No tothom que està alfabetitzat sap
escriure. Escriure bé, vull dir. Perquè una cosa és conèixer l’alfabet i fer
més o menys faltes d’ortografia o de gramàtica, i una altra de molt diferent és
construir textos coherents, adequats i cohesionats. I si parlem de crear textos
amb voluntat literària (és a dir, ben escrits, atractius, honestos i capaços
d’explorar l’ànima humana), la quantitat de bons escriptors disminueix.
Es
pot aprendre a escriure literatura? La resposta és complicada i no és la
mateixa per a tothom. La proliferació d’escoles d’escriptura sembla indicar que
sí, que se’n pot aprendre. I és evident que l’aprenentatge i la pràctica de
tècniques i models d’escriptura creativa pot beneficiar els aspirants a
publicar. Per això, periòdicament trobem a les llibreries l’obra d’autors que
han passat per una d’aquestes escoles: un exemple recent és el recull de relats
Xocolata espessa (Gregal, 2018), on
participen les manresanes Montserrat Vilarmau i Imma Cortina. Però si no hi ha un
bagatge de lectures, una certa capacitat fabuladora i una mínima capacitat
innata, aquest aprenentatge resulta complicat. En el seu llibre Escriure. Memòries d’un ofici
(Periscopi, 2018), el conegut creador de novel·les populars Stephen King
classifica els escriptors en quatre categories: dolents, competents, bons i
genials, i assegura que “malgrat que sigui impossible fer d’un mal escriptor un
escriptor competent, igual d’impossible que fer d’un bon escriptor un escriptor
genial, sí que es possible, amb molta dedicació, esforç i ajuda, fer d’un
escriptor competent un bon escriptor”. Crec que hi estic d’acord. Com també
subscric altres de les afirmacions i consells que dona King, i que, al
capdavall, es podrien resumir essencialment en un: “Si vols escriure, sobretot
has de fer dues coses: llegir i escriure molt”. Per més que la crítica hagi
trinxat sovint les seves novel·les, Stephen King ha demostrat una gran
habilitat per inventar històries sorprenents i una capacitat més que notable
per explicar-les amb ofici. I ha propiciat que els seus llibres tinguin milions
de lectors. L’obra de King no formarà mai part dels cànons acadèmics, però és
una veu amb prou autoritat perquè l’escoltem tots aquells que aspirem a
publicar narrativa amb cara i ulls.
(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada