dissabte, 23 de juny del 2012

Baturrada



            Darrerament han desaparegut alguns escriptors importants de en llengua catalana. Aquesta mateixa setmana moria Emili Teixidor. Fa uns anys, i encara amb moltes coses a dir, ens deixava Jesús Moncada, l’escriptor més brillant que hagi donat fins ara l’àrea lingüística catalana coneguda com la Franja de Ponent, un territori fèrtil en literatura, amb altres noms tan consolidats com Francesc Serés, escriptor de Saidí, que es perfila com una de les veus més potents i personals de les nostres lletres. El cas, però, és que si hem de creure l’avantprojecte per modificar l’actual llei de llengües que pretén impulsar el govern aragonès, fet públic el mateix dia que ens deixava Emili Teixidor, tant Moncada com Serés no han publicat mai cap obra en català, sinó en el que s’ha decidit anomenar “llengua aragonesa de l’àrea oriental”.
            El despropòsit faria riure si no formés part d’una estratègia política ferotge, malintencionada i constant, de conseqüències finals imprevisibles, que vol erosionar –encara més— el català. Una campanya orquestrada per part, sobretot, de sectors nacionalistes espanyols més aviat pròxims al Partit Popular, on tradicionalment només s’ha acceptat la pluralitat lingüística com un tret regional i folklòric.
            Conec una mica, per proximitat geogràfica amb els meus orígens, les comarques de la Llitera i el Baix Cinca –amb pobles com Alcampell, Albelda, Tamarit, Saidí, Mequinensa o Fraga— i hi he constatat una de les paradoxes sociolingüístiques més xocants d’aquest racó del planeta que cada vegada ens costa més d’anomenar Països Catalans: la Franja és un dels espais de l’àrea lingüística catalana amb un percentatge més alt de catalanoparlants (la immigració rebuda al segle XX va ser testimonial, en alguns d’aquests pobles) i, a la vegada, és també un dels territoris on el català està més desprotegit i bandejat per part de les institucions.
            Interpreto la decisió del govern aragonès com una baturrada exclusivament política, en el marc d’una mena de resposta, per part del nacionalisme espanyol, davant del creixement sobiranista a Catalunya. Es veu que deuen tenir por del contagi.
            És evident que l’acudit de declarar el català de la Franja “llengua aragonesa de l’àrea oriental” (com a complement de la “llengua aragonesa pròpia de les àrees prepirinenca i pirinenca”, en referència a l’aragonès) no acabarà, ni de bon tros, amb l’ús del català en aquell territori, ni tan sols trontollarà l’evidència que, per als parlants d’aquella zona, és el fet que no parlen cap altra llengua diferent de la dels seus veïns del Principat (amb qui sovint tenen molta més relació que amb la resta d’aragonesos). Però cal reconèixer que la desaparició de qualsevol referència al català en la llei que es proposa tirar endavant el govern d’Aragó se suma a tot un seguit d’iniciatives que, arreu on mana el PP –especialment al País Valencià i a les Balears, però també, en la mesura que poden, al Principat—, tenen com a objectiu acabar amb la poca vitalitat i el poc prestigi que encara resta a la llengua pròpia d’aquests territoris.
            Per això, encara que els efectes d’aquesta estratègia política agressiva no es notin a curt termini, cal una resposta immediata i contundent si no es vol que, a la llarga, acabin sent dramàtics i irreversibles.

(Article publicat a Regió7 el dia 23 de juny de 2012)

dimecres, 20 de juny del 2012

Se'n va un dels grans



A l’Emili Teixidor li he d’agrair, entre moltes altres coses, una de les lliçons més interessants que he rebut com a lector, i que després més he intentat aplicar en la meva tasca creativa. En una xerrada que va venir a fer a Manresa l’any 2007, a la Biblioteca del Casino (no sé si hi ha tornat), va dir que un bon llibre ha de tenir, si més no, dues qualitats: ha d’estar ben escrit i ha de ser honest. Acabava de publicar un assaig interessantíssim (La lectura o la vida) sobre la importància que, més enllà del plaer, té el fet de llegir.
            Més que no pas com a teòric de les bondats de la lletra impresa, Teixidor passarà a la història com a novel·lista. Un dels grans. La Formiga Piga (protagonista d’una sèrie de novel·les infantils) s’ha convertit en un personatge habitual a les escoles. Adolescents de més d’una generació li devem un dels clàssics catalans de la literatura juvenil (L’ocell de foc, 1972). Abans de guanyar-se l’olimp del gran públic l’any 2003, amb Pa negre (i encara més després de l’èxit de l’adaptació cinematogràfica), Teixidor ja havia publicat grans novel·les com Retrat d’un assassí d’ocells (1988) o El Llibre de les Mosques (2000). Va ser, però, amb Pa negre, que Teixidor va tocar sostre, amb un meravellós dibuix literari, a cavall entre el retrat costumista i la denúncia històrica, de com es va viure la postguerra en les zones rurals de Catalunya. Hi evoca un món (que l’any 2010 va recuperar amb Els convidats) que va conèixer i que no vol que mori (perquè “els records també moren”), i ho fa a través dels ulls d’un noiet, l’evolució personal del qual centra el vessant més profund del llibre.
            L’escriptor ens ha deixat, però els seus textos, honestos i ben escrits, perduraran.


(Article publicat a Regió7 el 20 de juny de 2011, l'endemà de la mort d'Emili Teixidor)

diumenge, 17 de juny del 2012

Els meus mestres


                        

S’acaba el curs i recordo que a l’escola vaig tenir bons mestres. Vaig fer tota la primària a Alpicat, quan a les escoles coincidien, per una banda, mestres rancis, preparats per a educar sota el principi  de l’autoritat imposada, i, per l’altra, els qui portaven a les aules els nous aires pedagògics del respecte. Recordo amb especial afecte el senyor Josep M Pérez, que els divendres a la tarda ens permetia, als meus amics i a mi, muntar concerts de rock per a la resta de la classe de cinquè i sisè. Equipats amb guitarres de joguina i pots cilíndrics de detergent Colón, fèiem versions dels Tequila amb més voluntat que encert. Era l’any 1980, teníem onze anys, els Tequila eren aleshores els ídols dels germans grans i nosaltres, a tall d’homenatge i per falta d’imaginació, ens féiem dir Vodka. No sé si apreníem gran cosa, amb aquella activitat de divendres a la tarda, però compensava la setmana d’esforç que deixàvem enrere i ens predisposava a començar amb ganes la següent. El senyor Pérez era un bon mestre.
Recordo altres bons mestres: la senyoreta Inés, que ja era força gran i de vegades s’adormia, però que tenia una habilitat especial per potenciar l’autoestima dels alumnes; o la senyoreta Mercè, que sense ser del poble ens va fer estudiar història d’Alpicat tot proposant-nos la confecció d’una auca, i gràcies a la qual vaig descobrir que el meu nom es podia escriure en català.
Però també recordo algun mestre que seguia el mètode sàdic de castigar l’error amb dolor físic, infligit amb un regle de fusta o amb els nusos dels dits. Algun (potser el mateix) que ens feia seure segons els resultats acadèmics: al davant els qui treien bones notes i al darrere els qui les treien dolentes, que sovint coincidien amb els fills de les famílies més desafavorides. Vist amb la perspectiva dels anys, no puc deixar de somriure quan penso que molts dels qui sèiem cap al darrere avui n’hauríem desbancat més d’un dels qui tenien reservades les primeres files i els desmesurats elogis del mestre. Hi havia mestres (pocs, per sort) que ens feien recitar la lliçó al voltant de la seva taula i ens picaven quan perdíem el fil; que ens ridiculitzaven en públic i ens feien copiar, centenars de vegades, una mateixa frase. Aquests no van ser mai bons mestres.
El temps, que sovint actua amb ironia, ha volgut que em dediqui a la docència i és inevitable que, de tant en tant, valori com van ser els meus mestres. I he de dir que en vaig aprendre moltes coses i de molts, sobretot dels bons, n’he intentat incorporar alguna estratègia. Fins i tot, però, dec alguna cosa als més cruels, de qui he de confessar que vaig aprendre una de les lliçons que més m’han servit en l’exercici de la meva professió: em van ensenyar a esforçar-me per no ser com ells.


(Article publicat al dominical Lectura, del diari Segre, el dia 10 de juny de 2012, i també al Pou Digital)

