dijous, 21 de gener de 2016

Jugar en català

                Els qui érem nens als anys seixanta i setanta –la primera generació que creixia amb un televisor presidint el menjador de casa— solíem jugar en castellà, que era la llengua de les classes a l’escola i la dels referents televisius. Ens passàvem hores de pati i vespres d’estiu fent de ladrones y policías, o d’indios y pistoleros, perquè, és clar, a la tele feien pel·lícules de l’oeste i miràvem sempre que podíem els dibujos animados. Els més joves, en canvi, han crescut amb TV3 i la immersió lingüística, que han  contribuït de manera decisiva a normalitzar el català i a cohesionar la nostra societat. Aquest procés de normalització, però, encara és lluny d’assolir un estatus per a la llengua catalana que en garanteixi la supervivència enfront d’una altra llengua, molt més poderosa, com el castellà.


                Cada any, pels volts de Nadal, assistim a una de les proves més irrefutables que demostra com en són de mentiders i cínics els qui reneguen de la immersió lingüística: els anuncis de joguines. Sovint hem sentit a dir, per part dels qui voldrien veure el català reduït a simple manifestació folklòrica, que el nostre model de l’escola aboca les criatures al monolingüisme i que s’adoctrina la canalla a l’estil de l’Alemanya nazi. Hi ha qui assegura que es castiga i es margina els nens que utilitzen el castellà a l’hora del pati, i que la canalla de molts pobles i ciutats ignoren la sonoritat angelical de la gloriosa llengua de Belén Esteban. En canvi, quan un engega el televisor, busca un canal en català i repassa els blocs d’anuncis es troba que els anuncis de joguines són –gairebé tots!— en castellà. O bé els fabricants de joguines tenen al clatell l’olfacte per vendre el seu producte, o bé és que saben –com sap tothom!— que els nens de famílies catalanoparlants no tenen cap problema per entendre el castellà (perquè el senten arreu, començant per la majoria de canals de televisió), però que en canvi n’hi ha molts, en famílies castellanoparlants, que amb prou feines l’associen amb la llengua de la mestra i para de comptar. Voleu una prova més indiscutible de la necessitat de mantenir –i, en tot cas, enfortir— el model escolar d’immersió lingüística en català?

                I si els anuncis són en castellà, també ho són les etiquetes, les capses i les instruccions de les joguines. I el castellà és la llengua de les nines i ninots que parlen, i la de la gran majoria de jocs de taula, aparells electrònics, etc. Segons dades recollides per Plataforma per la Llengua, i fetes públiques en el marc de la Festa per al joc i la joguina en català, només un 6% de les joguines que es comercialitzen a casa nostra utilitzen aquesta llengua, i estic segur que no deuen ser pas les més populars, ni les que més presència tenen a les grans superfícies.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de gener de 2016, i també al Pou Digital)

dimecres, 13 de gener de 2016

L'horror

                He llegit amb avidesa i commoció l’última novel·la de Martin Amis, La zona d’interès (Anagrama), una obra que retrata l’horror dels camps d’extermini des d’una perspectiva, si més no, peculiar. Com a lector, l’he trobat excel·lent. Com a ésser humà, absolutament inquietant. Hi ha qui l’ha qualificat de “comèdia brutal”. A diferència d’obres com les de Primo Levi o del nostre Amat-Piniella, que fan literatura a partir de la pròpia experiència com a víctimes de la barbàrie nazi, a La zona d’interès la trama se centra, sobretot, en la vida quotidiana dels botxins d’Auchwitz: esdeveniments socials, flirtejos, converses educades, debats sobre teories estrafolàries (com la teoria del gel còsmic, segons la qual els aris no procedeixen dels simis, sinó dels qui vivien en el continent enfonsat dels atlans), o estrès laboral dels comandaments. Tot pren un nou significat pel fet de produir-se a poques passes de l’horror més inhumà. Un horror que treu el cap, aquí i allà de la novel·la, com les extremitats dels cadàvers (“residus naturals”) que, accidentalment, guaiten quan es desfà la part de la lona d’un camió just en el moment que arriba un tren amb 100 ancians i nens jueus a qui es vol fer creure que els espera una dutxa, un llit tou i un bon àpat. És esborronador, per exemple, l’atabalament dels oficials nazis que no saben com desfer-se de la quantitat dels cossos que genera a diari el camp; o la fortor que, per més que intentin recrear un espai de convivència sofisticada per compartir amb les famílies, ho envaeix tot. Algunes escenes mostrarien un patetisme ridícul, fins i tot còmic, si no fos per les monstruositats que sabem que cometen els protagonistes, com Paul Doll, el comandant del camp, que, veient l’alçària dels talons de la seva dona, corre a posar-se pàgines d’un llibre a la sola de les seves botes, per no semblar més baix que ella.


