dissabte, 24 de desembre del 2016

Gerard Piqué com a model

                Com molts altres catalans, Gerard Piqué és poliglot. Domina, com a mínim, tres idiomes: el català, l’anglès i el castellà. Potser, fins i tot, se’l podria considerar trilingüe: amb la família –pares i germans— deu parlar català, amb la dona, fills i companys d’equip en castellà, i amb els coneguts de quan era a Manchester deu utilitzar l’anglès.
                Com molts altres catalans que dominen diverses llengües, per adreçar-se al món, per comunicar-se fora de l’àmbit més estrictament familiar, Gerard Piqué utilitza el castellà. Si mireu les seves piulades a Twitter, veureu que majoritàriament són en castellà, alguna (breu) en anglès i només les que s’adrecen a un abast més purament domèstic –i encara rarament— mereixen l’ús del català.


                Com molts altres catalans poliglots i famosos, Gerard Piqué sap que si utilitzés habitualment el català molts dels seus seguidors li girarien l’esquena (fins i tot a Catalunya) i les seves paraules tindrien menys repercussió; i sap que si utilitzés habitualment l’anglès l’entorn del seu equip, el catalaníssim FC Barcelona, ho veuria estrany. Per això, com és natural, a les xarxes socials, on és tan prolífic, s’expressa gairebé sempre en castellà.
                Com Gerard Piqué, molts altres catalanoparlants més o menys políglotes i gens famosos (però potser amb voluntat de ser-ne) també acostumen a utilitzar el castellà a les xarxes socials: piulen en castellà a Twitter, pengen comentaris a facebook en castellà, i en aquesta llengua de tradició imperial publiquen llargues parrafades existencials en blocs pretensiosos o etiqueten amb epígrafs cursis les fotos penjades a Instagram.
                És propi d’una llengua minoritzada que els seus parlants n’utilitzin una altra, més poderosa, per comunicar-se amb la resta de la humanitat. És el que Lluís Vicent Aracil anomenava, ja fa potser trenta anys, “llengua interposada o mediatitzada”. Per la seva part, Enric Larreula va encunyar, fa temps, en el seu llibre Dolor de llengua, el concepte de “patidor de llengua”, que defineix aquells que, sensibles a les agressions a la llengua que els és pròpia, senten dolor i neguit en constatar la situació de minorització que pateix, mentre la major part de la gent del seu entorn reaccionen amb total indiferència. Quan un d’aquests patidors veu que molts catalanoparlants es passen al castellà en identificar algú com a estranger (per color de la pell o dels cabells); quan constata que les masses catalanoparlants criden, per defecte, consignes en castellà (des del “Sí se puede!” al “Campeones, campeones!”); quan s’adona que molts catalanoparlants utilitzen, per defecte, el castellà a Internet... li vénen ganes de tirar el barret al foc i, per deixar de patir, demanar que al català li practiquin l’eutanàsia. I tots plegats viuríem més feliços!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de desembre de 2016)

dilluns, 12 de desembre del 2016

BULLYING

                La Lolita Bosch, escriptora inclassificable que fa uns anys va ser finalista de l’Amat-Piniella amb La família del meu pare (Empúries, 2008), és una dona vital i riallera, a qui resulta fàcil despertar l’empatia dels qui té al costat. La seva obra ha anat creixent amb un estil personal i vigorós. Veient-la, i escoltant-la, es fa difícil imaginar que, quan tenia entre catorze i disset anys, va patir la crueltat d’alguns dels seus companys de l’institut davant la indiferència de la majoria d’ells i la incomprensió dels propis docents. Un dia, per exemple, un company de classe (el més popular, a qui tothom reia les gràcies) va pujar a la tarima i li va regalar un enciam pansit el dia dels enamorats, davant de tota la classe i de la rialleta mal dissimulada del professor. De fet, a la Lolita Bosch li ha costat molt de parlar-ne. Ha trigat prop de trenta anys a decidir posar negre sobre blanc la seva experiència a través de La ràbia (Amsterdam, 2016), una novel·la escrita alhora amb el cap, el cor i les entranyes, que presenta el cru testimoni d’una víctima de bullying, un cop d’ull al costat més cruel de l’ésser humà, capaç de menystenir la diferència fins a la humiliació.


                Amb el seu estil directe, tallant, repetitiu i líric, Lolita Bosch confessa que no sent odi (“odiar és allunyar-se de tot”) sinó ràbia (“La ràbia és foc”, “la ràbia és una estranya forma d’esperança”) cap als qui van vexar-la sense pietat durant quatre anys. Parla de com se sentia humiliada, maltractada, menyspreada, sola. I –tot contrastant el propi testimoni amb el d’adolescents que pateixen assetjament escolar en l’actualitat, amb els quals ha mantingut diverses entrevistes— pinta un panorama força desolador, on queda força malparada la institució escolar, però també el paper que sovint juguen els pares dels maltractadors. Al capdavall, la pregunta que es fa l’autora no és per què li va passar a ella o als nois i noies amb qui parla... sinó “per què passa. A tots, a totes. Ara i fa 30 anys”.

                La ràbia és un bon llibre. Un llibre per pensar en els altres i en nosaltres mateixos. Un llibre que incita a dubtar de les bondats de la naturalesa humana i que, alhora, malgrat tot, convida a creure-hi.

(Article publicat al Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2016)

dimarts, 6 de desembre del 2016

Cròniques del salvatge oest

                Parlar de la pròpia obra és lleig. Sobretot si sembla que l’objectiu és fer-ne publicitat. El que no tinc clar és si de parlar d’un llibre en el qual un ha col·laborat amb una modesta narració se’n pot dir fer-se propaganda. El cas –i penseu-ne el que vulgueu!— és que em ve de gust aplaudir públicament l’aparició del recull Assassins de Ponent (Llibres del Delicte), que es va presentar el passat 24 de novembre al Cafè del Teatre.


                La idea va sortir de l’escriptora i blogaire literària Ramona Solé, que ha coordinat un volum que acull dotze narracions, escrites amb estils i tons molt diferents, però que tenen una sèrie de trets comuns: en totes hi ha –com a mínim— una mort violenta, hi apareixen escenaris lleidatans, estan escrites per autors vinculats a les comarques ponentines i –aquest no era un requisit, però ha sortit així— acaben d’una manera sorprenent.
El Miquel Àngel Estradé obre foc amb un relat criminal molt divertit on una jove i prometedora escriptora lleidatana és assassinada i la policia tem per la vida d’altres escriptors de la zona, especialment la dels qui signen els relats del recull que el lector té a les mans. El David Marín, amb un to força líric, presenta una història d’infidelitats i pors. La Montse Sanjuan mostra una sèrie de cartes que s’intercanvien els component d’un matrimoni separat per un fet que, per descomptat, no coneixerem fins al final. La Marta Esparza munta una trama sòrdida, on el misteri gira al voltant d’un joc de realitat simulada. L’Alexandra Cuadrat ressegueix una sagaç investigació policial sobre l’assassinat d’un jove a qui troben mort al lavabo de l’estació d’autobusos. L’Anna Saez construeix un personatge de carn i ossos que farà reflexionar el lector sobre la condició i la conducta humanes, és a dir, sobre si mateix i els propis límits. El Rafa Melero munta una història d’assassins a sou i vides creuades. El Ramon Usall recupera el detectiu Rafel Rovira i l’enfronta a un crim que mostra les clavegueres de la societat. El Carles Mentuy s’inventa un relat de morts i sectes secretes ambientat a Balaguer. El Francesc Pané recrea els detalls d’una investigació a partir d’un cadàver que apareix al Segre i d’un suïcidi a Barcelona. Un servidor fabula al voltant d’un cos que cau des del campanar de la Seu Vella. I la Ramona Solé planteja els conflictes interns d’un assassí en sèrie força metòdic.
Així, doncs, Assassins de Ponent presenta una galeria d’històries farcides de perversions, corrupció, investigacions, manicomis, sorpreses i crims –molts crims!— amb el rerefons d’escenaris com l’església de Sant Martí, l’hospital Arnau de Vilanova o l’estació de trens de Lleida. Una mostra més de la vitalitat de què gaudeix el gènere criminal arreu i, naturalment, també en el salvatge oest.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de desembre de 2016)

dijous, 24 de novembre del 2016

Per a què serveix l'art?

Els qui ens dediquem a tasques relacionades amb les humanitats (ensenyar literatura, pintar quadres o murals, estudiar la història, compondre peces musicals, analitzar el pensament filosòfic, etc.) sovint hem de respondre a la pregunta “per a què serveix, això que fas, o això que estudies?”. I és que, com ja sabem, tot allò que no té una utilitat pràctica fàcilment recognoscible (i, si pot ser, traduïble en forma de beneficis econòmics) ha perdut tot el prestigi en la societat materialista en què vivim. Si sou dels qui creieu que tot el que no genera guanys materials no té importància, potser us aniria bé llegir l’assaig de Nuccio Ordine titulat La utilitat de l’inútil, publicat en català, fa un parell o tres d’anys, per Quaderns Crema.

Estem, doncs, en condicions de qüestionar-nos, per exemple, per a què serveix l’art? De cap manera! El sol fet que hi hagi qui es fa preguntes com aquestes ens hauria de preocupar moltíssim i ens hauria de fer veure com això ens fa pujar un esglaó (o baixar-lo) en el nostre procés (confio que reversible) de deshumanització. Això vol dir que la pregunta no té resposta? És clar, que en té. L’art és la millor –i de vegades l’única!— manera que els humans tenim per comunicar certes coses, per transmetre sentiments i sensacions, per sacsejar consciències, per expressar veritats, per remoure entranyes... Potser no és el sistema de comunicació més útil, en el sentit pràctic, però és, en tots els sentits, el millor i el més important. Hi ha missatges –prescindibles, des d’un punt de vista pràctic, però absolutament necessaris per a la nostra riquesa com a humans— que només podem fer arribar a través de la ficció literària o de l’expressivitat cromàtica d’un quadre. Hi ha coses, doncs, que només es poden comunicar a través de l’art. Puc imaginar-me (que no vol dir pas que el desitgi) un món sense cases domòtiques, sense coets que arribin a Mart o sense empreses amb grans beneficis que belluguen capital entre els cinc continents... Una humanitat sense tot això, de fet, ja ha existit. Però no m’imagino un món on els humans no expliquin històries, ni s’expressin a través de la plàstica, o no es preguntin sobre els seus orígens i el sentit de l’existència.
Em temo, però, que el món gira ara mateix en un altre sentit. La reivindicació de les humanitats és rebuda habitualment amb un punt de condescendència que, en el fons, amaga un pessic de cinisme. ¿Per què, si no, tothom s’omple la boca de grans paraules sobre les virtuts de la cultura i aplaudeix les manifestacions artístiques, però, a l’hora de la veritat, som ben pocs els qui ens estirem els cabells quan veiem que la literatura, la filosofia o la música van desapareixent –de forma lenta, però constant— dels plans d’estudis?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de novembre de 2016, i també al Pou Digital)

divendres, 11 de novembre del 2016

A classe

                Obres la porta i saludes amb un “bon dia!” que et surt més entusiasta del que et dicta l’estat d’ànim, perquè vols transmetre l’energia positiva sense la qual saps que la classe no funcionaria. Entre la trentena d’adolescents que t’esperen, la majoria responen a la salutació d’una manera més o menys desmenjada, tot i que algun hi afegeix un somriure. Ells no han de demostrar res a ningú, però n’hi ha uns quants a qui agrada quedar bé.


                Passes llista i, a continuació, després de fer callar un parell d’histèriques que no saps si ploraven, reien o ploraven de riure, anuncies que avui els explicaràs com funciona la substitució pronominal del complement directe. Amb la passió exultant que et caracteritza, procedeixes a exposar, amb exemples que vas apuntant a la pissarra, el tema anunciat. Interromps l’explicació en tres o quatre ocasions: ara perquè a algú li ve un escandalós atac de tos, ara perquè una noia et diu que té la regla i necessita anar al lavabo, ara perquè avises els integrants d’una colleta que, al fons de la classe, no paren de xiuxiuejar mentre miren cap a un company que s’ha adormit sobre la taula on tu, tot seguit, fas un cop ben fort amb la mà plana, perquè es desperti amb un ensurt. Al cap d’una estona, mentre fan els exercicis de substitució pronominal que els has manat, et passeges per l’aula, amb el cap ben alt, orgullós de tenir la situació controlada, fins que n’hi ha un que fa un calbot al del davant, l’altre s’hi torna, incloent-hi un insult, i has de posar-t’hi, autoritari, per tal de restablir la pau que, com diu el poeta, “amen els déus”. Quan toca el timbre que assenyala el final de la classe, t’acomiades amb un “adéu!”, un “fins demà!” o, si és el cas, un “bon cap de setmana!”, i vas cap a la classe següent, on repeteixes el ritual del “bon dia!” afable i efusiu, mentre avalues el sentit de tot plegat i, com sempre, arribes a la conclusió que treballar amb adolescents només pot ser gratificant si t’hi presentes amb la teva millor versió.
                Quina serà, però, la gratificació?
                Amb una mica de sort, al cap dels anys t’hauràs convertit en un record nebulós. Seràs algú que va fer d’actor secundari en l’adolescència d’un bon grapat de conciutadans, alguns dels quals voldran oblidar aquella etapa de la seva vida. Si tens més sort, el record que tindran de tu serà prou afectuós per provocar una aturada quan et trobin pel carrer i, fins i tot, potser una salutació efusiva, amb abraçada inclosa, i una breu conversa. I aleshores, mentre t’expliquen com els va la vida i t’adones que s’han fet grans mentre tu (sense que et canviés gairebé res) t’has fet vell, pensaràs que, ben mirat, potser sí que val la pena entrar sempre a classe saludant amb un “bon dia!” més entusiasta del que, tot sovint, et dicta l’estat d’ànim.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de novembre de 2016. I també al Pou Digital)

dimarts, 8 de novembre del 2016

Dylan

                Que la cançó és un gènere literari ho sabem des de l’edat mitjana. Els trobadors anomenaven així –cançó— les seves composicions, preferentment les amoroses, i a hores d’ara no sé si ningú gosaria posar en dubte el valor literari d’aquells textos. En canvi, quan l’Acadèmia Sueca ha decidit concedir el premi Nobel de literatura a Bob Dylan, un autor que fa el mateix que feien els trobadors, i a més fa de joglar, n’hi ha hagut més de quatre i més de cinc que han posat el crit al cel i diuen que no pot ser que un músic de rock obtingui aquesta distinció. En parlen, de fet, com si l’Acadèmia Sueca fos una institució que hagués de gaudir del do diví de la infalibilitat.


