Visca la solidaritat!

Diuen que hauria d’estar orgullós de poder sentir-me solidari perquè, com a privilegiat treballador públic, fa un temps ja vaig contribuir a solventar la greu crisi econòmica amb més d’un 5% i una posterior congelació del meu sou. Ara que s’acosten noves retallades sembla ser que fins i tot hauria de donar gràcies (no sé si a Déu, o a l’administració, encara que m’agrada pensar que algun mèrit propi deu haver-hi) per tenir la feina assegurada i no haver d’estar sotmès a les fluctiuacions del mercat laboral. Es veu que no cal que siguem massa primmirats pensant que una part dels treballadors públics no són funcionaris de carrera i molts (substituts i interins) han perdut o perdran la feina ben aviat. Al capdavall, abans de quedar a l’atur, hauran tingut també el privilegi de contribuir a solucionar la crisi amb una part del sou que, com a treballadors públics, també els han retallat.

            Com que no vull ser rancuniós, he d’oblidar que en temps de vaques grasses, mentre als funcionaris difícilment (o mai!) se’ns apujava el sou al mateix ritme que pujava el nivell de vida i anàvem perdent, a poc a poc, poder adquisitiu, hi havia gent que, en el sector privat, es repartien beneficis substanciosos i mai, a ningú, no se li va acudir que, per solidaritat, hauria estat tot un detall incloure en el repartiment aquells que, amb un sou modest, podíem mantenir un discret nivell de vida, sense excessos. Ara, en canvi, tothom troba natural que els qui no vam rebre la solidaritat de ningú paguem contents i alegres (agraïts i tot!) els resultats de la mala gestió d’uns quants que van remenar grans sumes en el seu moment i que, com que no van saber administrar-les, o no van saber preveure el que s’avenia, o van creure que tenien la gallina dels ous d’or, no saben com sortir del forat. Per això el govern ha mantingut fins ara un exèrcit de funcionaris, per retallar-los el sou una vegada i una altra, treure’ls els privilegis i acabar amb la crisi en quatre dies. Amb l’altre, d’exèrcit, el de les pistoles, més val no posar-s’hi, perquè manté unida la pàtria, com ho fan la colla de milionaris que xuten una pilota amb una samarreta del mateix color que la sang llatina que els corre per les venes. Una colla que, quan van guanyar el mundial, van cobrar de la federació futbolística un feix d’euros que, indirectament, provenen de la mateixa caixa d’on es paga els funcionaris. Aquests valents, però, es mereixen fins l’últim cèntim, perquè la seva contribució al manteniment de al unitat sota l’oneig de la rojigualda és impagable.

Quan n’hi havia que guanyaven molts diners, els de la meva espècie teníem un sou segur, però modest. Ara que la mamella ja no raja, cal que ajudem, un cop i un altre, la vaca i hem de posar una mica de la nostra (mala) llet per abeurar un país (i un estat) que amenaça raquitisme. I ho hem de fer contents, perquè es veu que tenim a les nostres mans (als nostres sous) la solució.

Ja ho deia aquell: “la felicitat consisteix en viure per als altres sense esperar que els altres visquin per a tu”. Les retallades, doncs, vénen a ser una oportunitat per als funcionaris, perquè ens puguem sentir bé i ser més pobres, però més feliços. Ai, quin missatge nadalenc més joiós! Visca, doncs, la solidaritat!

(Reescriptura i adaptació d'un article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, fa un any i mig)