Joan Soler i Pla, un secundari de primera fila

            L’historiador i periodista d’origen manresà Joan Esculies ha publicat la biografia Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys (Edicions de 1984, 2011).       Fins ara, els qui havien parlat del doctor Soler i Pla ho havien fet, generalment, amb condescendència, mostrant-lo com un personatge més aviat estrafolari. Però resulta que aquell admirador d’Arnau de Vilanova, que es movia amunt i avall per Barcelona a dalt d’un automòbil elèctric, va ser present en moments importants de la nostra història: el trobem en l’arrencada del catalanisme polític com a membre de la Unió Catalanista; va ser el principal promotor del voluntariat català durant la Gran Guerra d’Europa, tasca per la qual va rebre la distinció de Cavaller de l’Orde de la Legió d’Honor; va assistir el seu amic Àngel Guimerà en les darreres hores; va ser parlamentari, amb llibertat de vot tot i haver-se presentat a les llistes d’ERC, durant la República; era vora el llit de mort del President Macià, a qui va sentir pronuciar les seves darreres i cèlebres paraules: “pobra Catalunya”; era l’home a qui Companys, després de proclamar l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934, va abraçar i va dir: “ara no direu que no sóc catalanista!”; en el primer moment de la Guerra Civil, sense ser un home religiós, va salvar Montserrat dels incontrolats i va ajudar el bisbe Vidal i Barraquer quan estava en mans dels faistes; exiliat a Barranquilla, va freqüentar el cafè Colombia, on va coincidir amb Ramon Vinyes, i va convertir-se en un metge estimat, sobretot pels indígenes més desafavorits. Separatista irreductible, contrari a qualsevol submissió amb Madrid, Soler i Pla va admirar profundament Francesc Macià i va menysprear amb vehemència Lluís Companys, a qui considerava poc compromès amb la causa i les llibertats de Catalunya. També va conèixer Josep Irla, de qui va quedar força decebut en el moment de l’exili, per la seva actitud poc honorable en passar la frontera abans que ningú; o Josep Tarradellas, de qui desconfiava i a qui titllava de “saltataulells”. La seva ploma també va carregar, íntimament, contra altres personalitats com el ministre Marcel·lí Domingo, Eugeni d’Ors o Josep Pla. Josep Maria de Sagarra, amb qui Soler i Pla va coincidir a les tertúlies de la penya de l’Ateneu Barcelonès, va deixar escrit que “aquest doctor, famós per les seves barbes, pel seu barret ample i per uns aires d’importància que donava a les coses més planeres i trivials, era, en el fons i en la forma, un cavaller molt decent i posseïa un cor com una casa”.

            Joan Soler i Pla no tan sols era present en l’actualitat catalana, si no que la jutjava amb una severitat que poc s’imaginaven els qui poc el coneixien. Si no hagués estat per la seva grafomania, que l’impulsava a omplir, a raig, durant les seves llarges hores de vetlla, centenars de quaderns sobre qualsevol tema, el seu testimoni s’hauria perdut. Ara, gràcies a la tasca rigorosa d’Esculies, que ha espigolat en l’ingent material autobiogràfic que el doctor va acumular i n’ha extret allò més sucós, podem conèixer aquest personatge que mai no va ser protagonista directe de la història, però que va actuar de secundari, a primera línia i amb actitud crítica, en diversos episodis importants durant la primera meitat del segle XX.

(Article publicat dissabte, vigília de Nadal de 2011, al Regió7)