La llengua del judici

                Jutgen el sobiranisme català. Líders polítics i activistes seuen al banc dels acusats. Tots ells tenen el català com a llengua materna i s’hi expressarien amb naturalitat, però, com que no compten amb traducció simultània, cap no pot utilitzar la seva llengua per no empantanegar el judici. Amb els testimonis catalanoparlants passa el mateix. Així, doncs, a l’Espanya que alguns pretenien plurinacional i plurilingüe, el judici més important de les darreres decades, en el qual intervenen parlants de les diferents llengües d’Espanya, s’està duent a terme en rigorós monolingüisme castellà perquè ningú no ha previst cap altra possibilitat. Tothom sap que l’àmbit judicial, fins i tot a Catalunya, és bàsicament castellanoparlant. Només cal sentir com parla qualsevol dels advocats de la defensa per adonar-se que el costum de moure’s pels jutjats (catalans) fa que s’expressi en un castellà impecable.

                El castellà dels acusats i dels testimonis, d’altra banda, és també molt bo, malgrat la befa que se n’ha fet des d’alguns sectors que confonen l’accent amb la correcció. Cuixart, Sánchez, Romeva, Junqueras, Rull, Turull, Forn, Bassa o Forcadell s’expressen amb una fluïdesa irreprotxable i esforçada, tenint en compte que han de fer-ho en una llengua que no és la que utilitzen de manera habitual. Una altra cosa són els fiscals, els advocats de l’estat o els propis integrants del tribunal. Aquests tenen tan clara la condició del castellà com a llengua hegemònica i suposadament superlativa que són (o ho fan veure) incapaços ni tan sols de pronunciar correctament els noms d’aquells a qui jutgen o acusen. Puc entendre que costi de pronunciar una lateral palatal a final de mot i hàgim de sentir coses com “Rul”, “Forcadel” i “Turul”, tot i que amb una mica d’interès estic segur que ho sabrien fer millor. El que no es pot entendre és que persones amb estudis, capaces, n’estic segur, de pronunciar correctament la fricativa palatal sonora de cognoms com ara Juncker (a qui no compto que anomenessin “Iúnquer” si el tinguessin al davant), o dir amb tota la naturalitat la fricativa palatal sorda a l’inici de Shakira o Shakespeare, siguin en canvi incapaços de dir bé els cognoms Junqueras, Jové o Cuixart.

                En aquest judici es jutgen moltes coses. Naturalment, la més important de totes es la innocència dels acusats en relació als fets que se’ls imputen de manera clamorosament injusta. Però de rebot també es jutja el sobiranisme i les implicacions culturals o, fins i tot, lingüístiques que s’hi associen. No hem d’oblidar que en un ambient tan carregat de formes com és un judici els gestos són molt importants, i aquest menyspreu cap a la llengua dels acusats és un gest a tenir en compte, una mostra de la posició de superioritat arrogant que mostren alguns cada cop que obren la boca.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de març de 2019)

Per què matem?

                El món criminal ens fascina i no sabem (o, més aviat, no volem saber) per quin motiu. En el camp de la ficció, només cal veure la munió de lectors atrets pel gènere negre per adonar-se que és un tema que interessa. Sense moure’ns de les comarques lleidatanes trobem autors i autores de novel·la criminal per donar i vendre. Entre els que han publicat darrerament, per exemple, hi ha la Ramona Solé (Instint de supervivència), la Montse Sanjuan (Anna Grimm. Memòria mortal) o l’Emili Bayo (Més que ràbia).

                No em sentireu mai defensar aquell tòpic que diu que la realitat supera la ficció. No és cert. Realitat i ficció són vasos comunicants. La ficció beu de la realitat i la realitat, sovint, imita la ficció. Ara bé, quan una història criminal té un rerefons real o, encara més, si té la pretensió de recrear fidelment uns fets documentats a la premsa o en informes policials, la fascinació es multiplica. No em feu dir per què. I aquesta mena d’històries són les que explica el lleidatà Carles Porta a Catalunya Ràdio en el programa Crims (podeu recuperar tots els programes emesos fins ara a l’app de l’emissora). Porta va descobrir el filó del true crime (el gènere que va inaugurar Truman Capote l’any 1966 amb A sang freda) quan, fa una colla d’anys, va publicar la narració que recreava la investigació al voltant dels crims de Tor (Tor: tretze cases i tres morts, 2005), sobre els quals havia dirigit un memorable 30 minuts i que l’any passat es va convertir també en un interessant serial radiofònic. Des de llavors, Carles Porta s’ha especialitzat en el periodisme d’investigació al voltant de crims reals. En el programa Crims, per exemple, ha reconstruït la investigació d’assassinats més o menys famosos (com el de la bibliotecària Helena Juvany, de l’any 2001; el de l’estudiant de dret de la UdL Isabel Bascuñana, l’any 2004; o els crims del probable assassí en sèrie Josep Talleda).

                Com a les sèries documentals nord-americanes Making a Murderer, I am a Killer o Evil Genius (totes accessibles des de Netflix), Porta detalla fil per randa els processos d’investigació dels crims, amb testimonis, documents i la participació de l’antropòleg Adrià Pujol, que analitza el comportament humà. Sap (i en sap un niu, perquè és bon periodista i, a més a més, bon narrador) mantenir l’expectació de l’oient, dosificant les noves informacions, insistint en les ja conegudes i calculant els cops d’efecte. No evita recrear-se en la truculència quan la temàtica ho demana. Confesso que he quedat totalment enganxat al serial del Carles Porta. He escoltat, en un parell de setmanes, tots els episodis emesos fins ara i ja friso perquè els de Catalunya Ràdio pengin el següent. Mentrestant, agafaré una bona novel·la negra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de març de 2019)

Aprendre a escriure

No tothom que està alfabetitzat sap escriure. Escriure bé, vull dir. Perquè una cosa és conèixer l’alfabet i fer més o menys faltes d’ortografia o de gramàtica, i una altra de molt diferent és construir textos coherents, adequats i cohesionats. I si parlem de crear textos amb voluntat literària (és a dir, ben escrits, atractius, honestos i capaços d’explorar l’ànima humana), la quantitat de bons escriptors disminueix.

                Es pot aprendre a escriure literatura? La resposta és complicada i no és la mateixa per a tothom. La proliferació d’escoles d’escriptura sembla indicar que sí, que se’n pot aprendre. I és evident que l’aprenentatge i la pràctica de tècniques i models d’escriptura creativa pot beneficiar els aspirants a publicar. Per això, periòdicament trobem a les llibreries l’obra d’autors que han passat per una d’aquestes escoles: un exemple recent és el recull de relats Xocolata espessa (Gregal, 2018), on participen les manresanes Montserrat Vilarmau i Imma Cortina. Però si no hi ha un bagatge de lectures, una certa capacitat fabuladora i una mínima capacitat innata, aquest aprenentatge resulta complicat. En el seu llibre Escriure. Memòries d’un ofici (Periscopi, 2018), el conegut creador de novel·les populars Stephen King classifica els escriptors en quatre categories: dolents, competents, bons i genials, i assegura que “malgrat que sigui impossible fer d’un mal escriptor un escriptor competent, igual d’impossible que fer d’un bon escriptor un escriptor genial, sí que es possible, amb molta dedicació, esforç i ajuda, fer d’un escriptor competent un bon escriptor”. Crec que hi estic d’acord. Com també subscric altres de les afirmacions i consells que dona King, i que, al capdavall, es podrien resumir essencialment en un: “Si vols escriure, sobretot has de fer dues coses: llegir i escriure molt”. Per més que la crítica hagi trinxat sovint les seves novel·les, Stephen King ha demostrat una gran habilitat per inventar històries sorprenents i una capacitat més que notable per explicar-les amb ofici. I ha propiciat que els seus llibres tinguin milions de lectors. L’obra de King no formarà mai part dels cànons acadèmics, però és una veu amb prou autoritat perquè l’escoltem tots aquells que aspirem a publicar narrativa amb cara i ulls.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2019)

Bons personatges

                Tothom qui llegeix i escriu narrativa literària (és a dir, contes, novel·les o, fins i tot, biografies) sap que no és el mateix un bon personatge que un personatge bo. Els personatges bons són agraïts, per al lector i per a l’escriptor, però no sempre resulten gaire atractius des del punt de vista literari i, de fet, si la bondat és l’únic tret que els defineix, fins i tot contravenen l’essència mateixa de la literatura, que ha de retratar amb profunditat la naturalesa humana i aquesta sempre és contradictòria. Què hi farem: per més que ens escarrassem a semblar-ho, no som ni bons ni dolents. Ni les persones essencialment bones s’estalvien l’ombra d’un costat fosc, ni els malvats deixen de tenir alguna característica que els fa aflorar una espurna d’humanitat.

                Els bons personatges, en canvi, són gairebé sempre difícils de pair (per al lector) i, per descomptat, difícils de parir (per a l’escriptor). Costen d’entendre i costen de crear, però no costen de creure, i aquest és el gran mèrit: són autèntics. Els bons personatges són contradictoris, no sempre empàtics i, això sí, cal que siguin profundament humans. El lector se’ls ha de creure i potser, en algun moment, s’hi ha de poder identificar. Deia Ernesto Sabato que “la literatura no es un passatemps ni una evasió, sinó una forma –potser la més completa i profunda— d’examinar la condició humana”. I aquesta condició s’examina, és clar, a través dels personatges, que s’exhibeixen davant nostre mostrant-nos-en els detalls més recòndits i sovint més incòmodes. Per tant, els personatges bons són accessoris, però els bons personatges són imprescindibles. Sense, com a mínim, un bon personatge, no hi pot haver una bona novel·la, ni un bon relat, ni tan sols una bona biografia. Els grans autors de la literatura universal han estat sempre grans creadors (o recreadors) de personatges.

                Per això, sovint s’ha donat el cas que, quan un autor ha ensopegat amb un bon personatge no l’ha abandonat i l’ha recuperat en obres posteriors. D’aquests casos la novel·la policíaca en va plena i ens ha ofert personatges memorables (investigadors de crims que, en major o menor mesura, acostumen a ser l’alter ego de l’autor) que van de Phillip Marlow o Sam Spade fins a Lluís Arquer o, naturalment, Pepe Carvalho. Precisament, aquest darrer torna a protagonitzar una novel·la, Problemas de identidad (Planeta i, en català, Columna), escrita per Carlos Zanón més de quinze anys després de la mort del creador del personatge, Manuel Vázquez Montalbán. Carvalho és un bon personatge, honest i cínic, tendre i solitari, escèptic i –ai las!— equidistant en matèria política. Ningú no és perfecte i els personatges literaris (els bons) tampoc.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de febrer de 2019)