No tinc temps de llegir

                Segur que ho heu sentit a dir moltes vegades: “No llegeixo perquè no tinc temps”. Si aquesta afirmació fos realment formulada des de la sinceritat amb un mateix i tothom pogués disposar, de cop i volta, del temps que no tenia –o no trobava—, el percentatge de lectors augmentaria de manera exponencial i llibreters, editors, autors i biblioteques es fregarien les mans. Doncs resulta que el temps ha aparegut. De sobte, ens hem vist obligats a quedar-nos a casa i hem hagut de deixar de fer moltes coses que abans ens tenien ocupats o entretinguts per poder dir que no ens quedava temps per dedicar a la lletra impresa. I aleshores, és clar, han aparegut noves excuses. La més popular: “No sé què tinc, però aquests dies, tancat a casa, m’és impossible concentrar-me per llegir”. Vaja! És el que passa en una societat contradictòria com la nostra, on tothom reconeix els beneficis de la lectura, però ben pocs experimenten la pràctica lectora. Hipocresia? Mandra? Conflicte d’interessos? El cas és que els humans (confinats o desconfinats) tenim prioritats. És normal que sigui així, perquè les hores passen volant i hem de seleccionar com les invertim. I llegir, en l’escala de coses que volem fer, ocupa sovint una posició prou reculada per no arribar-hi mai. En fi, que, qui realment vol llegir, qui té la lectura literària com una pràctica vital, com una necessitat, troba temps per fer-ho, perquè prioritza aquesta activitat per davant de, per exemple, mirar una sèrie, cuinar, fer esport o, fins i tot, dormir. La majoria, però, no troba mai el moment d’agafar un llibre. I què? No s’acaba pas el món, no ens enganyem. Els lectors no som pas éssers més feliços que la resta. El fet de tenir accés a un coneixement més profund de la naturalesa humana (què és del que tracta la bona literatura) no ens converteix, necessàriament, en bones persones. No som més rics, per descomptat, ni adquirim més habilitats pràctiques. Qui no llegeix, al capdavall, podria dir que no ho fa perquè l’avorreix o perquè no li interessa. I no hauria de canviar res. El fet, però, que estigui tan estesa l’excusa de “no tinc temps de llegir”, indica que algun benefici se li reconeix a la lectura, quan qui no la practica s’ha d’inventar excuses de mal pagador. El cas és que ara, amb les hores vagaroses del confinament, aquesta colla del “no llegeixo perquè no tinc temps” (salvant, suposo, algunes excepcions) han quedat en evidència. Com a societat llegim poc. Potser (i tant debò m’equivoqués) cada vegada menys. Tot sembla indicar que d’aquí a un temps la lectura literària haurà passat a ser una font residual i exòtica de plaer i coneixement, una pràctica anecdòtica oposada a allò que (pel que es veu) importa de veritat: la utilitat i el benefici material.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de maig de 2020)

Joves veus centrals

                No sé si en som prou conscients, però algunes de les joves veus més interessants de la narrativa catalana actual són de la Catalunya central. I en vull destacar un parell de qui he descobert l’obra no fa massa (com no pot ser d’una altra manera, tenint en compte que publiquen des de fa poc temps). Tots dos han escrit i publicat poesia, però on excel·leix la seva literatura, des del meu punt de vista, és en les seves darreres novel·les.

                Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996), va guanyar el Premi Documenta amb La mort lenta (L’altra editorial, 2019), una novel·la intensa i reflexiva, que retrata l’experiència d’uns joves que “han entès que arriba un dia que tens la sensació d’haver-ho vist tot, d’haver-ho conegut tot, d’haver viscut tot el que es pot viure”. Al capdavall, descobrim que es pot ser jove i estar cansat de viure, que es pot ser jove i entrar en l’etapa de la mort lenta: “la mort de tot allò que no és matèria”, la mort, en fi, d’aquells que “de la seva ínfima existència, l’únic que els queda viu és precisament el cos”.

                Irene Solà (Malla, 1990), va endur-se el Premi Anagrama amb Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019), una novel·la coral, polièdrica, on sentim la veu de personatges humans, però també d’elements naturals (com la pluja), vegetals (els bolets), animals (un cabirol, un os, una gossa) o, fins i tot, metafísics (fantasmes). Una trama d’aire tràgic, carregada d’elements que provenen del folklore tradicional pirinenc, narrada amb un llenguatge lluminós. És una història i és també moltes històries i, alhora, és alguna cosa que va més enllà de qualsevol història: la muntanya.