                Si repassem els guardonats fins ara, no tots han aguantat el pas del temps (feu, si no, una repassada a la llista i digueu, amb el cor a la mà, quants n’heu llegit), i val a dir que ben sovint la seva concessió no ha estat exempta de polèmica: quan el van donar a Orhan Pamuk, per exemple, es va dir que s’havia fet per motius més polítics que literaris, i fins i tot l’any passat, quan el va guanyar Svetlana Aleksiévitx, hi ha qui va posar en dubte que el periodisme es pogués equiparar a la literatura.
                Es pot, doncs, qüestionar que li hagin donat el Nobel de literatura a Dylan? És clar que sí. Però ni més ni menys que quan l’han concedit a qualsevol altre autor. Com passa amb tots els escriptors, hi ha qui menysprea la seva obra i hi ha qui la troba genial. Entenc, també, que hi hagi qui se sent decebut perquè ara, per quota lingüística i nacional, ja no podrà obtenir-lo Philip Roth (el gran novel·lista nord-americà que ha entrat en totes les travesses des de fa anys), però això forma part del joc.
                Com totes les decisions humanes, la de l’Acadèmia Sueca és qüestionable, naturalment, però també respectable. Em temo, a més, que a alguns (especialment a aquells que sempre tenen alguna cosa a dir sobre qualsevol autor, per desconegut que sigui i encara que no n’hagin llegit res) els fa ràbia que hagi guanyat Dylan perquè és popular, tothom el coneix, i això els impedeix perorar una estona sobre alta literatura entre les seves amistats, com feien cada any.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2016)

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Política i esport

                Ha tornat a passar. És com el dia de la marmota, que es repeteix una vegada i una altra. Cada tant, un esportista de casa evita posicionar-se sobre temes relacionats amb el procés català i la sobirania nacional amb l’argument, tan suat com (a hores d’ara) ridícul, que no s’ha de barrejar l’esport amb la política. És fins i tot més patètic que aquell dels esportistes que diuen que no hi entenen, de política, com si la ignorància fos una virtut.
                Aquest cop ha estat l’admirada medallista olímpica Mireia Belmonte que, després d’assistir al partit de Champions entre el Barça i el Celtic a mitjans setembre, en una entrevista a Atresmedia, quan li van preguntar per la presència d’estelades al Camp Nou, va dir que “cadascú és lliure d’expressar-se com vulgui, però no s’ha de barrejar mai l’esport amb la política”. És una opinió que els esportistes d’elit catalans acostumen a airejar amb molta alegria, convençuts que d’aquesta manera queden al marge de qualsevol polèmica i eviten ofendre ningú. Doncs, mireu, a mi, aquesta postura m’ofèn. Perquè, fixeu-vos-hi, segons aquesta tesi l’esport i la política només es barregen quan es tracta de política catalana. Les estelades són política, però l’himne i la bandera espanyols durant el lliurament d’una medalla olímpica deuen ser simples elements decoratius. En el moment que un esportista vesteix els colors d’una selecció nacional, o participa en una competició representant un país determinat, està defensant una entitat política. ¿Quants d’aquests esportistes que proclamen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política critiquen que les seves medalles entrin en el còmput de les que ha guanyat, posem per cas, Espanya? ¿Quants renuncien a portar la rojigualda en la seva indumentària, o fins i tot a embolicar-s’hi? Esport i política són indestriables i, de fet, si hi ha una competició polititzada (on tothom competeix sota una bandera i representant un estat) són precisament els Jocs Olímpics, on participa meritòriament Mireia Belmonte.



                La hipocresia dels esportistes que es declaren al·lèrgics a la política només quan es tracta de les reivindicacions catalanistes, doncs, m’ofèn. Com m’ofèn quan es dóna per suposat que l’únic nacionalisme que existeix és el de les nacionalitats oprimides, perquè hi ha qui considera que la pertinença a una nació només és natural quan aquesta té categoria d’estat, la defensa de la unitat del qual no es considera nacionalisme. Trobaria molt més honesta i acceptable una declaració ideològicament oposada als meus sentiments, o una legítima negativa a respondre sobre aquests temes (tothom té dret a no respondre la pregunta d’un periodista), que no pas aquest intent de dir allò que creuen que no els compromet, però que en realitat els deixa ben retratats.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 d'octubre, de 2016)

dissabte, 15 d’octubre del 2016

El jovent d'avui

                Hi ha qui renega de la naturalesa dels adolescents. Hi ha qui està convençut que la generació dels joves és com una mena de versió degenerada de la generació dels adults. També dins la comunitat docent o, fins i tot, entre els qui fan de pares hi ha qui no pot evitar de caure en la formulació d’aquesta mena d’idees.
El tòpic diu que, per exemple, els joves d’avui no llegeixen. I els adults, llegeixen gaire? I aquests adults que fa trenta o quaranta anys eren adolescents, llegien? Un altre tòpic assegura que els joves són més maleducats que abans. Segur? I, en tot cas, de qui seria la culpa, si fos així?


Si hi ha una veritat científicament inqüestionable és que la naturalesa humana no canvia, i menys en unes poques generacions. Sempre hi ha hagut adolescents rebels i carregats d’inseguretats i de dubtes, que desafien l’autoritat i experimenten tan com poden amb allò que tenen a l’abast. El que ha canviat és potser la manera de tractar-los i, per descomptat, el món que els envolta. Una altra dada objectiva és que les generacions grans sempre han considerat maleducats els joves. Sòcrates deia, fa més de dos mil anys, que els joves de la seva època faltaven al respecte a pares i mestres. Si això fos cert, si els adults sempre haguessin tingut raó i, per tant, la generació posterior fos pitjor que l’anterior, al cap d’un parell de mil·lennis aquesta tendència hauria portat a un grau de degeneració que faria impossible la convivència. Potser sí que la canalla d’avui desafien amb més facilitat els adults que no pas la canalla de fa quaranta anys, però fa quaranta anys la canalla maltractava els animals o es barallava a cops de pedra amb molta més naturalitat que la d’avui. I això no fa que els uns siguin, en essència, millor ni pitjor que els altres.
Per sort o per desgràcia, la vida m’ha portat a conviure diàriament amb aquests éssers que, entre els 12 i els 17 anys, no saben si són nens o adults, es tornen reservats perquè se senten insegurs, recelen de l’autoritat i passen de l’amor a l’odi com si res. Com sap qualsevol professor de secundària i com bé saben, també, la major part dels pares que s’hi troben, la convivència amb els adolescents no és fàcil. I els faríem un flac favor si confonguéssim el fet d’entendre’ls amb el fet de justificar-los. Però no podem oblidar que, al capdavall, són el futur. D’aquí a uns quants anys governaran el món, i es queixaran de la poca educació i la manca d’hàbits dels seus fills. Nosaltres, llavors, ja no hi serem. És una roda que no para i d’aquí a dos mil anys, en podeu estar segurs, hi haurà qui dirà –amb la supèrbia que sovint gastem els adults— que el jovent és intractable, que la cosa ha degenerat fins a un nivell insostenible i que abans tot era d’una altra manera, és a dir millor.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 d'octubre de 2016)

divendres, 7 d’octubre del 2016

La Franja

                A finals de juliol, una representació significativa del col·lectiu Narradors Centrals –JoanPinyol, Jordi Estrada, Pila Duocastella, Imma Cortina, Josep Maria Solà i un servidor— vam viatjar fins a Vallderroures per assistir a una trobada d’escriptors de les que, de tant en tant, organitza el llibreter Octavio Serret a la capital del Matarranya. En Serret és molt més que un simple llibreter. Per la seva botiga desfilen complaguts, cada cap de setmana, la flor i la nata del món literari i és al darrere de múltiples iniciatives absolutament insòlites tenint en compte la densitat demogràfica de la seva comarca. De fet, la hiperactivitat de l’Octavio i la seva ambició l’han portat a obrir local a Barcelona: Els 4 Gats del Serret. A la trobada del juliol hi havia, a banda dels Centrals, representació d’autors ebrencs i també representants del Moviment Franjolí, que defensa l’ús del català a la Franja.




                La Franja és encara un espai desconegut per a la majoria de catalans. Es tracta d’un conjunt de territoris, força desconnectats entre ells (entre Tamarit, Fraga o Vallderroures hi ha be poca relació i pèssimes comunicacions), que administrativament pertanyen a l’Aragó. Allà el català, que hi és la llengua pròpia i la que es parla en la majoria de famílies, viu en una situació molt propera a la diglòssia: tot i ser la llengua majoritàriament parlada, a les escoles amb prou feines s’hi ensenya i no té un reconeixement oficial simbòlic. Alguna cosa deu estar passant, però, quan hi ha qui, amb actitud reaccionària, renega de la catalanitat d’aquell territori i reivindica la seva llengua com a “chapurriao” (que és la denominació popular del famós LAPAO), com reclama una pintada tot just a l’entrada de Vallderroures. I alguna cosa vull pensar que hi tenen a veure els escriptors d’aquell territori, amb el gran i malaguanyat Jesús Moncada al capdavant, que pensava en “la teranyina artificial de fronteres administratives que cobreix (···) la Franja –de ponent per a Catalunya, oriental des de la perspectiva aragonesa—, i en qui les empra i manipula ara i adés amb histèria inquisitorial per falsejar allò que constitueix les nostres identitats, començant per la llengua”.

(Article publicat a  la revista El Pou de la Gallina, en el número d'octubre de 2016)

dilluns, 26 de setembre del 2016

Allò desconegut

                Ramon Xuriguera –el germà de Joan Baptista, l’autor d’aquell cèlebre llibret verd anomenat Els verbs catalans conjugats— va ser (també com el seu germà) un de tantíssims intel·lectuals catalans que, en haver-se significat com a catalanista i d’esquerres, després de la Guerra Civil van haver d’exiliar-se. Va viure a França (d’on era la seva dona) fins a la mort, el 1966, però no va deixar de publicar articles en diverses publicacions de l’exili, fer traduccions (li devem, per exemple, la primera traducció catalana de Madame Bovary) i escriure novel·les, alguna de les quals encara inèdita. Ara, però, gràcies a la feina del seu biògraf, Josep Camps i Arbós, i a la bona predisposició d’una d’aquestes petites editorials imprescindibles (Fonoll), tenim l’oportunitat de llegir una de les obres que Ramon Xuriguera no va poder publicar en vida. Es tracta de Tres nits, una novel·la breu amb què va obtenir la “Copa Artística” als Jocs Florals de Montpeller l’any 1946.


                Tres nits és més la recreació d’un ambient, d’una atmosfera, que la construcció d’una trama. Segueix, d’entrada, i amb un narrador objectiu (de tall behaviorista), les pautes pròpies de la narrativa curta, amb unitat de temps (unes poques nits, a finals del segle XIX), espai (un poble innominat que recorda el Menàrguens on l’autor va néixer) i acció (algú que protagonitza bretolades i desestabilitza la convivència al poble). El plantejament, de fet, podria recordar una trama policíaca: dos dies seguits, l’adroguer es troba que li han trencat els vidres de l’aparador durant la nit. El poble es mobilitza, però les bretolades no s’acaben. De seguida, però, més que no pas en la resolució del misteri, la història se centra en el retrat d’un ambient carregat de malícia, enveges, desconfiança i hipocresia. Primer sospiten d’algun bevedor i de rivalitats amb el poble del costat, però ben aviat l’interès recau en els tres bojos del poble: el sabater (un home normal fins que li parlen de la guàrdia civil i es torna paranoic), l’Esquilet (un solitari vinculat a la desaparició i mort d’alguns gossos) i el fill de l’agrimensor (un xicot amb rampells de desequilibri que centrarà bona part de les sospites).

                Al capdavall, els fets que trasbalsen el poble serviran per fer aflorar rivalitats i odis que estaven latents. Els fets destapen velles ferides i es recuperen velles rivalitats, d’origen social, entre els habitants. Es desenterren “velles disputes que havien dividit abans el poble”. Al capdavall, la novel·la parla de les conseqüències funestes de la ignorància, que pot portar a la psicosi col·lectiva, amb resultats imprevisibles. Perquè, com diu el narrador cap al final, “el perill, com la por, neix potser d’allò que no s’entèn”.

(Article publicat al suplement Lecutura, del diari Segre, el dia 25 de setembre de 2016)

dimecres, 14 de setembre del 2016

Som on som

                El gran Quimi Portet, un dels músics més valuosos del país, va patir fa mesos un incident d’aquells que, malauradament, es repeteixen tot sovint a casa nostra. Va demanar un cafè amb llet en un trajecte entre Formentera i Eivissa, amb Baleària, i el cambrer li va dir que el podia atendre en gallec, en espanyol, en anglès, en francès i, fins i tot, en italià, però que en català no. Portet ho va denunciar a la xarxa i no van faltar els comentaris que li retreien estretor de mires o que l’insultaven directament per provocar el linxament d’un pobre cambrer políglota que parlava totes les llengües menys la pròpia del lloc on treballa. La víctima, doncs, com passa tant sovint en aquestes situacions de discriminació lingüística, va passar a ser tractada de botxí i el linxament, al capdavall, el va patir el mateix Quimi Portet. Si no hi estiguéssim tan habituats, hauríem d’estar al·lucinant.


                La situació es repeteix, amb variables, diverses vegades cada dia arreu del territori de parla catalana. Els qui tendim a mantenir-nos en la nostra llengua a casa nostra, quan aquesta és el català, hi estem acostumats. És d’agrair que, de tant en tant, quan la víctima és una persona pública amb ressò social, en comptes de deixar-ho córrer i atribuir l’incident a les circumstàncies a què un s’acaba acostumant a viure en aquest racó de món, ho denunciï.
                Ara mateix, en molts bars, restaurants, botigues i oficines públiques et poden atendre en castellà, en anglès, en francès i ves a saber en quantes llengües, però sovint no ho poden fer en català, llengua en la qual, de vegades, ni tan sols t’entenen. Un cop, mentre feia cua per comprar una entrada per al CCCB, als qui hi havia al meu davant els van atendre en anglès i francès respectivament. Quan em va tocar el torn, el mateix xicot que havia respectat la llengua dels turistes que m’havien precedit, endevineu en quina llengua se’m va adreçar, a mi?
                Aquesta actitud, naturalment, dóna per suposat que hi ha una llengua important i poderosa, el castellà, que tots els espanyols estem obligats a dominar i, per tant, a utilitzar quan ens adrecem a algú que no coneix l’altra llengua, la feble i desgraciadeta, el català, que està molt bé com a manifestació folklòrica. Per què a Catalunya cal entendre i parlar el català si coneixem la llengua de tots els espanyols?
                Per això, quan parlen del procés de normalització lingüística del català com una fase superada, quan diuen que el català gaudeix de bona salut, quan fins i tot hi ha qui s’atreveix a denunciar actituds discriminatòries del català cap al castellà, un calfred em recorre l’espinada i penso que el camí que encara hem de recórrer per arribar a poder viure amb normalitat en la nostra llengua serà llarg i pesat. Molt llarg i molt pesat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de setembre de 2016, i també a El Pou Digital)

dilluns, 12 de setembre del 2016

Maniquí de can Jorba

L’Eulàlia és una nena molt malalta que, l’any quaranta, amb nou anys, somnia en ser maniquí i sortir a les revistes com la que publicaven els magatzems Jorba, en la filial barcelonina dels quals treballa el seu pare. La curació de l’Eulàlia arribarà de la mà d’un metge conegut de la família paterna, ni més ni menys que el pediatra Simeó Selga. El paper dels manresans i de Manresa a la novel·la A punt d’estrena (Columna, 2016), de Maria Carme Roca, és secundari, però suficient per cridar l’atenció del lector bagenc, especialment si compta amb una certa edat.


                El món de la costura plana al llarg de tota la història (el títol dels 72 capítols juga amb el llenguatge de la confecció tèxtil) i, seguint aquest patró, podríem dir que la novel·la està prou ben cosida. L’autora va sembrant incògnites que mantenen l’atenció i, al capdavall, el món de la moda és només la circumstància, l’excusa, per parlar, com la majoria de novel·les que repassen el recorregut vital d’un personatge, de les grans passions: l’ambició, la maldat, l’amor, el desengany... Maria Carme Roca té, a més, l’habilitat de recrear una època, una Barcelona i un ambient que farà les delícies dels qui ho recorden. Així, per exemple, amb els personatges de ficció s’hi barregen personatges reals, com el doctor Selga o l’actor Joan Capri. L’autora s’ho fa venir bé per incloure en la trama fets històrics com el casament de la duquessa d’Alba, o quan el FNC va penjar una senyera a Montserrat, o el polèmic comentari del senyor Galinsoga, director de La Vanguardia (“Todos los catalanes són una mierda”), durant una missa en català, o la vaga dels tramvies, o el Congrés Eucarístic... Però també són freqüents les referències a qüestions de la vida quotidiana, com els productes populars de l’època (Norit, Cerebrino Mandri, màquines de cosir Singer o cuines Corberó), l’ús de les lavatives, la tradició de l’ou com balla o l’estrena de la pel·lícula Gilda al Coliseum.

                L’Època i la geografia urbana barcelonina són, doncs, al costat de l’Eulàlia (i la seva atribolada vida professional i sentimental), les protagonistes d’A punt d’estrena. Sense menystenir algun personatge secundari interessant, com l’àvia Consol, senyora d’aire aristocràtic, que viu com si s’hagués quedat al segle XIX.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de setembre de 2016)

dilluns, 29 d’agost del 2016

Josep Maria Planes

            Al juliol va fer 80 anys de l’esclat de la Guerra Civil i el dia 24 d’agost n’ha fet 80 de l’assassinat del periodista Josep Maria Planes que, durant els primers mesos de descontrol, va caure a mans d’un escamot d’anarquistes. Només tenia 29 anys. A banda de ser un molt bon periodista, un humorista mordaç i un defensor dels valors democràtics i republicans, Planes era un escriptor extraordinari. Malgrat la seva joventut, els seus textos desborden personalitat literària. En els reportatges aplegats a Gàngsters de Barcelona (originalment apareguts a La Publicitat l’any 1934 i recollits en llibre per l’editorial Pòrtic l’any 2002), Planes presenta una prosa sòlida i efectiva, pròpia del periodista que defensa arguments de forma ben documentada, que vol comunicar amb solvència i rigor, però que a la vegada es deixa seduir per l’expressivitat del llenguatge. Això també passa amb els articles d’opinió, més personals, que periòdicament publicava al primer full de La Publicitat, on sovint es deixava endur per la ironia i exhibia una seguretat impròpia d’un xicot que no arribava a la trentena. Una cosa semblant passa amb els articles esportius (recollits, també per Pòrtic, amb el títol Planes d’esport, l’any 2007) que especialment narren, amb una vivacitat admirable, la Volta Ciclista a Catalunya. Però és, sobretot, a Nits de Barcelona (l’únic llibre que va veure publicat en vida, el 1931, i que va recuperar Pòrtic setanta anys més tard) on queda palesa la categoria literària de Josep Maria Planes.


            Nits de Barcelona és un llibre que va aparèixer avalat per dues de les plomes més respectades de la literatura catalana dels anys trenta. D’una banda, Josep Maria de Sagarra (amb qui Planes va travar una sòlida amistat) li va fer el pròleg i Carles Soldevila li va escriure un colofó. A Nits de Barcelona, Planes fa un retrat (personal, irònic, divertit i expressiu) dels principals locals d’oci nocturn que hi havia a la ciutat comtal en aquella època.
            La prosa de Planes a Nits de Barcelona és esmolada, d’una gran expressivitat (“papallonejant”, en diu Soldevila al colofó). Es mou, amb seguretat, entre la ironia i la caricatura, i transporta el lector a l’ambient que descriu. Entre les seves pàgines se sent el jazz, el flamenc, la música de cabaret... i s’ensuma l’alcohol i el perfum. Perquè, com diu Sagarra al pròleg, “en aquest llibre la poesia està caçada pel procediment realista, amb l’ham de la documentació i amb els cuquets podrits de l’humor”.
            Si el talent literari de Josep Maria Planes no s’hagués vist estroncat pels nou trets que li van engegar els incontrolats que el van descobrir l’agost del 1936, quan només tenia vint-i-nou anys, ara parlaríem –n’estic segur!— d’un dels prosistes més brillants de la literatura catalana del segle XX.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 d'agost de 2016)

dimecres, 17 d’agost del 2016

Petons

            Més que no pas la primavera, l’estiu és l’època de l’any ideal per manifestar la part més física del goig d’estimar-se. I són els petons –amb permís de les abraçades— el símbol més flagrant d’aquesta manifestació. A qui no li agraden, els petons? Els petons són una alegria per al cos i un aliment per a l’ànima. Tothom vol fer-ne i que n’hi facin. De vegades, els necessitem!
            Hi ha petons freds i petons càlids. N’hi ha de desmenjats i n’hi ha d’apassionats. Hi ha petons innocents i petons voluptuosos, petons de compromís i petons compromesos, carnals i angelicals, fugaços i persistents, al front, a la galta, a les mans, a la boca, a l’espatlla... Qualsevol part del cos és bona per a ser besada. N’hi ha que busquen el plaer i d’altres l’aprovació. Hi ha tantes classes de petons com ocasions per fer-ne i que ens en facin.


            Estalviar els petons és de covards. És un acte d’avarícia injustificada. Els poetes que han cantat el goig de l’amor ho saben molt bé. “Encara  un altre bes, un altre, un altre...” deia Joan Salvat-Papasseit, en aquell poema que començava amb un vers que és potser la millor descripció d’un petó apassionat: “Sota el meu llavi el seu, com el foc a la brasa”.
            Els llavis dels enamorats s’uneixen en un acte de comunicació que va molt més enllà de les paraules. Tanquen els ulls per concentrar-se en el plaer de l’experiència tàctil. El que s’hagin dit potser ho oblidaran al cap de cinc minuts, però és possible que el petó s’instal·li en el record per sempre més. Els cors s’acceleren i els cossos s’acosten fins que les distàncies desapareixen. El temps s’atura. El món es difumina. És un esclat de sensacions, un festival per als sentits. La saliva es transvasa d’una boca a l’altra i els narius s’eixamplen per absorbir la fragància de l’altre. Les llengües i les dents entren en el joc. Les mans, també. Es diria que amb els llavis s’han unit els pensaments, i potser és cert, però no sempre...
            Després del petó inicial, la urgència desfermarà el desig i en vindrà un altre, encara més intens; o potser, si és un petó de comiat, els qui se’l facin intentaran conservar el gust en un racó agredolç de la memòria; o qui sap si no n’hi haurà mai més cap altre perquè no era un petó autèntic.
            De vegades el petó no arriba a produir-se i els enamorats, potser per timidesa, potser per la mala influència d’algun envejós o qui sap si perquè s’han deixat endur pels prejudicis o perquè un es pensa que l’altre no el voldrà... no arriben a besar-se. Aleshores, el petó inexistent, que hauria omplert les seves ànimes, es perd en el desig de fer-lo i el que hauria pogut ser l’inici d’una nova etapa de dues vides acaba en un trist episodi imaginat per un articulista vagarós.

(Aquest article es va publicar al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 d'agost de 2016)

dilluns, 1 d’agost del 2016

Reflexió d'estiu

                Escric aquest article amb el banyador posat, sense camisa, a prop de la piscina municipal, entomant l’airet de cap al tard i sentint, de fons, les corredisses enriolades d’un estol de canalla que es persegueixen els uns als altres i es llencen a l’aigua en la que potser serà la darrera capbussada de la tarda. M’arriba la flaire de carn a la brasa que algú es cruspirà per sopar i penso en els quilòmetres de carn exposada sota el sol, i sobre la sorra, en les nombroses platges catalanes. La música animada i juvenil, més empalagosa que inspiradora, em desperta l’enyor per les cançons suaus i les veus avellutades d’un bon directe... Però no es pot tenir tot. Xarrupo el gintònic que m’ha dut el cambrer. Perfecte! Amb glaçons ben grossos i mitja rodanxa de llimona. Tants anys prenent-lo amb got de tub –en una època en què crèiem que Larios era una bona marca de ginebra, Beefeater la rehòstia i Bombay un autèntic luxe—, i ara resulta que s’havia de beure en una d’aquestes copes grosses i pagar un ull de la cara fins i tot en el tuguri més recòndit i poc glamurós del planeta. Unes gotes llagrimegen per la paret del recipient arrodonit i no puc resistir-me a aixecar-lo i besar-ne de nou el caire. La frescor amargant m’omple la boca, baixa pel coll i amoroseix la temperatura corporal.


                Sobre la taula, al costat de l’ordinador, hi tinc dos llibres. D’una banda, un exemplar d’una obra de teatre de Joan Jordi Miralles –Els nens feliços (Males Herbes, 2016)—, que l’autor em va fer arribar. Me l’he llegit durant la tarda i s’ha de dir que, si bé no és la lectura habitual de tarda d’estiu a la piscina, ha baixat com el bon vi i manté el nivell d’altres obres que li he llegit al Joan Jordi, amb qui em lliga una certa amistat, perquè és de Manresa, on jo visc de fa anys. D’altra banda, una novel·leta de Ramon Xuriguera –Tres nits (Fonoll, 2016)—, que l’autor de Menàrguens va escriure el 1944 i que ara, gràcies a la feina de l’estudiós de Miralcamp Josep Camps i Arbós, que l’ha recuperat, podem llegir per primera vegada.
                M’adono que, al capdavall, bona part de les lectures d’estiu –i també durant la resta de l’any— les faig per un cert compromís amb amics o coneguts. Unes perquè els autors esperen que en faci una ressenya o un comentari, d’altres perquè intueixo que em serviran per fer-ne una ressenya o un comentari. Com que no tinc formació ni vocació de crític i, a més, com a novel·lista que publica amb certa regularitat, sóc el menys indicat per opinar sobre les obres dels altres, sempre acabo fent ressenyes i comentaris dels llibres dels meus amics i coneguts per destacar-ne només les virtuts. Com cada estiu, em plantejo si val la pena continuar amb aquesta mena de peatge lector.

                Demano un altre gintònic i allargo la reflexió.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 de juliol de 2016)

dilluns, 18 de juliol del 2016

La netedat dels premis

Desconfiar dels resultats d’alguns premis literaris, fins arribar a desqualificar-los, és legítim. Potser és, fins i tot, inevitable. Hi ha resultats que aixequen sospites i, de tant en tant, es destapa algun escàndol que no diu gaire a favor de la transparència. Molts encara recordem quan un jurat va decidir que el Pin i Soler havia de ser per a Les veus del Pamano i, tot seguit, van declarar-lo desert en descobrir que l’editorial ja publicitava l’excel·lent novel·la de Cabré (a la qual, val a dir, no li calia passar per aquell episodi ridícul); o Mercè Rodoreda, que, incomprensiblement, l’any 1960 no va guanyar el Joanot Martorell amb La plaça del Diamant.


És normal, doncs, que hi hagi qui recela d’alguns premis literaris. Desconfiar i desqualificar-los tots, en general i per sistema, en canvi, em sembla injust. Sovint el premi literari és l’única manera de publicar i de tenir, a més, una recompensa econòmica per una obra en la qual l’autor ha invertit mesos i esforços. És per això que molts hi concorren. Jo mateix m’he presentat a diversos premis literaris i he tingut la fortuna de guanyar-ne algun. És clar que, com que les hores i l’esforç també hi són en aquelles obres que no guanyen, potser acaba sent inevitable que la frustració desperti la desconfiança i alguns, quan s’enfronten una vegada rere l’altra a l’espera angoixant d’una trucada que mai no arriba, cauen en la temptació de pensar que tots els resultats dels certàmens estan pactats, que ja se sap qui guanyarà i que sempre guanyen els mateixos.
Puc parlar per experiència, tant per haver concorregut com per haver format part com a jurat de diversos premis literaris dels que podríem qualificar com a mitjans (dotacions respectables, editorials conegudes, difusió general). Mai he viscut res que em faci sospitar que el resultat estigués pactat. És veritat que hi ha certes pràctiques que es podrien qüestionar. Algunes editorials, per exemple, conviden els seus autors a presentar-se a algun certamen que elles publiquen i, en aquests casos, de vegades la persona de l’editorial que forma part del jurat tendeix a apostar per un original que ja coneix, però això no vol dir que aconsegueixi convèncer la resta de membres. D’altra banda, també he de dir que he fet de jurat en algun premi on el representant de l’editorial ni tan sols sabia de qui era cap dels originals presentats i, a més, s’ha mantingut en un discret segon pla durant les deliberacions, perquè no semblés que podia influir en la resta.
Per últim, no perdem de vista que la decisió d’un jurat és del tot subjectiva i fal·lible. Per tant, com li va passar a la pobra Rodoreda, per més experts que siguin els integrants, a causa de la pressa, de la superficialitat o de la vehemència d’algun dels membres es pot acabar triant una obra mediocre i descartar una obra mestra.

(Article publicat al suplement Lectua, del diar Segre, el dia 17 de juliol de 2016)

dilluns, 11 de juliol del 2016

Cinema, literatura

                El manresà Manuel Quinto té, com a mínim, dues grans passions (i diria que per aquest ordre): el cinema i la literatura. És inevitable, doncs, que els seus textos literaris, sovint, estiguin construïts en simbiosi (temàtica i tècnica) amb el llenguatge cinematogràfic. I això és el que passa als tretze relats de Pantalla (Edicions Saldonar, 2015). Hi ha ofici, al darrere d’aquest recull, i també hi ha moltes pel·lícules vistes i revisitades i molts llibres llegits i rellegits.


