La marca Pep Garcia

                Una de les virtuts que més admiro del columnista d’un diari és l’eloqüència, la capacitat de dir coses (trivials o profundes) amb claredat, gràcia i espontaneïtat creativa. De vegades, en una columna d’opinió, m’interessa tant o més el “com es diu” que el “què es diu”. No tothom té aquesta capacitat. El Pep Garcia, que signa una columna fixa cada diumenge a Regió7, sí que la té. I no és pas l’única virtut de què pot presumir. Una altra: saber dotar els seus textos d’una mirada pròpia, molt aguda, i un estil personal, carregat d’ironia, que va molt més enllà de l’efecte còmic. I com que l’article dominical del Pep és dels que –per mi— valen la pena, ara ens ofereix l’oportunitat de llegir-ne, sense la pressa o la superficialitat amb què sovint fullegem el diari, un recull de 117 en forma de llibre: No recordo haver escrit res de tot això (Parcir, 2020).

                Recollir articles permet desafiar la vida efímera que acostuma a tenir allò que es publica en un diari. I permet, també, valorar el conjunt, fer-ne balanç, mirar-lo amb perspectiva. Així, després d’haver fet una repassada als textos de No recordo haver escrit res de tot això, un es veu amb cor d’aventurar tot de trets que defineixen, en general, la prosa periodística del Pep Garcia, la seva marca particular. Apuntem-ne alguns: confecció de títols llargs, de vegades amb paraules entre parèntesis, que acostumen a marcar el to del que vindrà a continuació; tendència a la frase curta i contundent, expressiva i clara; domini de la ironia, l’humor, la sornegueria... sovint contrapuntats amb una bona dosi de mala llet o una pinzellada amarga; ús de la primera persona i el present d’indicatiu, com si el lector assistís, en temps real, a la creació de l’article, que sembla que es vagi escrivint al mateix temps que passa allò que s’hi explica; reflexió (més o menys) profunda a partir d’una anècdota, pròpia o d’altri, quotidiana. I, naturalment, la varietat temàtica: entre els articles recollits a No recordo haver escrit res de tot això hi ha records i homenatges a persones desaparegudes, visió crítica de temes locals, reivindicació de valors com la igualtat, crònica manresana, opinió política (municipal, nacional i internacional), convivència amb l’Alzheimer, retrat costumista, repàs d’esdeveniments socials i culturals o, fins i tot, alguna frivolitat més o menys jocosa, com la peculiar relació íntima que s’atribueix amb el rei emèrit. Malgrat l’aparença circumstancial de molts articles (que comencen parlant, per exemple, del Nadal, de les vacances, d’una trobada casual, de prendre’s un tallat o del Black Friday) acostuma a haver-hi una reflexió interessant que va més enllà. L’anècdota és, gairebé sempre, l’excusa per abordar un tema de pes, encara que sigui mig de casualitat, com qui no vol la cosa i amb un to desenfadat.

                És un llibre molt recomanable. Si ja coneixeu els articles del Pep Garcia (cosa gairebé segura si freqüenteu les pàgines de Regió7), tindreu l’ocasió, fins a 117 vegades seguides, de recuperar-los sense haver d’esperar l’altre diumenge per llegir el següent. Si no els coneixíeu, descobrireu l’obra d’un dels columnistes més aguts i brillants de la Catalunya Central.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 9 de maig de 2020)