dimecres, 9 de desembre de 2020

El cinquè Beatle

 

               De vegades, la literatura és una bona manera d’acostar-se a personatges històrics, a la seva vida i a les seves idees. Molts escriptors s’han enamorat de lladres, reines, aventurers o d’altres escriptors precedents quan els han volgut reconstruir literàriament; o potser ha estat l’enamorament previ el que els ha dut a voler fer-los un homenatge literari tot mirant de reproduir el vessant més humà d’aquells de qui l’historiador o l’estudiós acadèmic no pot fer més que resseguir-ne i comentar-ne les accions o l’obra. Novel·les com Rius paral·lels, de Jordi Estrada, que ens acosta a les relacions de Màrius Torres amb aquells amb qui va conviure al sanatori de Puig d’Olena, o Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls, que ressegueix l’obra, la vida i la personalitat de Jacint Verdaguer, o Memòries d’Adrià, de Margerite Yourcenar, que repassa la vida i la mort d’aquest emperador romà... no tenen cap pretensió historicista i són, primer de tot, artefactes literaris que penetren en el món de les idees i en els plecs universals de la naturalesa humana, que és, al capdavall, el que busca qualsevol bon lector.



En aquesta línia, l’excel·lent novel·la Reis del món (Proa, 2020), de Sebastià Alzamora, recrea les personalitats contraposades i contradictòries de dos homes importants: el contrabandista i banquer Joan March (1880-1962) i el filòleg Joan Mascaró (1897-1987), nascuts tots dos al poble mallorquí de Santa Margalida. Sobre March, a qui es va atribuir el dubtós honor de ser el “banquer de Franco”, perquè va contribuir a finançar l’Alzamiento, se n’han escrit molts llibres i, fins i tot, ha inspirat alguna altra novel·la (com la remarcable El banquer, de Núria Cadenes). Mascaró resulta més desconegut. I, en canvi, la seva obra, el seu pensament i la seva personalitat acaben enduent-se l’interès del narrador i del lector. Traductor del sànscrit, esperantista precoç, pacifista... Mascaró és presentat a Reis del món com un humanista íntegre, que contrasta amb l’esperit materialista de Joan March, obsessionat en acumular diners com a mitjà per aconseguir poder (“-Els diners no són el poder, els diners són l’eina. / -Per fer el que un vol? / -Per aconseguir que els altres facin el que un vol.”). Mascaró avantposa l’amor al poder i assegura que “de jove era pacifista per convicció, ara ho soc per necessitat”. A tall d’anècdota, però molt significativa, només cal tenir en compte la influència que va exercir Mascaró en el viratge místic i orientalista dels Beatles (especialment en George Harrison, que li va dedicar la cançó The Inner Light). Permeteu-me, doncs, la frivolitat d’afirmar que, per molt que se li atribueixi a Stuart Sutcliffe, el qualificatiu de cinquè Beatle potser escauria més a aquest mallorquí universal.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de desembre de 2020)

Cap comentari:

Publica un comentari