Bons personatges

                Tothom qui llegeix i escriu narrativa literària (és a dir, contes, novel·les o, fins i tot, biografies) sap que no és el mateix un bon personatge que un personatge bo. Els personatges bons són agraïts, per al lector i per a l’escriptor, però no sempre resulten gaire atractius des del punt de vista literari i, de fet, si la bondat és l’únic tret que els defineix, fins i tot contravenen l’essència mateixa de la literatura, que ha de retratar amb profunditat la naturalesa humana i aquesta sempre és contradictòria. Què hi farem: per més que ens escarrassem a semblar-ho, no som ni bons ni dolents. Ni les persones essencialment bones s’estalvien l’ombra d’un costat fosc, ni els malvats deixen de tenir alguna característica que els fa aflorar una espurna d’humanitat.

                Els bons personatges, en canvi, són gairebé sempre difícils de pair (per al lector) i, per descomptat, difícils de parir (per a l’escriptor). Costen d’entendre i costen de crear, però no costen de creure, i aquest és el gran mèrit: són autèntics. Els bons personatges són contradictoris, no sempre empàtics i, això sí, cal que siguin profundament humans. El lector se’ls ha de creure i potser, en algun moment, s’hi ha de poder identificar. Deia Ernesto Sabato que “la literatura no es un passatemps ni una evasió, sinó una forma –potser la més completa i profunda— d’examinar la condició humana”. I aquesta condició s’examina, és clar, a través dels personatges, que s’exhibeixen davant nostre mostrant-nos-en els detalls més recòndits i sovint més incòmodes. Per tant, els personatges bons són accessoris, però els bons personatges són imprescindibles. Sense, com a mínim, un bon personatge, no hi pot haver una bona novel·la, ni un bon relat, ni tan sols una bona biografia. Els grans autors de la literatura universal han estat sempre grans creadors (o recreadors) de personatges.

                Per això, sovint s’ha donat el cas que, quan un autor ha ensopegat amb un bon personatge no l’ha abandonat i l’ha recuperat en obres posteriors. D’aquests casos la novel·la policíaca en va plena i ens ha ofert personatges memorables (investigadors de crims que, en major o menor mesura, acostumen a ser l’alter ego de l’autor) que van de Phillip Marlow o Sam Spade fins a Lluís Arquer o, naturalment, Pepe Carvalho. Precisament, aquest darrer torna a protagonitzar una novel·la, Problemas de identidad (Planeta i, en català, Columna), escrita per Carlos Zanón més de quinze anys després de la mort del creador del personatge, Manuel Vázquez Montalbán. Carvalho és un bon personatge, honest i cínic, tendre i solitari, escèptic i –ai las!— equidistant en matèria política. Ningú no és perfecte i els personatges literaris (els bons) tampoc.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de febrer de 2019)