                Tant La mort lenta com Canto jo i la muntanya balla són novel·les d’un interès literari inqüestionable, i tenen alguns trets estilístics comuns. Per dir-ne un parell: la narració fragmentada, en forma de mosaic o l’ús reiterat de l’anàfora i el polisíndeton, que recorda l’estil rodoredià. No sé fins a quin punt poden ser trets generacionals, però seria interessant contrastar-ho amb altres obres de joves narradors catalans.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2020)

Jo també soc "vintage"

                “Els reis m’han portat una BH”, “Aquest quatre-llaunes és una carraca”, “Aquestes filumines tenen més ratlles que el Cinexin”, “Si no hi ha graciosa, porteu-me litines”, “Ahir en vam veure una d’Andrés Pajares que només tenia un rombe però Déu n’hi do el que ensenyaven”. Si heu entès què volen dir les afirmacions anteriors, és que, com jo, sou vintages. Són exemples extrets del llibre Memòria vintage (Empúries, 2020), de Vicenç Pagès Jordà, un diccionari que recull 400 conceptes vinculats als anys 70, 80 i 90. No hi espereu un desplegament frívol de nostàlgia inofensiva. Pagès Jordà ha realitzat un interessant exercici de memòria generacional, “una barreja d’espeleologia, de notaria, de crítica cultural, d’evocació, d’assaig, de microhistòria i d’autobiografia”. Sense cap intenció de vindicar (ni, encara menys, enyorar) el passat, fa una reconstrucció personal del paisatge infantil i juvenil dels darrers baby-boomers, els nascuts als anys 60. “La nostra intenció no és celebrar la nostàlgia –diu—, ni tampoc revisitar el passat amb ira, sinó assajar una aproximació multiforme a uns anys que han contribuït a convertir-nos en el que som”. Les entrades estan escrites amb una prosa carregada d’ironia –imprescindible quan es mira pel retrovisor— i l’autor s’expressa en una primera persona del plural que tant serveix per assenyalar que es tracta d’una tria particular com per permetre que el lector s’hi identifiqui. Personalment, podria subscriure fil per randa la majoria de les entrades del diccionari (casset, escai, EGB, fardar, Hanna-Barbera, hortera, Made in Japan, pijama, nunxaku, Mortadelo i Filemón, Ridley Scott, Uf, va dir ell, walkman...), n’hi ha unes quantes, és clar, que no em representen (Arsenal, Cienciologia, drugstore del Passeig de Gràcia, Lola Gaos, marcelino, meta...) i, naturalment, no hi són algunes de les que formarien part de la meva memòria vintage particular (heavy metal, tros, botifarra, vespino, escala en Hi-Fi, quintos, Big Ben...). El llibre no és una curiositat autocomplaent perquè els baby-boomers puguem rememorar la nostra joventut i presumir d’haver viscut la millor època possible. Sempre des d’un punt de vista personal, amb moltes referències culturals, algunes entrades tenen un to divulgatiu o històric (Beatles, Canet Rock, censura), d’altres presenten un punt de vista filològic o sociolingüístic (cardar, flipar, ficar, fotre, punyeta, repera, rovell, titola, xava), n’hi ha que són un breu assaig reflexiu (atles, centre, fardar, final, comunista, generació Tap) i n’hi ha que gairebé es poden llegir com un document antropològic (paper, mili, quinqui, tribu urbana). És el nostre paisatge vintage, un concepte que designa allò que, “sense arribar a ser una antigalla, ha envellit prou bé”, com nosaltres.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de maig de 2020)

La marca Pep Garcia

                Una de les virtuts que més admiro del columnista d’un diari és l’eloqüència, la capacitat de dir coses (trivials o profundes) amb claredat, gràcia i espontaneïtat creativa. De vegades, en una columna d’opinió, m’interessa tant o més el “com es diu” que el “què es diu”. No tothom té aquesta capacitat. El Pep Garcia, que signa una columna fixa cada diumenge a Regió7, sí que la té. I no és pas l’única virtut de què pot presumir. Una altra: saber dotar els seus textos d’una mirada pròpia, molt aguda, i un estil personal, carregat d’ironia, que va molt més enllà de l’efecte còmic. I com que l’article dominical del Pep és dels que –per mi— valen la pena, ara ens ofereix l’oportunitat de llegir-ne, sense la pressa o la superficialitat amb què sovint fullegem el diari, un recull de 117 en forma de llibre: No recordo haver escrit res de tot això (Parcir, 2020).

