El
gran Quimi Portet, un dels músics més valuosos del país, va patir fa mesos un
incident d’aquells que, malauradament, es repeteixen tot sovint a casa nostra.
Va demanar un cafè amb llet en un trajecte entre Formentera i Eivissa, amb
Baleària, i el cambrer li va dir que el podia atendre en gallec, en espanyol,
en anglès, en francès i, fins i tot, en italià, però que en català no. Portet
ho va denunciar a la xarxa i no van faltar els comentaris que li retreien
estretor de mires o que l’insultaven directament per provocar el linxament d’un
pobre cambrer políglota que parlava totes les llengües menys la pròpia del lloc
on treballa. La víctima, doncs, com passa tant sovint en aquestes situacions de
discriminació lingüística, va passar a ser tractada de botxí i el linxament, al
capdavall, el va patir el mateix Quimi Portet. Si no hi estiguéssim tan
habituats, hauríem d’estar al·lucinant.
La
situació es repeteix, amb variables, diverses vegades cada dia arreu del
territori de parla catalana. Els qui tendim a mantenir-nos en la nostra llengua
a casa nostra, quan aquesta és el català, hi estem acostumats. És d’agrair que,
de tant en tant, quan la víctima és una persona pública amb ressò social, en
comptes de deixar-ho córrer i atribuir l’incident a les circumstàncies a què un
s’acaba acostumant a viure en aquest racó de món, ho denunciï.
Ara
mateix, en molts bars, restaurants, botigues i oficines públiques et poden
atendre en castellà, en anglès, en francès i ves a saber en quantes llengües,
però sovint no ho poden fer en català, llengua en la qual, de vegades, ni tan
sols t’entenen. Un cop, mentre feia cua per comprar una entrada per al CCCB,
als qui hi havia al meu davant els van atendre en anglès i francès
respectivament. Quan em va tocar el torn, el mateix xicot que havia respectat
la llengua dels turistes que m’havien precedit, endevineu en quina llengua se’m
va adreçar, a mi?
Aquesta
actitud, naturalment, dóna per suposat que hi ha una llengua important i
poderosa, el castellà, que tots els espanyols estem obligats a dominar i, per
tant, a utilitzar quan ens adrecem a algú que no coneix l’altra llengua, la
feble i desgraciadeta, el català, que està molt bé com a manifestació
folklòrica. Per què a Catalunya cal entendre i parlar el català si coneixem la
llengua de tots els espanyols?
Per
això, quan parlen del procés de normalització lingüística del català com una
fase superada, quan diuen que el català gaudeix de bona salut, quan fins i tot
hi ha qui s’atreveix a denunciar actituds discriminatòries del català cap al
castellà, un calfred em recorre l’espinada i penso que el camí que encara hem
de recórrer per arribar a poder viure amb normalitat en la nostra llengua serà
llarg i pesat. Molt llarg i molt pesat.(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de setembre de 2016, i també a El Pou Digital)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada