dimecres, 27 de maig del 2015

Sentit comú i normativa

                Quan, a finals dels anys 80 i principis dels 90 es va reeditar la polèmica recurrent sobre els partidaris d’un català genuí, fidel a la normativa fabriana (batejats, diuen que per Joan Barril, amb el nom de heavies) i els partidaris del “català que ara es parla”, oberts a tota mena d’incorporacions foranes (coneguts, en aquella època, com a lights), els qui estudiàvem Filologia Catalana a la UdL, que aleshores encara depenia de la UB, sentíem una clara simpatia pels primers. Hi tenia molt a veure el fet que, d’una banda, un dels principals abanderats de preservar la genuïnitat, Josep Murgades, ens havia estat professor i l’admiràvem sense condicions; i, de l’altra, que alguns dels defensors de la permeabilitat i d’obrir l’aixeta normativa a tota mena de castellanismes simpatitzaven amb postures ideològiques que intuíem clarament espanyolistes, com s’ha demostrat després, per exemple, amb els casos de Xavier Pericay, Ferran Toutain i Ivan Tubau (signants, tots tres, del manifest que el 2005 va impulsar la plataforma que va donar com a resultat la creació de Ciutadans).


                Com que el debat sobre si la normativa (controlada per l’Institut d’Estudis Catalans) ha de ser més o menys flexible, sobre si s’han de normativitzar usos àmpliament estesos entre els parlants, sobre si cal o no acceptar aquesta paraula o aquella altra, és cíclic, enguany s’ha revifat amb la publicació d’un llibre molt interessant, titulat Canvi d’agulles (RBA, 2015), que signen deu filòlegs que, amb una àmplia experiència com a divulgadors de la llengua, han destacat en la creació literària (Màrius Serra, Ramon Solsona), treballen com a correctors i assessors en la premsa escrita, ràdio i televisió (Ricard Fité, Rudolf Ortega, Ernest Rusinés, Magí Camps, Albert Pla Nualart, Agustí Mas) o que, al marge d’altres activitats professionals, sempre vinculades al llenguatge, s’han guanyat un nom en el camp de la divulgació lingüística (Enric Gomà, Pau Vidal). Aquesta vegada, però, la polèmica intueixo que es desenvoluparà en termes molt més civilitzats que no pas quan, 25 anys enrere, s’esbatussaven els heavies i els lights.

                Un pot estar més o menys d’acord amb els arguments que s’esgrimeixen a Canvi d’agulles i amb les aportacions que fa cadascun dels deu autors (n’hi ha que fan una valoració global sobre la necessitat i la possibilitat de canviar la normativa, i altres que es dediquen a fer propostes concretes de canvi), però en conjunt hi predomina el sentit comú, la voluntat de diàleg, de debat constructiu, de reflexió sana i necessària. A més, hi plana una constant admiració per la figura del mestre Joan Solà (a qui dediquen el llibre), sense oblidar que un dels autors, Màrius Serra, és membre de la Secció Filològica de l’IEC.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de maig de 2015)

dimecres, 20 de maig del 2015

Actualitzar la normativa

                El debat cíclic entre els qui voldrien que la normativa s’adeqüés al “català que ara es parla” i els qui defensen una normativa que preservi un català més genuí, que a finals dels vuitanta i principis dels noranta va traduir-se en la polèmica entre “heavies” i “lights”, ha ressuscitat, ara, amb la publicació del llibre Canvi d’agulles (RBA, 2015), en què deu filòlegs (alguns també creadors) reflexionen, d’una manera que m’ha semblat força constructiva i assenyada, sobre la necessitat que la normativa del català s’acosti una mica més a l’ús real.


                Màrius Serra fa una valoració global sobre la necessitat i les possibilitats de canviar la normativa per acostar-la, en alguns casos, a la realitat. Magí Camps aporta algunes propostes per facilitar l’ortografia, que voldria més intuïtiva. Ricard Fité apunta propostes concretes de canvi en la sintaxi (reducció a “l’hi” d’algunes combinacions de pronoms febles com “la hi” o “li ho”) i valora positivament les incorporacions lèxiques dels darrers anys al diccionari, així com el paper dels llibres d’estil d’alguns mitjans o dels diccionaris que no són el DIEC. Pau Vidal se centra en condemnar la doble negació (“Mai no”), que considera interferida per l’espanyol. Ernest Rusinés analitza la situació actual entre partidaris de la comunicació i partidaris de la genuïnitat, assegura que el codi gramatical que ens regeix és massa antic, es remet a la bibliografia publicada sobre qüestions de llengua mal resoltes o no resoltes i planteja qüestions d’ús corrent que queden fora del codi. Rudolf Ortega se centra en la normativa de la dièresi i fa una proposta per eliminar-ne una part. Albert Pla Nualart s’inspira en la figura de Joan Solà (a qui, de fet, està dedicat el llibre), repassa alguns criteris que han de portar a millorar la sintaxi normativa, defensa la idea d’entendre la “correcció com a adequació al registre”, i renega de la voluntat fabriana de crear un estàndard a partir de barrejar dialectes. Enric Gomà denuncia algunes mancances inexplicables en el DIEC (el diccionari de l’Institut). Agustí Mas fa un retrat sociolingüístic d’Andorra i demana que l’IEC prengui en consideració els “andorranismes”. Finalment, Ramon Solsona se centra en les dificultats del català escrit (literari) per reflectir la llengua oral i col·loquial, i reivindica el “geni del català popular” dels avis, “connectats amb l’ànima profunda de l’idioma”.
Al llibre hi predomina el sentit comú. Les propostes no es presenten com a plantejaments unilaterals. Cada autor, de fet, es fa responsable únicament del que diu en el seu article, sense valorar el que diuen els altres. El llibre, al capdavall, només vol activar el debat, donant per fet que l’última paraula l’ha de tenir l’IEC.

(Article publicat a Regió7, el dia 16 de maig de 2015)

dissabte, 16 de maig del 2015

El meu heroi

                Fa prop d'un mes que el professor de socials lleidatà Abel Martínez va morir assassinat a l’institut Joan Fuster de Barcelona on feia només uns dies que treballava com a substitut. La seva mort va desencadenar una allau de mostres de dol i solidaritat arreu del país. Hi ha qui pot haver trobat exagerada la reacció de la comunitat educativa i, especialment, del col·lectiu docent, que arran del cas va voler compartir, per tots els mitjans i a tall d’homenatge a la víctima, el valor social, intel·lectual i humà de la professió d’ensenyant i educador. Hi ha qui pot considerar que en moltes feines els treballadors estan exposats a riscos que, en un moment determinat, posen en perill la seva integritat, i que no en fan un drama social cada vegada que algú hi deixa la pell. Hi ha qui, fins i tot, pot atribuir aquest clam unànime dels docents al victimisme que sovint s’atribueix als integrants d’aquest sector.
                Fixeu-vos, però, que en cap moment ningú no ha demanat que es faci justícia, ni s’ha denunciat desprotecció, ni s’han exigit responsabilitats. L’únic que hem fet els mestres i professors del país ha estat mostrar la nostra commoció davant d’un fet molt tràgic i, com a molt, denunciar una evident manca de recursos que impedeix que puguem exercir la nostra professió amb garanties davant d’un cas com aquest.


                L’Abel va morir mentre feia la seva feina, que, en aquell moment, no era la de, per exemple, fer entendre la importància cultural del Renaixement als seus alumnes de segon d’ESO, sinó la de protegir aquests alumnes d’una amenaça que procedia de dins mateix del centre. L’Abel no va dubtar quin havia de ser el seu paper. No va dubtar sobre com havia d’enfrontar-se a la situació. I li va costar la vida.
                Estic convençut que, si no tots, la majoria dels qui ens dediquem a la docència hauríem fet el mateix. Per això, quan vam sentir la notícia a mig matí del dia 20 d’abril, vam quedar commocionats. Perquè, lluny d’haver-nos trobat mai amb res semblant, ens era esborronadorament fàcil imaginar com devia haver anat tot. Ens vam identificar amb aquell xicot que sent soroll al passadís i surt de classe per veure què passa i, per instint, perquè davant d’una actitud irresponsable d’un alumne l’última cosa que farà és amagar el cap sota l’ala, s’hi enfronta i troba la mort. Estava fent la seva feina, la part menys acadèmica i més humana. S’estava enfrontant a un alumne per protegir la resta, una part de la seva feina que mai no li hauria estat reconeguda si no li hagués costat la vida. Com no hauria estat reconeguda la del seu company d’educació física, que, a risc de fer una fi semblant, va poder reduir l’agressor només amb paraules.

                Tots els docents som, des de fa unes setmanes, L’Abel Martínez. L’Abel és, des d’ara, el meu heroi.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de maig de 2015, i també al Pou Digital)

dimecres, 13 de maig del 2015

Tradicions

No cal haver estudiat antropologia per adonar-se que a les nostres tribus, si bé antigament l’origen de la majoria de costums i rutines socials es perdien en la memòria de les generacions més velles, en el món canviant i globalitzat d’avui tendim a consolidar, a una velocitat de vertigen, modes i costums que, al cap de pocs anys, tothom considera tradicions. Els nostre fills diran que el Halloween s’ha celebrat tota la vida, mentre nosaltres plorem per la castanyera que, com qui diu, els nostres padrins no coneixien. Al capdavall, per més que els pobles ens aferrem a qualsevol costum i l’elevem a la categoria d’ancestral, sempre hi ha un origen. Ens agrada presumir de conservar les tradicions i no sempre recordem que aquestes tradicions qui sap si un dia, no massa llunyà, van ser una simple moda (potser d’origen foraster) que va esdevenir costum i que, amb el temps, ha arrelat. La distància que va del costum sobrevingut a la tradició ancestral és tan prima que no deixa de comportar alguns riscos per a les tradicions que es remunten realment als orígens culturals d’un poble.
Els turistes que visiten la costa catalana o fan un creuer que s’atura a Barcelona estan convençuts que una de les tradicions més arrelades en aquest país és anar de tapes, degustar “montaditos” o menjar paella infecta i beure amb canyeta sangria de vi barat en un local amb terrassa on els cambrers xampurregen totes les llengües tret de l’autòctona. Quan deuen tornar al seu lloc d’origen segur que presumeixen, amb aire de mundologia, de la seva immersió en la gastronomia local “autèntica”.


Els pastissers són un dels gremis professionals que més ha contribuït a consolidar, adaptar i, fins i tot, crear tradicions recents. Les mones de pasqua (que fa cent anys no eren res més que un ou pintat) i els panellets (que han modificat formes i gustos per arribar a tots els paladars) en són exemples clars. I que me’n dieu, del pa de Sant Jordi? Una mena de coca quadribarrada que a les pastisseries venen, des de la primera diada que el van comercialitzar, com a tradicional?
Segur que avui molts dels lectors d’aquest suplement fan una calçotada. N’hi haurà que, fins i tot, embolicaran un grapat de cebes dolces escalivades amb els fulls del diari que acompanya el dominical. Anar al camp o al restaurant, mascarar-se les mans, sucar els calçots a la salsa (tothom sap i és profecia que el secret dels calçots és la salsa) i aixecar-los ben amunt per, amb una ganyota ridícula, fer-los baixar gola avall, s’ha convertit en un costum arreu de la geografia catalana i ja es parla de les “tradicionals” calçotades. Sembla que ho haguem fet tota la vida quan, en realitat, fins fa una vintena d’anys era una pràctica del tot excepcional.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 26 d'abril de 2015)

dissabte, 2 de maig del 2015

L'univers de Sònia Moya

El passat onze d’abril vam presentar, a la llibreria Papasseit, el darrer poemari de Sònia Moya: Plutó. L’autora va recitar, davant d’una concurrència entusiasta, uns quants poemes del recull, acompanyada per la guitarra del seu company Pau Ruiz. A un servidor li va tocar el paper d’introduir l’acte amb un simulacre de presentació. Presentar un llibre de poemes no és gens fàcil. De fet, era la primera vegada que ho feia. He presentat moltes novel·les, algun llibre d’història, reculls de contes i, fins i tot, la novel·la d’algun poeta, però de llibres de poemes, fins aquell dia, encara cap ni un. Parlar de l’autora i del conjunt de la seva obra hauria estat absurd, comptant que a les presentacions el públic acostuma a saber-ne més coses que tu. Llegir alguns poemes en veu alta només m’hauria posat en evidència. Això ja ho faria, i molt bé, la pròpia autora. No es tractava, tampoc, de fer una anàlisi interpretativa dels textos perquè seria una pallissa per a l’auditori i perquè el llibre compta amb un bon pròleg d’Anna Aguilar-Amat .


Què podia dir, doncs, de Plutó, sense que sonés acadèmic, redundant, frívol o avorrit, i que, al mateix temps, sonés prou personal i servís d’alguna cosa? Vaig acabar per comentar impressions i sensacions que havia tingut en llegir el llibre. Com ara que m’agrada la musicalitat de la poesia de Sònia Moya, que, en certa manera, ens retorna als orígens de la creació poètica, perquè està pensada per ser dita. O bé que comparteixo l’interès per la inexactitud de les coses aparentment exactes. Moya ha canviat la gramàtica per l’astronomia, dues ciències que tenen l’ordre com a finalitat. Però, de tots els planetes, estrelles i constel·lacions, se centra en Plutó, aquell pobre planeta que la comunitat científica va decidir que era massa petit i que tenia una òrbita massa irregular per ser considerat planeta i van acabar per desnonar-lo del Sistema Solar.
També m’agrada l’estil enjogassat amb què Sònia Moya planteja temes transcendentals, com la pèrdua de la innocència, la condició femenina i, sobretot, la recerca de la identitat. A Plutó hi ha més dubtes que conviccions i hi ha, també, la redescoberta d’un mateix des de noves perspectives. Plutó és ple de miralls, ulls i ulleres per mirar-se. Les metàfores s’apuntalen en la vida quotidiana (diu que planxa els vestits de sota la pell o exfolia el moll dels ossos per rentar-se les venjances), en l’astronomia (el mateix Plutó n’és el principal exemple), en la botànica (el salze, l’escorça, les arrels...), en l’arquitectura (de vegades es veu a ella mateixa com una casa) o, fins i tot, en la meteorologia (com al poema Clariana, en què es veu com si fos un mapa del temps, “sota els aires de l’anticicló” i amb “borrasques mal resoltes”).
Plutó és el llibre d’algú que ha madurat i es refugia en el record, en la seguretat del paradís perdut dels primers anys de vida. Perquè algú que, com Sònia Moya, no va descobrir fins als 10 anys que els reis són els pares (cosa que confessa en un dels poemes), és algú que s’aferra a la infantesa. El viatge a Plutó és, a més, un viatge a l’univers d’una poesia per sentir (amb l’oïda i amb el cor) més que per llegir. És l’univers dels planetes imperfectes. És l’univers de Sònia Moya.

(Article publicat a Regió7 el dia 29 d'abril de 2015)