, “ha sobrevalorat l’espontaneïtat i l’emotivitat i ha menystingut la cura dels petits gestos de la convivència diària”. Reivindica la disciplina, la meritocràcia, l’esforç i, molt especialment, el deure moral que té l’alumne de ser intel·ligent; i critica el corrent pedagògic que va inspirar la principal reforma educativa de les darreres dècades (la LOGSE), el constructivisme, que pressuposa uns elaborats esquemes mentals en els nens que els permetrien un aprenentatge autònom i, per tant, que els alumnes només puguin sentir-se motivats si construeixen el seu propi aprenentatge. La transmissió del saber té, doncs, per als constructivistes, molt poc valor. Luri tampoc no s’està de dubtar de l’eficàcia de la línia més de moda actualment, que defensa que l’ensenyament s’ha de centrar menys en els coneixements i més en les competències; ni de dubtar de les pretensions de panacea de l’escola 2.0.
                El llibre està farcit de perles –en forma de frases— que planten cara a la correcció pedagògica “oficial” amb una desinhibició i un esperit crític expressats amb lucidesa: “una lliçó magistral de debò sol ser una font de satisfacció i d’aprenentatge”; “l’escola ha de saber mostrar als alumnes la dignitat de l’ambició de mèrit i la vergonya de l’ambició de vulgaritat”; “l’elogi indiscriminat no té res de positiu i aviat perd tota credibilitat”... Luri planteja quines han de ser les finalitats de l’escola, i no es cansa de repetir, des de la perspectiva que li donen els anys i tota la colla de reformes i contrareformes viscudes, que “no hi ha més bon mètode que un bon mestre”.

(Article publicat dissabte, 1 de setembre, al diari Regió7)