                “Sota el nacionalsocialisme et miraves al mirall i t’hi veies l’ànima –diu el personatge Golo Thomsen, nebot del jerarca nazi Martin Boorman—. Et descobries. Tots vam descobrir, o vam revelar, indefensos, qui érem”. Pell de gallina!

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de gener de 2016)

divendres, 8 de gener de 2016

L'altre procés

                Al món es parlen unes 6000 llengües, la meitat de les quals es calcula que hauran desaparegut d’aquí a mig segle. Ara bé, malgrat les prediccions apocalíptiques que, a principis dels noranta, en vaticinaven l’extinció imminent, tot sembla indicar que el català no desapareixerà durant els propers anys. Però això no significa que tingui el futur assegurat. Ni de bon tros!
                En el seu excel·lent llibre Vida i mort de les llengües (Empúries, 1992), Carme Junyent recorda que les llengües no moren de mort natural. N’hi ha que han desaparegut perquè s’ha exterminat els seus usuaris (els buscadors d’or del nord de Califòrnia van eliminar tots els parlants de yana, per exemple). N’hi ha d’altres, com el llatí, que ja no es parlen perquè han evolucionat i, per tant, no es pot dir que hagin mort, sinó que han canviat, o bé que sobreviuen en els fills, que en el cas del llatí són les llengües romàniques. El més habitual, però, és que una llengua desaparegui després de passar per un procés de contacte i substitució que pot durar segles o que es pot completar en unes poques generacions. Aquest processos poden ser més o menys ràpids, però sempre acaben de la mateixa manera: amb la desaparició de la llengua més feble després d’un període de convivència amb la llengua poderosa. I aquest procés, que pot semblar tan sols propici per a les desprotegides llengües tribals de l’Àfrica o d’Amèrica, ha estat el patró per a la desaparició d’un gavadal de llengües al llarg de la història de la humanitat. Fins i tot alguna de romànica, com el dàlmata (que s’havia parlat a Dubrovnik), l’últim parlant de la qual, un senyor que es deia Tuone Udaina (conegut també com a Antoni Udina), va morir el 10 de juny de 1898.


                Tinguem-ho clar: el procés polític que viu Catalunya cap a la consecució d’un Estat propi no garanteix la supervivència de la llengua pròpia. I no ens hauria de fer oblidar que la llengua catalana, un dels trets identitaris –potser el més important!— del país que volem construir, viu des de fa molt temps un lent procés de substitució (que en algunes parts del territori potser ja és irreversible). Podria passar que el català, fins i tot com a llengua d’un estat independent, s’anés barrejant i diluint en el castellà i acabés convertit en un simple dialecte d’aquest. El que hem de tenir present és que competir socialment amb una llengua poderosa i forta com el castellà només pot abocar (a la llarga, si no s’hi intervé amb lleis i polítiques fermes) a la desaparició de la llengua feble. Seria bo, doncs, que el procés cap a la plena sobirania política no ens fes perdre de vista el procés de substitució lingüística a què –a causa de la disgregació, la folklorització i el desprestigi social— es podria veure abocat el català.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de gener de 2016)