                També hi ha un cant a la vida i a un món desaparegut, el dels cinemes de barri, amb el seu ambient decadent, l’olor d’ambientador i vellut polsegós, els personatges entranyables que hi treballaven... La saviesa cinematogràfica de Quinto (tant pel que fa a la història del cinema com a art, com del cinema en tant que fenomen social) es fa palesa a cada pàgina. Així, entre altres històries, assistim al moment en què Méliès va descobrir que “el cinema no era imatge sinó imaginació”; acompanyem un nen que descobreix paral·lelismes entre els cowboys de l’Oest americà i la vida dels maquis; ens estremim amb la història d’adulteri entre un home solitari una taquillera maltractada, que recorda les històries, sovint portades al cinema, de James M Cain; seguim Mastroiani i Fellini per Roma, en un relat carregat de màgia; veiem com un home deixa desemparada la família quan fuig amb una femme fattale; sentim un Groucho Marx vell, però lúcid i agut, que parla de literatura; assistim a una història de gàngsters que tornen del passat; ens trobem amb una peculiar escena manresana, en què un xicot i la seva amiga irlandesa, l’any 1964, ensopeguen amb Orson Wells, que aleshores rodava Campanades a mitjanit al castell de Cardona. I, encara, amb Manresa com a escenari, Quinto recrea una història d’amor que recorda Tu i jo, el clàssic romàntic amb Deborah Kerr i GaryGrant, on l’Empire State és substituït pel retaule del Sant Esperit de la Seu; o el peculiar Niño de la Renfe, un torero sapastre, de quan a Manresa es feien toros, a tocar del Passeig.
                Pantalla és un llibre que es fa llegir, amb unes històries ben narrades, plenes de lirisme, nostàlgia i ironia,on la literatura i el cinema clàssic es fan un homenatge mutu.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'estiu de 2016)

dilluns, 4 de juliol del 2016

Aprendre a escriure

                L’Escola d’Escriptura de Lleida, aquesta iniciativa engegada amb èxit per la Núria Serrate, em va convidar, al maig, a un dels “Parem taula” que organitzaven al restaurant Romeu. Durant el sopar, en companyia de la Montse Sanjuan i l’Eduard Batlle, envoltats per una vintena de lectors i escriptors potencials, vam comentar algunes qüestions relacionades amb la tasca creativa. Una de les preguntes semblava obligada: a escriure, se’n pot aprendre? Ben mirat, però, trobo que la qüestió demana una resposta més complexa que una simple afirmació.


D’entrada, cal distingir entre escriure i crear textos literaris. D’escriure no en sap tothom, però en pot saber qualsevol que aprengui les quatre normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques i sàpiga confegir frases amb sentit. Com he dit, no tothom en sap, o no tothom sap fer-ho bé, però tothom en pot aprendre. Per crear textos literaris també cal saber escriure, és clar, i cal dominar algunes habilitats tècniques relacionades amb la creació de textos. I aquí la valuosa tasca de l’Escola d’Escriptura és indiscutible. Però, a més, per crear textos literaris (sobretot, si es vol que tinguin algun valor artístic) cal que l’autor posseeixi (com a mínim) quatre qualitats. Quatre qualitats que difícilment es poden adquirir en la seva totalitat i amb la metodologia clàssica d’aprenentatge. Quatre qualitats que, en tot cas, més que no pas ensenyar, es poden estimular: talent, intuïció, imaginació i, molt especialment, sensibilitat.


Amb això, però, no n’hi ha prou. També cal ser un lector devot. No m’imagino un escriptor a qui no agradi llegir (fins i tot més que no pas escriure), com no m’imagino un compositor a qui no apassioni la música. Els bons llibres només són bons si estan ben escrits. Al capdavall, les històries i els poemes són, primer de tot, paraules. És a través de les paraules que un bon escriptor és capaç de transmetre sentiments i de provocar emocions en els lectors. Perquè un bon narrador no és només aquell que té imaginació; ni un bon poeta és només aquell que té molta sensibilitat. Un bon escriptor és, sobretot, aquell que sap utilitzar les paraules per transmetre allò que ha imaginat, o allò que sent. I els qui millor ens serviran de model, si volem escriure, són aquells que ho han fet abans que nosaltres, i ho han fet bé.

Finalment, també cal tenir alguna cosa a dir. Mai no he entès allò del pànic al full en blanc. Crec que si el full queda blanc (com passa sovint), és perquè no tinc res a dir. Quan tingui alguna cosa interessant per explicar, ja l’ompliré. I, mentrestant, puc continuar llegint allò que han escrit els qui tenien coses a dir, i és molt possible que, tot llegint, em vinguin ganes de dir-hi la meva i em posi a escriure.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge 3 de juliol de 2016)

dimarts, 28 de juny del 2016

Matar els fills

                M’agrada reivindicar l’obra d’alguns escriptors que, al marge de considerar-los més o menys amics, segueixo perquè sé que construeixen una obra interessant que, massa sovint, no és prou reconeguda. Aquest és el cas del manresà Joan Jordi Miralles, que es va estrenar l’any 2004 havent guanyat l’Andròmina de narrativa amb L’Altíssim (3 i 4), que el 2010 va guanyar el Premi Vila de Lloseta amb L’úter de la balena (Moll), que el 2012 es va endur el Premi de Teatre Mediterrani Pare Colom amb Això és Àustria (Lleonard Muntaner Editor) i el 2014 va publicar la seva millor novel·la, Una dona meravellosa (Labreu), que va rebre una gran acollida per part de la crítica. A banda de narrar amb habilitat, la literatura de Miralles es caracteritza per l’ús d’un llenguatge absorbent i extremat i la presentació de situacions obsessives que aboquen els personatges a escenes que, tot i la seva cruesa o, fins i tot, la seva brutalitat, mantenen el lector hipnotitzat davant del text.


                Ara, amb Els nens feliços (2016), una tragicomèdia àcida i intel·ligent, Joan Jordi Miralles inaugura la col·lecció de teatre (Petjades) de Males Herbes, una d’aquestes editorials petites que tenen al darrere joves arriscats i que publiquen, amb cura, textos que, tot i la vàlua literària, no sempre ho tenen fàcil per trobar editor. El plantejament de Els nens feliços és força atractiu: una parella d’avis han de tornar a acollir el fill a casa perquè acaba de separar-se i, per tant, hauran de tornar a fer de pares i el fill, que no ha suportat l’experiència de la paternitat, haurà de tornar a fer de fill. Miralles fa una caricatura agra d’un determinat tipus social (famílies catalanes de classe mitjana) i retrata una comunitat de criticaires carregats de prejudicis, obsessius, egoistes i molt, molt hipòcrites... en un in crescendo que en la tercera i última escena arriba gairebé al deliri.
                L’ombra de l’escriptor austríac Thomas Bernhard, que era omnipresent (des del títol) a Això és Àustria, també hi és, a Els nens feliços. Si més no, en el caràcter dels personatges (Miralles, com Bernhard, acostuma a acarnissar-se amb el comportament dels seus conterranis) i en la manera de mostrar-los (a través de llargs monòlegs solitaris al davant d’altres personatges que pràcticament no diuen res). Les converses entre el senyor Dalmases i la seva dona, la Salut, ratllen l’absurd: ell desgrana les seves obsessions (a partir d’una pallissa que ha rebut, per exemple) i ella amb prou feines intervé per introduir detalls pràctics que no hi tenen res a veure i que ell contesta entremig de la torrentada verbal. El discurs incontinent i deixatat, irreverent, exagerat i provocador a què ens té acostumats Joan Jordi Miralles arriba a cotes altes quan revisita temes habituals en el seu imaginari, com les relacions de parella, els immigrants, els paralítics i, especialment, els fills, que “són el veritable motiu de la crisi mundial”, perquè “ser pare és un càstig que hem d’arrossegar fins a la fi dels nostres dies”.
                Aquesta vegada, potser perquè l’autor ja fa molt temps que va fugir de la capital del Bages, els manresans s’han lliurat de la seva ploma esmolada. És clar que se’ls podria incloure en el conjunt dels catalans d’ordre, que sí que reben, i de valent!

(Article publicat al diari Regió7, el dia 28 de juny de 2016)

dijous, 23 de juny del 2016

Nens fent d'adult

                Ja em perdonareu, perquè això que diré no és gaire políticament correcte: els nens estan sobrevalorats. Si més no, com a personatges mediàtics. És cert que poden ser simpàtics, espontanis, sincers i, fins i tot, eloqüents. Fan gràcia. N’hi ha que demostren habilitats extraordinàries per l’edat que tenen, a un nivell superior, fins i tot, a les que són capaços d’exhibir molts adults. Però, no ens enganyem, si us plau: són criatures i, com a tals, els queda molt per aprendre.
                Sovint, quan se’ls dóna protagonisme mediàtic, els infants s’inhibeixen, queden callats i no saben què dir, o enraonen a base de monosíl·labs. Altres vegades, sobretot quan se’ls ha preparat, reprodueixen els clixés que han vist en els adults propers i actuen com si fossin grans. Francament, ni una cosa ni l’altra no són naturals, en les criatures. Els nens han de ser espontanis, simpàtics i eloqüents... però fent de nens. Personalment, em provoca un neguit indescriptible veure canalla que amb prou feines aixequen un pam de terra ensinistrats per actuar, en programes de talents, com si fossin folklòriques, donant lliçons de cuina amb aire de sobrat o vestits amb americana i corbata i fent-se els importants.


                L’última bajanada, en aquest sentit, la protagonitza Telecinco, amb un programa d’Ana Rosa Quintana, on nens d’entre 5 i 12 anys entrevisten alguns dels candidats a les eleccions espanyoles de diumenge vinent. El títol: “26J, Quiero gobernar”. Què passa? Que ja no hi ha periodistes que sàpiguen fer preguntes intel·ligents? És clar que, quan es tracta de minyons angelicals, a tots ens cau la baba i, fins i tot, quan s’equivoquen, s’embarbussen o diuen una animalada, en comptes d’escandalitzar-nos ens arrenquen un somriure. Al capdavall, Rajoy, Iglesias, Sánchez i Rivera responen, com sempre, el que els interessa o el que els dóna la gana. Això, sí: responen amb aquell somriure babau i condescendent (carregat de falsa tendresa) amb què tothom es mira la canalla que surt per televisió. Com aquell que pensa “Quina monada!”, “Què llestos que són!”, “Què informats que estan!”, “Són més durs que els adults, quan fan preguntes”... I de debò algú es pot creure que les preguntes que fan als candidats surten espontàniament? I de debò algú no sap qui dirigeix el qüestionari? Asseguren que els nens fan preguntes “no pactades” prèviament amb els polítics o els seus equips. Però no diuen d’on surten, aquestes preguntes.
                En el fons, es tracta de buscar fórmules noves i atractives, per esquivar la típica i soporífera entrevista política. Ho anuncien amb bombo i platerets: “Por primera vez en la historia de la televisión”. Quina serà, la propera? Tinc una proposta: entrevistes sota l’aigua, envoltats de taurons i amb vestits de neoprè. Qui em compra la idea?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de juny de 2016, i també a El Pou Digital)

dimarts, 14 de juny del 2016

Escriptora, dona, barcelonina

                L’any 1985, un professor de l’institut Lluís de Peguera va recomanar als seus alumnes de segon de BUP la lectura de El temps de les cireres, la novel·la de Montserrat Roig que havia guanyat el Premi Sant Jordi l’any 1976. El temps de les cireres s’havia convertit en una novel·la de culte i es llegia en instituts d’arreu de Catalunya. Roig era un referent de la generació d’escriptors que als anys setanta oferien noves mirades (joves, fresques, desacomplexades) al panorama literari català. Actualitzava el llegat de Víctor Català, de Rodoreda, de Maria Aurèlia Capmany. Com Jaume Cabré, com Jordi Coca, com Terenci Moix i com tants altres, representava aquella generació que entomava l’herència dels que, durant els anys foscos de la dictadura, amb Espriu al capdavant, havien salvat els mots. Ella, que havia tingut la sort de créixer en un entorn familiar on la cultura i la literatura catalanes tenien presència, s’havia estrenat l’any 1971 amb Molta roba i poc sabó... (Premi Víctor Català), un meritori recull de relats on ja s’intueixen els seus grans temes i apareixen alguns dels personatges de la nissaga Ventura-Claret-Miralpeix, recurrent en la seva obra narrativa. Aviat publicaria Ramona, adéu (1972), que la consolidava com una veu a tenir en compte. Va ser, però, El temps de les cireres la novel·la que havia de convertir-la en una autora d’èxit i en un referent. En conjunt, les seves obres aportaven un estil talentós i àgil, desinhibit i femení, per parlar de l’ascensió social, de la petita burgesia barcelonina i del seu provincianisme, del fracàs en les relacions de parella, dels joves dels anys setanta, de la immigració... L’any 1985, amb 39 anys, Montserrat Roig era una de les escriptores més respectades de la literatura catalana. Imagineu-vos, doncs, la sorpresa que devia tenir (ella i, de fet, molts dels qui en van tenir notícia) quan va assabentar-se que a Manresa, aquella primavera de 1985, el pare d’un alumne del Lluís de Peguera i el seu advocat havien amenaçat de denunciar el professor que havia recomanat aquella obra “pornogràfica” als seus alumnes menors d’edat.


                Anècdotes a banda, la malaguanyada Montserrat Roig (que va morir amb 45 anys i, per tant, amb una obra escapçada que encara tenia moltes coses a dir) és una de les veus més interessants de la literatura catalana dels últims cinquanta anys. Un no pot evitar de pensar en tot allò que no va tenir temps d’escriure i, malgrat tot, el seu llegat literari (format per cinc novel·les, tres llibres de relats, una obra de teatre, una colla de guions televisius i alguns assajos molt interessants) és importantíssim. Havia lligat íntimament la seva vida a la creació literària. “Escriure és un joc més o menys intel·ligent i brillant de strip-tease mental”, va deixar dit el 1978.
                Per sort per als manresans, l’incident de la censura que El temps de les cireres va patir al Lluís de Peguera no és l’únic lligam de l’escriptora barcelonina amb la capital del Bages. No hem d’oblidar que un dels personatges a qui va recórrer per a confegir la imprescindible Els catalans als camps nazis (1977) va ser el més important dels escriptors bagencs del segle XX, Joaquim Amat-Piniella, el testimoni i “la mirada” del qual la van impressionar profundament.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 13 de juny de 2016, setantè aniversari del naixement de Montserrat Roig)