Situar-se

                Qualsevol text narratiu et situa en l’espai i en el temps. En general, les lectures et transporten a universos llunyans, que poden ser èpoques passades, futures, o d’un present que no és el de la teva vida quotidiana; i a paisatges més o menys exòtics i desconeguts. De tant en tant, però, en una lectura hi reconeixes situacions, indrets o moments idèntics o semblants als que has viscut o estàs vivint. Si el que tens entre mans és una bona obra narrativa, el grau de proximitat temporal o espacial no tindrà gaire importància, perquè allò que de veritat ens absorbeix d’una novel·la és la capacitat del narrador per mostrar-nos la naturalesa dels personatges, que no té res a veure ni amb el moment ni amb el lloc on viuen. Per exemple, podem sentir més propera una dama decimonònica com Madame Bovary (que, en mans de Flaubert, aconsegueix captar tot el nostre interès i li reconeixem els plecs de l’ànima), que no pas un personatge mal construït i sense ànima per més que visqui i es mogui per escenaris molt semblants als nostres.

                No tota la prosa literària és narrativa de ficció. Hi ha grans llibres de memòries (les de Josep Maria de Sagarra, per exemple), o dietaris (com El quadern gris, de Josep Pla) que són veritables monuments literaris i que, igualment, també ens situen en un temps i un espai però el que ens interessa és, sobretot, el personatge i la seva naturalesa.

                Darrerament m’he trobat amb dues lectures, però, que més enllà del valor literari innegable que tenen, m’han situat en el propi passat i m’han fet conscient (en una dimensió fins ara desconeguda per mi) del pas del temps. Són dos llibres que, sense caure en la nostàlgia, retraten una època, la dels que vam ser infants als anys 70 i joves als 80. Batre records (Fonoll, 2020), d’Anna Sáez Mateu, és un bellíssim recull dels articles que l’autora publica al diari Segre, cada divendres, sota l’epígraf de “El retrovisor”. Memòria vintage (Empúries, 2020), de Vicenç Pagès Jordà, és un diccionari molt personal que retrata el món dels darrers baby-boomers. És curiós observar que, tant en un llibre com en l’altre, s’hi parla, per exemple, de Blade Runner, de tribus urbanes, del destape, dels dos rombes o de l’estètica de Tino Casal. Un retrat generacional que et situa en un temps i un espai que, si coincideix amb el que has viscut, fa una mica de vertigen.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2020)