divendres, 8 de gener de 2016

L'altre procés

                Al món es parlen unes 6000 llengües, la meitat de les quals es calcula que hauran desaparegut d’aquí a mig segle. Ara bé, malgrat les prediccions apocalíptiques que, a principis dels noranta, en vaticinaven l’extinció imminent, tot sembla indicar que el català no desapareixerà durant els propers anys. Però això no significa que tingui el futur assegurat. Ni de bon tros!
                En el seu excel·lent llibre Vida i mort de les llengües (Empúries, 1992), Carme Junyent recorda que les llengües no moren de mort natural. N’hi ha que han desaparegut perquè s’ha exterminat els seus usuaris (els buscadors d’or del nord de Califòrnia van eliminar tots els parlants de yana, per exemple). N’hi ha d’altres, com el llatí, que ja no es parlen perquè han evolucionat i, per tant, no es pot dir que hagin mort, sinó que han canviat, o bé que sobreviuen en els fills, que en el cas del llatí són les llengües romàniques. El més habitual, però, és que una llengua desaparegui després de passar per un procés de contacte i substitució que pot durar segles o que es pot completar en unes poques generacions. Aquest processos poden ser més o menys ràpids, però sempre acaben de la mateixa manera: amb la desaparició de la llengua més feble després d’un període de convivència amb la llengua poderosa. I aquest procés, que pot semblar tan sols propici per a les desprotegides llengües tribals de l’Àfrica o d’Amèrica, ha estat el patró per a la desaparició d’un gavadal de llengües al llarg de la història de la humanitat. Fins i tot alguna de romànica, com el dàlmata (que s’havia parlat a Dubrovnik), l’últim parlant de la qual, un senyor que es deia Tuone Udaina (conegut també com a Antoni Udina), va morir el 10 de juny de 1898.


                Tinguem-ho clar: el procés polític que viu Catalunya cap a la consecució d’un Estat propi no garanteix la supervivència de la llengua pròpia. I no ens hauria de fer oblidar que la llengua catalana, un dels trets identitaris –potser el més important!— del país que volem construir, viu des de fa molt temps un lent procés de substitució (que en algunes parts del territori potser ja és irreversible). Podria passar que el català, fins i tot com a llengua d’un estat independent, s’anés barrejant i diluint en el castellà i acabés convertit en un simple dialecte d’aquest. El que hem de tenir present és que competir socialment amb una llengua poderosa i forta com el castellà només pot abocar (a la llarga, si no s’hi intervé amb lleis i polítiques fermes) a la desaparició de la llengua feble. Seria bo, doncs, que el procés cap a la plena sobirania política no ens fes perdre de vista el procés de substitució lingüística a què –a causa de la disgregació, la folklorització i el desprestigi social— es podria veure abocat el català.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de gener de 2016)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada