dijous, 21 de maig de 2020

Joves veus centrals


                No sé si en som prou conscients, però algunes de les joves veus més interessants de la narrativa catalana actual són de la Catalunya central. I en vull destacar un parell de qui he descobert l’obra no fa massa (com no pot ser d’una altra manera, tenint en compte que publiquen des de fa poc temps). Tots dos han escrit i publicat poesia, però on excel·leix la seva literatura, des del meu punt de vista, és en les seves darreres novel·les.


                Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996), va guanyar el Premi Documenta amb La mort lenta (L’altra editorial, 2019), una novel·la intensa i reflexiva, que retrata l’experiència d’uns joves que “han entès que arriba un dia que tens la sensació d’haver-ho vist tot, d’haver-ho conegut tot, d’haver viscut tot el que es pot viure”. Al capdavall, descobrim que es pot ser jove i estar cansat de viure, que es pot ser jove i entrar en l’etapa de la mort lenta: “la mort de tot allò que no és matèria”, la mort, en fi, d’aquells que “de la seva ínfima existència, l’únic que els queda viu és precisament el cos”.


                Irene Solà (Malla, 1990), va endur-se el Premi Anagrama amb Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019), una novel·la coral, polièdrica, on sentim la veu de personatges humans, però també d’elements naturals (com la pluja), vegetals (els bolets), animals (un cabirol, un os, una gossa) o, fins i tot, metafísics (fantasmes). Una trama d’aire tràgic, carregada d’elements que provenen del folklore tradicional pirinenc, narrada amb un llenguatge lluminós. És una història i és també moltes històries i, alhora, és alguna cosa que va més enllà de qualsevol història: la muntanya.
                Tant La mort lenta com Canto jo i la muntanya balla són novel·les d’un interès literari inqüestionable, i tenen alguns trets estilístics comuns. Per dir-ne un parell: la narració fragmentada, en forma de mosaic o l’ús reiterat de l’anàfora i el polisíndeton, que recorda l’estil rodoredià. No sé fins a quin punt poden ser trets generacionals, però seria interessant contrastar-ho amb altres obres de joves narradors catalans.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2020)

Cap comentari:

Publica un comentari