Tothom tancat a casa, sense
poder-ne sortir més que per realitzar activitats concretes i per un temps
limitat. Estat d’alarma. Controls i identificacions policials per vigilar que
es compleixin les normes i el confinament. Carrers deserts. Obligació de
mantenir-se a distància els uns dels altres. Privació de llibertats,
individuals i col·lectives. Compareixences governamentals periòdiques, amb
representants militars fent balanç de la situació. Pors: al contagi d’un virus
desconegut, al col·lapse econòmic, a les conseqüències de saltar-se la norma...
És el que hem viscut els darrers mesos, i és, em sembla, entre les vivències de
la nostra generació, la que més s’assembla a una ficció distòpica. Mai com en
aquests mesos de confinament havíem tingut una sensació tan nítida d’estar
vivint a dins d’un relat de Ray Bradbury, de qui, precisament, enguany se
celebra el centenari del naixement. A Farenheit
451, Bradbury va recrear una societat futura on els bombers es dediquen a
cremar llibres, que estan prohibits, i el govern manté la població anestesiada
a base de fake news i d’entreteniment
banal, mentre un petit grup de resistents memoritza obres literàries importants
per tal de preservar-ne el testimoni. A Cròniques
marcianes va imaginar la vida al planeta Mart, on els marcians (si bé tenen
els ulls grocs, sis dits a cada mà i es comuniquen a través de la telepatia) viuen
situacions semblants a les dels terrícoles que colonitzen el planeta. A L’home il·lustrat (que ha sortit fa poc
en català, en traducció de Martí Sales, a l’editorial Males Herbes) mostra, una
vegada més, que la ciència-ficció i la fantasia es poden utilitzar, al
capdavall, amb el mateix objectiu que té qualsevol bona obra literària: per
mostrar els conflictes humans universals. Per més viatges espacials i
situacions distòpiques en què estiguin immersos, els personatges de Bradbury
s’enamoren, dubten, s’enfaden, són infeliços en els seus matrimonis, se senten
gelosos o esperen neguitosos el correu.Així, com quan llegim els contes i
novel·les de Bradbury, aquests darrers mesos hem descobert que, per més irreal
o estrany que sigui l’entorn, la realitat íntima (la que ens fa humans) es
manté intacta: ens enamorem, ens barallem, envegem els èxits del veí, odiem
profundament la diferència, ens deixem endur pels instints, esquivem els
compromisos, ens sedueix el poder... En el més profund de nosaltres mateixos no
ha canviat gran cosa. Com a molt, la situació ha modificat la nostra percepció
del món. Ara bé: qui ens havia de dir, quan va començar l’any, que el 2020 el
viuríem immersos en aquesta realitat estranya, irreal, on les abraçades estan
prohibides i les sortides de casa supervisades per les autoritats?
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 de maig de 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada