El castellà a Catalunya

                “!Fernando de Antequera, contigo empezó todo!” Aquesta exclamació carregada d’ironia la llegim a El castellà, la llengua del costat (Pòrtic, 2020), d’Enric Gomà, un llibre que té com a objectiu “aportar una mica de llum sobre la presència del castellà a Catalunya durant cinc segles. De l’any 1410 a l’any 1870”. I sí, efectivament, la història del castellà a Catalunya s’inicia amb el nomenament d’un rei nascut a Medina del Campo com a successor de Martí l’Humà (mort sense aclarir qui havia de succeir-lo) i la posterior sentència del Compromís de Casp, una farsa que va resoldre’s a favor del regent de Castella Ferran d’Antequera, de la dinastia dels Trastámara, i va bandejar el candidat a priori més ben posicionat, el compte Jaume d’Urgell, l’únic descendent legítim del casal de Barcelona. Després de Ferran I, els seus fills Alfons IV i Joan II van normalitzar el castellà com a llengua cortesana a la Corona d’Aragó .

                Tot i el to desenfadat i divertit del llibre (aquí i allà, Gomà va col·locant “diàlegs inventats, situacions imaginades, acudits, estirabots” per oferir una lectura amena), El castellà, la llengua del costat és un assaig rigorós i ben documentat, indispensable per entendre que si bé, avui, el castellà és una llengua que parlen milions de catalans i ha esdevingut impensable que un catalanoparlant no sàpiga castellà, això no sempre ha estat així. Durant els quatre segles de què s’ocupa l’assaig, el castellà va ser, com diu el títol, “la llengua del costat”: la llengua de la noblesa i, més endavant, de l’alta burgesia; “la llengua de la tropa”, és a dir, un idioma militar, sobretot a partir de 1640; la llengua dels funcionaris quan havien de tractar amb la cort i l’estat; la llengua d’algunes institucions eclesiàstiques i educatives, com la Inquisició o la Companyia de Jesús; la llengua de moltes cançons i, a partir del segle XVI, de la majoria de funcions teatrals; la llengua de l’escola, que es va anar castellanitzant fins a l’estocada definitiva de la Llei Moyano que, el 1857, dictava l’escolarització obligatòria en castellà a tota Espanya; la llengua del món literari i editorial, des que el català comença a bandejar-se a finals del segle XV, fins que, a finals del XIX, es recupera per a la literatura culta; i, especialment a mitjan segle XIX, la llengua associada al progrés econòmic i social vinculat al projecte modernitzador i industrial d’Espanya. Però el castellà no va ser mai, fins al segle XX, una llengua parlada a Catalunya més enllà de situacions circumstancials i puntuals. No va ser, durant tots aquests segles, una llengua d’ús quotidià. I no pas perquè els catalans s’aferressin a la llengua pròpia amb esperit patriòtic, sinó perquè la gran majoria no en sabien cap altra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de juny de 2020)