                Recollir articles permet desafiar la vida efímera que acostuma a tenir allò que es publica en un diari. I permet, també, valorar el conjunt, fer-ne balanç, mirar-lo amb perspectiva. Així, després d’haver fet una repassada als textos de No recordo haver escrit res de tot això, un es veu amb cor d’aventurar tot de trets que defineixen, en general, la prosa periodística del Pep Garcia, la seva marca particular. Apuntem-ne alguns: confecció de títols llargs, de vegades amb paraules entre parèntesis, que acostumen a marcar el to del que vindrà a continuació; tendència a la frase curta i contundent, expressiva i clara; domini de la ironia, l’humor, la sornegueria... sovint contrapuntats amb una bona dosi de mala llet o una pinzellada amarga; ús de la primera persona i el present d’indicatiu, com si el lector assistís, en temps real, a la creació de l’article, que sembla que es vagi escrivint al mateix temps que passa allò que s’hi explica; reflexió (més o menys) profunda a partir d’una anècdota, pròpia o d’altri, quotidiana. I, naturalment, la varietat temàtica: entre els articles recollits a No recordo haver escrit res de tot això hi ha records i homenatges a persones desaparegudes, visió crítica de temes locals, reivindicació de valors com la igualtat, crònica manresana, opinió política (municipal, nacional i internacional), convivència amb l’Alzheimer, retrat costumista, repàs d’esdeveniments socials i culturals o, fins i tot, alguna frivolitat més o menys jocosa, com la peculiar relació íntima que s’atribueix amb el rei emèrit. Malgrat l’aparença circumstancial de molts articles (que comencen parlant, per exemple, del Nadal, de les vacances, d’una trobada casual, de prendre’s un tallat o del Black Friday) acostuma a haver-hi una reflexió interessant que va més enllà. L’anècdota és, gairebé sempre, l’excusa per abordar un tema de pes, encara que sigui mig de casualitat, com qui no vol la cosa i amb un to desenfadat.

                És un llibre molt recomanable. Si ja coneixeu els articles del Pep Garcia (cosa gairebé segura si freqüenteu les pàgines de Regió7), tindreu l’ocasió, fins a 117 vegades seguides, de recuperar-los sense haver d’esperar l’altre diumenge per llegir el següent. Si no els coneixíeu, descobrireu l’obra d’un dels columnistes més aguts i brillants de la Catalunya Central.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 9 de maig de 2020)

Fuster i Rabés

                Confesso que, malgrat mantenir-hi algunes coincidències professionals, ideològiques i d’origen geogràfic, desconeixia completament la trajectòria de Ramon Fuster i Rabés, una de les figures més importants de la pedagogia catalana durant el franquisme. Ramon Fuster i Rabés. Biografia del mestre (Pagès, 2020), l’extensa, completa i documentada biografia que n’acaba de publicar el manresà Genís Sinca, l’ha tornat a l’actualitat i m’ha permès descobrir la dimensió humana i la vàlua professional del fundador de l’escola Tagore, un dels pocs centres que, als anys cinquanta, va apostar per l’educació activa i, sempre que va poder, per la llengua catalana. La figura de Fuster (pedagog, cristià i catalanista, compromès amb les tres causes), però, va més enllà: home d’acció, va ser un dels principals impulsors de la revista Cavall Fort, va estar directament implicat en el naixement del diari Avui, va dirigir l’Escola de Jardineres Educadores (mestres del que avui en diríem educació infantil) i va ser degà del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats de Catalunya, que va democratitzar, desburocratitzar i catalanitzar.

                Sinca en parla amb la passió habitual que dedica als personatges que biografia. Amb rigor documental (fruit d’espigolar textos del mateix Fuster, però també de personalitats com Marta Mata, Montserrat Roig, Joan Triadú o Albert Balcells) i aprofitant la llarga llista de testimonis que recorden el mestre i activista en les seves diferents etapes (des de la filla Maria, fins a antics alumnes de Fuster, com Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca Junyent o Ernest Maragall, passant per amics o col·legues com Espar Ticó, Jordi Pujol o Albert Jané), Sinca ha confeccionat un llibre que recorre, de manera exhaustiva i gens farragosa, la trajectòria professional i l’evolució vital del pedagog, que el 1965 va publicar un petit volum titulat L’educació, problema social, una anàlisi aguda i reveladora de la situació de l’ensenyament a l’època, que, entroncant amb les idees avançades de l’Escola Nova republicana, aposta per una educació que no sigui un simple ensinistrament, sinó una porta a la reflexió activa i crítica.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2020)