Perdre-ho tot

                El manresà Jeroni Muñoz avença en bona direcció dins del món literari. Hi ho fa amb un pas ferm. Si l’any passat debutava amb la interessant novel·la Un vestit curt..., que abordava un relat social carregat de matisos, enguany aterra a les llibreries amb El torb sobre el mar (Onada), que va merèixer el Premi Vila de Puçol i que té un punt de partida colpidor: una nit, la policia desperta l’Antoni, un vell arquitecte que va decidir abandonar la vocació per dedicar-se a la pesca, i li comuniquen que el seu fill i un dels seus néts acaben de morir en un accident. Ell i la Maria, la seva dona, ho acaben de perdre tot. L’Antoni, a partir d’aquell moment, sortirà cada nit al mar, tot sol, amb el seu palangrer, “ell, on el primer horitzó deixa de ser-ho, al bell mig de tot plegat”. Per retrobar? Per recordar? Per oblidar?

                Carregada d’imatges suggerents, amb un domini absolut del llenguatge mariner i del vocabulari dels pescadors, El torb sobre el mar va adoptant la forma d’una al·legoria on cada objecte, cada situació, pot prendre diferents lectures. El vaixell del vell mariner, el mar, l’horitzó, un portacontenidors sense càrrega amb el qual ensopega nit rere nit... cada detall pot adquirir, en un moment determinat, significats profunds.

                Muñoz, que demostra habilitat en la construcció de la història, explicada en bona part a través de silencis plens de sentit, no ha escrit una novel·la de trama trepidant. En aquesta novel·la, revestida d’una pàtina de dramatisme existencialista, hi passen més coses a dins dels personatges que no pas a fora. No és una novel·la que serveixi, simplement, per passar l’estona, sinó, sobretot, perquè el lector, mentre acompanya l’Antoni en la seva persistent recerca, acabi reflexionant sobre la vida, la mort, els records, l’oblit, l’amor, la paternitat, la solitud... I això la converteix, tot i la brevetat, en una novel·la ambiciosa: pels temes, pel llenguatge, per la força de la història, per la intensitat de les imatges o per uns personatges que, al cap d’uns dies d’haver-la acabada de llegir, encara conserves enganxats en algun plec recòndit de la memòria.

(Article publicat al Pou de la gallina, en el número d'abril de 2017)