dilluns, 11 de juny del 2012

Recuperar Planes



           El passat 11 de maig, a l’auditori de la Plana de l’Om, i juntament Jordi Finestres i Quim Torra, vaig participar en una taula rodona sobre la figura, el talent i la personalitat excepcionals de Josep Maria Planes. L’objectiu era reivindicar aquell manresà que, a la Barcelona intel·lectual dels anys trenta, es va convertir en l’home del moment i va ser assassinat als 29 anys per un escamot anarquista durant els primers mesos de la Guerra Civil.
            Planes només va arribar a veure publicat un llibre seu, Nits de Barcelona, que va aparèixer el 1931 avalat per un pròleg de Sagarra i un colofó de Carles Soldevila, i que representa un excel·lent exemple de la seva prosa esmolada i “papallonejant” (que deia Soldevila), on Planes, tot donant testimoni de les possibilitats d’oci nocturn a la Barcelona de l’època, mostra una gran capacitat per plasmar ambients, amb ironia subtil i una especial habilitat per descriure situacions i personatges.
            Sí que va veure publicats centenars d’articles en revistes i diaris manresans i barcelonins. Al llarg de l’última dècada, que ha coincidit amb el centenari del seu naixement, a part de recuperar-se Nits de Barcelona (2001), ha aparegut un llibre que recull els seus articles de temàtica esportiva (Planes d’esports, 2007) i, sobretot, un recull d’articles d’investigació i anàlisi sobre l’anarquisme a Catalunya, on denunciava la criminalitat que sovint s’amagava al darrere d’aquestes organitzacions (Els gàngsters de Barcelona, 2002). Si a això hi afegim quatre contes publicats en revistes, quatre obres de teatre estrenades al Novetats i al Romea i una colla d’articles de temàtica ben diversa, podem fer-nos una idea de l’entitat literària d’aquest autor que encara avui és injustament un desconegut per a la majoria de lectors, fins i tot (o especialment) pels manresans.


(Article publicat a El pou de la gallina, en el número de juny de 2012)

dissabte, 9 de juny del 2012

Jordi Cussà: vida, Patum i literatura



            La Patum és, per als berguedans, molt més que una festa. És una força ancestral que els connecta amb el passat, un Big Bang particular, una religió, el centre d’un univers on els anys es compten per patums, una metàfora de la vida i, alhora, la manera més intensa de sentir-se viu. Des de mossèn Armengou (que el 1968 va publicar el llibre imprescindible La Patum de Berga) fins a Jaume Huch (autor de la interessant novel·la Els ulls de la geganta vella, 2002), passant pels poemes de Climent Forner i per un gran nombre d’autors que l’han descrit i recreat a bastament, el món lletraferit del Berguedà ha perpetrat sobre el paper diverses aproximacions a l’essència patumaire.
            Era d’esperar, doncs, que tard o d’hora, el desbordant talent literari de Jordi Cussà (escriptor immens i berguedà inqüestionable) es decidís a fer de la Patum el fil conductor d’un llibre seu. Així naixen els Contes del Bé i del Mal (L’Albí, 2012), un meritori recull de relats que pot llegir-se com una novel·la. Apadrinat amb un pròleg d’Albert Rumbo, autoritat en el món patumaire, Contes del Bé i del Mal està format per dotze narracions que expliquen les peripècies més diverses, protagonitzades per tota mena de personatges (escriptors amb fillastres, exionquis amb ganes de reconciliar-se amb el passat, fantasmes de tabalers que apareixen en somnis, femmes fatales, terroristes camuflats, infants angelicals a qui assetja la mort, famílies enfrontades que busquen tresors, suïcides sense causa aparent...), i una tretzena narració final que les lliga totes. El so del Tabal, la pólvora dels fuets, l’orgia de foc i multitud dels Tirabols... acompanyen el lector i els personatges en les seves aventures particulars. Cussà, però, no vol en cap cas fer pedagogia sobre la Patum; no construeix un manual didàctic ni un retaule folklòric.


            El lector patumaire hi reconeixerà l’experiència viscuda, és clar, i el que no hagi fet mai un Salt de Plens podrà tastar aquesta gran festa del Corpus berguedà, perquè Cussà és un bon recreador d’ambients. És cert també que els iniciats captaran matisos que s’escaparan a la resta de mortals (entre els quals em compto), però cal tenir present que Jordi Cussà, com ja hem assenyalat en més d’una ocasió, és un escriptor de raça, un veritable monstre narrador, i la matèria profunda dels seus contes va molt més enllà de l’anècdota: és universal i, per tant, oberta a qualsevol lector sensible que no hagi vist mai una Maça o un Nan Vell. I aquesta projecció universal s’aconsegueix amb un estil brillant, ric i àgil; amb una prosa sincera i honesta, que se submergeix en els camins insondables de la ficció tot vorejant la realitat fàcil de reconèixer; i amb un retorn a certes constants que ja trobem en altres obres de l’autor: l’atzar (digueu-li “Murphy”, digueu-li “quàntica divinitat”), els personatges derrotats que mantenen una espurna d’esperança, els ambients de melangia crepuscular, la força redemptora de l’amor, o l’ús d’hipocorístics formats per afèresi (Meta, Tàlia, Nor, Ona; de Carmeta, Natàlia, Leonor o Ramona).
            Tot plegat succeeix enmig de la Patum, que esdevé metàfora de la vida, on “els que estaven alegres se’ls veia exultants, i els que ho contemplaven seriosament semblava que haguessin entrat al Temple”.


(Article publicat a Regió7, el dia 9 de juny de 2012)