dissabte, 23 de juny de 2012

Baturrada



            Darrerament han desaparegut alguns escriptors importants de en llengua catalana. Aquesta mateixa setmana moria Emili Teixidor. Fa uns anys, i encara amb moltes coses a dir, ens deixava Jesús Moncada, l’escriptor més brillant que hagi donat fins ara l’àrea lingüística catalana coneguda com la Franja de Ponent, un territori fèrtil en literatura, amb altres noms tan consolidats com Francesc Serés, escriptor de Saidí, que es perfila com una de les veus més potents i personals de les nostres lletres. El cas, però, és que si hem de creure l’avantprojecte per modificar l’actual llei de llengües que pretén impulsar el govern aragonès, fet públic el mateix dia que ens deixava Emili Teixidor, tant Moncada com Serés no han publicat mai cap obra en català, sinó en el que s’ha decidit anomenar “llengua aragonesa de l’àrea oriental”.
            El despropòsit faria riure si no formés part d’una estratègia política ferotge, malintencionada i constant, de conseqüències finals imprevisibles, que vol erosionar –encara més— el català. Una campanya orquestrada per part, sobretot, de sectors nacionalistes espanyols més aviat pròxims al Partit Popular, on tradicionalment només s’ha acceptat la pluralitat lingüística com un tret regional i folklòric.
            Conec una mica, per proximitat geogràfica amb els meus orígens, les comarques de la Llitera i el Baix Cinca –amb pobles com Alcampell, Albelda, Tamarit, Saidí, Mequinensa o Fraga— i hi he constatat una de les paradoxes sociolingüístiques més xocants d’aquest racó del planeta que cada vegada ens costa més d’anomenar Països Catalans: la Franja és un dels espais de l’àrea lingüística catalana amb un percentatge més alt de catalanoparlants (la immigració rebuda al segle XX va ser testimonial, en alguns d’aquests pobles) i, a la vegada, és també un dels territoris on el català està més desprotegit i bandejat per part de les institucions.
            Interpreto la decisió del govern aragonès com una baturrada exclusivament política, en el marc d’una mena de resposta, per part del nacionalisme espanyol, davant del creixement sobiranista a Catalunya. Es veu que deuen tenir por del contagi.
            És evident que l’acudit de declarar el català de la Franja “llengua aragonesa de l’àrea oriental” (com a complement de la “llengua aragonesa pròpia de les àrees prepirinenca i pirinenca”, en referència a l’aragonès) no acabarà, ni de bon tros, amb l’ús del català en aquell territori, ni tan sols trontollarà l’evidència que, per als parlants d’aquella zona, és el fet que no parlen cap altra llengua diferent de la dels seus veïns del Principat (amb qui sovint tenen molta més relació que amb la resta d’aragonesos). Però cal reconèixer que la desaparició de qualsevol referència al català en la llei que es proposa tirar endavant el govern d’Aragó se suma a tot un seguit d’iniciatives que, arreu on mana el PP –especialment al País Valencià i a les Balears, però també, en la mesura que poden, al Principat—, tenen com a objectiu acabar amb la poca vitalitat i el poc prestigi que encara resta a la llengua pròpia d’aquests territoris.
            Per això, encara que els efectes d’aquesta estratègia política agressiva no es notin a curt termini, cal una resposta immediata i contundent si no es vol que, a la llarga, acabin sent dramàtics i irreversibles.

(Article publicat a Regió7 el dia 23 de juny de 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada